CUP – Comuns: crònica d’una contradicció

La regidora de la CUP, Maria Rovira, la regidora d'ERC Trini Capdevila i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Foto: Ajuntament BCN

La regidora de la CUP, Maria Rovira, la regidora d’ERC Trini Capdevila i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Foto: Ajuntament BCN

Fa cosa d’un any publicàvem a CRÍTIC un article titulat “CUP-Guanyem: crònica d’una escissió”, en què fèiem un anàlisi dels principals motius que havien impedit la confluència electoral entre la CUP i Guanyem a la ciutat de Barcelona. La nostra tesi era que les raons d’aquest sonat divorci no es limitaven només a que la CUP fos una organització independentista i Guanyem no, sinó a que aquests dos espais tenien visions contradictòries sobre l’estratègia a seguir a l’hora d’abordar la lluita institucional. Identificàvem dues vies: la via CUP, partidària de l’acumulació de forces clàssica dels moviments socials –encara que això ubiqués un hipotètic escenari de canvi en un horitzó molt llunyà–  i la via Guanyem, que apostava per aprofitar la “finestra d’oportunitat” i assolir el poder –encara que això suposés modular el discurs i arribar a aliances tàctiques en altres temps impensables amb d’altres organitzacions de l’esquerra més institucional.

Un any després d’aquell article, hem pogut constatar que la no confluència de Barcelona ha estat un element clau que ha condicionat i segueix condicionant la vida política catalana. Tot hauria pogut ser diferent si la CUP i Guanyem, a finals de 2014, haguessin decidit formalitzar una aliança.  Quin hauria estat el resultat d’una hipotètica Barcelona en Comú – Crida per Barcelona encapçalada per Ada Colau i David Fernàndez? I el resultat d’una CUP en Comú en unes eleccions com les del 27-S? Ja no ho sabrem mai. Sigui com sigui, durant tot aquest temps la manca d’entesa entre la CUP i el que posteriorment acabaria sent Barcelona en Comú ha cristal·litzat arreu, s’ha traslladat també a nivell nacional –amb l’existència de dos grups al Parlament de Catalunya que es reivindiquen d’esquerra transformadora: la CUP i Catalunya Sí que es Pot– i ha implicat que les dinàmiques polítiques de l’esquerra catalana estiguin, ara com ara, més marcades per la competència que per la cooperació.

Lluís Rabell i Catalunya Sí que es Pot s'han oposat amb contundència a l'acord CUP-JxS. Foto: Job Vermeulen / Parlament

Lluís Rabell i Catalunya Sí que es Pot s’han oposat amb contundència a l’acord CUP-JxS. Foto: Job Vermeulen / Parlament

L’explotació mútua de la contradicció

Aquesta competència entre l’espai CUP i l’espai Comuns s’ha acabat traduint en l’explotació mútua de la contradicció, que es reprodueix en dos escenaris principals: la ciutat de Barcelona i el Parlament de Catalunya. En aquestes dues institucions, els resultats electorals de l’últim cicle han situat els Comuns i la CUP en una posició central. A Barcelona, els Comuns van guanyar les eleccions. Al Parlament, els 10 diputats cupaires han estat decisius perquè CDC i ERC poguessin formar govern. En els dos casos s’han reproduït situacions semblants invertint els protagonistes: un dels actors s’ha situat en posició d’incidir políticament, i l’altre ha decidit posar-s’hi a la contra, evidenciant-ne les contradiccions més que cooperant-hi.

Pel que fa a Barcelona, les eleccions municipals de maig de 2015 van suposar la victòria de Barcelona en Comú, a més de l’entrada de la CUP al consistori amb 3 regidors. Les eleccions van deixar un Ajuntament molt fragmentat, on està resultant extremadament complex teixir aliances. La CUP va cedir un vot per la investidura d’Ada Colau i ha donat el seu suport a algunes de les mesures impulsades pel nou consistori, en algun cas, mesures molt significatives com les ordenances fiscals. Però també ha exercit una crítica dura i punyent a la gestió del nou Ajuntament. N’hem vist diversos exemples: la vaga de TMB o les demandes dels manters han motivat que la CUP fos molt crítica amb Colau, alimentant un relat que es concreta amb una idea: “els Comuns estan sent absorbits per les institucions a una velocitat d’infart”.

Al Parlament de Catalunya, en canvi, s’ha esdevingut una dinàmica inversa entre la CUP i Catalunya Sí que es Pot. L’aritmètica electoral del 27-S va situar la CUP en un espai central: la investidura d’un govern de Junts pel Sí només era possible amb el concurs cupaire, i la CUP va acabar donant suport a la investidura d’un president convergent, Carles Puigdemont. Una decisió que li ha valgut dures crítiques per part de Catalunya Sí que es Pot, que ha acusat a la CUP de ser facilitadora d’un govern de la dreta catalana i d’haver donat un baló d’oxigen a CDC perquè es refaci. Les relacions entre la CUP i CSQP estan sota mínims des del primer dia, fins al punt que fa unes setmanes, la CUP va fer pública una carta dirigida a Catalunya Sí que es Pot on lamentava la manca d’entesa i l’acusava d’una estratègia que buscava “evidenciar les contradiccions” cupaires. Catalunya Sí que es Pot ha alimentat un relat que es concreta amb una idea: “la CUP, a l’hora de la veritat, es plega a Convergència i prioritza la independència per sobre de l’eix social”.

Com que no tot és blanc o negre, cal fer matisos importants: és cert que, al Parlament, Catalunya Sí que es Pot no representa exactament el mateix que Barcelona en Comú. Bàsicament perquè el nucli impulsor de Guanyem i Ada Colau no hi van donar suport. I també és cert que la pròpia Colau, així com moltes veus significatives dels Comuns a Barcelona, no han realitzat crítiques contundents a l’estratègia parlamentària de la CUP. Al mateix temps, és cert que cada CUP és un món, i que la CUP de Barcelona no representa exactament el mateix que la CUP nacional o que d’altres CUPs que podrien ser més afins a allò que ara alguns anomenen ‘colauisme’. Malgrat això, l’explotació de la contradicció del contrincant és una realitat evident i ha marcat la dinàmica política dels dos espais durant els últims temps.

Totes les crítiques que es fan mútuament la CUP i els Comuns són lícites i molt sovint estan més que fonamentades. De fet, moltes d’aquestes crítiques s’expliciten de forma constructiva, per molt que busquin incidir en les contradiccions de l’altre. I això potser pot doldre a algú, però en el fons és bo, perquè les crítiques, si estan fonamentades, són essencials per avançar. Al mateix temps, que existeixin dos espais en competència no és necessàriament dolent per a l’esquerra. L’existència de la CUP a Barcelona pot ser un garant a les temptacions d’institucionalització que pugui tenir Barcelona en Comú. L’equip d’Ada Colau sap que sempre tindrà algú a l’esquerra que li cantarà les quaranta si es desvia del “bon camí”. Tres quarts del mateix pot passar en l’àmbit català: l’existència de Catalunya Sí que es Pot també obliga al CUP a no descuidar el seu flanc social en el marc de l’acord amb Junts pel Sí.

Dolors Sabaté, alcaldessa de Badalona per Guanyem Badalona en Comú. Foto: Jordi Borràs

Dolors Sabaté, alcaldessa de Badalona per Guanyem Badalona en Comú. Foto: Jordi Borràs

Lluny de la construcció d’una hegemonia alternativa

L’altra cara de la moneda és que aquesta competència fa més difícil construir una hegemonia alternativa a la dreta catalana. Hi ha casos en què entre l’espai CUP i l’espai Comuns no han entrat en aquesta dinàmica, i han aconseguit fites importants. Podem citar, per exemple, el cas de Badalona, on Guanyem Badalona en Comú, una candidatura que compta amb l’aval de la CUP i de Podem, va esdevenir segona força a les municipals i, de resultes de l’acord amb ERC i ICV-EUiA, ocupa actualment l’alcaldia. O el cas de Cornellà en Comú-Crida per Cornellà, que compta entre els seus impulsors amb l’Alternativa d’Esquerres per Cornellà (avalada per la CUP), Podem, Equo i el Procés Constituent, i que en les eleccions de maig va esdevenir segona força amb 5 regidors. Un element important: en aquests dos casos l’aliança electoral no va incorporar ICV-EUiA. Un altre element important: aquestes aliances van obtenir bons resultats, però no van guanyar les eleccions com a Barcelona, on ICV-EUiA sí que hi era.

Més enllà de casuístiques particulars, el que resultaria nociu és que l’explotació de la mútua contradicció esdevingués la principal raó de ser de cada actor. Això ara com ara no passa, però és un risc a tenir en compte. La gestió del poder –per activa o per passiva- és complexa i sovint suposa menjar-se més d’un gripau. Per tant, res fa pensar que aquesta dinàmica d’explotació de la contradicció entre la CUP i els Comuns hagi de revertir. Lluny d’això, és d’esperar que durant els pròxims mesos les tensions s’aguditzin, com a mínim en dos fronts: la CUP s’enfrontarà al dilema d’aprovar o no els pressupostos de Junts pel Sí, i Barcelona en Comú, al marge de la gestió diària i sempre conflictiva del poder, es trobarà amb la disjuntiva d’arribar o no a acords amb el PSC.

Ens trobem en un moment de cert impàs polític, després d’un any molt intens i a l’espera de saber què acaba passant a l’Estat espanyol. L’aritmètica que han deixat les urnes fa preveure que ens enfrontarem, com a mínim en l’àmbit català, a una legislatura curta. Hem vist el partit d’anada, el primer assalt d’una contesa que ha esberlat el règim, però no l’ha tombat del tot. Manca el partit de tornada. A Catalunya, a no ser que canviïn molt les coses, l’esquerra viurà aquest segon assalt en un estat de total ebullició i de gran fragmentació. Caldrà veure fins a quin punt s’aguditzaran les contradiccions i en quin estat arribaran els diferents actors al moment resolutiu. Però a mig termini, la construcció d’una alternativa a la dreta catalana sembla passar necessàriament per una aliança de gran abast. Una aliança que pot resultar imprescindible també en el camp nacional per fer avançar el sobiranisme. Cooperar, i no competir, pot ser la clau per esdevenir decisius.

4 comentaris
  • Maria L. Sciascia 15 de març de 2016 - 15:19

    Cooperar i no competir es una recepta.Les accions cap a una u altra forma les determinen al meu entendre la comprensió política de la realitat i de les possibilitats que ofereix de per la transformació, en cada moment. I les dues formacions transiten per temps i espais diferents.
    Curiosoment, pero , hi ha actitud respecte a l’entrada a les institucions en que coincideixen:
    Els membres de les dues formacions afirmen que el haver arribat a les institucions no els han canviat .Es evident que pretenen que no els han canviat. Necessiten demostrar i mostrar-se a si mateixos fidels al compromís inicial, que es pel que varen sol·licitar la delegació el poder dels seus votants.Pero estan en un altre lloc del tauler de joc, i si no son capaços de comprendre(s),reflexionar(-se) i explicar(-se) aixo, entraran en l’autoengany i decebran.
    Els dos casos que menciones : La Cup en aliança amb JxS suposa una contradicció tan gran, en nom d’una hipotètica ruptura cap a la independencia, que no hi ha paraules per justificar-ho.
    I la necessitat truca a la porta. Quin país es pot tenir demà independent o no amb aquest grau de pobresa ? Que esta fent la Cup al Parlament? Gens clar.

    I que li ha passat a la Colau, que no entén el que es una vaga?.Qui li ha fet les traduccions de la situació, de les maneres.? El gruix de traductors va des dels comandaments de TMB, fins als diaris de l’establiment, passant per fixar uns serveis mínims escandalosos. Crec que ho te difícil. El lema manar obeint,si mes no ,es un exemple de la confusio política, (a qui ha d’obeir?Els gestos simbòlics que es fan ,no poden amagar la falta de comprensió de la situació i de la necessitat d’aliances.
    Desde l’esquerra, recolzem aquestes forces, pero no a cegas, no acríticament.Si fos així,els (ens ) fariem un mal servei.La seva entrada a la política ja ha significat molta esperança per a molts. Cal que es dotin d ‘instruments de participació seriosos, que els recolzin. Cal que escoltin i governin, explicant que fan amb el poder que els hi deleguen cadascun de nosaltres.

