13/10/2016 | 12:20
Una imatge tètrica la d’ahir a Montjuïc. Com cada Dotze d’Octubre, l’extrema dreta hi feia la seva particular commemoració del Dia de la Hispanitat. Com cada any, insults i agressions cap als periodistes que van acudir-hi per deixar constància de la infàmia. Allà hi eren uns pocs valents. Entre ells, Enric Borràs, periodista del diari Ara i germà de Jordi Borràs, fotògraf i periodista de CRÍTIC, El Món i altres mitjans de comunicació. Els fatxes el van reconèixer i van començar a increpar-lo. Al vídeo que va gravar la ‘Directa’ se’l veu com abandona la zona amb calma, ‘impasible el ademán’. Nervis d’acer. No és la primera vegada. No serà l’última: ahir eren els ultres, en altres ocasions han estat els propis Mossos d’Esquadra. On hi ha un Borràs sempre hi ha periodisme de risc.
Per generació, l’Enric va ser el primer Borràs amb qui vaig tenir un contacte més estret, farà vora de deu anys. Vam coincidir durant els primers anys de la ‘Directa’. També ja llavors –si no recordo malament– corria per un Grup Barnils aleshores en creixement. I inevitablement ens trobàvem pel barri de Gràcia. El barri. Ell ja començava a treure el cap per Vilaweb, on s’havia especialitzat fent temes de tecnologia.
Les seves incursions en territori comantxe han estat moltes i variades: en Jordi no és el primer Borràs que ha decidit ficar-se a la gola del llop. Cul de mal seient, l’Enric va passar uns quants anys a l’exili mallorquí –’Diari de Balears’, ‘Ara Balears’– especialitzant-se en tribunals i baixos fons. De fet, al primer Anuari Mèdia.cat vam publicar un reportatge seu sobre el cas Palma Arena i la presumpta implicació d’Iñaki Urdangarin. Llavors el tema només tenia ressò en la premsa illenca. L’Anuari va ser un dels primers mitjans catalans que es va fer ressò de forma detallada sobre un cas que posteriorment ha acaparat titulars de tot tipus.
El Borràs petit
Un dia, per aquelles assemblees maratonianes de la ‘Directa’ hi va començar a treure el cap el Borràs petit, en Jordi (molta gent se sorprèn que en Jordi sigui el petit de la nissaga, però així és). El Borràs petit hi va començar a fer de les seves primer com a il·lustrador i més tard com a fotògraf, dues de les disciplines que més ha conreat. L’únic que li faltava era posar-se a escriure, i això és el que ha fet els últims anys. Aquí amb el Grup Barnils ens podem apuntar el ‘tanto’ d’haver motivat amb la col·lecció ‘Periodistes’ el primer llibre no fotogràfic de periodisme d’investigació d’en Borràs: ‘Desmuntant Societat Civil Catalana’ (Edicions Saldonar). A CRÍTIC ha publicat diversos reportatges llargs, tots ells de gran interès, sobre les connexions de gihadistes i ultres o sobre l’extrema dreta.
El Borràs petit entronca amb la seva feina investigant els ultres amb la tradició de periodistes com Xavier Vinader. Jordi Borràs ha esdevingut la mosca collonera dels moviments d’extrema dreta a Catalunya en els últims temps; sobretot a partir de la publicació de ‘Plus Ultra, una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya’, el seu segon llibre després de ‘Warcelona, una història de violència’ (2013), publicats per Pol·len Edicions. Això li ha valgut amenaces per part dels sectors més ultramuntans.
Darrerament, en Jordi Borràs ha esdevingut tot un fenomen a les xarxes socials. Ell parla així del seus orígens familiars en una entrevista publicada a CRÍTIC: “Em ve de jove, de casa. Vinc de família de tradició independentista. I això vol dir antifranquista, una cosa que la gent oblida. El meu avi era capità artiller de la República, a més de maqui, perseguit, exiliat, represaliat. I el meu pare és activista independentista. Per tant, sempre ho he viscut a casa. Quan comences a pensar, hi ha coses que comparteixes i d’altres que no, de casa. Però aquest punt en comú el tenim: l’estima a la terra”. Amb el Borràs petit tenim les nostres diferències ideològiques, però Borràs i CRÍTIC coincidim amb una cosa: el periodisme no ha de ser un ofici servil als grans poders polítics i econòmics. Amb això n’hi ha prou.
L’Editorial El Llamp, pionera de l’independentisme
La nissaga Borràs, tot això, ho porta a la sang. Cada generació té el seu Borràs. Tots tenen les seves diferències i els seus matisos però coincideixen en una cosa: són homes d’acció i allò que pensen ho diuen clar. De borrassos, directament, n’he conegut tres. El primer no va ser ni en Jordi ni l’Enric, sinó en Xavier: el seu tiet. En Xavier Borràs, també periodista, és un històric militant independentista i ecologista. Va ser un dels impulsors de la formació política Alternativa Verda durant els anys vuitanta, i jo el vaig conèixer una mica més endavant, en els meus primers anys a ‘El Triangle’. Ell ja havia passat pel ‘Diari de Barcelona’, havia deixat empremta a la mítica revista ‘Userda’ i també a la revista ‘El Llamp’, publicada per l’editorial del mateix nom. En Borràs també va ser el primer director de l’Independent de Gràcia i posteriorment ha estat embolicat en mil i una històries, des de la Comissió de la Dignitat fins a l’ANC.
Però abans d’aquest Borràs n’hi va haver d’altres. Un dels primers Borràs que va decidir buscar-se problemes va ser l’Enric Borràs Cubells, avi de l’Enric i el Jordi. Borràs Cubells havia treballat en el sector editorial i va col·laborar amb el seu fill, Enric Borràs Calvo, a l’hora de fundar l’avui inactiva editorial El Llamp el febrer de 1982. A la Catalunya del procés poca gent coneix El Llamp, que ja predicava en el desert moltes coses que avui dia, temps d’independentisme transversal, semblen tan normalitzades. L’editorial prenia el nom d’una revista homònima editada a principis de segle a Gandesa, matriu originària dels Borràs [a Gandesa i a les venes obertes de la Guerra Civil a les Terres de l’Ebre cal buscar-hi gran part de les motivacions periodístiques i polítiques dels Borrassos d’avui].
El Llamp va acabar editant una revista quinzenal homònima i vora 150 llibres de molts diversos àmbits, en especial d’assaig polític. Hi ha dos llibres en especial que van marcar l’editorial: ‘Origen de la bandera independentista‘, de Joan Crexell –primer treball documentat sobre aquest àmbit– i ‘Anarquisme i alliberament nacional‘ de Ricard de Vargas Golarons, històric militant del MIL coetani de Puig Antich. El multivendes de l’editorial va ser una novel·la eròtica: ‘Els quaderns d’en Marc’. L’obra és anònima però en el seu dia va ser atribuïda a Manuel de Pedrolo, cosa que l’escriptor sempre va negar.
