09/02/2016 | 00:10
Pere Camps, alma màter del Festival BarnaSants, defineix la memòria com una estructura d’estat. I probablement una de les millors eines per mantenir-la viva sigui la cançó. L’any 2002, BarnaSants ja va organitzar un recital per les víctimes del franquisme al Liceu, que va acabar amb un clam per una llei de memòria històrica. La llei –insuficient– arribaria el 2007. Avui en dia són moltes encara les ferides obertes: sota les cunetes hi ha memòria i dignitat, però a la justícia encara se l’espera.
L’Estat espanyol no ha demanat mai perdó pels crims del franquisme. Els estudis més recents parlen de 150.000 morts durant la Guerra Civil en la zona revoltada. 50.000 persones més haurien estat executades per les autoritats feixistes la dècada posterior. Espanya és el segon país del món amb més desapareguts després de Cambodja, segons assenyalen diversos informes i avalava l’organització Jutges per la Democràcia. S’estima que 114.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçades. És complex abordar amb dades la repressió, bàsicament perquè les institucions espanyoles no se n’han ocupat a fons ni existeix un cens oficial. I, de fet, quan les Nacions Unides ho han assenyalat, la reacció del Govern espanyol ha estat queixar-se per l’excessiva atenció que l’organisme internacional estaria prestant a aquesta qüestió. Sembla una broma macabra, però és així.
A falta de rescabalament oficial, ha estat la societat civil i la cultura qui al llarg dels anys s’ha organitzat per mantenir viva, a trompicons, la memòria. Un bon exemple és precisament ‘Sota les cunetes, justícia’, l’espectacle que BarnaSants programava el passat diumenge a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat. L’embrió del recital va ser l’acte impulsat per Òmnium Cultural davant de la presó Model el passat 20 de novembre, coincidint amb l’efemèride del quarantè aniversari de la mort del dictador, en el qual ja van prendre part alguns dels artistes presents al Barradas. La direcció de tot plegat ha anat a càrrec d’Alfons Olmo, compositor, cantant i ideòleg de VerdCel. ‘Sota les cunetes, justícia!’ recupera i reivindica una vintena de clàssics de la cançó i de la lluita contra la dictadura franquista, connectats a partir d’un text escrit pel periodista Antoni Batista.
El paisatge de l’Ebre
Entre les peces seleccionades no hi ha falten clàssics evidents com “Que volen aquesta gent” o “L’Estaca”, recuperada per la veu poderosa de l’empordanès Joanjo Bosk. Però on l’espectacle resulta més original és en posar sobre la taula cançons no tant conegudes però que tenen un pòsit profund. Un bon exemple és “Paisatge de l’Ebre”, una peça de Tersa Rebull que segons Vázquez Montalban era la cançó que millor glossava la Guerra Civil. La peça va reviure amb la veu de l’ebrenca Montse Castellà en un dia en què les lluites de les Terres de l’Ebre van ser especialment presents.
La “Cançó del lladre”, escrita per Maria Aurèlia Capmany sobre una tonada tradicional per evocar l’assassinat de Txiki i que en el seu dia va cantar Marina Rosell, va ser recuperada per la cantautora Meritxell Gené, que segueix creixent a cada pas que fa. Bona prova va ser el duet que va fer amb Feliu Ventura, també en un esplèndid moment, relligant les notes de “Au Jovent” de Coses amb els versos del “No passareu” d’Apel·les Mestres, musicats en el seu dia per un massa poc reivindicat Xavier Ribalta. Rusó Sala va interpretar Serrat i, a l’hora, un avui desconegut pel gran públic Ramon Muntaner, amb “El ball dels 100.000 diumenges”. I Cesk Freixas es va atrevir amb “A Margalida” de Joan Isaac, una peça clàssica però gens fàcil, i “El burro i l’àguila”, ja habitual del seu repertori, de l’inclassificable Pi de la Serra. Podríem parlar d’una generació “nova” de cantautors, si no fos perquè la majoria tenen ja trajectòries consolidades.
El pes de l’espectacle recau en grau mesura sobre Olmo i el trio que l’acompanya. Els arranjaments s’allunyen de la sonoritat més clàssica de la cançó i s’agermanen sense contemplacions al rock i al pop. Queda clar amb la interpretació que Verdcel fa dels temes de Raimon, com “Jo vinc d’un silenci”, que obre el recital, o “Quan creus que ja s’acaba”. Una heterodòxia estilística que l’alcoià Olmo coneix bé i que, de fet, ja practicaven molts dels artistes ara versionats en els seus enregistraments dels anys setanta. Un exemple paradigmàtic d’aquesta obertura de mires de la Cançó seria el disc ‘Crònica d’un temps’, d’Ovidi Montllor, de qui l’espectacle recupera dos clàssics: “L’Escola de Ribera” i “Homenatge a Teresa”.
Juliol de 2016 – Juliol de 1936
L’atzar ha volgut que l’estrena de ‘Sota les cunetes, justícia’ coincidís en el temps amb l’empresonament a Madrid de dos titellaires arran del contingut d’un espectacle de sàtira política en què –diuen els corifeus de la dreta mediàtica espanyola- es feia apologia del terrorisme. La realitat, òbviament, és una altra i no ens extendrem aquí a explicar-la (recomanar la lectura d’aquest article de Núria Alabao a CTXT, que ho explica bé). Resulta descoratjador, però, com quaranta anys després de la mort del dictador el pòsit ideològic del franquisme caspós segueix latent en la societat.
El juliol de 2016 es compliran vuitanta anys de l’aixecament feixista. Es fa difícil a hores d’ara saber quina serà la composició del Govern espanyol, però sí que sabem, amb tota seguretat, que la composició tant del govern català com de l’Ajuntament de Barcelona i de Madrid haurien de permetre que l’efemèride no quedés en un simple peu de pàgina. La recuperació de la memòria de la repressió és el primer pas per fer justícia. Sobre l’oblit no es construeix res sòlid.
