Juan Carlos Moreno Cabrera: “L’espanyolisme lingüístic presenta una imposició com si fos una situació natural”

Moreno Cabrera critica uns discursos supermacistes que, al seu parer, dominen en el món filològic espanyol / TXALAPARTA

Moreno Cabrera critica uns discursos supremacistes que, al seu parer, dominen el món filològic espanyol / TXALAPARTA

Catedràtic de Lingüística a l’Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera continua la tasca empresa amb títols anteriors com ‘La dignidad e igualdad de las lenguas’. A ‘Errores y horrores del españolismo lingüístico‘ analitza els discursos que, des de l’àmbit acadèmic, suggereixen una superioritat objectiva de l’espanyol respecte a les altres llengues oficials a l’Estat.

Com definiries breument aquest espanyolisme lingüístic que esmentes al títol del teu llibre?
És un intent d’ocultació, d’una manera científica entre cometes, de la imposició d’una llengua. Es creen una sèrie de mites que tenen a veure amb la configuració de l’idioma l’imposició del qual s’intenta justificar. Se li atribueixen unes característiques que fan gairebé inevitable que s’estengui. Es parla d’aquestes propietats lingüístiques per intentar desplaçar els orígens socials, polítics i econòmics de la imposició.

Sovint s’escenifica una normalitat, parlar espanyol, davant l’excentricitat de parlar altres llengües. Aquest tipus de valoracions dels idiomes amb menys parlants abunden també en altres estats?
En general, les idees del nacionalisme lingüístic espanyol són molt similars a les de l’imperialisme lingüístic en general. Ho podem veure amb l’anglès, al qual se li donen unes característiques que no té, com que tothom el parla. També es diu que tothom entén l’espanyol i que té unes característiques que el fan intrínsecament intel·ligible. Entre elles, que té només cinc vocals. Des de fa anys que ho vaig dient: cap argument justifica que una llengua amb cinc sons vocàlics és més fàcil d’aprendre. A més, l’espanyol conté alguns aspectes d’extrema dificultat, com tenir 1.100 verbs irregulars i 69 models de conjugació. M’estranya que aquesta característica, compartida amb altres llengües romàniques, s’oculti. Jo em pregunto que pesa més en la facilitat per aprendre un idioma, que tingui cinc vocals o 1.100 verbs irregulars.

Fent èmfasi en aquestes presumptes facilitats lingüístiques i avantatges comercials d’usar una mena de llengua franca, s’insisteix en el fet que l’espanyol no s’ha imposat. I això és absurd, pensant només en la colonització americana.
És clar, però així es justifica el caràcter internacional de la llengua. S’explica que, en un moment determinat, la llengua de Castella va patir una mena de transformació d’eruga a papallona: es va convertir en una llengua supranacional, amb unes característiques que sobrepassaven l’àmbit local i que feien que tingués èxit no solament a la Península Ibèrica. Alguns autors volen retrotraure aquest procés fins a l’Edat Mitjana. Aquesta presumpta conversió del castellà en una cosa anomenada espanyol no té cap sentit. Una llengua no es converteix en quelcom superior. No hi ha llengües locals i llengües universals, ètniques i supraètniques: són totes iguals.

Escrius que “és una obligació pels que pertanyem a la nació dominant (…) que denunciem tant aquest domini com la ideologia que sustenta aquesta justificació”, i realitzes aquesta denúncia a través dels teus llibres. Uses paraules incòmodes com supremacisme o imperialisme, parlant de realitats passades i actuals. Com s’han rebut els teus treballs a l’Espanya més monolingüe?
Doncs… no s’han rebut bé, evidentment. Jo intento desmuntar un discurs que és absolutament dominant i generalitzat, que fins i tot té implantació a Catalunya o al País Basc. Utilitzant eines de coneixement lingüístic, intento rebatre les manipulacions que presenten una imposició com si fos una situació natural, nascuda de característiques objectives.

 Cites fragments d’assajos que projecten una mena de supremacisme lingüístic. Creus que aquest és el discurs dominant en el món acadèmic?
Sí, sens dubte. El problema és que no és només debat periodístic, de saló o de conversa de cafè, sinó que ve refrendat a l’acadèmia per filòlegs com Menéndez Pidal, que han tingut i tenen molt de pes. Aquest es mou en uns nivells d’autoritat lingüística i científica que descol·loquen la gent que no és especialista.

I legitimen decisions polítiques…
Evidentment. Són raonaments fets a posteriori per justificar una situació de domini. S’utilitzen per fer callar. És el que fan molts economistes que, per justificar el capitalisme actual en putrefacció, s’inventen un munt de fórmules matemàtiques: surten a la televisió omplint pissarres amb números per afirmar que només pot existir el capitalisme. Afortunadament, la història indica que cap model econòmic perviu eternament. El capitalisme caurà, veurem en quines condicions.

