Llàgrimes de cocodril pel TTIP

Una de les “serps” d’aquest estiu ha estat la de la mort del TTIP. El consens polític entre les principals forces polítiques i governs europeus al voltant d’aquest projecte de tractat comercial s’està esquerdant progressivament, en mans d’una opinió pública cada cop més alerta i crítica.

Faríem malament en menystenir el mèrit d’obrir aquesta esquerda en un sistema polític tant de pensament únic, opac i allunyat de la ciutadania com el que patim a la Unió Europea. Molt més si tenim en compte que aquest consens s’havia construït, precisament sobre la base de mantenir el tema fora de la llum pública. Els mitjans de comunicació havien fet un gran servei en aquest sentit amb el seu silenci o limitant-se a reproduir les falques publicitàries emeses per la Comissió Europea, en base a incerts estudis, sobre creació de llocs de treball i creixement econòmic, com a ‘mantres’ inqüestionables.

Des de la societat civil, de baix a dalt, s’ha anat articulant un ampli i divers moviment, que ha arribat, amb diferents intensitats, a quasi tots els països implicats. S’ha obert un debat social per fora i per sota de la cobertura dels grans mitjans de comunicació. S’han recollit més de 3 milions de signatures. S’han aprovat més de 2.000 mocions municipals i regionals. S’han realitzat algunes importants mobilitzacions, qüestionaments des de diferents sectors populars, socials, sindicals, judicials, institucionals, etc. S’ha posat a l’agenda social l’arquitectura del cada cop més aclaparador poder econòmic, polític, cultural, etc. de les grans multinacionals.

Tot això és molt important i s’ha de posar en valor. Però que ningú s’equivoqui: el projecte que hi ha al darrere del TTIP no va nàixer el juny de 2013 -recordem Seattle-, amb les primeres converses públiques, ni s’acabarà amb el mateix TTIP.

En primer lloc, les mateixes veus que avui s’apleguen per vetllar el cadàver del TTIP, continuen dient meravelles del CETA, el tractat idèntic entre la UE i Canadà, que es troba en la darrera fase d’aprovació a les institucions europees. El CETA permetria, a més, que els milers d’empreses dels EUA amb filials al Canadà puguin demandar les administracions públiques europees per normatives que considerin perjudicials contra les seves “legítimes expectatives de negoci”, encara que no s’aprovi el TTIP. Al mateix temps el TISA, el tractat global per la comercialització dels serveis, va fent el seu trajecte amb més discreció.

Però, en segon lloc, i molt més important, perquè la tendència dels grans poders econòmics i polítics globals va en direcció totalment contrària a la de l’enterrament del TTIP. Fa poques setmanes, va tenir lloc la darrera reunió del G20 a Hangzhou. La crònica del 5 de setembre de l’Agència France Press (AFP) ho explicava així: “Hem acordat (…) donar suport a un sistema comercial multilateral i oposar-nos al proteccionisme”, va dir el president xinès Xi Jingping. Durant la cita, Xi Jinping va exhortar els membres del G20 a construir una economia mundial oberta i promoure la facilitació i liberalització del comerç i les inversions. “El proteccionisme és com beure verí per saciar la set”, va dir Xi.

Paradoxalment en aquest moments no hi ha al món cap líder mundial que expressi més clarament i directa els interessos del capitalisme global del segle XXI que el president de la República Popular i del Partit Comunista Xinès. Potser perquè la seva opinió pública es limita al Buró Polític del Comitè Central, i no ha de tenir en compte enquestes electorals, com altres líders, que pensen el mateix, però li han de donar més voltes als seus discursos. Aquests són els estils de governança que envegen també els directius de les grans empreses multinacionals i els poders financers.

Però el camarada Xi només va fer l’obertura del solista, abans ja havia cantat tot el cor. Seguint l’AFP: Abans de la reunió de líders del G20, els líders estatals i els caps d’organitzacions internacionals també van alertar en una cimera empresarial sobre l’actual moviment mundial anticomercial. El primer ministre d’Austràlia, Malcolm Turnbull, va apuntar l’auge dels anomenats populistes en molts països de mesures proteccionistes i va dir que restaurar la confiança pública en el comerç “és un desafiament polític significatiu”.

El primer ministre del Canadà, Justin Trudeau (sí, el del CETA), va dir que “hi ha la sensació que la marxa del progrés s’ha estancat” i que la preocupació condueix a un “proteccionisme anticomercial i antiglobalització desenfrenat”. “Hem de contrarestar això”, va afegir. Més contundent va ser la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, que va denunciar els “atacs populistes” contra la globalització.

Roberto Azevedo, director general de l’Organització Mundial de Comerç (OMC), va dir que la retòrica anticomercial pot conduir a polítiques errònies i que la comunitat empresarial ha de pronunciar-se en contra seu. [El president en funcions del Regne d’Espanya, Mariano Rajoy, també es va referir al perill dels populismes com a fre a la recuperació econòmica global, però no és prou important com perquè l’AFP s’hi refereixi].

El relat hegemònic del segle XX (hereu de la Guerra Freda) era el de la interrelació indestriable entre capitalisme, democràcia i drets humans. Però en aquests moments les tendències no van per aquí. Fins i tot uns sistemes representatius tan barrocs, oxidats i interferits pels grans poders econòmics, com els que denunciem a la Unió Europea, s’han convertit en un obstacle seriós per al creixement del comerç, la inversió, el progrés i la recuperació econòmica global.

‘El País’ ho expressava a finals d’agost en un editorial que vessava llàgrimes de cocodril pel TTIP: “L’anunci del govern francès de paralitzar el TTIP és una decisió oportunista i electoralista (…) Des de Donald Trump a Marine Le Pen passant per l’esquerra radical, són molts els qui defensen solucions basades en el retorn al proteccionisme comercial i la recuperació d’una sobirania inexistent. Però… Europa no es pot desentendre d’un projecte fonamental (el TTIP), per molt impopular que sigui”.

En això coincideixen tant ‘El País’ –és a dir l’IBEX35- com el camarada Xi, com la resta de líders polítics i econòmics reunits a la cimera del G20: les coses realment importants, com el TTIP, no es poden deixar perquè les decideixi la gent, és a dir, en mans de la sobirania popular. Reivindicar la sobirania popular es fer populisme. Això s’ha de decidir en espais limitats a la gent que realment sap el que convé a tothom. Ara falta saber què pensa l’altre 99%.