Les injustes retirades de pensions als treballadors en situació d’incapacitat

  • Marc Font / @marcfontribas
  • dilluns, 24 setembre 2018
  • Comenta
  • General

Seu de l’Institut Nacional de la Seguretat Social a Madrid / Foto: Ministerio de Empleo y Seguridad Social

És compatible tenir una feina remunerada i cobrar una pensió fruit del reconeixement d’una situació d’incapacitat permanent? Tot i que la resposta és clarament afirmativa, i així ho estableix la llei des de la modificació legislativa de 2011, la realitat és que encara avui l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) retira la pensió a persones en situació d’incapacitat permanent quan comencen a treballar. A la pràctica, això genera una “por” que desincentiva que moltes de les persones amb incapacitat intentin buscar una feina, explica Miguel Arenas, advocat del Col·lectiu Ronda.

Fins fa set anys la realitat no era aquesta, sinó que la regla general era la incompatibilitat entre desenvolupar una activitat remunerada i la situació d’incapacitat permanent en grau absoluta (IPA) -que implica no poder desenvolupar una pràctica professional a causa de la gravetat i l’abast de les limitacions- o de gran invalidesa -que suposa requerir l’ajut de terceres persones per realitzar les activitats quotidianes de la vida, com menjar, vestir-se o la higiene personal. En canvi, es contemplava que treballessin aquelles persones amb una incapacitat en grau total, que es defineix com aquella en què les reduccions anatòmiques o funcionals originades per una malaltia o un accident impedeixen portar a terme les tasques pròpies de la professió habitual, però no les d’altres professions. La venda de cupons de l’ONCE era una de les poques excepcions a aquest criteri general.

Tot plegat es modifica arran del cas d’una noia a qui una intoxicació alimentària li va provocar una reacció autoimmune que li va afectar la medul·la i la va deixar en una cadira de rodes. Després d’aconseguir una pensió perquè se li va reconèixer una incapacitat fruit d’un accident no laboral, va seguir estudiant i es va convertir en treballadora social de l’Institut Guttmann. Però en començar a treballar, l’INSS li va retirar la pensió per gran invalidesa -que implica cobrar el 100% de la prestació-, si bé li va mantenir el complement de necessitat de tercera persona, que suposa un recàrrec del 50%. A partir d’aquí va iniciar un procés judicial, amb el suport del Col·lectiu Ronda, en què inicialment el tribunal de primera instància li va donar la raó en la reclamació de tenir dret a la pensió completa a l’hora que tenia una feina remunerada.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va tombar la sentència i el cas va arribar al Tribunal Suprem que va rectificar la doctrina seguida fins aleshores per dictaminar que mantenir el criteri d’incompatibilitat entre una incapacitat permanent i la pràctica laboral vulnerava el principi de no discriminació, inclòs tant a la Constitució com a l’Estatut dels Treballadors, així com la Llei General de Drets de les Persones amb Discapacitat, que incorpora l’obligació de garantir-ne el dret al treball i a la igualtat. El canvi de doctrina va provocar un modificació de la Llei General de la Seguretat Social, de manera que la pensió i el salari són compatibles sempre que l’activitat “no representi un canvi en la capacitat de treball [de l’afectat] a efectes de revisió”. És a dir, en la seva condició física i estat de salut. Per tant, el marc legal és molt clar, però les retirades de pensions continuen. Per què?

Un “criteri econòmic”

“L’argument que dona l’INSS per retirar la pensió és que ja no hi ha limitació funcional. Diu que hi ha una millora en la capacitat laboral, no en l’estat de salut”, comenta Arenas, que afegeix que “això genera una por a treballar a la gent que cobra una pensió per incapacitat, perquè creuen que si ho fan perdran la pensió”. Aquest impediment per treballar també limita la capacitat d’aquestes persones per participar a la societat. Cal tenir en compte que una pensió d’aquest tipus no té perquè garantir uns ingressos dignes, perquè al cap i a la fi va lligada a la cotització prèvia que hagi tingut la persona. En el fons, per a l’advocat a l’hora de la veritat el que hi ha darrere aquestes decisions és “simplement un criteri econòmic” que implica mantenir el que s’ha fet sempre: “si poden retirar una prestació, la retiren”. La realitat, però, és que com que parlem d’afectacions cròniques, la millora en l’estat de salut és pràcticament inconcebible. L’advocat també comenta el problema afegit que pateixen les persones amb malalties degeneratives que s’incorporen al mercat laboral ja amb una determinada patologia: “Quan amb el temps el teu estat físic empitjora i ja no pots fer el que feies un anys abans, tens molts problemes perquè això se’t reconegui i s’adapti el teu grau de discapacitat”.

Acció de protesta davant l’ICAM de Barcelona pel cas de Natividad López, a qui li van donar l’alta tot i tenir seqüeles d’un ictus / MAREA BLANCA

Quan una persona que cobra una pensió comença a treballar ha de comunicar-ho a la Seguretat Social, que aleshores activa un procés que arrenca amb una revisió del seu estat de salut. A nivell català, la revisió correspon a la Subdirecció General d’Avaluacions Mèdiques -l’antic Institut Català d’Avaluacions Mediques (ICAM)-, pertanyent al Departament de Salut, que fa un dictamen no vinculant i una resolució administrativa a l’INSS que, finalment, és qui decideix si retira o no la prestació. Si la persona perd la prestació tot i tenir-hi dret, Arenas explica que el primer pas és presentar una reclamació administrativa perquè l’INSS reconsideri la decisió. Si, com és habitual, és desestimada, la via que queda és una “demanda judicial”, un procés que normalment implica un termini de més d’un any fins a la celebració del judici, període durant el qual la persona no cobra pensió i només pot viure del sou, si és que el conserva. Això sí, l’advocat del Col·lectiu Ronda destaca que “la gran majoria de casos d’aquest tipus els hem guanyat”. Quan això passa, l’afectat passa a cobrar la pensió amb caràcter retroactiu.

Discriminació de les dones

Com passa amb el gruix de les pensions, en aquest àmbit també hi ha un marcat biaix de gènere que discrimina clarament les dones. “Si ets dona és molt més complicat accedir a una incapacitat permanent”, afirma Miguel Arenas. Al seu blog, l’advocat documenta -amb dades públiques- que el 65% dels perceptors de prestacions per una incapacitat permanent total són homes, que a més a més reben una pensió més elevada, que de mitjana se situa en 172 euros més al mes. Les diferències també són molt marcades en la incapacitat permanent absoluta i en la gran invalidesa.

Miguel Arenas, advocat del Col·lectiu Ronda, en un debat televisiu / YOUTUBE

El lletrat del Col·lectiu Ronda posa èmfasi en què la diferència d’accés en el reconeixement de la incapacitat “és deguda a la consideració, tant a nivell de les entitats gestores com en els propis jutjats, que els treballs masculins tenen un component d’esforç físic que no consideren en els femenins”, un fet que la pràctica comporta una major dificultat perquè elles rebin la prestació. Com a exemple cita una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que reconeix una lesió important a una zeladora i que aquesta li impedeix realitzar alguna de les tasques habituals, però no totes i, per tant, no li reconeix la incapacitat. El resultat és que la treballadora queda en una clara situació de vulnerabilitat, perquè no passa a rebre una pensió i en no poder realitzar totes les tasques és més probable que perdi la feina.

Fa poques setmanes una sentència va evidenciar les retirades injustes de pensions que porta a terme ocasionalment l’INSS i que, finalment, provocarà que l’Estat assumeixi una indemnització per danys i perjudicis a la persona afectada. En aquest cas, el gener de 2014 l’INSS va deixar d’abonar la prestació econòmica que cobrava la treballadora, afectada per una situació d’incapacitat permanent -reconeguda des d’octubre de 2012- provocada pels diversos problemes psíquics -ansietat, pànic i trastorn depressiu crònic- i físics -fibromiàlgia i fatiga crònica- que pateix.

La decisió es basava en un dictamen mèdic de l’antic ICAM que apreciava una “evident millora” en l’estat de salut de la pacient, un criteri que contrastava amb el del centre de salut mental on des de feia més de quinze anys acudia l’afectada i amb el dels metges de l’Hospital Clínic, que directament defensaven el contrari. Finalment el jutjat social número 1 de Barcelona va sentenciar a favor de la treballadora, que a banda de recuperar el dret a la prestació i cobrar-ne els endarreriments rebrà una indemnització de l’Estat. A grans trets, la resolució judicial és molt crítica amb l’actuació de l’ICAM i l’INSS, amb l’argument que amb una sola visita mèdica no poden contradir els informes dels professionals que tracten habitualment una persona que pateix una dolença greu i incapacitant.

“L’administració no compleix la seva pròpia llei”

Per a Miguel Arenas caldria abordar canvis normatius per evitar que es repeteixin aquestes situacions. Si bé reconeix que el marc general és positiu en permetre la compatibilitat del cobrament d’una pensió per incapacitat i d’un salari, advoca per “canviar la normativa d’accés a la incapacitat permanent”. El principal problema és que el sistema està dissenyat amb un criteri de fa dècades, de manera que està molt lligat a la “professió habitual”, una definició que avui en dia encaixa en la vida laboral de cada cop menys treballadors, especialment d’aquells més precaritzats. Perquè ens entenguem, una hèrnia discal pot considerar-se invalidant per exercir de mosso de magatzem, però no per fer d’administratiu, malgrat que qui la pateix veu afectada igualment la seva vida. “S’hauria de funcionar d’una altra forma. Per exemple, si tens una determinada lesió, que puguis rebre una pensió determinada i fugir del concepte de professió habitual a l’hora de modular el grau de discapacitat”, comenta. Com a conclusió, lamenta que “l’administració no compleixi la seva pròpia llei”.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Aquest és un lloc dedicat a l'anàlisi, denúncia i reflexió sobre legitimitats i límits legals, per explorar les incertes del sistema i buscar solucions a problemàtiques que afecten a tothom. Un blog impulsat pel Col·lectiu Ronda que vol ser un espai per a l'assessorament jurídic compromès i per a la defensa d'una vida autònoma, lliure i digna.

Col·lectiu Ronda és una cooperativa de professionals dedicats a l'exercici del Dret, entès com un instrument de transformació social i una eina per a la resolució de conflictes, sota la idea de canviar les relacions entre les persones sobre la base del respecte, la dignitat i la cooperació. Entre els valors de Col·lectiu Ronda hi ha la justícia social, la independència política, sindical i econòmica, la democràcia, la cooperació i l'equitat de gènere.

Cerca al blog