12/10/2014 | 08:00
Dilluns passat, com passa cada primer dilluns d’octubre des de fa uns quants anys, vam celebrar el Dia Mundial de l’Hàbitat. Una data que sempre ens serveix per recordar (i esperem que algun dia no sigui així) l’escassedat de polítiques de desenvolupament que tenen com a eix central l’hàbitat, la producció de condicions per viure amb dignitat, allà on sigui, al camp o a la ciutat, sense perdre de vista la complexitat tècnica, social, econòmica, ambiental i política de la qüestió.
Enguany, precisament, hi ha notícies al respecte: seguint els temps geològics de Nacions Unides, s’ha convocat pel 2016 la Tercera Conferència sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible. Darrera de tan ostentós nom, hi ha potser un dels pocs processos internacionals capaços de marcar línies de referència per a les polítiques de desenvolupament en aquesta matèria. Ara bé, com ja és costum, que la veu de la societat civil aconsegueixi arribar i defensar una visió no condicionada per les oportunitats de negoci a les nostres ciutats, o la relació de submissió del territori envers les grans urbs, ens ho haurem de treballar molt.
Ho diu la declaració de la Coalició Internacional de l’Habitat: “Per a les nostres organitzacions -fins i tot quan les polítiques dels darrers decennis han buscat afeblir el camp i buidar-lo de la seva població a favor dels grans negocis del sector i han permès que les ciutats creixessin gràcies a ell- no es pot desconèixer la continuïtat entre el món rural l’urbà, i el metabolisme que existeix entre tots dos. Estem en desacord amb el model de desenvolupament hegemònic del que aquestes polítiques deriven, que estan provocant l’alienació dels territoris de les comunitats, els pobles originaris i camperols, la destrucció de llur hàbitat i fonts d’ingressos, però també la violència criminal, incidint tot plegat en migracions massives, més pobresa i pèrdua de la seva cultura i pràctiques comunitàries. L’ anterior acaba impossibilitant altres formes de vida que no es concentren a las ciutats”.
Barris que lluiten per mantenir-se amb vida
I no estem parlant exclusivament, però, de ciutats allunyades a d’altres continents, de carrers de fang i cases de cartró. Parlem de Gamonal, de Sants, de la Barceloneta i de tants altres barris que fins i tot en un entorn “desenvolupat” lluiten per mantenir-se amb vida, per ser escoltats, per no perdre la seva gent. Barcelona i moltes altres ciutats del nostre entorn volen abordar un debat franc, veritablement democràtic, sobre el seu futur, sobre la forma del seus carrers, sobre els plans d’usos, sobre l’habitatge social i sobre mil coses més que fan dels espais urbans entramats tan rics com les societats que els habiten.
Igual que amb les Nacions Unides, que les discussions no se centrin en si som o no més ‘smart city’ que els veïns, dependrà de la força amb què el veïnat i la societat civil organitzada reclami i entomi aquests debats. Potser la proximitat de les eleccions municipals i el moment polític particular del país hagin estimulat el panorama, però el cas és que necessitem reprendre la política prosaica dels barris i els pobles. L’alcalde Trias denunciava interessos polítics darrera les protestes contra la massificació turística, però només a partir d’aquestes va iniciar una tímida reacció contra una situació que les seves ‘polítiques’ i les dels darrers governs no han fet res més que alimentar i portar a un punt insostenible. Potser no ho sabeu, però a Barcelona, igual que a Venècia, s’ha detectat un fenomen força revelador: la seva població autòctona ja evita conscient i habitualment determinades zones de la ciutat en els seus desplaçaments, per evitar les concentracions de turistes.
En aquests anys de crisi hem après que res està guanyat ni ho tindrem per sempre, i si no lluitem pel nostre habitat, veïns i veïnes, d’altres imposaran les seves agendes, i continuaran construint casinos, marines de luxe i parcs temàtics per sota de la taula, on hi podreu tornar sempre que vulgueu, però pagant la vostra entrada.
