Les esquerres han de donar suport a la independència de Catalunya?

  • Per a l'edició, Enric Miravitllas @emiravitllas
  • dijous, 24 setembre 2015
  • 4 comentaris
  • General

Estelades-475x250Aquesta és una pregunta que resumeix part del debat que organitzacions i moviments per la justícia social mantenen avui a Catalunya. Des de l’Escola de Pensament Crític hem demanat l’opinió a cinc persones d’esquerres per tal d’impulsar un diàleg sobre la qüestió informat i respectuós.

I a continuació, us oferim les seves reflexions:

Cap a una derrota per incompareixença? / Jordi Muñoz

jordi

Jordi Muñoz, politòleg

L’acceleració del debat sobre la sobirania de Catalunya provocada pel fort creixement del suport social a la independència dels darrers anys ha coincidit en el temps amb una crisi de l’esquerra catalana i amb un context de gran poder institucional de Convergència, que ha fet una aposta política per identificar-se i, eventualment, encapçalar amb aquesta onada.

Aquesta coincidència ha tingut com a conseqüència que, des d’alguns sectors, s’hagi volgut identificar el sobiranisme català amb posicions de dreta o centre-dreta. Un segment de l’esquerra catalana s’ha sentit incòmode davant d’un procés que, al seu entendre, tapa el debat social. És l’argument, tan repetit, de la bandera que tapa les retallades. En la seva versió més grotesca, es reciclen vells arguments que identifiquen el catalanisme amb la burgesia i s’apel·la a una classe treballadora de profunds sentiments espanyols. S’apel·la als pares andalusos i als avis extremenys, i fins i tot –d’una manera una mica excèntrica- es demana que hom no s’avergonyeixi dels seus orígens. Una mirada certament extemporània sobre la realitat catalana que, potser, s’explica pel context d’una campanya que per a alguns s’ha tornat més difícil del que es preveia.

En tot cas, més enllà de l’anècdota, la conseqüència d’aquest punt de vista és la no compareixença, quan no l’hostilitat oberta, d’una part de les esquerres catalanes envers el procés i la pròpia idea d’independència.

En canvi, una altra part de l’esquerra catalana ha estat temptada d’abandonar l’agenda social per concentrar tots els esforços en el procés sobiranista. És allò de ‘primer la independència i després ja ho veurem’. És una aposta certament arriscada, perquè en la hipòtesi que el procés cap a la independència no avanci de manera ràpida, pot desdibuixar el perfil ideològic d’aquest sector, que alguns voldrien veure diluït en una mena de sobiranisme post-ideològic, cohesionat només per la gestió d’un procés allargat en el temps. És, per dir-ho en paraules del periodista Roger Palà, l’escenari del processisme.

Ara bé, ni una aposta ni l’altra no fan justícia ni a la història ni a la composició ideològica de l’independentisme català, majoritàriament d’esquerres. Però més enllà d’això, el que és rellevant és que les dues actituds ens poden fer perdre una oportunitat històrica. Si finalment s’obre un procés constituent a Catalunya, la incompareixença de les esquerres, ja sigui per diluir-se en un espai sobiranista transversal, ja sigui per voler-se’n mantenir al marge tot esperant una oportunitat a Espanya, faria perdre una gran oportunitat de capgirar les relacions de poder al nostre país. És en moments com aquest, en que es pot redefinir profundament el nostre marc institucional, que la correlació de forces d’avui pot tenir conseqüències profundes en el llarg termini. Quan es defineixen les institucions d’un país s’estan posant les bases per la gran orientació de la política del futur. Els canvis de govern són, per suposat, rellevants, però el marc institucional defineix un terreny de joc en què algunes coses són possibles i d’altres no. Aquest és el repte, i l’oportunitat que tenen les esquerres catalanes. La desaprofitaran?. Jordi Muñoz.

Compte, hi ha truc / Ramon Miravitllas

Ramon Miravitllas, periodista i escriptor

Ramon Miravitllas, periodista i escriptor

L’esquerra ha de donar suport al procés d’independència de Catalunya? Així les coses, no. Per què? L’esquerra és internacionalista i no cantonalista, però això no salda la qüestió. Que el dret a decidir, sense més, sigui una clau jurídica molt discutible tampoc ajuda, perquè a Catalunya està bloquejada una ciutadania que demana prendre posició en relació a Espanya. L’esquerra ha d’impulsar un procés de consulta? Sí, però no aquest, mentre es cuini en cenacles de la dreta identitària com a plat únic i excloent. Que aquesta postura hagi estat escombrada pel mantra hegemònic en l’escena -social, cultural i mediàtica -votar per votar sí a la independència ràpidament- dóna una pista dels severs dèficits democràtics en construir la base plural del procés, del qual segueixen absents les classes més febles. (Observadors internacionals tindrien no poc a dir sobre la neutralització dels mitjans públics i les seves terminals privades).

L’escandalosa complicitat d’ERC amb CiU en polítiques socials o lucres il·lícits ens avisen de l’inassumible peatge a abonar als conductors d’aquesta revolució al galop d’instal·lats. Peatge rima amb camuflatge: en una sola llista eludeixen respondre a la seva destrucció del model social i a la privatització arbitrària de la seva acció de govern lliurant el poder a entitats que els escalfin el papanatisme aplaudidor del foc sagrat. Una legítima demanda d’Estat propi queda així transformada en tapadora populista i avaladora d’un muntatge en què sempre guanya el mateix que no respon de cap de llista. Artur Mas, el nou líder per a un país nou. Aquestes són les condicions objectives per donar-li el sí? Compte, hi ha truc. Ramon Miravitllas.

L’important paper de les esquerres en la independència / Xavi Teis

Xavi teis, economista i cooperativista

Xavi Teis, economista i cooperativista

Com a puntualització prèvia, només puc entendre les esquerres des de la voluntat d’aportar canvis profunds en la societat actual i que en remoguin i capgirin les prioritats. Que posi la persona en el centre i faci que l’economia estigui al servei de les persona i no al revés.

Partint d’aquesta premissa, crec que les esquerres han de donar suport a la independència per dos motius essencials:

1. Per evitar que el procés d’independència ens deixi relativament igual. Que simplement, abaixem una bandera i n’hissem una altra. L’esquerra ha de vetllar perquè l’elaboració de les bases d’un nou estat es facin a través d’un procés verdaderament participatiu, des de baix i, a poder ser, des de l’esquerra.

2. Perquè penso que des de la voluntat d’una profunda transformació social, la independència ens acosta a la idea de que les realitats més petites són més transformables. Des de la cultura del municipalisme, arrelada a la cultura política catalana, i des de l’àmbit més local, crec que una Catalunya independent fa més possible la idea de construir alternatives econòmiques i polítiques en clau social, solidària, cooperativa, comunitària i feminista. Xavi Teis.

La independència de les classes populars? / Xavier Gonzálbez

Xavier Gonzálbez, politòleg

Xavier Gonzálbez, politòleg

Per tractar de respondre a la qüestió plantejada, primer caldria intentar definir de forma sintètica quins són els trets principals del pensament d’esquerres i comprovar si són compatibles amb l’actual projecte independentista.

L’esquerra, com a ideologia, abasta diversos projectes polítics amb no poques diferències entre ells i hi podem encabir des de la socialdemocràcia, el comunisme, els nous moviments socials o fins i tot l’anarquisme.

Tractar de trobar el fil roig que lliga aquestes diverses tradicions polítiques i les uneix en el pensament comú de l’esquerra implica buscar quin és el mínim comú de totes elles: rebel·lar-se davant la desigualtat social, escollir sempre defensar el pobre, pensar que el canvi social ha d’anar destinat a millorar les condicions vitals d’aquells que més ho necessiten, aquests haurien de ser els principals objectius de qualsevol projecte polític que es reivindiqui com d’esquerres.

Com a gent d’esquerres, el que hauria de preocupar-nos és si qualsevol proposta de canvi social tindrà efectes positius sobre les classes populars i aquells més desfavorits de la societat.

L’independentisme és, sens dubte i per definició, un projecte de trencament amb el sistema. És evident que la constitució d’un possible nou estat és, potencialment, una oportunitat per implementar un model de societat que reculli els objectius i preocupacions dels corrents polítics d’esquerres. Ara bé, garanteix l’actual projecte independentista a Catalunya una millora de la situació d’aquells que ens hauria de preocupar a la gent d’esquerres? La meva opinió és que no.

Difícilment pot un projecte liderat políticament per la dreta podrà impulsar les transformacions socials i polítiques necessàries per defensar els interessos de les classes treballadores. Com l’experiència històrica mostra, la correlació de forces en els períodes constituents d’un estat té una transcendència molt important per definir els límits amb què posteriorment s’hi podran realitzar polítiques concretes. Afirmar que el projecte independentista està actualment dirigit, controlat i, en part, segrestat per la dreta no implica menystenir l’àmplia base civil que l’ha impulsat aquests darrers anys. L’impuls social ha fet créixer un projecte que actualment està gestionat per aquells que sempre han representat els interessos de qui més té.

D’altra banda, l’actual projecte independentista no és un projecte emancipador per les classes populars perquè les forces d’esquerres del moviment independentista estan disposades a postposar la defensa de les classes populars al naixement i consolidació d’un nou estat. ERC ha mostrat aquests darrers anys que està disposada a assumir gairebé qualsevol preu polític per tal d’assolir l’objectiu de la independència. Pel que fa a la CUP, tot i la seva retòrica de trencament i de no renúncia a la transformació social, el cert és que ha estat deliberadament ambigua pel que fa a donar suport a què Artur Mas pugui ser qui lideri el procés de transició nacional. D’altra banda, no ha dubtat en donar el suport necessari perquè el projecte independentista progressi, fent abstracció del fet que és la dreta qui el controla i condiciona. De ben segur que la constitució d’un nou estat comportaria molts moments d’excepcionalitat que necessitarien novament que determinades esquerres renunciïn a la defensa dels interessos de les classes populars, fet especialment greu si tenim en compte que podria trigar un nombre indeterminat d’anys a ser realitat i amb uns costos que afectarien especialment a les classes populars.

Un altra qüestió que hauria de posar en alerta a la gent d’esquerres és que l’independentisme es tracta d’un projecte que no compta actualment amb el suport majoritari de les classes populars. L’anàlisi de les dades demoscòpiques mostren que aquells pitjor situats socialment són els que menys suport donen al projecte independentista. L’independentisme és molt minoritari en els grups de rendes baixes, en la classe obrera no qualificada o, per exemple, en els barris deprimits de les zones metropolitanes. Que un projecte de transformació social no compti amb el suport d’aquells a qui les forces d’esquerra aspiren a representar i defensar hauria de ser motiu de reflexió profunda. Sovint aquells que defensen l’actual projecte independentista afirmen que estan disposats i disposades a assumir el cost que el procés de transició nacional els podria provocar. Em temo que no és valentia, sinó inconsciència d’aquell que no ha hagut de patir les conseqüències de la pobresa i la desigualtat.

La independència com a projecte polític està actualment hegemonitzat per una dreta que, amb l’argument de les transversalitat, ha aconseguit imposar la seva ideologia. Owen Jones al seu darrer llibre “El Establishment” explica una anècdota sobre Margaret Thatcher: l’any 2002 i després del triomf dels laboristes va afirmar cofoia “el nostre gran èxit ha estat Tony Blair. Hem obligat als nostres oponents a canviar”. Del que parlava Thatcher és d’hegemonia i de com, més de vint anys després de deixar el poder, havia assolit el que potser va ser la seva fita més rellevant: fer que moltes de les seves premises neoliberals fossin incorporades pel seu principal competidor, el laborisme. El procés d’unitat transversal de les forces independentistes s’ha fet des d’una preeminència de les forces conservadores que han conquerit l’hegemonia del moviment. Qualsevol canvi social que pugui emergir des d’aquesta hegemonia tindrà poc a veure amb el que l’esquerra hauria de tenir entre els seus principals objectius: lluita contra la desigualtat i millora de les condicions vitals de les classes populars. Xavier Gonzálbez.

Adéu Espanya, m’emancipo / Ignasi Estevan

ignasi2

Ignasi Estevan, tècnic d’ocupacio

Adéu, me’n vaig, ja en tinc prou. Jo vull fer la meva vida. Estic fart que ningú em digui el que puc fer i el que no. Ja m’organitzaré jo tot sol, penso que ja sóc grandet. Començo una nova etapa; ja fa força temps que hi penso i crec que és un bon moment. Tinc molts projectes, tinc forces i sóc molt emprenedor. No és egoisme, són ganes de viure amb més llibertat; poder fer allò que vulgui sense demanar permís. De tant en tant podem seure a una taula, dinar junts amb la família, avis, pares i germans; celebrar un aniversari o fer viatge tots plegats. Vull anar-me’n de bon rotllo, no us quedeu pas emprenyats, no em vulgueu tancar la porta si el que jo vull és marxar. Sabeu que sóc responsable, acollidor, just, solidari, conciliador. M’heu tingut molts anys a casa i sabeu que sóc així. No deixaré pas de ser-ho (o us imagineu que sí?) Amb els estalvis que tinc i els que espero poder fer ja m’arreglaré prou bé. Em quedo al barri, però marxo. Al voltant no hi ha edificis que em tapin el sol com ara. Hi ha botigues, bona gent, i està ben comunicat. Convidaré als amics a sopar, jugar i pensar en projectes bonics. Cada cop ho veig més clar, i estic del tot engrescat: vull ser lliure, independent! Ignasi Estevan.

4 comentaris
  • vado 27 de setembre de 2015 - 2:40

    Sembla que aquí s’han reunit gent d’esquerres que veu el independentisme com una “bicha” de dretes. Ceguera doble, no veuen un moviment social immens que pot servir de palanca de canvi, per que diuen que és de dretes i van encantats de la maneta del bloc constitucional i monàrquic (PP, PSOE, C’S), màxima expressió de l’esquerranisme.
    Però si la constitució és una eina segrestat pel bloc monàrquic.
    I a Catalunya qui esta en front del moviment independentista és la burgesia i els poders factics: la gran patronal, el cercle d’econòmia, els grans mitjans de comunicació , excepte els públics catalans, els cercles financers. llavors millor a casa i teoritzar
    Es veritat ERC s’ha empassat moltes coses, però també ha canviat moltes (el impost de successions, a frenat alguns pasos del conseller de sanitat ) i ha desfet el govern de dretes (PP, CDC).
    Parlant de retallades i no fan esment de moltes de les causes per exemple:
    En la llei de la dependència l’estat aporta el 17% i la Generalitat el 87%. Doncs segons la llei hauria d’¡anar al 50%.
    La caiguda del ingressos per impostos, agreujat per la modificació del IVA que ha reduït els ingressos de les CCAA.
    La distribució desigual del dèficit entre estat central i CCAA
    El bloqueig dels impostos als banc o al decret de pobresa energètica
    I un comentari addicional, es critica el euro per recepta de la generalitat i totes les esquerres callen i no diuen res del sistema de copagament imposat pel govern espanyol que representa pels jubilats bastant més i pels que aporten menys representa un augment anual del 33%.
    Sí guanyem espero que aquesta esquerra tan “comodona” i pura s’afegeixi a la esquerre independentista (ERC i CUP). I si guanya el NO espero que aquesta esquerra que els ha ajudat es trobi a punt de canviar-ho tot, o bé de reformar la constitució en benefici de qui ells vulguin.

  • Muse 2 d'octubre de 2015 - 14:28

    Molt interessant. Però el primer, pobre, sembla un adolescent, i no només per la foto…

  • Laura Sune 14 de desembre de 2015 - 10:32

    No hi ha dones d’esquerres per opinar d’aquest tema?

  • KARLDUC2014 21 de gener de 2016 - 10:50

    El que al final hi hagi esquerres i dretes, antagonistes lluitant per la independència, et fa pensar que ja no és només un tema ideològic, sinó purament econòmic i de diferents punts de vista de com enfocar les realitats socials, i en el que l’amiguisme no et deixa veure la realitat de l’ofegament de l’Estat respecte les autonomies, i en concret la catalana.

    Fotem el camp ja en menys de dos anys, si us plau!

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

L'Escola de Pensament Crític és una associació sense ànim de lucre, laica, no partidària, en procés de construcció col·lectiva, que treballa per a transformar la societat en una altra de més lliure, més justa, més igualitària i més solidària. Per caminar cap a aquesta societat entenem que és fonamental intervenir activament en la batalla de les idees d'una forma innovadora i creativa. Per això treballem per a la creació de consciències més informades i crítiques i promovem l’avenç del pensament d’esquerres en tants àmbits com som capaços d’intervenir.

El nostre compte de twitter és @esquerres.

Cerca al blog