  • aigua al coll 17 de març de 2016 - 11:16

    Para mi hay una diferencia muy importante en donde se reflejan las contradiciones y las divergencias, mientras en que unos en el Parlament (CSQP) se dedican a buscar estas contradiciones en el plano Institucional, los otros (CUP) en el Ayuntamiento buscan estas contradiciones en la calle (huelga metro-bus, manteros, socorristas…)

  • Muse 1 d'abril de 2016 - 15:45

    Què lamentable Palà!!! Equidistàncies al nivell de “palestina i israel són igual de culpables”… El menyspreu, l’assetjament i la fòbia rebuts per les confluències des que encara no havien ni confluït contrasta a totes llums amb les crítiques sobradament fonamentades al projecte de la CUP. Mentre uns han estès la mà dins del límit de les polítiques socials, els altres els han impedit governar amb prou diputats a bcn per garantir moltes mesures que no s’han pogut tirar endavant per manca d’un o dos consellers que molt probablement haurien assolit en coalició i també els han impedit “nada menos que” guanyar unes eleccions a catalunya com sens dubte hauria passat aquest mes de març si la CUP hagués fet alguna cosa de profit, per variar. “Situacions semblants invertint els protagonistes”???? Però si us plau, és molt lleig insultar així la intel·ligència de la gent: quina és la semblança entre un govern de Barcelona en Comú i un govern de Junts pel Sí exactament, si us plau? Quina semblança hi ha entre impugnar la dreta tractant de construir un front popular inclusiu i acceptar el lideratge de les noves joventuts convergents per mantenir al poder el catalanisme corrupte dels 400 i permetre la refundació d’un partit espantosament hegemònic que per fi ja era un zombie, fent veure que s’intenta construir un front popular que tothom normal sap que és una tapadora i que no porta enlloc?
    És super fàcil d’entendre, de veritat, com diu la dita, oblida les escenificacions i “segueix el rastre de la pasta” (ningú de la CUP ha sortit a desmentir les clares acusacions de Mas al Parlament d’haver-los finançat, draps bruts que va prometre no airejar si col·laboraven, com han fet, la qual cosa no ha merescut cap comentari per part d’aquest ni quasi cap altre mitjà català… per cert, lo de “periodisme d’investigació” em sembla una fantasmada per flipar). I si no pots, aleshores aplica el mètode del “cui bono?” i ràpidament ho veuràs clar: qui es beneficia del tipus de mesures que intenten tirar endavant BEC i qui es benficia del que està fent la CUP com a “oposició” i com a soci de govern en cada lloc? La CUP no han evidenciat la més mínima contradicció perquè no n’hi ha hagut, només assetgen i expliquen la part que els convé per a joia dels seus socis, uns assumeixen el que es pot fer sense perdre l’alcaldia i els altres fan tot el que poden perquè la perdin, a la inversa en canvi sí que n’hi ha hagut de contradiccións, però és que són tan greus que no cal ni “fonamentar” res perquè senzillament no hi ha cap precedent a la història de cap partit anticapitalista formant un govern neoliberal. Se’t veu la intenció, però estàs fent molt el ridícul, sorry!

    • Arnau Miró 11 d'abril de 2016 - 11:58

      Llarg i sectari comentari el teu. Que diu la dita de la palla en ull d’altri i la viga en el propi?

      Tot el teu argumentari és desdibuixa només mirant el sentit de les votacions. Mentre a Barcelona la cup ha votat quasi tot el mateix que la colau ajudant així a la seva investidura, ordenances, i molts altres, al parlament csqp vota tot en contra del govern, fins i tot les coses socials, fins i tot l’annex del 9n.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog