El projecte europeu, de naufragi en naufragi

naufragi_bona_UNHCR_Ivor Prickett

Un grup de refugiats intenta arribar a la costa de l’illa de Lesbos (Grècia) / Foto: UNHCR – Ivor Prickett

Haig de reconèixer que és la primera vegada en molts anys que un tema d’actualitat internacional està al carrer. Literalment. Se’n parla, se n’opina, es qüestiona, i la ciutadania pregunta i es posiciona. Aquesta intenta estar cada vegada més informada. Va a xerrades, concerts o carreres solidàries per recaptar fons. Protesta. Reivindica. Denúncia. La crisi de refugiats és un tema de debat públic i ha obligat a posicionar-se a la nostra classe política des de la local a l’europea. Podem saber què opina cada polític sobre el tema. Si no ho sabem, se’ls pregunta. A la meva memòria li costa trobar quan va ser l’última vegada que un tema internacional era al debat públic local, nacional i europeu, i durant tant temps.

En aquests darrers tres anys, de forma gradual, s’han succeït les imatges de milers de persones intentant arribar a Europa. A cop de titular en els informatius de televisió, programes radiofònics o articles de premsa, hem descobert que més enllà del Mediterrani milers de persones fugien de guerres, dictadures, atemptats i persecucions buscant senzillament no morir. Hem redescobert alguna cosa que es diu ‘refugiats’. La nostra memòria oblida que no fa ni 20 anys que molts europeus ho van ser. La facilitat amb la qual molts de nosaltres ignoràvem què succeïa més enllà de les nostres fronteres s’ha vist superada per una allau d’informació i anàlisi sobre una realitat cada vegada més propera. Benvinguda sigui.

No pretenc en aquest article fer cap anàlisi sobre com hem arribat a la situació actual, i molt menys quina sortida hi ha, si és que n’hi ha, a l’actual situació. Una problemàtica tan complexa, que porta coent-se des de fa anys a Orient Mitjà i Àfrica no se soluciona en un dia, ni en un mes, ni en un any. I Europa per ella sola tampoc té la capacitat -ni la voluntat- de resoldre-la, encara que sí que podria (hauria de) mitigar les seves conseqüències, tant en sòl europeu com allà on realment neix aquesta crisi. La capacitat d’Europa de mirar-se al melic també l’estem veient en els últims temps arran d’aquesta crisi.

Els últims anys els europeus estàvem immersos en les nostres particulars guerres. La que ens va colpejar de front, l’econòmica i social, va accentuar la divisió entre el nord i el sud d’Europa, entre ciutadania i governs. El posterior rescat de Grècia va posar al límit la capacitat dels 28 d’arribar a acords, i va portar a bona part dels grecs a la foscor més absoluta. L’amenaça del Brexit va posar en qüestió (i preu) la construcció europea, i encara falten unes setmanes per saber si haurà estat en va. La guerra a Ucraïna va tornar a posar en evidència el projecte comú europeu i la nostra política exterior i de defensa. Fins i tot l’aparició i consolidació aquests últims anys de partits polítics populistes i d’extrema dreta, conseqüència directa de molts factors, ja amb prou feines distingeix fronteres, i tampoc són fruit de l’excepcionalitat, tampoc de la geogràfica. Moltes ferides obertes. Moltes fractures. Cicatrius. Europa va arribar a 2015 exhausta.

Mentre totes aquestes crisis se succeïen, fora de la nostra bombolla han passat -i segueixen passant- moltes coses. En bona part d’Àfrica central i Orient Mitjà la violència continuava empenyent milions de persones a fugir de les seves cases buscant refugi on poder trobar una mica de pau. Vam tenir molts avisos. No podrà dir-se mai que l’actual crisi humanitària de refugiats a Europa ha estat una sorpresa. Potser un dels primers, i dels més mediàtics, va succeir l’octubre de 2013 quan una de les moltes embarcacions que ja intentaven arribar a sòl europeu va naufragar prop de Lampedusa, morint més de tres-centes persones, una gran majoria eritreus. Fugien d’una dictadura. Però la memòria europea és fràgil. Oblidem ràpid. De Lampedusa a Idomeni, passant per Calais, Lesbos i per Aylan. Tota crisi té un símbol. Tanques. Fronteres. Gasos. Incomptables reunions a Brussel·les. Declaracions. Discursos buits i repetits. Paraules. Aquesta crisi té tants símbols que ja costa triar.

