25 anys d’un cert oblit: Montserrat Roig, creadora, feminista i d’esquerres

0-016Montserrat Roig, la memòria viva‘ (Sembra Llibres) és una nova mirada a la vida i l’obra d’una autora polifacètica: narradora (‘L’hora violeta’), assagista (‘Els catalans als camps nazis’), periodista i comunicadora. L’autora del llibre és Aina Torres, també escriptora i periodista, que explica que “és el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort i vaig creure important recuperar aquesta figura”. Un dels fills de la desapareguda, Roger Sempre, va advertir-li que s’estava preparant una biografia, ‘Amb uns altres ulls’, firmada per la filòloga Betsabé Garcia. “Ens va semblar que els dos projectes eren diferents i compatibles i l’editorial va dir que endavant”, explica.

El volum és una introducció amb vocació panoràmica i de lectura accessible. Està estructurat en grans blocs temàtics: l’escriptura narrativa, el treball periodístic, la recuperació de la memòria i la tasca feminista de Roig. Però les vocacions i dedicacions es barregen: els articles i els programes de televisió, per exemple, generaven els diners amb què Roig podia afrontar la creació de novel·les. El seu ideari progressista i feminista li inspirava temes i enfocaments, però alhora despertava enemics com la censura política i les inèrcies masclistes de la crítica literària. Ha resultat impossible aixecar murs separadors: “En tots llocs hi veus la voluntat de recuperar la memòria, d’obrir finestres i balcons per recuperar veus silenciades. També el feminisme és transversal en la seva pràctica literària i periodística… i en el dia a dia. Perquè obra i vida també estan molt unides”, afirma Torres.

‘Montserrat Roig, la memòria viva’ és una introducció amb vocació panoràmica i de lectura accessible, estructurada en blocs temàtics

Reivindicació coral d’un llegat

En gran mesura, la ploma de Torres es posa al servei d’altres veus: fila les paraules de la mateixa Roig o de persones properes com la de la fotògrafa Pilar Aymerich. Dinamitzada a través d’aquest puzle de testimonis, estructurada en capítols d’extensió moderada, la lectura flueix amb ritme. I dóna eines per entendre els principals eixos de la trajectòria professional de la biografiada. Els lectors accediran a un repàs a tota la seva narrativa, per exemple. El recorregut inclou diverses refutacions, fetes tant per escriptors com per crítics literaris, d’algunes crítiques recurrents. Les acusacions de fer ‘simple’ literatura autobiogràfica, amb un probable rerefons sexista, van doldre Roig: “Guardava una carpeta amb comentaris d’escriptors sobre l’ús de les experiències pròpies com a material literari, potser per defensar-se. També es deia que feia literatura per a dones perquè escrivia sobre dones”, declara Torres.

En el plantejament coral del llibre, hi caben més veus. Mònica Terribas signa un pròleg on afirma sentir-se culpable d’haver “fet tard a reivindicar la Roig”. Torres comparteix aquesta intenció reivindicativa. Per aquest motiu, el seu assaig inclou dos segments en què personalitats del món de la literatura i el periodisme parlen del llegat de Roig en els seus àmbits: Maria Barbal, Àlex Broch, Mercè Ibarz, Bel Olid… Al llarg del procés de recollida d’aquests comentaris, l’autora es va trobar una sorpresa: “Moltes de les persones a les quals em vaig acostar no sols reivindicaven la tasca que havia fet, sinó que afirmaven que havia estat una gran influència. Vaig descobrir l’impacte de ‘Els catalans als camps nazis’ en uns joves David Fernández o Roger Palà que estaven descobrint el periodisme, en Amàlia Garrigós, en Esperança Camps…”.

Una dona decidida

Roig va ser una dona d’esquerres. Va militar al PSUC en diverses etapes, però això no li va impedir ser crítica amb el masclisme de les esquerres. Potser un dels comentaris més sorprenents dels convidats a parlar del llegat de l’autora prové d’Albert Om. El periodista afirma que “potser la idea més important que hi ha en l’obra de Montserrat Roig és que una certa visió lúdica de la vida —el dret a passar-ho bé, diguem-ne— pot ser perfectament compatible amb el fet de posar els més desafavorits en el centre de les nostres mirades”. El comentari encaixa amb la vida de Roig: “Vaig trobar unes declaracions on deia que ser militant d’esquerres no havia d’implicar estar enfadat amb el món. Tothom destaca que era una persona molt divertida, que va gaudir de la vida, que li agradaven les converses de sobretaula, disfressar-se, fer bromes… Els seus fills recorden que s’ho passaven molt bé amb ella”, explica Torres.

El compromís ideològic de Roig va implicar alguns obstacles professionals i personals. Televisió Espanyola va prescindir d’ella per raons polítiques

Roig va ser una dona decidida. Va acceptar l’encàrrec de realitzar l’ambiciós volum ‘Els catalans als camps nazis’, que va obrir camins en la divulgació i l’estudi de les represàlies patides per la Catalunya republicana. Es va posar davant de les càmeres en formats televisius diversos. Durant un viatge a Cuba, va aconseguir una entrevista amb el vicepresident del país enmig d’un acte públic. “Va lluitar per tot allò que es va proposar. Després de guanyar el premi Víctor Català, va decidir que es dedicaria a escriure. La seva mare va haver de deixar la literatura per pujar els seus fills, però ella va decidir que continuaria encara que fos complicat. Va ser ‘freelance’ durant molts anys i va haver d’afrontar situacions econòmiques precàries”, explica Torres. El compromís ideològic de Roig va implicar alguns obstacles professionals i personals. Televisió Espanyola va prescindir d’ella per raons polítiques.

L’autora de ‘Montserrat Roig, la memòria viva’ afirma que el feminisme apareix en tota la trajectòria de la biografiada. Inicialment, ho fa amb carències: “Ella era conscient que havia estat injusta amb les dones en un primer moment. Al llibre ‘Los hechiceros de la palabra’, per exemple, només parlava d’una escriptora entre setze autors. Si no tens una consciència feminista molt desenvolupada, el cànon t’assenyala sobretot homes. Ella se’n va adonar i va intentar esmenar-ho posteriorment”. A banda de compartir reportatges i amistat amb Pilar Aymerich, Roig va tenir una relació de solidaritat intergeneracional amb Maria Aurèlia Capmany. I la seva figura ha estat especialment preservada en cercles activistes. Per a Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ara cal “ampliar la reivindicació i aconseguir que sigui el referent que mereix ser, per a tothom, no només per a un nucli concret de feministes”.

Obrir les finestres, aixecar ponts

roig-i-j-fustera-l-ateneru-1977-70Torres no vol especular sobre com podria haver estat la Montserrat Roig de l’actualitat, quina implicació podria haver tingut amb les lluites feministes realitzades a través de les xarxes socials i les plataformes crítiques amb l’androcentrisme en el periodisme o la literatura. Però sí que recorda que la biografiada va ser “molt crítica amb el periodisme d’immediatesa, el periodisme groc. També va anar-se decantant per un feminisme de la diferència”. A parer de Torres, moltes de les causes defensades per Roig són completament vigents. Posa exemples com la defensa d’unes condicions dignes pels treballadors de la cultura. O l’antifeixisme que fonamentava títols com ‘L’agulla daurada’. L’autora també destaca que “Roig va mirar cap al sud, cap al País Valencià. Va participar en una reunió d’escriptors d’arreu dels Països Catalans, va conèixer Joan Fuster i Ovidi Montllor… També els va entrevistar, a ells i a Estellés”.

Diversos testimonis recollits al llibre afirmen que les institucions i els companys de gremis no han fet prou per defensar el llegat de la biografiada. Segons Torres, “a la Facultat de Periodisme no se’n parla. Potser ha quedat més la part narrativa, encara que es parli només d’un o dos títols”. La preeminència de la Roig narradora és una petita paradoxa, perquè l’autora va morir amb la sensació que potser s’hauria hagut de centrar en el periodisme. A banda de l’androcentrisme, el clima polític tampoc hauria ajudat a dimensionar i preservar la seva tasca: “El pujolisme no la va tractar com es mereixia. I el cànon es fa des de les institucions. Ser dona i d’esquerres potser va afavorir aquest oblit”, reflexiona Torres. Ara, l’autora de l’assaig vol contribuir a difondre l’aposta de Roig “pel periodisme d’investigació, per l’escriptura com a acte de resistència i com a eina per combatre els silencis de la història”. Sobretot, vol arribar a un públic jove i fer presentacions als casals populars. “Ella va recuperar intencionadament la tradició literària de dones, i també d’homes, que l’havien precedit. I em sembla de justícia fer ara el mateix amb ella”, conclou.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Llibres de contraban

Llibres de contraban és un bloc de pensament crític impulsat per l’Espai Contrabandos, un espai situat al barri del Raval, a Barcelona, que agrupa editorials independents que publiquen llibre de pensament crític i dinamitzen activitats culturals. En el bloc s'hi troben propostes literàries transformadores, novetats d’assaig crític i relats sobre les activitats, en molts gèneres i formats. Periòdicament, també s’hi inclouen articles d’opinió de les editorials independents. Llibres de contraban s’adreça a un públic no conformat, no resignat, per qui llegir és somiar (i fer possible) un món millor.

El blog és coordinat pel periodista Ignasi Franch.

Cerca al blog