Batalla entre els Comuns i l’independentisme: rum-rum d’eleccions (amb referèndum o sense)

Puigdemont, Colau i Junqueras a la reunió del Pacte pel Referèndum del desembre / JORDI BEDMAR

Els darrers dies s’està produint un punt d’inflexió polític rellevant que no s’està explicant. La qüestió del referèndum segueix monopolitzant portades. Cimeres i reunions, intercanvis epistolars, declaracions i contradeclaracions. Som en plena fase retòrica. Hi ha una escalada verbal. Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern espanyol, diu que qui mana a Catalunya en realitat és la CUP. Dolores de Cospedal, ministra de Defensa, va dir que l’Estat farà “tot el que hagi de fer” per impedir el referèndum. Les entitats sobiranistes exigeixen data i pregunta al Govern. Jordi Sànchez, president de l’ANC, respon: “Estan preparant la tempesta perfecta per actuar de manera excepcional contra els fonaments democràtics de participació del referèndum”. I, mentrestant, en les profunditats de la política es parla molt d’una qüestió molt diferent: d’eleccions. Rum-rum d’eleccions, tant si finalment es fa el referèndum com si no es fes. Rum-rum d’eleccions, amb independència del resultat que sortís o de si l’Estat prohibeix i impedeix la convocatòria. Rum-rum d’eleccions, molt probablement encara en un marc autonòmic. Rum-rum d’eleccions, amb suspensió de l’autonomia o sense. Una hipotètica suspensió no tindria per què dilatar-se en el temps: tard o d’hora acabaria desembocant en unes noves eleccions que, òbviament, estarien carregades d’un gran simbolisme.

És el procés, doncs, una immensa coartada per a la lluita partidista i electoral? No. El procés existeix. La gent que el fa possible també. Les entitats sobiranistes mobilitzen milers i milers de persones. Però la lluita partidista forma part, de forma indestriable, del procés. És quelcom d’inevitable. Més enllà del conflicte obert amb l’Estat, a Catalunya hi ha una intensa pugna entre tres espais que es disputen el lideratge del país: el PDeCAT, ERC i els Comuns. I aquesta pugna, fins ara dialèctica, pot estar a punt d’esclatar. Tothom pren posicions. Una nova batalla pel poder polític a Catalunya ja ha esclatat. Vénen quatre mesos d’alta tensió política al Parlament, als mitjans de comunicació i a Twitter. Preparem-nos: comença la guerra.

El fantasma d’una aliança d’esquerres

Ressona el rum-rum, dins i fora de Catalunya. El PDeCAT està activant les seves tropes a les xarxes socials com Twitter i als espais d’opinió als grans mitjans de comunicació. L’estratègia és clara: fer tot el possible per evitar una aliança entre els Comuns i ERC en un futur que pugui desplaçar la refundada Convergència del poder. L’enquesta d’’El Periódico’ publicada dilluns explica que els Comuns, ERC i la CUP podrien sumar 22 regidors a la ciutat de Barcelona si avui hi hagués eleccions. Per tot plegat, no són pocs els convergents que intueixen en l’horitzó el fantasma d’un bipartit d’esquerres, amb possibles suports externs de la CUP —o, arribat el cas, del PSC.

En cas d’eleccions catalanes a la tardor o a l’hivern, el PDeCAT intentarà pressionar ERC per reeditar de nou la llista de Junts pel Sí, o alguna fórmula que s’hi assembli. Ja sigui perquè l’Estat impulsa una política d’inhabilitacions en sèrie contra els membres del Govern actual, ja sigui perquè el referèndum no s’hagi pogut fer per ‘causes externes’ o perquè cal emmarcar de nou unes noves eleccions en clau plebiscitària per ratificar el referèndum o una declaració unilateral d’independència al Parlament: l’objectiu serà la versió 2.0 de Junts pel Sí. La nova Convergència està en una situació de gran debilitat i fins i tot pot arribar a cedir el control de l’artefacte electoral a Oriol Junqueras si això implica evitar presentar-se a unes incertes eleccions en solitari. Mentre Junts pel Sí existeixi, l’aliança d’esquerres serà impossible. Junts pel Sí és la vàlvula de seguretat.

L’estratègia del PDeCAT es completa amb la propulsió d’un relat a les xarxes i als mitjans que ataca els Comuns de forma inclement i furiosa. Aquesta és l’estratègia d’‘El Run Run!’, un diari editat pel PDeCAT a Barcelona amb un format que recorda els tabloides britànics. Agitació i propaganda i campanya negativa al vell estil de David Madí i el seu DVD ‘Confidencial.cat’. En comunicació política, el concepte ‘campanya negativa’ fa referència a un tipus d’estratègia publicitària i política que busca emfatitzar els aspectes negatius d’un adversari o d’una idea rival, més que els aspectes positius propis. Una campanya molt dura, que contrasta amb el discurs del sobiranisme segons el qual els Comuns són la peça necessària per tirar endavant el procés. Madí ha creat escola.

