Si Artur Mas no guanya les eleccions s’acaba el procés sobiranista

Artur Mas va presentar aquest dissabte a Molins de Rei la seva proposta de "llista transversal". Foto: CDC

Artur Mas va presentar aquest dissabte a Molins de Rei la seva proposta de “llista transversal”. Foto: CDC

A l’hora de fer càlculs sobre el futur del procés sobiranista, sovint es diu que la clau és que en les eleccions previstes per al proper 27 de setembre CDC (abans CiU), ERC i la CUP sumin majoria absoluta. Però aquesta afirmació, per molt que pugui semblar òbvia, no és del tot certa. Caldria formular-la amb un matís: el futur del procés sobiranista passa perquè CDC (o la llista avalada per CDC), ERC i la CUP sumin majoria absoluta el proper 27 de setembre, sempre i quan CDC (o la llista avalada per CDC) sigui el partit més votat.

Que l’ordre dels factors no altera el producte és un principi bàsic de la matemàtica. Aquesta lògica, però, potser no s’aplicarà el 27-S. L’ordre dels factors CDC-ERC-CUP sí altera el producte final. CDC (o la llista avalada per CDC) donaria suport a un president d’un altre partit polític sobiranista en cas de no guanyar les eleccions? És una pregunta que cap dels actors implicats planteja obertament, la qual cosa vol dir com a mínim dues coses: que és una pregunta incòmoda i que la resposta no està gens clara.

ERC ha explicitat els últims anys que sí que està disposada a donar suport a CiU. Des de 2012, Oriol Junqueras ha manifestat per activa i per passiva el seu suport a Artur Mas. Ha votat els pressupostos del govern en dues ocasions i ha aguantant sonores crítiques d’altres partits d’esquerres. El President d’ERC fins i tot ha ofert a Mas ser president encara que no guanyi les denominades “eleccions plebiscitàries”. Mas s’ha fet fotos abraçant-se amb David Fernàndez, però ha estat Junqueras qui li ha donat suport parlamentari contra vent i marea.

Que passaria, però, si canviessin les tornes i ERC (o la CUP, tot i que això a hores d’ara sembla molt improbable) esdevingués el primer partit del camp sobiranista? Ni Artur Mas ni cap dels líders de CDC s’han manifestat de forma rotunda sobre què faria Convergència (o la llista avalada per Convergència) si es trobés en aquesta situació.  Veuríem els diputats convergents investint un president republicà per capitanejar els 18 mesos que ens han de dur a la independència? Donaria suport CDC (o la llista avalada per CDC) a uns pressupostos republicans de tall socialdemòcrata? Els dubtes són més que raonables.

Un factor rellevant en aquesta qüestió és que Artur Mas, principal garant del sobiranisme dins de CDC, ha dit que farà un pas enrere si no guanya les eleccions. No cal dir que això reobrirà la pugna interna en la dreta catalana sobre si l’aposta sobiranista suma o resta. Els qui creuen que resta –que no són només a la Unió de Duran i Lleida– tindran arguments per defensar-ho, davant de la patacada que s’haurà endut Mas. Decapitada i sense lideratge clar, s’atrevirà CDC a investir Junqueras?

A més, cal tenir en compte que en l’equació del 27-S també hi pot jugar un paper important la CUP. Si ERC guanya les eleccions però la suma amb CiU no dóna majoria absoluta, la CUP serà necessària arribar a 68 diputats. Podria ser que  CDC no només es trobés en la cojuntura d’haver de donar suport a un president d’ERC, sinó a un president d’ERC condicionat per l’esquerra per la CUP. I ja se sap que una cosa és fer-se fotos amb la CUP a les cimeres sobiranistes i una altra de molt diferent és haver-se d’empassar el seu programa. ERC potser podrà assumir unes quantes mesures econòmiques d’esquerra radical. Ho faria Convergència? ‘Too hard’.

Oriol Junqueras i l'aritmètica del procés. Foto: Ivan Giménez

Oriol Junqueras i l’aritmètica del procés. Foto: Ivan Giménez

L’anomalia aritmètica del procés: ERC, entre la por i el xantatge

ERC és molt conscient de l’anomalia aritmètica del procés. Els republicans –i , per extensió, la resta d’actors del camp sobiranista- actuen profundament condicionats per aquest factor. Tots els passos que realitzen ERC, l’ANC i Òmnium Cultural estan meditats al mil·límetre perquè puguin ser assumits per CiU. Existeix una por latent a que Convergència es despengi del sobiranisme i es perdi el que alguns anomenen una oportunitat històrica. Ras i curt: pel que pugui passar, ERC no s’atreveix a guanyar. Els republicans creuen que a dia d’avui una victòria electoral podria suposar, paradoxalment, una derrota dels seus objectius polítics.

Convergència i Artur Mas, en canvi, actuen de la manera contrària: la seva estratègia passa per exercir el xantatge. A priori pot semblar una paraula molt forta, però és exactament això: el diccionari defineix xantatge com  una “amenaça o pressió amb què s’obliga a actuar una persona d’una manera determinada per treure’n profit”. I és així: l’amenaça permanent de CiU de despenjar-se del procés si trontolla la seva situació de lideratge obliga ERC i a la resta del sobiranisme a actuar al dictat convergent.

El xantatge s’ha accentuat des del passat 9 de novembre i ha arribat a límits inèdits aquest cap de setmana a Molins de Rei. En aquesta ocasió, Mas interpel·la directament a les entitats de la societat civil, a qui demana que impulsin una llista electoral a la que CDC i ell mateix se sumarien. Els creadors del relat convergent no han batejat la idea com a “llista de país” o “llista única” –conceptes cremats– sinó com a “llista transversal del sobiranisme civil”, ometent el petit detall que només un partit sobiranista l’avalaria i que, per tant, de transversal en tindria més aviat poc.  Segons Mas, ell no hauria d’ocupar necessàriament el primer lloc de la llista. Avís per a navegants: el President de la Generalitat no ha de ser necessàriament cap de llista de cap partit. Només cal que sigui escollit diputat.

Jordi Sánchez, president de l'ANC. Foto: CCMA

Jordi Sánchez, president de l’ANC. Foto: CCMA

Soroll a l’ANC i Òmnium: mala peça al teler de cara al 27-S

La proposta de la “llista transversal” és l’enèsim capítol d’un sainet que dura des del mes de novembre. ERC i gran part del sobiranisme ja han expressat els seus recels a presentar-se sota el paraigua d’una única llista que dilueixi matisos ideològics en un moment en què el que necessita l’independentisme és sumar pels marges. Mas, però, no ho ha volgut entendre. El President reincideix en una proposta que, en aquesta ocasió, és profundament irresponsable, perquè posa en una situació molt complexa a l’ANC i Òmnium a pocs dies del 27-S.

En un moment en què les organitzacions socials i els partits haurien d’estar centrades en fer campanya en favor de la victòria de les opcions independentistes, la proposta presidencial força la reobertura d’un debat tancat que només ha causat que soroll i divisió interna. Mas és conscient que hi ha un sector de l’ANC que s’alinea amb les seves tesis: el que representa l’exvicepresident Jaume Marfany, que aquest cap de setmana ha deixat dit el que pensa del tema en dues blocades. L’anterior secretariat nacional, amb Carme Forcadell, i l’actual, dirigit per Jordi Sánchez, havien assolit un fràgil equilibri intern sobre la qüestió de no presentar-se a les eleccions. Un equilibri que ara Artur Mas dinamita amb ple coneixement de causa. Alerta, perquè la ferida conseqüència d’aquesta acció de Mas serà profunda i pot suposar el trencament de la unitat social sobiranista. És profundament injust que les entitats que han mantingut el tremp mobilitzador durant els últims anys paguin els plats trencats d’una estratègia electoralista.

L’ANC i Òmnium tenen davant tres opcions possibles: fer com si no haguessin sentit res (gairebé impossible: l’estol de tuitaires i opinadors de l’òrbita convergent no paren de reproduir l’èpica del discurs ‘masista’ des de dissabte), buscar una solució a mig camí (en què persones de les entitats s’insereixin dins de les llistes dels tres partit sobiranistes) o la que probablement seria la pitjor de les opcions: partir-se en dos. La celebració d’una consulta interna sobre el tema, fos quin fos el resultat, podria acabar o amb una escissió o amb una desbandada del sector que en sortís derrotat. Un escenari que conduiria amb molta seguretat a la derrota de les opcions independentistes el proper 27-S.

Un escenari possible: victòria del President, derrota del sobiranisme

Compareixença dels líders dels partits sobiranistes prèvia al 9-N. Foto: Generalitat de Catalunya

Compareixença dels líders dels partits sobiranistes prèvia al 9-N. Foto: Generalitat de Catalunya

Propostes com la d’aquest cap de setmana -que inevitablement provoquen fractura i divisió en el sí del sobiranisme-, així com les sortides de to contra el ‘Si se puede’, generen un soroll que dilueix el caràcter plebiscitari del 27-S. A pocs mesos de les eleccions, l’estratègia d’Artur Mas sembla meditada per aconseguir que el sobiranisme perdi pes. I és que probablement aquí hi hagi la qüestió de fons més rellevant: l’escenari ideal per alguns és una victòria electoral de CDC (o de la llista avalada per CDC), però una derrota del conjunt dels partits del sí-sí.

L’objectiu perseguit per algunes veus al sí de Convergència seria un escenari en què Artur Mas seguís sent el líder indiscutit  i la llista del President fos el primer partit, però en què un resultat massa curt impedís tirar endavant el full de ruta. Què passaria llavors? Entraríem en una fase de ‘processisme‘ latent en què ERC, a manca d’alternativa millor -o per evitar una alternativa pitjor- podria veure’s obligada a seguir donant suport a Mas encara que això no suposés cap pas definitiu immediat cap a la independència. Aquest és l’escenari desitjat per alguns a Convergència (no només a Unió). Mas és conscient que la situació de Catalunya és diferent a la de Barcelona, i que polaritzant les eleccions entre CDC i una hipotètica Catalunya en Comú no assumeix riscos exagerats. Al contrari: presentant aquest espai com a enemic electoral pot afavorir la fuga del votant menys sobiranista d’ERC i CUP cap aquest espai.

La jugada de Mas té els seus riscos. Si CDC s’acaba diluint en una plataforma sobiranista i tot i això ERC guanya les eleccions, ho tindrà molt difícil per no fer president Junqueras. El tret, doncs, podria sortir per la culata. La clau passaria perquè ERC no assumís d’entrada que ha de jugar un paper subsidiari del relat convergent, i sortís a guanyar.

L’agenda política catalana no es mou només en el camp nacional. Hi ha altres factors rellevants. ERC i CUP no haurien de posar totes les pomes al cistell del relat de les plebiscitàries. En els darrers temps han emergit amb força un altre relat: el del procés constituent. L’independentisme d’esquerres pot tenir aquí camp per córrer i créixer, i fer-ho per espais no estrictament independentistes però limítrofs amb el sobiranisme. El terratrèmol de Barcelona en Comú ha sacsejat el panorama. La rèplica catalana –que segons avançava el diari Ara es podria dir dirà Ara Catalunya- no tindrà la mateixa intensitat, però pot jugar un paper rellevant. El 9-N va marcar el final d’un cicle. Després de la consulta fallida, el sobiranisme hauria pogut doblar l’aposta amb unes eleccions immediates, però Mas va preferir la dilació. Ara el panorama és diferent i no unidireccional. Maig ha estat important, però setembre pot ser definitiu.

8 comentaris
  • Burnside 22 de juny de 2015 - 11:01

    Amb tot el que hem vist fer a CiU durant anys – dècades -, a mi em sembla una situació molt plausible, aquesta que predius, però igualment és un article agosarat i no crec que faltin els que t’hagin d’acusar de voler fer mal al procés.

  • Josep Anton Rius Canals 22 de juny de 2015 - 11:23

    Un anàlisi brodat.

  • PCR 22 de juny de 2015 - 14:53

    Aquesta jugada den Mas era previsible des d’un bon començament del seu sobtat independentisme.

    CiU no ha estat mai un partit independentista. El mateix Jordi Pujol ho havia dit i explicat per TV. Segon ell, el somni de l’Espriu d’un poble català lliure i sobirà era ja irrealitzable.

    Això s’entén si mirem quin es l’origen de CDC. És el partit de la burgesia catalana i són els interessos dels seus representats els que ha de defensar, no pas els del poble català. Fóra del tot il•lògic que els burgesos es posessin a defensar els drets dels treballadors. Ni bojos farien una cosa així!

    Tota la campanya independentista que ha promogut fins ara el govern català ha remarcat la conveniència i la possibilitat de seguir pertanyent a la UE. Lògic! És el que interessa a la burgesia catalana. Però convé al poble català seguir sent presoner del lobby de l’euro?

    Aquesta és al meu entendre la pregunta que el poble català s’ha de fer abans de pronunciar-se en les urnes en favor d’un independentisme guiat per la burgesia catalana.

    Independents sí. Però no només d’Espanya sinó de tothom que ens escanya!

  • Jordi Andreu Batallé 22 de juny de 2015 - 19:19

    Totalment d’acord en l’anàlisi, però em sembla que tot és conseqüència de la inseguretat de CDC que tem perdre vots i intenta recuperat-los d’ERC. No em sembla una bona estratègia ja que és molt probable que els votants favorables a la independència votin CDC, ERC o CUP depenent del seu posicionament ideològic.

  • Gabriel Soler 22 de juny de 2015 - 21:10

    Crec que l’article s’endinsa més d’un cop en l’especulació de caire psicologista, cosa que n’afebleix l’argumentació. Per exemple:

    a) No es pot dir que ERC té por de guanyar, o no s’atreveix a fer-ho, i situar, per tant, un fenomen en el terreny dels sentiments i l’inescrutable («por latent»), quan el que caldria és analitzar les febleses d’ERC, les que objectivament l’impedeixen guanyar. Voler guanyar no vol dir poder-ho fer, i crec ERC vol guanyar però no pot. ERC és un partit que no està cohesionat gràcies a l’organització (al travament) interna; es manté unit de moment per la tasca d’un nucli reduït de persones, de manera que els seus encerts i errors afecten notablement el partit. La manca de quadres polítics és evidentíssima, sobretot si la comparem amb CDC. A més, s’hi afegeix el que comentava encertadament Toni Soler a l’entrevista que li va fer «Crític» sobre la «brigadilla del Madí»: ERC no ha sabut o no ha pogut crear res de semblant, i dins l’espai independentista això és fonamental, perquè aquesta «brigadilla» actua com un tanc i proporciona relats i arguments a aquest espai. Per exemple, després del 24N va crear un relat pessimista dels resultats, quan en realitat l’independentisme havia avançat, però ho feia per l’esquerra. Era ben bé una aplicació en petita escala de la doctrina de xoc perquè després es veiés com a necessària la llista única. A tot plegat s’hi afegeix la gestió pèssima d’ERC del 9N, en què la seva actitud inicial fou més pròpia de l’amant despitat que d’una anàlisi freda. Era cert que CiU havia enganyat ERC, però també que ERC no havia vigilat el Govern (per manca de quadres, en gran part). ERC va deixar capitalitzar el 9N a CDC i la CUP, la intenció de vot de la qual va augmentar després de molt mesos d’estancament. Per contra, ERC va retrocedir, i ara resulta bastant improbable una victòria d’ERC.

    b) També trobo molt agosarat dir que «a pocs mesos de les eleccions, l’estratègia d’Artur Mas sembla meditada per aconseguir que el sobiranisme perdi pes», sense cap dada que ho sostingui, de manera que l’afirmació esdevé una especulació. Cal tenir en compte que CDC és una organització acostumada a treballar amb diversos escenaris en ment, i actua preveient no tancar-se portes, sempre amb l’objectiu de ser hegemònics i estar el mínim de condicionats possible. Una cosa és això i una altra dir hi ha una estratègia «meditada» perquè «el sobiranisme perdi pes». Afirmacions com aquestes estan més a prop de la teoria de la conspiració que de l’anàlisi.

    Ja fora d’aquestes dues qüestions, cal dir la CUP no descuida el «relat» de procés constituent d’aquestes eleccions. Ho porta dient des de fa mesos i serà un dels eixos de la campanya del 27S. Dit això, tampoc no anem amb un lliri a la mà: com va dir Cotarelo dissabte només és concebible un procés constituent en un marc d’independència i fora d’un poder constituït. I n’hi ha qui volen dir-li procés constituent a un procés que té com a horitzó una reforma de la constitució espanyola impossible, més enllà de retocs cosmètics i superficials. Dintre de Podemos mateix n’hi ha que volen un procés constituent mes o menys unilateral, uns altres de coordinat a l’impossible procés constituent espanyol (i coordinat vol dir que la sobirania catalana deixa de ser unilateral i menys «sobirana») i n’hi ha que assimilen aquest procés a una reforma de la constitució espanyola (Iglesias i cia, que són els qui tallen el bacallà). Per tant, no ens fem il·lusions i recordem que a la transició els partits de l’esquerra parlamentària a Catalunya, que eren majoritaris el 1978, ens van trair.

