Les clàusules terra, l’última clatellada europea als abusos hipotecaris espanyols

bloc_de_pisos_a_on_era_cal_nocaire

Una promoció d’habitatges recent / ARXIU

La banca espanyola haurà de retornar els diners que ha cobrat de més en les hipoteques que contenen una clàusula terra i haurà de fer-ho íntegrament, és a dir, des que la clàusula va començar a desplegar els seus efectes (en la majoria dels casos, a partir del 2009) i no únicament l’import de més cobrat a partir del maig de 2013 com havia dictaminat el Tribunal Suprem. Així ho va sentenciar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el passat 21 de desembre. No és la primera clatellada que la justícia comunitària clava a l’Estat espanyol en matèria hipotecària els darrers anys. Des del 2013 s’han succeït les sentències en aquest sentit, sempre amb el comú denominador que la normativa estatal no s’ha ajustat a l’europea —d’obligat compliment— i no garanteix adequadament la protecció dels consumidors.

Al maig de 2013, el Suprem va sentenciar que les clàusules terra (o sòl) eren abusives per la seva manca de transparència, ja que s’imposaven a les hipoteques sense explicar-les als clients. Aquestes clàusules fixaven un nivell mínim a partir del qual el crèdit es convertia en una hipoteca de tipus fix, de manera que els clients no s’han beneficiat del continuat descens dels tipus d’interès i, a la pràctica, han acabat pagant més diners —diversos milers d’euros en la majoria dels casos— que els que legalment els hauria correspost sense l’existència d’aquest topall. Segons diverses estimacions, els afectats per les clàusules terra, que majoritàriament van començar a aplicar-se a partir del 2009, són centenars de milers de persones i el retorn dels diners cobrats de més suposarà una factura per a la banca superior als 4.000 milions d’euros.

“La norma ha estat la protecció cap a la força fàctica dels bancs més que no pas la protecció dels consumidors i el respecte cap als seus drets més bàsics”, opina Núria Vilarnau, advocada del Col·lectiu Ronda i col·laboradora de la PAH. L’origen de tot plegat és que ni la legislació hipotecària espanyola ni la Llei d’enjudiciament civil [que regula el procés d’execució hipotecària que poden iniciar les entitats bancàries] s’han adaptat al dret europeu, explica la lletrada. Fonamentalment, es tracta de la Directiva comunitària 93/13, “sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors”.

Tot i que la directiva estableix unes normes mínimes de compliment obligat per als estats de la UE, en el cas espanyol la legislació encara no s’hi ha ajustat totalment, fet que permet la perpetuació dels abusos bancaris en matèria hipotecària. Les sentències del TJUE en aquest àmbit es concentren fonamentalment a partir del 2013, és a dir, anys després de l’esclat de la crisi i que desenes de milers de persones fossin desnonades de casa seva. En tot cas, per a Vilarnau els canvis legislatius que ha forçat el tribunal comunitari, amb seu a Luxemburg, s’han fet “no perquè l’Estat espanyol s’hagi adonat que eren necessaris, sinó precisament perquè li han tocat el crostó”. Amb tot, l’advocada del Col·lectiu Ronda afirma que les reformes que s’han fet “han estat un nyap” i han “posat pedaços a una llei antiquada i desfasada”, fins al punt de provocar certa inseguretat jurídica als afectats “perquè, en funció del jutjat, amb la mateixa situació el cas pot evolucionar diferentment”.

Reformes a pedaços de la Llei hipotecària

D’exemples de sentències del TJUE contra la legislació hipotecària espanyola, n’hi ha un bon grapat, però sens dubte una de les més conegudes és la de l’anomenat ‘cas Aziz‘. Al març de 2013, el tribunal de la UE va concloure que la Llei hipotecària espanyola vulnerava la Directiva comunitària 93/13 i, en principi, obria la porta al fet que els jutges que estiguessin examinant si hi havia clàusules abusives en un contracte hipotecari poguessin suspendre cautelarment el procediment d’execució i impedir un desnonament. La decisió del TJUE va arribar després que el jutge José María Fernández Seijo li plantegés una qüestió prejudicial, és a dir, que aclarís si la normativa estatal incomplia l’europea. I és que un cas només pot arribar al tribunal comunitari si un magistrat el porta a través d’una qüestió d’aquest tipus; no hi pot recórrer directament un advocat.

L’origen del cas, i d’aquí ve el seu nom, és el desnonament de Mohammed Aziz, un obrer de Martorell que va perdre casa seva el 2011, quan ja portava algun temps a l’atur. Arran de la resolució del TJUE, Fernández Seijo va sentenciar que la hipoteca que Aziz havia signat amb Caixa de Tarragona era “abusiva”, fonamentalment per tres clàusules, la que feia referència als interessos de demora, fixats en el 18,75%; la del “venciment anticipat”, que va possibilitar a l’entitat financera liquidar el contracte tot i que Aziz només havia deixat de pagar 453 euros del crèdit, i, finalment, que, en la clàusula de liquidació, l’entitat va fixar de manera “unilateral” el capital pendent d’amortitzar, cosa que va “limitar els motius d’oposició” del client. Tot i que amb posterioritat l’Audiència Provincial de Barcelona va matisar i moderar l’abast d’aquesta sentència, la resolució del ‘cas Aziz’ ha estat de gran transcendència jurídica per a milers d’afectats per la hipoteca.

Com també ho ha estat la sentència del TJUE del 17 de juliol de 2014, assumpte c-169/14 “Sánchez Morcillo y Abril García contra BBVA”, on l’alt tribunal europeu va declarar que l’Estat espanyol tenia un sistema d’execució hipotecària incompatible amb el dret a la defensa dels consumidors de productes financers, així com amb la igualtat d’armes processals. Va ser arran d’aquesta sentència que es va establir un termini de 30 dies per interposar recurs d’apel·lació atès que, amb anterioritat, la reforma operada mitjançant la Llei 1/2013 únicament permetia la interposició de recurs en cas que s’hagués apreciat la inclusió de clàusules abusives però, en canvi, no es podia presentar recurs si, per contra, s’havia determinat la inexistència de clàusules abusives. La sentència europea va ser contundent: declara l’existència de discriminació respecte a la possibilitat de presentar recurs, ja que, a la pràctica, només ho podien fer a les entitats financeres quan les resolucions eren contràries als seus interessos.

Posteriorment, el TJUE encara va aprofundir més en aquesta qüestió establint que la limitació a 30 dies del termini extraordinari per interposar recurs tampoc respectava les exigències comunitàries de garanties al dret a la defensa.

Aquesta sentència va provocar una reforma de la Llei hipotecària que va permetre que en casos d’execució hipotecària el client també pogués presentar un recurs a l’Audiència Provincial, quan fins aleshores només ho podia fer el banc. “Hi havia una clara asimetria legal i una inferioritat d’armes processals, fins al punt que es podia fer molt poca cosa per aturar un desnonament als tribunals“, recorda la lletrada. A partir d’aquí, es va començar a poder fer coses per evitar-los, més enllà de la mobilització al carrer de la societat civil, a través de moviments com la PAH.

european_court_of_justice_razvan-orendovici

Seu del Tribunal Europeu de Justícia, a Luxemburg / RAZVAN ORENDOVICI

El passat 28 de juliol, el TJUE va donar un altre toc d’atenció a l’Estat espanyol en recordar-li que existeix una violació del dret comunitari si no s’aplica el que estableix la sentència coneguda per ‘Pannon GSM’, dictada al juny de 2009. Aquesta resolució va estipular que el jutge ha de tenir una postura activa i examinar d’ofici el títol que es pretén executar i, per tant, té el deure de pronunciar-se sobre les clàusules abusives que contingui el títol i hauria de decidir no aplicar-les. Vilarnau subratlla que això no s’ha aplicat de forma sistemàtica i que el darrer pronunciament del TJUE obre la porta a “reclamacions per part de gent que va perdre l’habitatge en un període en què no es feia cap tipus de revisió de les escriptures” per part dels magistrats.

Al juny de 2015, el tribunal comunitari va dictar la sentència Quintano Ujeta, que va refermar posteriorment el 17 de març de l’any passat a través d’una interlocutòria. Fa referència al venciment anticipat del crèdit i estableix que, si no són criteris objectius, s’ha de declarar nul. Ras i curt, la sentència ve a dir que el criteri de venciment del crèdit als tres mesos d’impagament de quotes no es pot aplicar en tots els casos, ja que es poden portar anys pagant-lo i un impagament temporal no justificaria el venciment anticipat de tot el crèdit, i consegüentment l’execució de l’habitatge. També el 2015, però en aquest cas a l’octubre, es va anunciar la sentència Peñalva López. Va dictaminar que el termini de 30 dies que tenien les persones afectades per la subhasta del seu habitatge per al·legar que tenien clàusules abusives al crèdit era curt i s’havia de notificar personalment, quelcom que no es feia. Problema? Que, malgrat el dictamen del TJUE, no s’ha modificat en la legislació estatal, recorda Núria Vilarnau.

Una clàusula abusiva no es pot aplicar ni esmenar

“No pel fet que Europa digui que no s’està fent bé, l’Estat espanyol reforma les lleis. Només ho fa quan finalment s’hi veu obligat perquè és massa greu o flagrant”, explica l’advocada del Col·lectiu Ronda, per a qui en els propers mesos i anys continuaran les sentències en aquest sentit del TJUE. “Els abusos segueixen, però com a mínim ara es donen importants tocs d’alerta i, si finalment no s’adapta la legislació, poden arribar les sancions“, hi afegeix. El TJUE  estableix amb claredat que, quan una clàusula és abusiva, “no es pot aplicar i tampoc es pot esmenar, però les resolucions judicials no sempre van en aquesta direcció, incloent-hi les del Tribunal Suprem”, conclou Vilarnau. Alternatives? L’advocada ho té clar: la solució estructural passa per una reforma real i a fons tant de la Llei hipotecària com de la Llei d’enjudiciament civil i deixar de posar-hi pedaços.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Aquest és un lloc dedicat a l'anàlisi, denúncia i reflexió sobre legitimitats i límits legals, per explorar les incertes del sistema i buscar solucions a problemàtiques que afecten a tothom. Un blog impulsat pel Col·lectiu Ronda que vol ser un espai per a l'assessorament jurídic compromès i per a la defensa d'una vida autònoma, lliure i digna.

Col·lectiu Ronda és una cooperativa de professionals dedicats a l'exercici del Dret, entès com un instrument de transformació social i una eina per a la resolució de conflictes, sota la idea de canviar les relacions entre les persones sobre la base del respecte, la dignitat i la cooperació. Entre els valors de Col·lectiu Ronda hi ha la justícia social, la independència política, sindical i econòmica, la democràcia, la cooperació i l'equitat de gènere.

Cerca al blog