Guia per sobreviure a la batalla campal de Twitter fins al 27-S

Twitter és tot un món.

Twitter és tot un món.

La convocatòria d’eleccions per al proper 27 de setembre ha elevat el to del debat polític català a les xarxes socials, i en especial a Twitter. Per si la cosa no fos habitualment prou tòrrida, durant els darrers dies estem assistint a una autèntica batalla campal per dirimir qui hegemonitza el relat polític a la xarxa. El conflicte és obert, la propaganda és la norma en tots els bàndols i, com sempre, la primera víctima de tota guerra és la informació veraç i contrastada. A l’agost intens que acabem de deixar enrere l’ambient ha esdevingut bastant irrespirable, i el setembre va pel mateix camí.

El motiu d’aquest ‘post’ estival és donar unes quantes eines per sobreviure a la batalla campal en què derivarà el Twitter català en aquestes setmanes plebiscitàries. Amb el benentès que cal contextualitzar: les xarxes socials no són una representació fidel de la realitat. Són, com diu la filòsofa Marina Garcés, un mirall deformat. Però mirall, al cap i a la fi. Aquí van 10 idees bàsiques. No són la Bíblia: segur que hi ha estratègies millors. Però resulten eficaces.

1) No debatis sobre política a Twitter: seràs més feliç.

De debò. No val la pena, perquè no convenceràs ningú. A Twitter guanya sempre no qui té millors arguments, sinó qui té més traça o enginy a l’hora de deixar anar sentències lapidàries o ‘zasques’ punyents. El debat polític a Twitter, cal realitzar-lo amb comptagotes, amb gent identificable i mai amb usuaris anònims. En canvi, Twitter és un bon mitjà per difondre continguts: enllaços amb articles, imatges i vídeos interessants, opinions i anàlisis puntuals… Però no per debatre. Al principi potser ho semblava, però era un miratge. En realitat, és possible que mai no ho hagi estat.

2) Evita la discussió amb els camarades.

Si la discussió amb adversaris polítics ja és poc recomanable, del que cal fugir cames ajudeu-me és de la discussió amb els camarades. La discussió política entre companys a Twitter gairebé mai no porta enlloc i és un àmbit adobat pel soroll i pel debat poc constructiu. Si alguna cosa t’ofèn o et molesta, utilitza altres vies de comunicació amb els teus amics, coneguts o companys de batalla. WhatsApp, Telegram, DM, ‘mail’… No és tan complicat.

3) Pensa dues vegades (o tres, o quatre) abans de piular.

Si el que has de dir no és millor que el silenci, millor que no ho diguis (proverbi àrab). L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules (William Shakespeare). Podríem continuar buscant citacions a Wikiquote, però la idea ja queda clara. Sí: els millors tuits són els que mai no ens hem atrevit a enviar. Abans d’escriure, pensa una mica. I, després, torna a pensar. I, després, pensa de nou. Fer un ‘screenshot’ d’un tuit desafortunat només requereix uns quants segons. Twitter el carrega el diable.

4) Guarda una mica les formes: t’ajudaràs a tu mateix.

I, si ets periodista, participes d’espais d’opinió i d’anàlisi en mitjans de comunicació o dirigeixes institucions de rellevància social, guarda-les una mica més que la resta. No insultis, no desbarris, no apugis el to encara que et sentis molt ofès. No entris en el joc brut de difondre informació privada i personal del teu adversari, ni en el joc brut de retuitejar-la. Creu-me: t’estàs fent mal. No siguis un repiulador acrític del teu partit o ideòleg favorit. Si ets periodista, no publiquis a Twitter res que no publicaries en un diari. Això val tant per a les crítiques ferotges com per als elogis. Sobretot per als elogis.

5) Repiula només informació contrastada i veraç.

Igual que passa amb la premsa tradicional, a Internet hi ha fonts d’informació creïbles i veraces i d’altres que no ho són tant. Avui en dia, qualsevol senyor amb un portàtil i tres nocions de WordPress és capaç d’aixecar un diari digital. Això té incomptables coses bones: sense anar més lluny, la pròpia existència de CRÍTIC (de fet, CRÍTIC el fem uns senyors amb portàtils i sense nocions de WordPress). Però també té algunes coses dolentes: la proliferació de continguts porqueria, intoxicacions sense contrastar i d’altra brossa digital. Alguns dels seus productors fins i tot fan bones marques a l’OJD. Per això és important, abans de donar per bona una informació, verificar-ne la font. I, si ens equivoquem, rectificar.

6) Si ho diu un usuari anònim, ignora-ho: no és creïble.

No seguir ni interactuar mai amb usuaris anònims millora la teva vida a Twitter. No parlem aquí dels usuaris anònims irònics i divertits que reparteixen a tort i a dret (el meu favorit és @encampanya), sinó dels anònims intoxicadors. El paper que abans tenien els confidencials periodístics avui el tenen una sèrie d’avatars que guarden crípticament les seves credencials. Aquests usuaris solen tenir una mica de gràcia (hi ha qui més, i hi ha qui menys) i una bona dosi d’informació privilegiada. Els exemples són múltiples. La majoria responen als interessos i directrius de partits, que els empren com a abocador de brossa digital contra l’enemic de torn. Recela de tota informació difosa per un anònim, per creïble que sembli i per original que sigui el format en què s’expliqui. 

7) És millor no bloquejar ningú: sigues fort i descobriràs les debilitats de l’adversari.

Hi ha usuaris desagradables, usuaris realment desagradables i usuaris extremament desagradables. A CRÍTIC en patim uns quants, d’aquests. ‘Trolls’ XXL. ‘King Size’. Alguns són molt pesats, però sempre és millor no bloquejar. La llibertat d’expressió és un bé a preservar (amb el límit de l’insult). I tapar-nos les orelles molt fort no farà que aquests usuaris deixin d’existir. A més, encara que els nostres ‘trolls’ expressin les seves opinions de forma sagnant i continuada, llegir-ne els missatges sovint pot ser útil. En primer lloc, per detectar les pròpies febleses i contradiccions, i mirar de resoldre-les. Però també per detectar les febleses i contradiccions de l’adversari. Que no t’afectin. Sigues conscient que cadascun dels seus insults mostra les seves febleses i et fa més fort.

8) Sigues conscient de les estratègies dels partits: que no t’enganyi l’Equip A.

Convergència és el partit que millor ha entès la importància de les xarxes socials. Van començar el 2010 dinamitzant la iniciativa Cativistes. I, amb posterioritat, vam saber de l’existència de l’anomenat “Equip A”. Què és l’Equip A? Bàsicament, un equip d’agitadors a les xarxes al servei del relat de CDC. El periodista Ferran Casas ho explicava de passada en aquest article del diari ‘Ara’, posterior als mals resultats electorals de CiU el 2012. “Mas volia ERC al Govern per deixar de patir al Parlament i tenir un Executiu fort. Junqueras va dir d’entrada que no (…). La federació ho veia com una mostra d’immaduresa, però ràpidament va ordenar als entorns rebaixar la pressió. L’Equip A, el grup de 400 agitadors a les xarxes socials afins a CiU, va rebre l’ordre de mostrar-se “amable” amb ERC”. La resta de partits s’han anat posant les piles, però el cert és que ningú no excel·leix en aquest àmbit com CDC.

9) Quan les condicions siguin favorables, ataca utilitzant el foc.

D’acord, això d’utilitzar ‘L’Art de la Guerra’ de Sun Tzu per tractar de forma pretesament intel·lectual qualsevol nimietat està molt vist. Però sí, encara funciona. Sun Tzu parla de les armes com un “instrument de mal auguri que s’han d’usar només quan no existeix altre remei. No s’ha de fer la guerra per còlera”. A Twitter passa el mateix: l’atac frontal pot ser perillós, però de vegades podem decidir emprar-lo. De tots els atacs, el més mortífer és l’atac utilitzant el foc. El foc arrasa, però no pot realitzar-se en qualsevol moment: el seu ús requereix una base i mètode. El temps ha de ser sec i ventós, el foc s’ha d’encendre en moments i lloc concrets. A Twitter passa el mateix: de vegades es generen condicions per a respostes memorables que faran quedar en evidència els nostres ‘trolls’ més cavernaris. En aquests casos, cal atacar amb foc.

10)  Contextualitzem una mica: els ‘friquis’ de Twitter som una minoria social.

La gent que som actius a Twitter hem de ser conscients de no confondre aquesta xarxa social amb la realitat. Twitter representa una minoria de la població: segons el darrer informe sobre xarxes socials a l’Estat espanyol, “només” la utilitzen el 54% dels 23 milions de persones que es connecten habitualment a Internet a Espanya, o el que seria: només un de cada quatre ciutadans de l’Estat. D’aquests, gairebé la meitat es dediquen tan sols a seguir gent i no emeten cap opinió. Només un 20% dels usuaris de Twitter generen opinió activament. Per tant, estem parlant de dos milions i mig d’activistes digitals a tot Espanya, cosa que representa un 5,4% del total de la ciutadania.

De tots aquests, alguns fins i tot són persones normals.

4 comentaris
  • dardo gomez ruiz-diaz 3 de setembre de 2015 - 13:03

    Bravo, Roger; algunas de estas cosas hace años que las pongo en práctica. En fin, que he desaparecido de los foros (Salvo Crìtic) y no tengo cuenta identificable en las redes. Que el diablo sabe por diablo, pero más por viejo…

  • Josep m 3 de setembre de 2015 - 19:53

    Esplèndid, Palà.

  • Pato 4 de setembre de 2015 - 15:06

    Muy bueno. Prometo … esto…. intento ponerlo en práctica. 😉

  • Fidel Masreal 4 de setembre de 2015 - 20:40

    Felicitats per l’article! Només hi afegiria, al punt 2, que una excel·lent APP alternativa a Twitter es diu bar, conversa directa, soparet d’amics. Sempre enriqueix i desintoxica de la dependència del mòbil.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents