L’augment dels preus del lloguer dificulta el dret a l’habitatge de les persones joves

Un pis de lloguer a la plaça del Sol, del barri de Gràcia de Barcelona / OH-BARCELONA

Les persones joves es troben amb moltes dificultats a l’hora d’accedir a l’habitatge. L’impacte de la crisi econòmica en un col·lectiu que ja era vulnerable i el cost dels immobles de lloguer i de compra, que està per sobre de les possibilitats d’aquest grup, fa que moltes persones no puguin fer efectiu el seu dret a l’habitatge. El problema de base d’aquesta situació rau en el fet que l’economia catalana depèn en excés de la construcció. A Catalunya hi ha hagut una dinàmica d’especulació immobiliària seguida de la crisi econòmica i això ha afectat la manera com s’estructura el mercat de treball, que té un excés de llocs de treball precaris.

L’augment del preu del lloguer és un element més que dificulta l’accés dels joves a l’habitatge. Els costos que han d’assumir responen més als interessos bancaris i dels grans tenidors que a les seves possibilitats. Això fa que acabin destinant un percentatge molt superior a l’òptim, que és el 35%, al pagament de l’habitatge.

Segons les dades de la Generalitat, els lloguers es van disparar prop d’un 7% a Catalunya l’any 2016 i un 9% a Barcelona, que s’ha convertit en la ciutat amb el lloguer més car de tot l’Estat espanyol.

Al conjunt de Catalunya es paga, de mitjana, al voltant de 600 euros mensuals per un habitatge de lloguer. La comarca que registra un lloguer més baix és la Terra Alta, on els pisos costen al voltant de 262 euros de mitjana. Molt poc per sobre se situen el Solsonès, el Montsià o el Pallars Jussà, on els preus mitjans tampoc arriben als 300 euros. D’altra banda, els residents en comarques com el Baix Camp, el Pla de l’Estany o la Vall d’Aran, entre d’altres, paguen de mitjana lloguers que oscil·len entre els 400 i els 500 euros el mes, mentre que els veïns que destinen més diners a l’habitatge són els que viuen al Vallès Occidental, al Maresme, al Garraf, al Baix Llobregat i, amb bastanta diferència, al Barcelonès. En aquesta darrera comarca els lloguers s’enfilen, de mitjana, fins als 751 euros. El preu mitjà a la capital catalana es va situar l’any passat en 801,28 euros mensuals i això, a efectes pràctics, s’ha traduït en l’expulsió de molts veïns dels centres a les perifèries. En el cas de les persones joves, el col·lectiu que per qüestions de cicle de vida ha d’emancipar-se, marxar del barri o de la ciutat també comporta la separació respecte al seu entorn social més immediat i el consegüent empobriment del teixit social dels barris i de les viles.

Un dels efectes més visibles del ‘boom’ dels preus és el retard de l’edat en què els joves marxen de casa els pares. Els motius econòmics, l’atur juvenil i la precarietat laboral són el principal fre a l’emancipació i, per aquesta raó, l’Estat espanyol és un dels països en què l’edat d’independitzar-se és més elevada: 29 anys, tres anys per sobre de la mitjana de la Unió Europea. Però també hi ha una altra causa que explica aquest endarreriment a l’hora de deixar la llar familiar: la baixa despesa en polítiques socials d’habitatge, que es tradueix en una proporció baixa de joves que viuen en habitatges de protecció oficial i en la manca d’ajudes directes a la compra, al lloguer o a la rehabilitació.

Un grup de joves contempla Barcelona des del turó de la Rovira / MISLAV MAROHNIC

Les dificultats en l’accés a l’habitatge entren a l’agenda política

Malgrat les dificultats amb què es topen, el lloguer segueix sent la principal opció per a les persones joves, però també n’hi ha moltes que es decanten per la compra. Però, tot i que el preu dels habitatges en propietat ha baixat, segueix sent inassumible per a la majoria del jovent.

Les darreres dades han situat el problema de l’accés a l’habitatge dins l’agenda política. Per aquesta raó, i malgrat que des del primer ‘boom’ immobiliari fins a l’actualitat no hi ha hagut una aposta ferma per tal de paralitzar l’increment abusiu del lloguer, darrerament s’estan començant a aprovar mesures que tenen la voluntat de garantir el dret a l’habitatge. La primera mesura és la presentada recentment pel Govern de la Generalitat per posar un índex de referència dels preus de lloguer, que malauradament és només orientatiu i no vinculant, de manera que no ha esdevingut un fre real a l’escalada de preus. És per això que els moviments socials miren d’incidir en aquesta qüestió. “Regular el lloguer és competència de l’Estat, i des de la PAH hem portat la proposta al Congrés dels Diputats, una cosa que també haurien pogut fer tots els partits catalans”, explica el portaveu de la Plataforma, Carlos Macías; “és urgent posar un mecanisme de control per fer del lloguer una opció estable, com passa a Alemanya, que és indefinit i les persones no han d’anar construint projectes de vida cada tres anys”.

La segona mesura, que sí que pot tenir una major incidència, és la Llei de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya. Entre les actuacions previstes hi consta el dret de les administracions d’expropiar l’ús dels pisos buits d’entitats financeres i dels grans propietaris per donar-hi un ús social, i l’obligació d’aquests grans tenidors de reallotjar amb lloguer social les famílies en risc de perdre l’habitatge.

Portada de la guia editada pel CNJC amb la col·laboració de la cooperativa d’arquitectura, enginyeria i urbanisme Celobert / CNJC

Alternatives al lloguer i a la compra

Malgrat les dificultats de la crisi, aquesta etapa era –i segueix sent– una bona oportunitat per analitzar l’actual model de tinença dels immobles, molt relacionat amb l’especulació, i plantejar alternatives. Amb aquesta voluntat, alguns col·lectius proposen noves modalitats d’accés a l’habitatge a un cost inferior a la compra o al lloguer en el mercat lliure que, a la vegada, aporten valors com la corresponsabilitat o l’ajuda mútua. Algunes d’aquestes opcions estan recollides en una guia elaborada pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i inclouen, entre d’altres, la cessió d’ús.

Aquest model, que està a cavall entre el lloguer i la compra, sovint és impulsat per cooperatives sense ànim de lucre que tenen la tinença d’un habitatge i els seus socis en tenen l’ús. Els membres que integren la cooperativa fixen una quota d’entrada i un “lloguer tou”, per sota del preu de mercat, perquè els residents puguin utilitzar l’immoble per un temps llarg o indefinit. “La propietat del patrimoni és col·lectiva, i això deixa al marge l’especulació, perquè les decisions no les prenen només les persones que viuen en un dels habitatges, sinó que passen per una assemblea de 500 socis”, explica Yabel Pérez, membre de Sostre Cívic, que hi afegeix que la cooperativa també té l’objectiu “més de caire militant” d’incidir en la societat i transformar-la.

La guia també recull altres models de tinença diferents del lloguer o de la compra, com la masoveria urbana, que es basa en un acord temporal segons el qual el propietari d’un habitatge en mal estat el cedeix a uns usuaris a canvi que aquests n’assumeixin la rehabilitació i el manteniment, o el ‘cohousing’, que consisteix a compartir espais de convivència, ja sigui a través de la construcció d’habitatges oberts amb zones familiars mínimes i on la vida es desenvolupa de forma comunitària, o d’habitatges autònoms que comparteixen un seguit d’espais per a l’ús comunitari.

Aquestes opcions “alternatives” també podrien ajudar a suavitzar la crisi de l’habitatge, però són encara residuals i no s’han impulsat polítiques que les fomentin. Per aquest motiu, l’Administració té el repte d’entomar-les i de demostrar voluntat per promocionar els models alternatius de tinença. Però, sobretot, ha d’incidir més en les polítiques d’habitatge tradicional, perquè el lloguer i la compra, les dues formes de tinença majoritàries, siguin accessibles per a tothom.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Amb feina però sobrequalificats, a l’atur, precaris, a l’exili o amb moltes dificultats per emancipar-se... Aquests són alguns trets que defineixen moltes persones joves, que han vist com la crisi frustrava les seves expectatives de futur i convertia la joventut en un grup especialment vulnerable. En aquest context, alguns joves exhibeixen grans dosis d'imaginació per posar en marxa iniciatives d'innovació social, noves formes de participació i d'organització del treball que puguin revertir aquest escenari. “Joves a contracorrent” és un espai impulsat per CRÍTIC, a partir de les dades que genera l'Observatori Català de Joventut, àrea de l’Agència Catalana de la Joventut que es dedica a produir coneixement i donar a conèixer la realitat social de la gent jove a Catalunya.

Amb el suport de:

Cerca al blog

Comentaris recents