09/11/2014 | 23:32
El 9N no ha estat una consulta. Ni un referèndum. Ha estat una altra cosa diferent i a la seva manera molt rellevant: un moment d’empoderament col·lectiu, primera culminació d’un procés que ve de lluny i al que li queda molt tram per recórrer. El 9N aprofundeix en l’esquerda que separa els ciutadans dels seus representants polítics: s’eixampla la distància amb les institucions espanyoles, que no han sabut donar altra resposta que la prohibició i la criminalització a un clam democràtic molt transversal. Però la pèrdua de confiança també afecta a les institucions catalanes, incapaces d’esdevenir un instrument eficaç per satisfer les aspiracions de la ciutadania.
Artur Mas i els seus acòlits intentaran capitalitzar l’èxit de la jornada. Ho faran, per exemple, amb la compareixença imprevista del President aquesta mateixa nit. O elevant a la categoria de símbol del procés la fotografia de l’abraçada amb David Fernández. [Nota mental: que el President de Catalunya s’hagi d’abraçar amb un ‘punky de base’ per mirar d’incrementar el seu capital polític diu molt del moment actual]. Tota aquesta estratègia, però, resulta tan grotesca com poc efectiva. El 9N no va de fotos ni de gestos –l’homeopatia de la política, com les anomena Albert Lloreta– sinó de fets. I els fets són que ha estat la gent la que passat per sobre de les prohibicions, les intrigues, les instrumentalitzacions i les maniobres barroeres. És la gent –i no les institucions– la que ha fet el salt, com ha expressat magníficament Ferreres en la seva vinyeta d’avui. La marea democràtica també ha passat per sobre dels “pendons vermells” de 2014, aquells representants polítics mesells que tan bé ha retratat Albert Sánchez Piñol a Victus, especialistes en amagar el cap sota l’ala en els moments difícils i estarrufar-se i fer-se el gallet quan l’oratge millora. Això sí: als baluards sempre s’hi exposa un exèrcit de voluntaris. Hi era el 1714. Hi continua sent el 2014.
El 9N és un altre símptoma de l’emergència d’una nova política, una mena de ‘Podemos’ sobiranista que interpel·la una part –no tota– de la societat catalana. El 9N es mou, de fet, en directrius similars als del partit de Pablo Iglesias: superació de l’eix esquerra-dreta, recuperació de la dignitat nacional enfront dels greuges i recel cap a les formes de la política tradicional. Ho ha dit Llach aquesta nit a Salvados: Podemos i l’independentisme són dos expressions diferents d’un mateix malestar. La doble combinació dels dos factors pot ser letal per a l’Estat.
La primera derrota de l’Estat
Diveses lectures importants del 9N. la primera: que el procés participatiu s’hagi pogut desenvolupar amb normalitat és una derrota molt rellevant per a l’Estat espanyol. De fet, és probablement la primera victòria clara dels partidaris del dret a decidir en tot el procés derivat del cicle de mobilitzacions dels últims anys. Resulta inaudit en l’Europa occidental que el govern d’un estat hagi renunciat –ni que sigui tàcitament- a fer complir la doctrina dictada pel seu Tribunal Constitucional en una part del seu territori. Això és ni més ni menys el que ha passat avui a Catalunya. Fins i tot en el cas que el procés participatiu del 9N hagi estat producte d’un pacte entre CiU i PP per evitar mals majors –com apuntava ahir El Periódico– la derrota de l’Estat segueix sent dura, perquè la imatge de cara a l’exterior és de debilitat manifesta. La compareixença del ministre de Justícia Rafel Catalá, plena d’amenaces vagues i sense cap concreció, incrementa aquesta sensació. El règim del 78 segueix en descomposició i el 9N no fa més que demostrar que Catalunya avança en direcció a un procés que constituent.
Participació extraordinària i inesperada pel sobiranisme
Des dels mitjans de Madrid es minimitzaran les dades de participació i l’impacte del 9N. Certament, no ens trobem davant d’un referèndum amb garanties que hagi interpel·lat a la majoria de la població. El principal responsable, no cal dir-ho, és el Govern espanyol i les seves prohibicions. També ho és el Govern català i la seva manca de valentia i concreció. Dit això, el cert és que tenint en compte tots els condicionants les dades de participació són extraordinàries. En teoria estàvem davant d’un acte per convençuts, que calia llegir en termes de propaganda i que implicava tan sols una part de l’electorat. Les previsions de participació més realistes se situaven entre els 800.000 persones –les que van participar en les consultes organitzades per la societat civil l’any 2010– i els 2,1 milions –el total de vots que van recollir els partits favorables al 9-N durant les eleccions de 2012. Entre el mínim de les consultes populars i la oportunitat històrica, com explicava el politòleg Jordi Muñoz en aquest article al diari Ara. Si no s’arribava a la primera xifra –o se superava per poc- hauria estat un fracàs. Qualsevol dada que s’aproximés molt a la segona seria un èxit. Ningú firmava per superar els 2 milions el 9N, tenint en compte la precarietat logística, la limitació en els punts de votació –poc més de la meitat d’unes eleccions normals–, el veto de l’Estat i els intents de criminalització des de mitjans de Madrid. La xira final rondarà els 2,25 milions de vots. Al referèndum de l’Estatut -amb tots els partits cridant a la participació- es van sumar només 250.000 vots més, igual que a les darreres eleccions europees. Ha votat més gent que en el referèndum de la Constitució europea (2,1 milions). És un èxit tan rotund com inesperat.
Possible mobilització del ‘no’ i importància del vot antiPP: les cassoles tornen a les urnes
En tot plegat hi ha un factor molt important. Caldrà esperar als resultats definitius, però les xifres de participació en localitats metropolitanes com El Prat de Llobregat, l’Hospitalet, Sabadell o Terrassa apunten que un dels motius de la imprevista participació d’avui podria ser la mobilització del ‘no’ –o del ‘sí-no’. En les consultes per la independència organitzades per la societat civil, el percentatge del ‘no’ va oscil·lar entre el 3,4% de la primera onada i el 8,8% de la consulta realitzada a Barcelona el 10 de juny de 2010. Va ser, doncs, un no testimonial. Si aquesta tan per cent s’incrementa serà una de les millors notícies per l’independentisme. Quedarà palès que el relat que vincula sobiranisme i democràcia ha calat, debilitarà els arguments de l’Estat contra la participació i reforçarà el conjunt del moviment. Haurà estat bàsicament un èxit atribuïble a dos factors: la intensa campanya realitzada per Ara és l’Hora –posant sempre l’accent en la democràcia i interpel·lant els indecisos– i el vot antiPP, sociològicament molt arrelat a Catalunya. Les cassoles s’han transformat altra vegada en vots i molta gent ha acudit a les urnes com a mostra de rebuig contra el Partit Popular. I això darrer és important que l’independentisme ho sàpiga llegir bé i no faci volar coloms. Molts vots –també molts vots pel sí-sí- caldrà llegir-los en aquesta clau. En un referèndum de veritat sobre la independència, molts dels que avui han votat sí-sí contra el PP potser no ho tindran tan clar.
Passem pantalla: ara és l’hora de fer eleccions
Amb el resultat d’avui les conseqüències polítiques a Catalunya seran inevitables. Van ser CiU i Artur Mas els qui van trencar els acords del front sobiranista per descafeïnar la consulta i convertir-la en un succedani logísticament precari, carregat de confusió i amb una implicació difusa del Govern. El poble ha convertit un innocent i innocu procés participatiu en un acte de desobediència civil. No és cap bona notícia per a la dreta catalana. Hauria estat diferent amb una participació modesta o previsible, però no amb més de 2 milions de persones votant en el que havia de ser un “butifarrèndum” de costellada. Serà molt difícil que després d’aquests resultats Mas no es vegi abocat a convocar eleccions, plebiscitàries, constituents o com les vulgui anomenar. Però eleccions. Aquesta és la la nova pantalla del procés. Per abordar-la no n’hi haurà prou amb mobilitzacions, sinó que caldrà un pas més: la presa de les institucions. CiU ha demostrat abastament que no és l’instrument necessari per assolir aquest repte. A partir de demà caldrà treballar per construir una nova majoria política al Parlament que concreti les aspiracions de la gent per sobre dels pactes de les elits.