Pel que expliques, el món acadèmic va pel mateix camí que la RAE, que fa propaganda de la fortalesa de la llengua i és un actor rellevant en la seva exportació. Que opines d’aquesta visió dels idiomes com a productes que competeixen en una mena de mercat lingüístic?
Que totes les coses de què hem parlat, com la conversió d’una llengua local en supralocal, s’usen també per a justificar l’expansió de les empreses capitalistes. Multinacionals de capital fonamentalment espanyol fan negoci a Amèrica i exploten els americans amb suport de l’Estat. S’addueix que aquestes empreses tenen més drets a implantar-se a l’Amèrica Llatina perquè l’espanyol ens agermana, perquè és un actiu econòmic positiu que beneficia a tothom. En realitat, només beneficia a aquestes companyies. Als indígenes se’ls va dir que aprenent espanyol sortirien de la misèria, i ara se’ls diu ho aconseguiran estudiant anglès. Però el problema no són els idiomes, sinó el capitalisme opressor i la dictadura del capital internacional financer.

Connectaries aquests elogis de la quantitat de parlants, del potencial comercial de les llengües, amb el funcionalisme neoliberal? Es prioritza la utilitat de la llengua en el mercat global, per sobre de la diversitat i la cultura…
Sí, es diu que hi ha un mercat lingüístic amb idiomes que tenen més valor o menys valor. L’anglès val molt, l’espanyol val molt i el català no val res. A mi em sembla molt bé que s’imparteixi i s’estudiï anglès. Però em sembla menyspreable i criticable que es digui a la gent que, si no el sap, és pràcticament analfabeta. No aprendre català, en canvi, no importa, i aquí es veuen les relacions de desigualtat entre idiomes. L’anglès ens l’estem imposant a nosaltres mateixos basant-nos en idees falses com que tothom l’aprèn o que ens servirà per trobar feina. A Catalunya, una persona hauria de tenir més oportunitats d’aconseguir feina amb el català que amb l’anglès. En canvi, molta gent inverteix moltes hores, molts diners i molt esforç en aprendre una llengua que difícilment dominarà i no li servirà pràcticament per a res. S’està creant una mena de proletariat lingüístic de l’anglès, milers de persones que el balbucegen.

Dediques moltes pàgines a la situació de l’eusquera a Navarra. Què té de significativa?
Que allà, com a les Illes Balears, tenen els problemes derivats de la imposició de l’espanyol i també de l’anglès. Els plans del trilingüisme han despertat l’inquietut de molts educadors perquè es tracta l’anglès com si fos una llengua nacional, quan és una llengua estrangera que no pot estar en peu d’igualtat amb el castellà, el català, o l’euskera. Evidentment, aquest trilinguisme oficial està perjudicant l’idioma més feble.

Cites a lingüístes que volen eliminar idiomes com el català o l’eusquera, o com a mínim parcelar-los: evitar que s’extengui com qui vol evitar que es propagui una epidèmia…
És que, segons l’espanyolisme lingüístic, la seva llengua tendeix a expandir-se per la seva naturalesa supraètnica i per les seves qualitats. En canvi, quan el català, l’eusquera o el gallec tenen èxit en un territori on l’espanyol era fort, s’interpreta que s’ha imposat. Com es considera que aquests idiomes no han arribat al nivell universalista de l’espanyol, la seva expansió és lesiva per a les poblacions perquè s’usa menys la llengua ‘bona’ i s’usa més una llengua local. Però totes les llengues són locals!

I creus que la divulgació crítica debilita l’espanyolisme lingüístic, o que és difícil de combatre?
És difícil de combatre per un motiu molt senzill: la gent no és ximple, però té molts prejudicis amb les llengües, com que hi ha idiomes superiors i inferiors. I aquests discursos no sols no els contrarestren, sinó que se n’aprofiten i els reforcen. Un dels objectius de la ciència és eliminar els prejudicis, i l’espanyolisme lingüístic no sols no els vol eliminar, sinó que els sustenta presentant arguments presumptament científics. És molt greu i per això ho denuncio.

Un comentari
  • Manel Ballester 27 d'agost de 2015 - 9:37

    L’entrevista confirma, si encara feia falta, un cop més, que l’única garantia real per a la supervivència de la llengua, a la llarga, és la independència. Els altres monstres lingüístics no deixen respirar.
    Salut.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Llibres de contraban

Llibres de contraban és un bloc de pensament crític impulsat per l’Espai Contrabandos, un espai situat al barri del Raval, a Barcelona, que agrupa editorials independents que publiquen llibre de pensament crític i dinamitzen activitats culturals. En el bloc s'hi troben propostes literàries transformadores, novetats d’assaig crític i relats sobre les activitats, en molts gèneres i formats. Periòdicament, també s’hi inclouen articles d’opinió de les editorials independents. Llibres de contraban s’adreça a un públic no conformat, no resignat, per qui llegir és somiar (i fer possible) un món millor.

El blog és coordinat pel periodista Ignasi Franch.

Cerca al blog