La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme: ser els primers o ser els primers a explicar-ho bé?

Aquest cap de setmana hem viscut un nou capítol de l’edat d’or del periodisme català. A última hora de la tarda de dissabte, s’intensificaven els rumors a Twitter sobre la mort de Muriel Casals. Cap a les 22 h, alguns mitjans van començar a informar-ne donant per certa la defunció de l’expresidenta d’Òmnium. Pocs minuts després, Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts pel Sí, desmentia la notícia. Muriel Casals no havia mort. No hi havia confirmació oficial ni de la família ni de l’hospital, però alguns –no tots– s’havien llançat a la piscina. Els mitjans rectificaven llavors la informació. N’hi havia que passaven a titular que Casals era “clínicament morta”.

Desmentim les informacions aparegudes sobre la mort de M. Casals. Demanem respecte x la intimitat de la família en aquests moments difícils

— Jordi Turull i Negre (@jorditurull) February 13, 2016

Malgrat que gent de l'entorn a Muriel Casals ha anunciat la seva mort, la informació no està confirmada ni per la família ni per l'hospital

— 324.cat (@324cat) February 13, 2016

Finalment, el decés, que no es produiria fins a la matinada següent, era confirmat diumenge a les 07 del matí a través de comunicats oficials de Junts pel Sí i d’Òmnium.

Lamentem profundament haver d'informar del decés de la companya, amiga i diputada Muriel Casals i Couturier https://t.co/Fk7fPrrMih

— Junts pel Sí (@JuntsPelSi) February 14, 2016

Tothom pot tenir un mal dia. Tots som humans i ens podem equivocar. Vagi per davant, doncs, que ningú no és perfecte i ningú no és immune a la patinada, i molt menys l’autor d’aquest article i el mitjà que el publica. Cal dir que també n’hi ha que no van precipitar-se: en aquest assumpte cal esmentar en concret el cas de ‘Vilaweb’, I molts d’altres els qui han reconegut dignament haver-ho fet i han demanat disculpes: voldria destacar especialment aquest article de l’Àlex Gutiérrez a l”Ara’. Però el cert és que no és la primera vegada que els periodistes ens llancem a la piscina (sense aigua) a l’hora de certificar una defunció. Només cal recordar el cas recurrent de Fidel Castro o de l’ara desaparegut Hugo Chávez, amb una increïble portada d’’El País’ amb una foto falsa del ‘Comandante’ al llit de mort. Comença a ser preocupant.

Per tot plegat, potser ja seria hora d’analitzar quines són les causes profundes d’aquesta mena d’errors. De vegades, quan el mal ja està fet, els periodistes ens justifiquem culpant Twitter, les xarxes socials i els rumors que s’hi generen. Twitter, però, és tan sols una eina, i descarregar-hi la responsabilitat és una forma de matar el missatger, quan el problema de fons és que no hem fet del tot bé la nostra feina. No hem contrastat amb qui hauríem d’haver-ho fet. Quants periodistes van contactar dissabte a la nit directament amb la família o amb Òmnium Cultural? Casals estava ingressada  a l’Hospital Clínic, que disposa d’un servei de premsa. Quants hi van fer una trucada? Pocs, si fem cas del que diu el periodista de l’agència Efe Leandro Amor.

Em truquen dient Muriel ha mort. Miro digitales: ha mort! Truco a Hospital, "no és cert, ningú no ens ha trucat, tret de vostè" #periodisme

— Leandro Lamor (@leandro_lamor) February 13, 2016

La pregunta que cal fer-se, doncs, és què hi havia darrere d’aquesta histèria col·lectiva per publicar abans que ningú la informació sobre la mort de Casals. I aquí hem d’anar a buscar raons estructurals. No és cap secret que els mitjans de comunicació tenen una gran dependència de l’audiència. La publicitat, font bàsica de finançament dels mitjans digitals, depèn en gran mesura del nombre d’usuaris únics que fan clic sobre les notícies. Com més trànsit, més car es pot vendre un anunci. Al final, són faves comptades. A Catalunya, la cosa té un punt encara més recaragolat: també les subvencions estructurals per a mitjans de comunicació en català depenen en certa mesura de l’audiència. I ser el primer a publicar una notícia luctuosa d’aquestes característiques i difondre-la a les xarxes és garantia de tenir molts ‘clics’.

És per aquest motiu que és tan important per a la salut del periodisme explorar fórmules de finançament més enllà de la publicitat i de la subvenció. És evident que la publicitat és i ha de seguir sent un puntal d’ingressos, i que cal explorar noves vies com el màrqueting de continguts o el contingut patrocinat (a CRÍTIC també en fem, i de qualitat). És lògic també, en el cas català, que les subvencions tinguin un paper corrector dels desequilibris del mercat. Però el monocultiu d’aquestes dues eines de finançament pot acabar sent nociu. És per això que cal una reflexió col·lectiva i repensar plegats el model actual, o acabarem tots encara més esclaus de l’audiència. Alguns mitjans estem virant cap al microfinançament a partir de subscriptors. Encara hi ha moltes mancances, però a CRÍTIC, per exemple, més del 50% dels ingressos de 2015 van provenir de subscriptors. No renunciem ni a la publicitat ni a les subvencions, ni de bon tros! Però ens agrada que el nostre projecte no hi pivoti exclusivament.

Protegir la marca i la idea: no val la pena arriscar-se per un grapat de ‘clics’

Repensar el model comença a ser urgent. Igual que repensar el periodisme en si. Una de les claus històriques de l’ofici, en un context de mercat basat en la competència, és ser el primer a explicar una notícia. Però avui en dia, en un moment en què les notícies són cada cop més accelerades, potser tocaria repensar el paradigma. Què ens fa aportar valor afegit? Potser no és tan important ser els primers a explicar la notícia com ser els primers a explicar-la bé. Les marques dels nostres mitjans –i la idea que hi ha al darrere– guanyaran pes en la mesura que siguem especialment curosos. No val la pena arriscar-se a cagar-la per un grapat de ‘clics’. Crec sincerament que el poc que hi podem guanyar en audiència ho perdem en credibilitat si ens equivoquem. I, si són molts els qui s’equivoquen, qui perd credibilitat és el periodisme en el seu conjunt.

M’agradaria aquí citar l’exemple d’’Enderrock’. Amb la capitana Elisenda Soriguera ens vam trobar algunes ocasions amb la desagradable feina d’haver de contrastar la defunció d’un artista, que en un primer moment ens havia arribat per allò que es coneix per “entorn”. Crec que no m’equivoco si dic que sempre vam esperar confirmació oficial. El cas més rellevant seria el de Peret. Diversos mitjans de referència van donar per feta la seva mort sense confirmació de la família. ‘Enderrock’ va desmentir la mort i no va donar la notícia fins que va ser confirmada (en aquella ocasió jo ja no treballava a la redacció; per tant, el mèrit va ser totalment de l’equip Soriguera, Morén, Tello, Novell, Gendrau i companyia). Tuit del 324, 12.37. Tuit d”Enderrock’, 13.05. És dolorós i incòmode per als periodistes parlar amb la família en un moment així, però també imprescindible. ‘Enderrock’ tenia la font i va tenir el valor. Accions com aquesta donen molt valor a una marca.

#últimahora: Mor Peret, el pare de la rumba catalana http://t.co/qFpRUjT62G pic.twitter.com/DtdIgEcQyj

— 324.cat (@324cat) August 27, 2014

Malgrat les informacions q han saltat fa pocs minuts, fonts familiars han confirmat q l'estat de #Peret és molt greu, però segueix amb vida.

— Enderrock (@enderrock) August 27, 2014

Una altra reflexió és el paper cada cop més important que tenen les figures rellevants a Twitter com a emissors d’informació. Dissabte, tant el director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i exdirector de la CatDem, Agustí Colomines, com el president de l’Assemblea, Jordi Sánchez, es van precipitar a l’hora de donar per certa la notícia de la defunció de Casals, i van haver de rectificar.

Muriel Casals està encara lluitant per quedar-se. Per tant, rectifico la informació que he donat abans amb tristesa.

— Agustí Colomines ? (@AgustiColomines) February 13, 2016

M'he precipitat donant per certes informacions en ràdios, teles i missatges rebuts sobre mort Muriel Casals. Desmenteixo notícia. Ho lamento

— Jordi Sànchez (@jordisanchezp) February 13, 2016

Els seus tuits van arrossegar molts mitjans i periodistes a l’error. És clar que no és cap excusa. Però avui en dia, en un context en què pren força la marca personal a les xarxes, el paper de persones de referència com Sánchez i Colomines és cada cop més important. Quin interès podien tenir a ser els primers a explicar una informació tan tràgica, quan s’ha demostrat que no en tenien la certesa total? Francament, a l’autor d’aquest article se li escapa. Però n’hi ha per pensar-hi. En altres països hi ha qui dimiteix per patinades menys greus.

‘Post scriptum’: dades contra la indignació ‘cunyada’ amb els ciclistes

La mort de Casals, producte d’un accident causat per una bicicleta, també ha generat una onada d’indignació ‘cunyada’ contra els ciclistes. Alguns mitjans han decidit “obrir un debat” sobre la idoneïtat d’anar amb bicicleta per la ciutat. Amb independència del fet que a ningú se li acudeix “obrir un debat” sobre la idoneïtat de conduir amb cotxe per la ciutat quan hi ha un accident causat per un turisme, caldria posar les dades sobre la taula: segons el Pla Local de Seguretat Viària de Barcelona 2013-2018, el 2012 hi va haver a la ciutat de Barcelona 5 atropellaments greus o mortals amb una bicicleta implicada (un 3,3% del total d’atropellaments entre el 2010 i el 2012). Per davant, cotxes, motos,  taxis, autobusos, furgonetes i ciclomotors. En el global d’atropellaments de tot tipus d’aquest període, les bicicletes van representar un 5,8%.

‘Post scriptum’ 2: “A doctor pronouncers her dead, not the news”

Via Albert Cuesta. Gràcies, Sorkin.

https://www.youtube.com/watch?v=wBDhpGEGgDE