Absència d’un discurs europeu comú, atractiu i il·lusionant

Aquests mesos s’han obert nombrosos debats en l’opinió pública, alimentats per una societat europea cada vegada més posicionada, on el gris s’està imposant als blancs i negres, refugiats sí o no. El debat mai hauria d’haver estat aquest. Un gris per cert molt reivindicatiu, pedagògic i informat. Em sembla fonamental ressaltar aquest últim punt. I en aquesta crisi ha estat la societat civil qui ha pres la davantera de forma clara i evident als governs i a una gran part de la classe política. Ho hem vist en molts camps de Grècia, ho vam veure en moltes ciutats i pobles d’Alemanya, en moltes places europees i ho hem vist en molts pobles i ciutats de Catalunya i Espanya. També hem vist l’altra cara de la moneda, en els grups d’extrema dreta a Grècia o Alemanya, amb les declaracions de molts polítics europeus, i amb moltes polítiques aplicades per governs nacionals. El ‘jo’ preval sobre el ‘nosaltres’. Ho estem veient a Hongria, a Àustria, Dinamarca o Bulgària. També sobre l”ells’, sirians, eritreus, somalis o nigerians. Respostes nacionals a problemes globals. I és en aquest debat on han aflorat visions divergents sobre el model d’Unió Europea que uns volen, uns altres necessiten i molts reclamem. Un projecte europeu amb valors socials diferenciats, i conseqüents. Europa ha estat i és terra de refugi. Forma part del nostre ADN. Els europeus hem estat refugiats. La memòria, sempre selectiva. La crisi de refugiats ha acabat de treure a la llum la falta d’un discurs comú, atractiu i il·lusionant. Discursos enfront de fets.

Què volem ser de grans i qui som ara. El debat sorgit dels budells ha de donar pas a una reflexió més serena. S’estàn qüestionant algunes de les bases del que és el projecte europeu i ens estem quedant sense relat. Tres anys donen per a moltes contradiccions. I és aquesta falta de relat, de lideratge, la que ha desconcertat bona part de la ciutadania europea i que està sent aprofitada per grups populistes i d’extrema dreta. Aquest és un dels majors riscos actuals que hem de fer front, sense ambigüitats. No podem cedir el relat de què passa, i de què hem de fer. Aquí una part de la ciutadania ha pres la davantera i s’ha posicionat, responent a impulsos i amb solidaritat. Però una altra ciutadania més temorosa ho fa amb recel i rebutja l’arribada de refugiats i migrants. Per primera vegada a Europa s’ha posat en qüestió el dret d’asil per part de molts europeus. La responsabilitat política, per omissió o desistiment, ha estat manifesta.

També hem assistit a debats que tenien com a única fi confondre l’opinió pública. Els atemptats de París i Brussel·les van posar sobre la taula l’interès d’alguns de relacionar la crisi de refugiats amb el terrorisme, arribant a l’absurd d’haver de recordar una vegada i una altra la realitat, per separar ambdues qüestions. També estem assistint a la utilització perversa del llenguatge per marcar posicionaments polítics i personals determinats. Refugiat s’ha convertit en la paraula maleïda per a alguns i en la bandera reivindicativa d’uns altres. La paraula maleïda que ha estat substituïda també per la d’immigrant, com si així no haguéssim d’assumir la responsabilitat legal que una paraula o una altra implica per als Estats. I avui en dia no són pocs els casos de dirigents europeus que continuen parlant de migració econòmica i no forçada. Les paraules fereixen. De nou la informació ha estat fonamental per contrarestar certs discursos.

Els mesos vinents ens diran si les decisions que s’estan prenent en l’actualitat han estat encertades. Al meu judici no solament són errònies, sinó desencoratjadores. La responsabilitat dels governs europeus en la deficient gestió d’aquesta crisi és evident. La situació a Àfrica i Orient Mitjà lluny d’estabilitzar-se continua sent crítica. Res ens fa sospitar que a curt i mitjà termini l’actual crisi de refugiats remetrà. Són temps difícils per a Europa, però molt més per als milers de persones que intenten arribar a Europa al preu que sigui. La pregunta que podem fer-nos és: què volem ser de grans?

Sergio Maydeu és consultor i analista internacional, especialitzat en conflictes armats, prospectiva, violència i desenvolupament.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

L'Escola de Pensament Crític és una associació sense ànim de lucre, laica, no partidària, en procés de construcció col·lectiva, que treballa per a transformar la societat en una altra de més lliure, més justa, més igualitària i més solidària. Per caminar cap a aquesta societat entenem que és fonamental intervenir activament en la batalla de les idees d'una forma innovadora i creativa. Per això treballem per a la creació de consciències més informades i crítiques i promovem l’avenç del pensament d’esquerres en tants àmbits com som capaços d’intervenir.

El nostre compte de twitter és @esquerres.

Cerca al blog