La Lliga Catalana que el Madrid no va poder jugar durant la Guerra Civil

Pàgina de la secció d'Esports de 'La Vanguardia' republicana / LA VANGUARDIA

Pàgina de la secció d’Esports de ‘La Vanguardia’ republicana l’any 1936 / LA VANGUARDIA

Sovint la Història ens té reservades anècdotes que amb el pas del temps semblen inversemblants. Tot just 3 mesos després de l’inici de la Guerra Civil, l’octubre del 36, la Madrid republicana es preparava per al setge al que seria sotmesa a mans dels militars revoltats per Franco. La Lliga Espanyola de la temporada 1936/37 no es jugaria, i les competicions esportives de qualsevol disciplina havien estat prohibides a la capital madrilenya. No així a d’altres regions sota domini republicà com Catalunya o València. Els jugadors del País Basc, de la seva banda, marxarien de gira per Europa durant gairebé 2 anys amb la selecció d’Euskadi.

El Madrid CF (a l’inici de la Segona República havia deixat de tenir el títol de “Reial”) buscava que els seus jugadors seguissin competint. El mateix passava amb els seus veïns ciutadans de l’Atlètic (aleshores anomenat Athletic de Madrid), de manera que els dos clubs van contactar amb els organitzadors del Campionat Superregional de València-Múrcia per gestionar la seva participació a la Lliga, i fins i tot van arribar a formar part del calendari, com recull el Mundo Deportivo del 30 de setembre de 1936. Finalment, però, cap dels dos clubs madrilenys hi va participar per suposada manca de seguretat en el Campionat. La competició València-Múrcia es va acabar jugant sense cap dels dos grans equips madrilenys.

L’aleshores entrenador del Madrid, Paco Bru, que va néixer a Madrid però havia viscut molts anys a Catalunya, va contactar amb la Federació Catalana de Futbol per demanar-los que incloguessin al Madrid CF com a equip convidat al Campionat català de Futbol. Bru havia estat jugador de Barça i Espanyol, a més de periodista de Mundo Deportivo, àrbitre i seleccionador de l’equip espanyol de futbol que als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) va quedar subcampió, amb homes com Josep Samitier i Ricardo Zamora en les seves files. Els seus bons contactes a Barcelona feien presagiar que la proposta podria ser ben rebuda tant per part de la Federació com per part dels clubs.

Martí Ventolrà, jugador i dirigent del sindicat de futbolistes catalans

Martí Ventolrà, jugador i dirigent del sindicat de futbolistes catalans

La major part dels clubs, sobretot els més petits (Badalona, Girona o Granollers…), es fregaven les mans davant la possibilitat d’incrementar els seus ingressos en taquilles amb la presència a la Lliga d’un club com el Madrid. L’Espanyol també s’hi va mostrar a favor. A banda dels clubs, el Sindicat de futbolistes catalans, el secretari general del qual era el blaugrana, republicà i nacionalista català Martí Ventolrà, es va posicionar a favor de la proposta rebuda per part del club madrileny “per deure social i de ciutadania”, arribant a amenaçar amb una vaga si no s’acceptava. Sembla, doncs, que la postura dels jugadors del Barça no s’alineava amb la del club com a institució.

Donada la situació provocada per l’inici de la guerra, amb una Madrid que esperava l’arribada dels militars rebels d’un moment a l’altre, el sindicat entenia que havia d’estendre la mà als companys de la capital, especialment després del “compromís i l’afecció per Catalunya mostrada pel Madrid” en l’homenatge que els blancs van retre a Josep Sunyol, president del Barça assassinat a la serra de Guadarrama per les tropes franquistes feia tot just dos mesos, el 6 d’agost. El sindicat de jugadors va deixar clar en tot moment el seu suport a la proposta i que la defensarien amb tot el que tinguessin al seu abast. No volien que “mai ningú digui que les portes de la generositat catalana es tancaren als esportistes de Madrid”. Entre els jugadors d’ambdós clubs hi havia un ambient d’impensable fraternitat en l’actualitat, fins i tot malgrat que el juny d’aquell mateix any els blancs havien derrotat 2-1 als blaugranes a la final de la Copa d’Espanya disputada a Mestalla només un mes abans que esclatés la Guerra Civil espanyola.

Memòria selectiva, imaginari col·lectiu

Paco Bru, entrenador del Madrid durant la República

Paco Bru, entrenador del Madrid durant la República

Tot indicava que la participació del Madrid al campionat català seria un fet i Paco Bru, l’entrenador, va afanyar-se a llogar una casa al Masnou. Finalment, però, la Federació catalana de Futbol emetia un comunicat, reproduït a La Vanguardia del 28 d’octubre del 1936, on declinaven l’oferta de participació del club madridista al campionat català. Com a arguments per justificar la negativa al·legaven la falta de consens entre els clubs, i que el campionat ja estava començat (s’havien jugat 3 jornades). Per altra banda la Federació va oferir una alternativa: que els jugadors madridistes es repartissin entre els 6 clubs catalans que formaven el campionat. Els arguments i oferiments van semblar pobres als responsables madridistes, que van declinar les propostes. La premsa de Madrid carregava contra el club blaugrana, acusat d’estar al darrera de la negativa: el diari Informaciones afirmava que el Barça havia “trencat una concòrdia que mai s’hauria d’haver malmès”. No devien anar gaire desencaminats als mitjans de la capital, doncs els directius representants del FC Barcelona es van absentar de la reunió que hi va haver entre Sindicat de futbolistes i clubs del campionat català per tractar la qüestió. La institució culé va ser l’única de les convocades que no va assistir.

La realitat va ser que la vida esportiva del Madrid com a club va desaparèixer durant 3 anys, on no va competir més que en un grapat d’amistosos. Mentrestant el Barça, en aquell període, jugaria el Campionat de Catalunya del 1936-37, la Lliga Mediterrània el 1937 i marxaria a Mèxic i els Estats Units l’estiu del mateix any 1937, en el que es va anomenar “la gira salvadora”. Va ser salvadora per als jugadors, que van poder fugir de la guerra; i va ser salvadora també per al club, que ingressaria 15.000 dòlars lliures d’impostos que el permetria sobreviure. Aquella famosa gira va ser interpretada per molts com una ambaixada de la República que era a punt de desaparèixer. La major part de l’expedició blaugrana no va tornar a Barcelona un cop acabats els amistosos disputats al continent americà. Un dels pocs que sí va tornar va ser el massatgista Àngel Mur, un dels empleats del club que, organitzats en comitè, va impedir que aquest fos confiscat durant la Guerra Civil.

El final de la guerra va deparar futurs diferents a una i altra entitat. El Madrid, tant jugadors com club, no s’havia significat gaire durant el conflicte, de manera que va patir en molta menor mesura la repressió que sí va patir el Barça, club que representava la identitat catalana i s’associava amb la República.

Què hagués passat si el Madrid hagués disputat aquella lliga catalana? S’hagués mantingut la relativa fraternitat entre els clubs que hi havia hagut fins aleshores? Estranyaria que, en una hipotètica Catalunya independent, clubs catalans disputessin la lliga espanyola? Seria tan rancuniosa la relació Madrid-Barça com ho ha estat des de llavors?

El cert és que, més enllà d’aquella no-participació, certes actituds dels dos clubs semblen sospitoses. A la història oficial del club blanc, 100 años de leyenda, es pot comprovar l’oblit oficial de la seva vinculació amb el conflicte, que es liquida amb un paràgraf: “La vida del club queda paralizada y el viejo estadio de Chamartín sufre los rigores de la Guerra. A finales de la primavera de 1939 y en mitad de un panorama desolador generado por el conflicto, el Real Madrid resurge de sus cenizas (…)”. Tampoc hi ha gaire literatura al voltant de la negativa de la institució culé a la proposta del Madrid de participar al campionat català, acusada no sense raó de falta de sensibilitat i solidaritat.

Uns i altres, carregats d’arguments d’escassa moralitat i de silencis vergonyants, ens recorden allò de que som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis. I quins silencis tan incòmodes.

Un comentari
  • Marc Rodon 20 d'agost de 2016 - 20:57

    Amb tant de coneixement de la història del Barça i del futbol espanyol hauries de saber que en català es diu “culer” i no pas “culé”.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog