Silvia Federici: “Els tractats com el TTIP intenten establir el domini del capital sobre la vida quotidiana”

Feminista, activista i professora. Als seus 74 anys, Silvia Federici és una dona menuda que parla lent i clar, i no necessita cridar. Aquesta acadèmica marxista, d’origen italià, va marxar el 1967 als Estats Units per doctorar-se en Filosofia. Des d’aleshores ha estat professora a Nigèria i catedràtica a la Universitat de Hofstra (Nova York). En el camp de l’activisme, és una de les grans defensores del salari en el treball domèstic, ha treballat contra els ajustaments estructurals a l’Àfrica i contra la pena de mort als EUA. Una de les obres de Federici traduïdes al castellà és ‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’ (Traficantes de Sueños, 2015), clau per comprendre com el sotmetiment històric de les dones ha sostingut el capitalisme. Un altre és el recull d’articles ‘Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas’ (Traficantes de sueños, 2010). Federici ens va visitar recentment a l’Espai Contrabandos en motiu de la fira Literal, que comença avui a l’antic complex fabril Fabra i Coats. La xerrada abordava el paper del feminisme en la lluita contra tres tractats que està negociant la Comissió Europea en l’àmbit de l’intercanvi de béns, serveis i inversions: el conegut TTIP (amb els EUA), el CETA (amb Canadà) i el TISA (acord global per a la liberalització dels serveis).

El desplegament dels tractats de lliure comerç afectarà les dones i el treball reproductiu. De quines maneres?
Les mesures que introdueixen aquests tractats afecten els processos reproductius i per tant, afecten directament les dones. Són un projecte de desreglamentació general de les activitats més bàsiques de la vida quotidiana. Com els drets laborals, que seran eliminats. Imagineu-vos què passarà quan una comissió elimini totes les proteccions introduïdes per garantir el menjar sa, per defensar el medi ambient i l’agricultura. En un altre nivell, aquests tractats, que pretenen la privatització de la terra i dels serveis, destruiran l’agricultura de subsistència, una activitat que intenten tirar endavant les dones en molts llocs del món. Per això hi ha tanta violència, directa i ideològica, contra les dones: elles protegeixen la terra contra l’extracció minera o contra la privatització en molts llocs del món. I, per aquest motiu, el Banc Mundial acusa les dones de l’Amèrica llatina o de l’Àfrica de ser la causa de la pobresa de les seves comunitats. Aquesta institució defensa que la terra no és fèrtil, no és productiva, només ho és el comerç. Els tractats es componen de l’activitat i de la ideologia del neoliberalisme, per la qual el diner i el comerç són els que reprodueixen la vida. Intenten eliminar tota forma d’interacció amb la riquesa natural i per això volen posar-la en mans de les grans corporacions. Es tracta de separar els productors directes, i sobretot les dones, de l’ús de la riquesa natural. És una guerra real, que es combat al camp, quan les dones defensen la terra contra l’ús de la mineria, i a escala ideològica. Aquests tractats intensificaran tendències ja de per si molt perverses.

Es podria fer un paral·lelisme entre l’impacte dels tractats contra les dones i la cacera de bruixes a la que et referies a ‘Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria’?
Les dones seran atacades perquè una altra directiva que impera és la de comercialitzar i privatitzar tots els serveis, de la sanitat, de les cures. Les grans companyies, com ara les farmacèutiques, seran les que dominin el sector. Els tractats són una mesura important d’una nova onada d’acumulació originària, perquè canvien la condició primària de la reproducció. I la canvien d’una manera que separa, que no ens permet controlar les mesures, els recursos, les activitats que són el més important per la reproducció de la nostra vida. Cal lluitar contra l’adopció d’aquests acords i que les dones adoptin un paper central.