    Perquè si bé s’ha de desconfiar de CDC, de la mateixa manera ho hem de fer de forces de la vella política (ICV, hereus del PSUC) i de la nova (Podemos), que en darrer terme faran el possible per impedir l’avenç de l’independetiosme. La clau de tot plegat serà si els independentistes d’esquerres tenim prou força per desemmascarar les impostures d’alguns endegant un procés constituent unilateral.

  • Hellena 24 de juny de 2015 - 18:05

    Tots els reptes tenen factors de risc i és bo no obviar-los. I, tanmateix, desgranar només el que és negatiu, perills i traïdories inclosos, no és jugar a fer por? Jo crec que sí.

    La teva opinió és profundament tremendista, i això és fer trampa, Roger. Dius que l’ANC i Òmnium tenen tres opcions. Jo crec que només en tenen dues. Perquè n’estàs tan segur de la tercera, precisament la del final?

    Ras i curt el teu judici em sembla interessadament capciós. Obvies que tant la gent de l’ANC com la d’Òmnium sempre han acceptat el resultat de les seves votacions. Per què no ho haurien de fer ara? D’altra banda, totes les fonts que menciones (Mas, Junqueres, Marfany, Forcadell…) han demostrat amb més o menys encert que la independència està per sobre dels seus interessos, ja siguin partidistes o personals.

    Endemés, coneixes cap independentista que hagi decidit deixar de ser-ho per la dificultat d’aquest objectiu? Jo no. Som tossuts, Roger.

    Sí que hi ha gent, però, que té un somni, o un anhel: el fracàs de l’independentisme. I, és clar, fan la formigueta per convertir-lo en realitat.

    Hel·lena

  • Bayfor 25 de juny de 2015 - 11:05

    S’acosta l’hora de la veritat i en un moment o altre s’haurà de plantejar la realitat del moll de l’os. El que veritablement importa al menys a alguns) és el model de país i també les complicitats que es puguin assolir amb altres forces polítiques del nostre entorn. Grècia, Portugal, Espanya, etc…. són estats “independents” fins allà on marca el límit del full de ruta del capitalisme neoliberal, actualment liderat per Alemanya a Europa, i tutelat per la troika. Ni més ni menys. No veig a Artur Mas intentant lluitar pel futur de Catalunya a Brussel·les o a Berlín en el mateix sentit que ho està fent Tsipras. Més aviat el veig com el que estan fent Rajoy o Passos Coelho (el primer ministre portuguès), que es presenten com alumnes avançats de l’aplicació dels ajustos neoliberals i estan demanant més pressió contra aquests “esquerranosos” de Syriza. I ja no parlem sobre el Tractat de Lliure Comerç Europa-USA, o les demandes per ampliar les privatitzacions, reduir salaris, precaritzar el mercat laboral, abaixar les pensions i els costos dels acomiadaments…… És en aquest terreny on ens estem jugant el futur.

  • Joanot47 2 de juliol de 2015 - 21:35

    Vosaltres direu el que voldreu, però la pedagogia la va fer ERC i aquest Mas s’ha pujat al carro de la Independència, d’un costat perquè no li agrada gens el ventilador de la dreta espanyola que ha tingut també per a ells, i de l’altre per raons òbvies com són el problemes econòmics de Catalunya i els sabotatges neofranquistes a l’autogovern AUTONÒMIC dels catalans…
    Mas passarà a la història com el darrer president (abans del següent que ho faça) que ha aixecat el crit de llibertat del poble català, però al darrere està el recurs a l’heroisme per tapar les vergonyes de la corrupció i d’una administració de la Generalitat prou dolenta com per haver estat a punt de fer sotsobrar les finances catalanes, i també les darreres maniobres per salvar el quasi-monopartidisme de CiU, després de caigut en desgràcia el PSC…
    O Convergència salva a la dreta catalana de ser minoritària al Parlament, o acabaran sent una minoria nostàlgica.
    Pel que fa a la independència, això depén d’altres consideracions… Com per exemple que passada la pataleta contra el govern pepero, encara els catalans mantinguen viva la flama… I d’axò, ja veurem que en tenim després de les eleccions…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog