Lourdes Beneria: “La reducció de la jornada de treball seria una solució al problema de l’atur”

LB_Headshot copyB&WEs diu que les crisis també generen oportunitats. Des de l’Escola de Pensament Crític fem nostre aquest mantra neoliberal per parlar de la possibilitat de reduir el temps que dediquem a treballar. Una opció que fa pocs anys era ben present als mitjans de comunicació i que ara ha desaparegut de l’agenda política. Conversem amb Lourdes Beneria (Vall de Boí, 1937), catedràtica emèrita d’economia de la Universitat de Cornell (Nova York). Beneria, que va rebre el 2003 la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat pel seu treball científic, és considerada una de les millors especialistes en estudis d’economia i gènere vinculats al desenvolupament i la globalització.

És la reducció del treball una possible solució a l’atur i a les desigualtats socials que genera?

En diferents èpoques des de la revolució industrial i fins als anys 70, la jornada de treball es va anar reduint a mesura que el progrés tècnic va anar augmentant la productivitat del treball. La por que els treballadors han expressat històricament a la pèrdua de treball i a l’atur com a resultat del canvi tecnològic no és nova i la reducció gradual de la jornada de treball ha estat un resultat positiu acompanyat per increments en la remuneració del treball. L’època actual de canvi tecnològic accelerat i robotitzacións ens planteja problemes semblants, i la reducció de la jornada de treball seria també una solució al problema de l’atur. Des dels 70, la “revolució electrònica/digital” ha generat un enorme creixement de la productivitat del treball en la majoria de sectors però només França es va atrevir a reduir la jornada laboral a 35 hores a finals dels anys 1990. No hi ha cap altra experiència notable de reducció important de les hores treballades, que sembla s’han quedat estancades a les 8 hores per jornada completa des de mitjans del segle XX. Això vol dir que els beneficis produïts per les noves tecnologies han beneficiat al capital i no al treball, i aquesta és una base important (no la única) del creixement de les desigualtats socials que hem anat veient durant l’època neoliberal. Tenim doncs un problema greu de redistribució de la renda i de la riquesa.

Per què la reducció de la jornada laboral ha desaparegut del debat públic?

En gran part es degut a la por a l’atur i a la precarització que han anat creixent a mesura que les diferents experiències de re-estructuració industrial i econòmica de les empreses i de l’economia en general es van generalitzar a partir de mitjans dels anys 70 als països del Nord. La revolució digital va fer possible la fragmentació dels processos productius a molts sectors i nivells de les empreses i la globalització va obrir les portes per a que els diferents nivells es poguessin re-localitzar arreu del món cercant costos laborals més baixos. Per altra part, la crisi econòmica del 2008 ha intensificat molt fortament la inseguretat i precarització del treball arreu del món i pocs s’atreveixen a plantejar aquests debats públics.

“La reducció es qüestió de voluntat política i requereix unes forces polítiques disposades a fer el canvi”

Fins a quin punt caldria reduir les hores treballades? De 40 a 35 hores, per exemple?

Crec que la reducció de les hores treballades seria una política molt important de cara als problemes de l’atur. La resposta sobre quantes hores depèn de la velocitat del canvi tecnològic, del nivell d’atur i de les possibilitats polítiques i econòmiques de tirar endavant la reducció, doncs representaria una redistribució important de la renda, sobre tot si es mantinguessin els nivells salarials. La reducció a 35 hores en el cas francès era possible però, en un món globalitzat, pot crear problemes per a competir als mercats globals i seria important que altres països també l’apliquessin. En tot cas la reducció es qüestió de voluntat política i requereix unes forces polítiques disposades a fer el canvi, però seria més fàcil a nivell global.

És possible calcular quin impacte tindria aquesta mesura sobre la taxa d’atur?

Es qüestió d’estudiar els models macroeconòmics, fer supòsits, etc. Però és possible fer els càlculs.

Què caldria fer amb les persones que continuessin aturades després d’una redistribució del treball? Dotar una renda garantida de ciutadania?

Una renda garantida es una possibilitat recolzada per molta gent malgrat que no es fàcil de posar-la en pràctica degut a les dificultats de generar els recursos necessaris per a finançar-ho. És veritat que és una mesura atractiva que solucionaria els problemes dels aturats però també hi ha l’oposició de molts grups. Pot ser una solució important en casos d’atur elevat o de llarga durada, i a més cal pensar que és possible adoptar-la. A Alaska, malgrat ser un estat dels EEUU generalment conservador, hi ha un programa de renda mínima que funciona força bé però es un estat que té diners del petroli que genera.

Creus que una recepta econòmica com aquesta pot arribar a tenir el suport de les empreses? Com?

Penso que les empreses no recolzaran fàcilment aquest tipus de recepta, però és possible que ho facin si veuen que pot solucionar alguns dels seus problemes: inestabilitat política i econòmica, malestar social que afecti el seu funcionament, por a un canvi polític que no volen, etc.

LB photoCom es podria garantir que una reducció d’hores de treball anés compassada amb una disminució de les tasques a desenvolupar?

Amb les noves tecnologies, una reducció d’hores de treball pot anar acompanyada d’una disminució de tasques a desenvolupar si la productivitat es manté. En realitat, la productivitat fins i tot pot augmentar (hi ha estudis que han trobat que la gent treballa més intensament quan treballa menys hores).

I si treballem menys hores, no tindrem salaris encara més baixos, de l’estil dels minijobs?

No necessàriament si la productivitat es manté (o augmenta!) però es necessiten bons estudis per a demostrar-ho i una lluita social per a tirar-ho endavant. D’altra banda, s’ha demostrat històricament que les reduccions graduals de la jornada laboral no han representat salaris més baixos, al contrari degut als augments paral·lels de la productivitat laboral. Els minijobs son una qüestió diferent doncs són el resultat d’una organització del treball afavorida pels que es beneficien dels costos de treball baixos.

I els salaris de les dones, que actualment són inferiors al dels homes per a les mateixes feines, caldria abaixar-lo també?

Repeteixo que no cal abaixar els salaris si la productivitat no queda reduïda. En canvi sí que seria necessari revisar els salaris de les dones i fer estudis comparatius per a que, si la seva productivitat és tan alta com la dels homes, els seus salaris fossin iguals; s’ha d’eliminar les diferències salarials per gènere!

“La reducció de la jornada laboral s’hauria d’aprofitar per a construir també la igualtat de gènere quant a oci”

Podria afavorir la igualtat de gènere una reducció de la jornada laboral?

Una reducció de la jornada laboral seria un benefici molt clar per a les dones que continuen tenint una sobre-càrrega de treball (domèstic i remunerat), però també ho seria per als homes que comparteixen aquesta càrrega doncs alliberaria hores i facilitaria la conciliació per als que tenen treball de cura. D’altra banda, les dones gaudeixen de menys hores d’oci que els homes; la reducció de la jornada laboral s’hauria d’aprofitar per a construir també la igualtat de gènere quant a oci.

Un comentari
  • Que soy compañero, coño 19 de maig de 2016 - 1:58

    Recuperant articles de fa uns dies que no havia tingut temps de llegir, he trobat aquesta bona entrevista. Respostes molt interessants, carregades d’excès de prudència però alhora i a voltes sense fer concessions. Deixa entreveure altres fils per estirar per a algun bon comunista (si encara en quedem).

    P. ex., quan diu que ‘la jornada de treball es va anar reduint a mesura que el progrés tècnic va anar augmentant la productivitat del treball’ (si ens hi fixem, no apunta que hi hagi una causa-efecte).
    · O que aquesta ‘jornada de treball es va anar reduint (…) fins als anys 70’ o ‘mitjans del segle XX’, ens mostra una periodicització prou elocuent.
    · ‘Que els beneficis produïts (…) han beneficiat al capital i no al treball’.
    · La descripció de les eines usades contra el treballador: ‘por a l’atur i a la precarització’; ‘que han anat creixent (…) a partir de mitjans dels anys 70 als països del Nord’.
    · La internacionalització de les reivindicacions: ‘seria més fàcil a nivell global’.
    · Els problemes per al capital (les grans empreses) creats pel teball: ‘inestabilitat política i econòmica, malestar social que afecti el seu funcionament, por a un canvi polític que no volen [les grans empreses], etc.’

    Sembla que faci d’arbitre neutral entre dos equips, aportant les xifres i els estudis que n’indiquen la factibilitat. Tan sols manca prendre partit per un dels costats: el capital (la gran empresa, qui té els mitjans de producció) o el treballador (la força del treball).

    Fent un exercici d’estil emulant Queneau, podríem provar de dir el mateix amb ‘llenguatge revolucionari’:
    El capital no reparteix de forma altruïsta els beneficis produïts per l’augment de la productivitat o per la millora tècnica. Cal que el treballador ho reivindiqui de l’única manera que està a les seues mans: creant inestabilitat i malestar social. I amb allò que afecta el funcionament empresarial: el sindicat de classe, la vaga i el canvi econòmic i polític.
    Fins als anys 70, la força de la classe obrera i el contrapés dels països del socialisme realment existent (URSS, RDA, etc.) permeten la millora de les condicions laborals (reducció de la jornada a 8 h, p. ex.). Però un contra atac de la ideologia liberal, anomenat neoliberalisme (que no deixa per això de ser una reformulació del capitalisme més cru), ho frena i desmobilitza el món del treball. Per a això aprofita les crisis, la por a l’atur i la precarització. Després de la caiguda del bloc de l’Est, augmenta la demonització del comunisme o de qualsevol canvi polític i econòmic que els faci trontollar el seu sistema: el capitalisme. Coincidint en que els partits sistèmics que havien donat suport a les reformes (socialdemòcrates, keynesians, reformistes) viren cap al socio-liberalisme. I sembla que triomfa el discurs que ‘no hi ha alternativa’ (there is no alternative), i que la victòria és total ja que ‘han aconseguit que l’oposició pensi com ells’.
    En un món global, proletaris del món, uniu-vos!

    Un parell d’anotacions al marge:
    Sobre la renda garantida, no crec que el que faci difícil posar-la en pràctica sigui el finançament. Hi ha també estudis i treballs. Crec que la dificultat real és convèncer els grups que s’hi oposen, dins aquest entramat d’ideologia dominant i llocs comuns (com lo de teballar més hores augmenta la productivitat, el capital redistribueix la riquesa, o que hi pot haver un degoteig en un capitalisme de rostre humà, etc.).

    I ja per acabar, digueu-me tiquis-miquis, però em sembla entendre que quan parla de les dones fa anar el concepte ‘treball domèstic’, i per als homes ‘treball de cura’.

    Oriol

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

L'Escola de Pensament Crític és una associació sense ànim de lucre, laica, no partidària, en procés de construcció col·lectiva, que treballa per a transformar la societat en una altra de més lliure, més justa, més igualitària i més solidària. Per caminar cap a aquesta societat entenem que és fonamental intervenir activament en la batalla de les idees d'una forma innovadora i creativa. Per això treballem per a la creació de consciències més informades i crítiques i promovem l’avenç del pensament d’esquerres en tants àmbits com som capaços d’intervenir.

El nostre compte de twitter és @esquerres.

Cerca al blog