De quina manera el capitalisme i la violència que genera tenen impacten en les masculinitats?
Per expropiar els recursos, la riquesa natural, per tancar tants sistemes productius i crear una desocupació de masses, necessites una gran violència. No és una coincidència que tantes grans empreses tinguin una espècie d’exèrcit privat. Amb el neoliberalisme, s’ha incrementat enormement el nombre d’homes (i també hi ha algunes dones) que estan empleats en l’ús de la violència: violència privada, presons, màfies, narcotràfic… Hi ha un comú denominador en tots aquests aparells: protegir la propietat privada, garantir el funcionament d’activitats molt perverses que destrueixen la vida de milers de persones. L’emergència de nous exèrcits d’homes armats reafirma un model de masculinitat agressiva i crea una relació entre homes i dones plena de violència, també en els espais familiars. Com deia Frantz Fanon, els que torturen tot el dia no es relacionen de manera violenta amb la seva família. Però el que passa a la feina crea una mentalitat, una manera de relacionar-se.

En la xerrada que vas fer a Barcelona l’1 d’abril vas titllar aquests acords comercials de “monarquia absoluta”. Per què els estats acaben firmant la seva pròpia sentència de mort?
No crec que els estats firmin aquestes sentències. La classe capitalista europea utilitza les estructures internacionals per disciplinar els treballadors que no són capaços de fer obeir ells mateixos. L’excusa és que la producció internacional ho necessita. És un procés llarg de concentració del capital, en l’àmbit econòmic i polític, que a Europa comença a finals de la II Guerra Mundial, quan es crea una única àrea econòmica. La concentració permet distanciar el lloc de la decisió econòmica, social, política, de les localitats. I això fa difícil a la gent influir en la decisió de les autoritats. Aquests tractats permeten crear com una internacional capitalista: el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç representen una nova forma d’Estat que representa col·lectivament el capitalisme a tot el món. Això dóna un gran poder a estats com l’espanyol o l’italià, que diuen: “No som nosaltres, és Brussel·les”. Aquesta pretesa pèrdua de poder és, en realitat, un apoderament: els estats tenen els instruments per reduir les reivindicacions de la gent i dels treballadors. En paral·lel a la concentració política i econòmica del capital, hem vist un desapoderament de la població. Ja ni s’intenta mantenir l’aparença de la democràcia.

I quin paper els queda als Estats?
Per això parlava de monarquia absoluta: l’Estat està satisfet presentant-se com el servidor del capital. Ara decideixen les grans companyies: Monsanto, les companyies mineres i petrolieres. Les companyies energètiques, sobretot, són les que controlen el món. I l’Estat ha adoptat una posició repressiva, ha perdut la seva cara democràtica i es presenta amb la seva cara real. És un servidor del capital i un repressor de la lluita.

Davant d’aquesta erosió de drets, què s’ha de fer per lluitar contra aquest capitalisme que anomenes “totalitari”, també perquè afecta totes les parts de la vida?
La lluita contra el capitalisme totalitari necessita un front molt ampli, amb moments de concentració, de gran mobilització, però també de lluites en diversos espais. Com hem après en els darrers temps, no es pot donar una lluita eficaç que només sigui una lluita a la contra. Una part important és la construcció de noves relacions de reproducció, noves mesures, nous espais, teixits socials reconstruïts. Aquests tractats destrueixen la solidaritat i fragmenten les comunitats. Per tant, totes les activitats que refacin vincles seran extremadament importants. En moltes àrees i ciutats de l’Amèrica llatina, els expulsats dels camps arriben a les perifèries de les ciutats, prenen terres, construeixen cases… Es produeixen fenòmens molt interessants que neixen de lluites col·lectives, que creen estructures noves i autònomes de l’Estat. La gent lluita per apropiar-se de mesures de reproducció, per apropiar-se de l’aigua, de la llum… S’autogestionen. Estar en contra d’alguna cosa no és suficient, el que necessitem és crear noves maneres de relacionar-nos. I això ens permetrà reapropiar-nos de l’espai i de la vida.

Al llibre ‘Fortunas del feminismo‘, Nancy Fraser afirma que és necessari que l’anomenat feminisme de la tercera onada s’alineï amb altres causes.
Nosaltres ja havíem dit això fa 40 anys! El feminisme dels anys 70 buscava millorar la condició de la dona. Per aconseguir-ho, deia que s’havia de canviar les relacions entre les dones, l’Estat i el capital, entre les dones i els homes, però dins d’una òptica més àmplia. Vam comprendre aleshores, i no solament en la tercera onada, que el canvi real de la condició de la dona proletària no arribaria si no canviàvem la societat. I això sempre ha estat una necessitat. Què significa feminisme avui? N’hi ha molts. Existeix un feminisme d’Estat, per exemple, que es va crear als anys 70 i veu la dona en competició amb l’home, en igualtat d’oportunitats, als espais del capital o a l’exèrcit. Això no és feminisme, és una utilització de la cerca de l’autonomia de les dones. S’usa el treball femení per rellançar l’activitat econòmica que estava en crisi.

Aleshores, què és el feminisme?
Un moviment de transformació social ampli que posa al centre d’aquesta transformació social la producció de la vida. El capital mira la producció de la vida en funció de l’acumulació de la riquesa privada, però això s’ha de canviar de forma radical. Ara el procés de la reproducció, el treball domèstic, té com a finalitat impulsar el mercat laboral, l’acumulació. El feminisme, en canvi, dóna valor a una reproducció revolucionada que posa al centre de les activitats humanes la importància de la vida. Em sembla que el feminisme i les feministes són les més interessades a oposar-se de forma completa contra aquests tractats, perquè amb ells s’intenten establir el domini complet del capital sobre totes les articulacions de la vida quotidiana, un control i dominació directa. És un interès no tan sols de les dones, però comença en les dones en tant que subjecte tradicional de la reproducció i subjecte del procés de transformació de la riquesa.

Per què des dels feminismes es diu que les cures i la reproducció social són un treball?
Perquè continuen sent-ho. No estem passives, no estem completament dominades, però les cures i les activitats de la reproducció encara es compleixen en condicions que nosaltres no controlem completament, que no decidim. Quan mirem la finalitat, a qui serveix la feina que hem fet, veiem que la feina que fan les dones per reproduir les seves famílies i comunitats és utilitzada pels ocupadors: serveix per reproduir la força de treball, dia rere dia i de manera generacional. Per això encara en diem treball, perquè no es pot dir que la reproducció sigui un treball d’autorealització, creatiu… tot i que hauria de ser-ho! El part, per exemple, ara és un procés industrial que funciona com una cadena de muntatge. Totes les dones pareixen amb por. No van a l’hospital amb l’expectativa que serà el procés meravellós de produir una nova vida, de conèixer poders del teu cos que no et podies ni imaginar. La figura de la partera, de la doula, és el producte d’una lluita: la d’anar a l’hospital amb dones que et permetran viure aquesta experiència d’una manera creativa, sense por. I cuidar els infants també és un procés molt creatiu: quan eduques la teva criatura, has de prendre decisions. No és tan sols netejar o donar un biberó, és decidir quin tipus de món volem crear, amb quins valors, amb quines prioritats. Per això és un treball creatiu. En canvi, ho és fabricar un cotxe? Moltes feministes han celebrat el treball fora de casa, quan hi ha moltíssimes dones en oficines que són cubicles sense llum, soles tot el dia. Caldria desmitificar això i veure que el treball domèstic, de reproducció, s’ha convertit en quelcom opressiu per les formes, les condicions, l’aïllament, les limitacions i la falta de recursos. Això ha fet que les dones en vulguin escapar.

Com podem polititzar el treball domèstic, la cura de les nostres criatures?
Es pot polititzar de dues maneres. Una seria la lluita. Per exemple, quan defensàvem el salari del treball domèstic, la lluita mateixa polititzava el treball perquè redefinia i il·luminava la funció d’aquest treball en el sistema polític i social. Demostrava que té una funció important en el capital econòmic i polític. Com deien les feministes de la primera onada: “El que és personal és polític”. Nosaltres hem mostrat per què és polític, per què la casa i la família són llocs de producció social. Una altra forma de politització del treball domèstic esdevé quan la lluita s’estén a altres dones i als homes. En el procés de la lluita es decideix la nova estructura del treball domèstic i on es forgen les estructures que et permeten lluitar. S’instaura una cooperació on la teva criatura és també la meva responsabilitat, i jo intento alliberar-te una mica del teu treball. Jo crec que la politització es dóna quan de forma conjunta es comença a cooperar i a decidir juntes les prioritats a discutir, quin tipus de cures volem, quin tipus de producció de menjar volem, quin tipus de família, quin tipus de comunitat… Vaig visitar una ‘villa’ a Buenos Aires que es diu Villa 31bis: hi viuen sobretot dones, una bona part d’elles formen part del moviment per la dignitat. Elles em van mostrar els carrers, el lloc per als infants, la casa de les dones, els menjadors populars on deu dones de forma rotativa produeixen en cooperació, col·lectivamemt, el menjar que alimenta mil cinc-centes famílies. En la lluita han creat formes noves, i cada vegada que volen crear una cosa nova, hi ha una assemblea, un espai comú on es discuteix. Això és polititzar, i jo crec que en aquest sentit s’han de produir lluites que creïn la nova societat, la nova estructura. I aquesta nova estructura no ha de sortir de les ments sinó de les possibilitats reals, de les condicions reals, dels canvis als quals t’enfrontes quan intentes transformar la societat.

Quan parlem de cures, sempre ens oblidem de la gent gran. En l’article “Sobre el trabajo de cuidados de las personas mayores y los límites del marxismo” (recollit al llibre ‘El trabajo de los cuidados’) parlaves de la importància d’incorporar la cura de la gent gran a l’agenda política.
En la gran retallada dels serveis públics, han estat la víctima principal. Segons la lògica capitalista, els bebès són els futurs treballadors, i per això reben cert respecte i serveis. Com que les persones grans no són productives, se les veu com una pèrdua. Els serveis socials per a la gent gran són el que primer es retalla dels projectes anuals dels estats. Abans els fills, sobretot les filles, podien ajudar als seus pares quan aquests estaven malalts. Ara, amb la reestructuració de l’aparell productiu, moltes persones viuen soles. Avui les dones que abans formaven part del gran treball de la reproducció, amb la gent gran també, ara són fora de casa i lluiten amb dues feines. Sí, no s’ha acabat la feina de les dones amb les persones grans, però s’ha reduït dramàticament. Als EUA moltes persones grans viuen ara en la soledat i la misèria a causa de les retallades de molts serveis socials. En el passat, assistents socials anaven a casa de la gent gran que estava una mica malalta però no volia anar a una residència. Però actualment tot això ha estat eliminat o reduït, així que es produeix una gran misèria i aïllament: el nombre de suïcidis s’ha incrementat enormement. Les persones grans són una de les figures principals de la pobresa, i el que vaig denunciar en aquell article va ser que aquest problema no és al centre de la lluita dels moviments socials. En els feminismes es comença a abordar ara perquè les mateixes feministes s’estan fent grans. Amb el capitalisme, la prioritat ha passat a ser la descendència, no per un interès en el benestar de la nova generació, sinó solament perquè serà la nova generació de treballadors.

2 comentaris
  • ignasi 17 de maig de 2016 - 8:56

    El tractat vol canviar els drets dels ciutadans i substituir-los pels drets dels clients

  • Muse 10 de juny de 2016 - 14:59

    Tal com estan les coses actualment, aquesta dona em sembla imprescindible, gràcies per entrevistar-la, mai n’hi ha prou de sentir-la parlar i llegir-la. Tant de bo que el feminisme la tingués en la consideració que mereix.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Llibres de contraban

Llibres de contraban és un bloc de pensament crític impulsat per l’Espai Contrabandos, un espai situat al barri del Raval, a Barcelona, que agrupa editorials independents que publiquen llibre de pensament crític i dinamitzen activitats culturals. En el bloc s'hi troben propostes literàries transformadores, novetats d’assaig crític i relats sobre les activitats, en molts gèneres i formats. Periòdicament, també s’hi inclouen articles d’opinió de les editorials independents. Llibres de contraban s’adreça a un públic no conformat, no resignat, per qui llegir és somiar (i fer possible) un món millor.

El blog és coordinat pel periodista Ignasi Franch.

Cerca al blog