ERC i els Comuns: moviments, incomoditat i contradiccions

L’actual direcció d’ERC, malgrat el que puguin fer alguns dirigents concrets, no sembla estar gens d’acord en aquesta política d’atacs, d’insults i d’assetjament contra Ada Colau, Gerardo Pisarello o Xavier Domènech. El discurs crític cap als Comuns des de l’independentisme, però, no és patrimoni del PDeCAT. Els tuits i discursos del portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, acostumen a posar a la diana, a més del PP i del PSOE, els Comuns o Podem. Alhora, el líder d’ERC a Barcelona, Alfred Bosch, ha optat en els últims temps per fer un discurs més dur contra Colau. De fet, va dir que, avui dia, no votarien la seva investidura. En una entrevista a CRÍTIC per valorar l’equador del mandat, Bosch afirmava que el gest més revolucionari que pot fer Colau és “obrir els col·legis electorals” per al referèndum. Bosch vol ser alternativa a BComú en les eleccions del 2019 i per això s’hi confronta, encara que això pugui generar alguns curtcircuits.

Però les coses podrien canviar. Hi ha moviments a ERC amb relació als Comuns. Uns moviments que s’han escenificat amb el diàleg (en públic) entre Marta Rovira i Jaume Asens sobre l’acusació cap a Convergència en el ‘cas Palau’, o en el diàleg epistolar que van mantenir a les pàgines d”El Periódico’ Joan Tardà i Xavier Domènech. Una part important d’ERC no se sent còmoda amb el discurs més dur contra els Comuns. Saben que, en un futur, la millor situació per a ERC serà poder triar entre una aliança amb el PDeCAT o amb els Comuns.

És cert, però, que, per impulsar una hipotètica aliança d’esquerres a la Generalitat, també és molt important que els Comuns no es desenganxin del referèndum. L’aliança, creuen els republicans, només serà plantejable si el món dels Comuns reconeix el referèndum i hi participa sense posar-se de perfil, i no es queda al marge mentre l’Estat espanyol inhabilita polítics independentistes i retira les urnes. Serà molt difícil que la base social d’ERC avali un acord futur de Govern de coalició amb Catalunya en Comú si aquests no han tingut ara —i en els mesos que vénen— gestos de complicitat amb un referèndum vetat i reprimit per l’Estat.

Per tradició política i per afinitats, no hi hauria d’haver cap dubte ni tacticisme en el món dels Comuns que, davant de l’envestida de l’Estat, hi ha d’haver solidaritat i implicació amb qui posi les urnes. Sigui qui sigui. Però els Comuns tenen moltes contradiccions internes en l’àmbit nacional. Decisions com la de no assistir a la cimera de Puigdemont sobre el referèndum donen arguments als sectors més refractaris de l’independentisme. La decisió dels de Xavier Domènech de no assistir a la reunió pel referèndum convocada dilluns pel president Puigdemont allunya els Comuns i els republicans. Encara que Domènech defensi que l’espai adequat de diàleg polític i social hauria de ser el Pacte Nacional pel Referèndum, el que queda instal·lat en l’opinió pública —almenys l’opinió que construeixen els mitjans i les xarxes socials de l’òrbita independentista— és una imatge de ‘plantada’ dels Comuns contra el reclam d’un referèndum.

Maria Rovira i María José Lecha, regidores de la CUP de Barcelona. Foto: Marc Ordinas

Moviments a la CUP de BCN: qui substituirà Garganté?

La qüestió del govern de Barcelona és clau per a la relació entre els Comuns i independentisme. Més enllà del paper d’ERC i del PDeCAT a Barcelona, hi ha un actor important en l’àmbit de l’esquerra: les relacions entre la CUP de Barcelona i Barcelona en Comú són clau. L’Ajuntament de Barcelona és l’única institució on tenen contacte directe el nucli impulsor dels Comuns i la CUP: ni al Congrés (on la CUP no es va presentar) ni al Parlament (on l’entorn d’Ada Colau no té diputats propis, malgrat l’existència de CSQEP). La CUP, tot i votar sovint al costat de BComú a l’Ajuntament i donar suport a Colau en moments clau, ha tingut un to molt crític amb algunes actuacions del consistori, en especial en relació amb TMB, els ‘manters’ o altres qüestions relacionades amb la Guàrdia Urbana. En canvi, la setmana passada no es va alinear amb la resta de l’oposició quan el PDeCAT, ERC, el PP i Ciutadans van decidir reprovar la gestió de Colau. Va ser un moviment simbòlic, però significatiu.

També hi podria haver canvis a la CUP barcelonina durant els pròxims dos anys. La decisió del regidor Josep Garganté de deixar el grup municipal per motius personals —una decisió, segons afirma, presa a l’inici del mandat— tindrà com a conseqüència l’entrada d’un nou edil. Això aportarà un nou color al grup municipal de la CUP. Qui substituirà Garganté? La número 4 de la candidatura a Barcelona era Eulàlia Reguant, avui diputada i centrada en l’activitat parlamentària. A diferència d’altres partits, a la CUP no es poden compatibilitzar càrrecs. El següent en la llista és Òscar Simon, que, a més de militar a la CUP ho fa a En Lluita i a la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). Simon, mestre de professió, té fortes vinculacions amb els moviments socials i el seu perfil no s’associa ni a Endavant ni a Poble Lliure. La CUP diu que seran les assemblees qui decidiran el substitut o substituta de Garganté.

5 comentaris
  • Pau Planas Puigbert 29 de maig de 2017 - 21:56

    No entenc, Roger, aquesta tremenda obsessió per la partitocràcia… Com se sol dir: ho respecto però no ho comparteixo. I no ho comparteixo perquè a mi el que m’interessa de la política és precisament tot el contrari: el que és interessant són els processos polítics de fons, els conflictes profunds, els empoderaments col·lectius, els moviments socials com el 15-M, el moviment independentista, o la PAH, o qüestions geoestratègiques… Però els interessos partitocràtics? Això és vella política! Que si el partit W puja en les enquestes, que si un altre està en hores baixes, que si el candidat X cau molt bé, que si el nom del nou partit Ñ, que si el periodista R tal és afí a el partit Z, que si la facció Y de la coalició K vol pactar amb la sopa de lletres H… El que importa és el QUÈ. QUÈ faran perquè aquest país guanyi espais de sobirania? Quin paper farem a Europa? Com es podran fer polítiques que implementin energies netes en detriment dels interessos dels oligopolis? COM aconseguirem millores en política d’habitatge? Com deixar d’enriquir a Abertis? Osti, anem a FONS, de les coses, no ens quedem amb la politiqueria avorrida centrada en les xafarderies de polítics professionals que l´únic que volen és repartir càrrecs entre amics i coneguts amb promeses de canvis que al final acaben en no-res. Qui ocuparà els càrrecs de consellers autonomistes? Qui esbravarà les il·lusions sembrades alegrement durant el circ electoral? Qui repartirà excuses i culpes cap als altres per dissimular la pròpia incapacitat de tirar endavant el que tant fàcil semblava de fer durant la campanya? No m’interessa, tot això, i per a l’esquerra aquesta vella i inoperant manera d’entendre la política hauria d’anar-se superant. Salut.

  • trucafort 29 de maig de 2017 - 22:21

    No hauries de passar tant de puntetes en la refundació d’ICV que ha suposat la constitució de CEC i el pes que els sectors espanyolistes ex-PSUC tenen en l’aparell de la nova formació i en la seva estructura barcelonina.

  • Guillem Galera i Léger 30 de maig de 2017 - 11:30

    Benvolgut amic Palà,
    Respecte a les incomoditats que assenyales entre alguna gent rellevant a ERC sobre una estratègia hostil envers l’univers comú, i sense voler entrar en les sempre odioses comparacions, em preguntava, segurament de forma ingènua, entre la galàxia comuna quina mena de pensaments generen els tuits sempre amables i conciliadors de Lluís Rabell i Joan Coscubiela [bo i que sé que els comuns no estan representats al Parlament]? Sense voler remuntar al plistocè, ben sovint em recorden a un tal Joan Boada i el seu rol sempre pacificador.
    I l’ambigüitat comuna en “l’àmbit nacional”, volguda i manifestada, altre cop, arran de la convocatòria del president Puigdemont, genera incomoditats entre comuns que es puguin identificar? Dius, i estic d’acord amb tu, que l’absència dels comuns a la cimera “dona arguments als sectors més refractaris de l’independentisme”. Però, al mateix temps, aquesta absència deixa sense arguments als sectors comuns més sensibles i permeables a l’independentisme o als membres que són declaradament independentistes, no?
    Els ponts, quan es construeixen, acostumen a fer-se des d’ambdues ribes. Però segurament m’equivoco ja que no sóc enginyer.

  • Bayfor 31 de maig de 2017 - 14:01

    Penso que un dels problemes que tenim en aquests debats és la simplificació sobre les definicions ideològiques de les forces polítiques, convertint-les en dipòsits estancs, quan en realitat s’ha demostrat que moltes idees que suposadament consideràvem de pensament únic poden tenir significants flotants (molt bona la reflexió de l’Enric Juliana en l’entrevista publicada també al Crític). El mateix Juliana ens ha mostrat que les ideologies al voltant de l’independentisme són tan variades com fins i tot antagòniques. Des d’aquesta perspectiva, el que alguns anomenen ambigüitat calculada dels comuns sobre el fet nacional jo ho interpreto senzillament com diferències internes de criteri. De la mateixa forma que hi ha diferents corrents interns de pensament sobre el model econòmic i social més adient, o sobre les relacions amb altres forces polítiques i els habitants de la resta de l’Estat espanyol. I al meu parer, també em sembla que tant dins d’ERC com de la CUP hi ha diferències internes al voltant de molts temes. Altra qüestió és que cada partit ho resol com pot, però l’important penso que es trobar espais on es pugui confluir si es considera que val la pena.

  • marcal_sa 6 de juny de 2017 - 10:54

    Aquest comentari d’en Corbyn és perfecte pels articles d’anàlisis que es llegeixen en aquesta columna:
    https://www.facebook.com/theguardian/videos/10155523036106323/

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents