Futbol ‘traspassat’ als Estats Units: l’enèsim perjudici per a l’aficionat

  • Noel Eduardo / @NoelEduardo
  • dissabte, 15 setembre 2018
  • Comenta
  • General

Els jugadors del Girona FC celebrant amb els seus aficionats l’ascens a Primera Divisió el 5 de juny de 2017 / AJUNTAMENT DE GIRONA

En la guerra que els màxims dirigents del món del futbol semblen haver emprès contra l’ànima del mateix futbol, els seus aficionats, la penúltima decisió polèmica portarà dos equips catalans a jugar un partit de la Lliga espanyola als Estats Units. Al mes de gener vinent, el Girona-Barça es jugarà a Miami, a la costa oest del país nord-americà, en lloc de fer-ho a l’estadi de Montilivi, el feu gironí. La decisió ha estat de Javier Tebas, president de la LaLiga (antiga LFP, Lliga de Futbol Professional), òrgan que s’encarrega d’organitzar, en coordinació amb l’RFEF (Real Federación Española de Fútbol), els campionats de Primera i Segona Divisió a l’Estat espanyol. L’homòleg de Tebas a l’RFEF, l’exjugador Luis Rubiales, ha criticat amb duresa la decisió, presa amb unilateralitat, segons ell mateix apunta: “Ha ignorat completament els jugadors i fins i tot els clubs, firmant un contracte amb una companyia privada. És una falta de respecte”.

L’empresa a la qual fa referència Rubiales és Relevent, un grup multinacional de mitjans de comunicació, esports i entreteniment, propietari de la International Champions Cup, el torneig amistós estiuenc que juguen 18 dels millors equips europeus des de fa sis estius en estadis repartits per tot el món, conegut també per la ‘Champions d’estiu’. El seu president executiu és Charlie Stillitano, un home de negocis americà enamorat dels esports, del futbol especialment, i amb l’obsessió de portar el futbol europeu a l’Amèrica del Nord. La iniciativa, no obstant això, ha de ser aprovada per part de la UEFA, de l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), de la Federació dels Estats Units (US Soccer) i de la CONCACAF, Confederació del Nord, Centreamèrica i el Carib de Futbol Associació, que és l’organisme encarregat de dirigir el futbol a l’Amèrica del Nord i Central i al Carib.

Javier Tebas, president de LaLiga, entitat privada que organitza la Lliga espanyola de Primera i Segona Divisió / WIKIMEDIA COMMONS

El president de la UEFA, l’eslovè Aleksander Ceferin, ha afirmat que “el futbol és global, però seria millor demanar primer els permisos i després fer-ho públic”. De la seva banda, l’AFE va demanar a LaLiga que aquesta revoqués la seva decisió després de reunir tots els capitans de Primera Divisió i manifestar que “tots hi estan en contra, sorpresos i indignats”. Rubiales s’ha afanyat a afirmar que la Federació no autoritzaria jugar als EUA, argumentant que perjudicaria el futbol espanyol. Malgrat tot, Tebas diu que “estic convençut al 90% que el partit es jugarà als Estats Units”.

El rebombori que s’ha generat ha estat de tal magnitud que fins i tot algun polític ha entrat a l’arena de les xarxes socials al voltant d’aquest tema, com és el cas d’Íñigo Errejón, que va escriure al seu perfil personal de Twitter: “Alquiler de nuestros equipos como circos ambulantes. Los desenraíza de sus ciudades, es un desprecio a las aficiones y un gesto colonial que desnaturaliza aún más la liga. Si todo es plástico en un centro comercial mundial, nadie pertenece a ningún sitio”.

Més enllà dels beneficis econòmics i d’imatge per a LaLiga i per als clubs que vulguin jugar al país nord-americà (Tebas afirma que només hi aniran els equips que hi vulguin anar), i sense entrar a valorar com això podria afectar el rendiment dels equips en un calendari ja per si molt atapeït, convindria analitzar quin és el paper que els màxims dirigents de l’’esport rei’ atorguen actualment a l’aficionat de tota la vida que cada 15 dies enfila el camí cap al seu seient sol, acompanyat de la família, d’amics o de coneguts. L’aficionat “no global”. Se li ha explicat de manera clara al soci del Girona, per exemple, com LaLiga (o el seu club) compensarà el partit que deixarà de veure al seu estadi contra un dels equips més esperats de la competició? Fins ara no.

Deixant de banda el fet que l’equip gironí vegi ‘a priori’ reduïdes les seves possibilitats de guanyar o esgarrapar algun punt contra tot un Barça, la sensació d’improvisació amb què s’ha pensat la proposta (com també va passar amb la Supercopa d’Espanya jugada fa algunes setmanes a Tànger) fa que aquesta es vegi amb un cert recel des d’alguns sectors, especialment també per la forma en què ha arribat, amb un contracte ja signat per part de LaLiga i de Relevent del qual s’ha exclòs les altres parts interessades: Federació, jugadors, clubs i, evidentment, aficionats. A més, Tebas no s’hi ha posat pas per poc, amb un contracte que faria que hi hagués partits de Primera Divisió en estadis nord-americans durant 15 anys. Sense entrar, de moment, a valorar el fons, les formes sembla que no han estat les millors.

Si bé, al cap i a la fi i tal com diu Tebas, són els clubs els que finalment accepten o rebutgen la proposta, algú hauria de mirar pels interessos dels aficionats. No dels dels EUA o del Canadà, on presumptament també es podria arribar a jugar algun partit. Aquests, ja queda prou clar que se’ls vol cuidar. Algú hauria d’interessar-se pels seguidors tradicionals, els que paguen el seu abonament per fidelitat a uns colors i a una idea, les aportacions dels quals eren fins fa uns quants anys el pal de paller de l’economia dels clubs i que ara se senten menystinguts tant pels màxims organismes futbolístics com pels seus propis clubs. Qui vetlla per ells? Com poden rebel·lar-se? Existeixen mecanismes reals per revertir aquesta i altres situacions?

Perquè fa la sensació que el futbol els ha estat robat progressivament i des de diferents vessants. Potser no de manera voluntària; probablement els mandataris el que volen és que les lligues tinguin més diners i puguin així repartir-los entre els clubs, presumptament amb més equitat, fet que hauria de provocar més igualtat i, per tant, un major nivell. És a dir, més participacions en competicions importants i, per tant de nou, més diners.

Que el futbol ja no es pugui veure a la TV en obert (a partir d’aquesta temporada tampoc la Champions, que fins ara mantenia una quota de partits en canals clàssics), que els preus de les entrades siguin astronòmics, que es jugui en dies i hores intempestives per tal que el partit pugui ser seguit per una xifra incalculable de persones des de la Xina, que es puguin arribar a pagar 200 milions d’euros per un jugador o per un partit, que els jugadors cobrin el que cobren, que la majoria de clubs siguin societats anònimes esportives i, per tant, no estiguin en mans dels seus aficionats i tot el que això suposa, que els propietaris (en alguns casos ja no són ni directius, sinó amos) dirigeixin sense tenir en compte l’aficionat i en algunes ocasions des de ciutats situades a milers de quilòmetres de les seus dels clubs…; tot això provoca no solament que alguns estadis siguin sovint pràcticament buits, sinó sobretot un esquinç en el vincle entre seguidors i clubs.

Passa que els clubs de futbol han passat a no necessitar els diners dels socis, perquè el que cobren els clubs pels abonaments als estadis ha esdevingut una part mínima dels seus ingressos globals, i han deixat, per tant, de ser prioritaris per als responsables d’organitzar les competicions més importants del calendari futbolístic. Ara el negoci està, diuen, als EUA, a Qatar o a Singapur, via televisions que paguen autèntiques morterades per veure ídols com Messi, Modric o Luis Suárez. Tebas va revelar que LaLiga rebrà 200 milions d’euros per jugar als EUA. Però, vulguin o no, en siguin o no conscients, no hi ha qui pugui trencar del tot el lligam que uneix l’individu amb els colors, el seguidor amb l’equip, la persona amb l’ídol, que també és persona. I aquí està la clau. El negoci en el futbol, per molt que ens vulguin fer creure una altra cosa, no està en els diners: està en el sentiment, en la passió, en l’ànima…; en definitiva, en l’aficionat.

Els jugadors del Barça després de guanyar la Supercopa d’Espanya al Sevilla a Tànger el 12 d’agost passat / YOUTUBE

Qui sap si algun dia algú posarà fre a l’espiral inacabable de negoci (sovint brut, o almenys fosc) en què està immers el món del futbol d’elit. Qui sap com s’aconseguirà, si és que es pot aconseguir. Consti que posar fre no vol dir no fer tot allò que permeti evolucionar al futbol. Vol dir fer les coses de manera consensuada, pensada, reposada i amb respecte per a tothom, però especialment per a l’aficionat, autèntica base i sosteniment d’aquest esport. Per entendre’ns: no com s’ha fet amb el probable partit als EUA o la Supercopa de Tànger.

Potser hi ajuda tornar a tenir en compte la gent, aquell soci que paga cada any l’abonament, o aquell nen que trepitja avui per primer cop l’estadi, sent l’olor de la gespa, els crits d’ànim, de reprovació o de queixa dels jugadors sobre el terreny de joc, el so dels tacs del porter contra el pal en un gest clàssic abans de servir de porteria, la comunió amb la resta de la graderia en la celebració d’un gol d’aquells que valen lligues, salvacions o una millor classificació que el rival territorial… Sobretot sent un formigueig que el lliga per sempre amb aquell equip, aquella gespa, aquells colors, aquella institució, però no amb el president ni els directius, sinó amb la idea del que representa, o, per ser més exactes, amb la idea que s’ha format del que representa. De debò pensen els propietaris, els infinits intermediaris, els impassibles mercaders de la pilota, que podran trencar així com així tots aquests vincles?

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Blog dedicat a històries on el futbol i l'esport en general, en tant que esdeveniments de masses en les societats modernes, resulten ser potencials armes de construcció massiva. Els amplis altaveus mediàtics amb què compta, donat el seu poder de convocatòria, juntament amb els seus valors originals com a esport (respecte al rival, joc en equip, solidaritat amb el company, etc.), no poden si no ser una font de canvi. Qui diu que no es pot barrejar futbol i política? A Futbol Crític defensem que, agradi o no, futbol és política. Així que se n'haurà de parlar.

Blog coordinat per Noel Eduardo, sociòleg de formació, comunicador de professió, apassionat per les històries humanes que hi ha darrera del futbol i l'esport en general. Es defineix com a aprenent de tot. Es guanya la vida en el món de la cultura, secció arts escèniques.

Cerca al blog