Procés i propaganda: apunts de realitat davant l’anunci de la data i la pregunta

Un dels efectes secundaris del procés és l’empatx de propaganda. Hi ha propaganda de l’espanyolisme i també hi ha propaganda en el camp independentista. Els uns diuen que el procés és un globus inflat per Convergència que segur que s’acabarà punxant. I els altres, que la independència és a tocar i que som en l’últim tram del trajecte. I probablement no és ni l’una cosa ni l’altra: ni l’independentisme és un bluf, ni amb el 48% dels vots del 27-S som a les portes d’una nova República.

Avui, el president Puigdemont ha anunciat la data i la pregunta del referèndum en un nou acte solemne. El Govern en preveu la realització el pròxim 1 d’octubre, i la pregunta que hauria de constar a les paperetes de resposta binària és: “Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?”. Tornen els dies històrics! L’expectació generada per l’anunci aquest matí ha estat important. Televisió Espanyola ho ha retransmès en directe. La reacció del Govern espanyol es preveu furibunda i no es descarta la possibilitat que el mer anunci –que no s’ha concretat sobre el paper en cap text publicat al DOGC– pugui generar una acció per part de la Fiscalia.

Som, doncs, davant un moment informativament rellevant. No passa cada dia que el president de la Generalitat anuncia la data i la pregunta per a un referèndum sobre la independència. L’independentisme necessita projecte i futur, i actes com el d’avui el nodreixen de relat. I no solament això: si es du a terme, el referèndum implicarà un abans i un després en la política catalana. Però l’independentisme també necessita dosis de realisme. Per això és un bon exercici periodístic agafar una mica de distància i posar les coses en context. Destriar el gra informatiu de la palla de la propaganda, que en dies com avui abunda, a Barcelona i a Madrid. Perquè el més gran problema de la mateixa propaganda és que te l’acabis creient.

Les incerteses sobre el referèndum

Davant l’anunci d’avui, cal tenir en compte tres coses. La primera: anunciar un referèndum no és el mateix que convocar-lo. La segona: convocar-lo no és el mateix que dur-lo a terme. I la tercera: dur-lo a terme, com tot fa preveure amb l’Estat en contra, no és garantia ni de guanyar-lo ni de poder aplicar el resultat que se’n derivi. Per tant, cal recelar de l’independentisme màgic i dels discursos que prometen un procés de dit-i-fet. Voler, en aquest cas, no vol dir necessàriament poder.

No solament l’Estat espanyol haurà de definir quina resposta dóna al referèndum. També serà important que el Govern expliqui com pensa dur-lo a terme. Hem de tenir en compte el precedent més immediat: el 9-N del 2014. El 9-N era una consulta que, segons va dir Artur Mas en el seu moment, s’havia de practicar amb el consentiment de l’Estat o sense. L’hemeroteca és generosa en aquesta mena d’afirmacions de l’expresident. Però, en el moment en què l’embat judicial de l’Estat va fer impossible el 9-N, va ser el mateix Mas que va convertir-lo en un procés participatiu organitzat per la societat civil. La CUP i després ERC van decidir sumar-s’hi perquè van interpretar que era millor un gran acte de mobilització que no precipitar una convocatòria electoral que pogués generar frustració en l’independentisme. La societat civil organitzada –Òmnium i l’ANC– ho van avalar. El 9-N va desembocar en unes eleccions de format plebiscitari. Aquesta successió de fets, cal tenir-la ben viva en la memòria.

La temptació de convertir el referèndum en una reedició del 9-N existirà. La qüestió clau és fins on està disposat a arribar el Govern actual. Quin és el punt de no-retorn en què, certament, el referèndum esdevé impossible. És el moment en què el Constitucional el suspèn? Cal desobeir la suspensió i intentar treure les urnes al carrer? I si són els Mossos els responsables de retirar les urnes? El terreny és difús i el que és segur és que ens encaminem a un conflicte institucional important. Arribats a aquest punt, la pregunta que es formularan alguns independentistes serà si no és millor admetre la impossibilitat de realitzar el referèndum –i explicitar la culpabilitat de l’Estat per no poder-lo fer– abans que fer un nou procés participatiu rebaixat.

Inhabilitacions, desobediència i tàctica política

La política és partidisme. I, rere els grans objectius i els grans ideals, sempre hi ha una bona dosi de tàctica. Això també passa amb el procés. Més enllà que el referèndum sigui un objectiu anhelat per una gran part de la societat civil mobilitzada, el terreny de la política sovint està dominat per les baixes passions. Per això tothom fa càlculs, dins i fora de l’independentisme. Si tot va segons el pla que ha anunciat el Govern, potser la independència es materialitza en cosa de pocs mesos. Però també és possible que això no sigui així i entrem en una fase de forta judicialització en què les prohibicions i inhabilitacions siguin a l’ordre del dia. Joan Tardà parlava en una entrevista recent a ‘Nació Digital’ que no seria estrany trobar-nos de nou amb presos polítics.

Per això fan càlculs el PDeCAT i ERC sobre quines poden ser les conseqüències d’una eventual desobediència. Puigdemont sembla decidit a tirar endavant el referèndum, però en el Govern hi ha qui no les té totes. L’estira-i-arronsa intern a Junts pel Sí sobre la compra de les urnes va denotar que hi havia un debat soterrat sobre els límits de la desobediència. Són més d’un i més de dos els membres de l’actual Executiu català amb aspiracions a encapçalar o prendre part en llistes electorals. I el risc de quedar inhabilitat és una cosa que tothom té present. També els ‘comuns’ fan càlculs, i s’ho pensaran –i molt– abans de posar en risc el que ara és el seu únic actiu de poder institucional: l’alcaldia de Barcelona. Fins i tot la CUP allà on té un paper determinant –per exemple, l’Ajuntament de Badalona– fa els seus càlculs a l’hora de tensar els límits de la desobediència –com va passar, per exemple, el passat 12 d’octubre.

Els ‘comuns’ i la desobediència selectiva

La posició dels ‘comuns’ sobre la unilateralitat és un dels punts candents del moment polític. En el si de Catalunya en Comú hi ha un debat obert entre els qui apostarien per la via unilateral i per practicar la desobediència i els qui consideren que el procés no és més que un marc dissenyat pel PDeCAT per mantenir-se en el poder. Per tant, qualsevol moviment que legitimi el procés només aconseguiria –segons aquesta tesi– reforçar el PDeCAT.

Aquest últim plantejament, compartit no solament per l’espai dels ‘comuns’, sinó també pels sectors més crítics de l’independentisme, té les seves raons. Però, en un moment com l’actual, no està exempt de contradiccions. Els ‘comuns’ són un espai polític nascut dels moviments socials, que sovint ha defensat l’acció directa davant lleis injustes. Té lògica que només apostin per realitzar un referèndum si això es fa amb l’aprovació de l’Estat? Aquesta desobediència selectiva regala un argument poderós als partits ‘indepes’ en la seva batalla electoral amb els ‘comuns’.

Els ‘comuns’ han passat de fer bandera del referèndum –quan per a l’independentisme era una pantalla passada– a recelar-ne ara que s’ha situat al centre del debat. Nascuts com un artefacte electoral per assaltar l’Ajuntament de Barcelona, la confluència no va considerar necessari en un primer moment abordar aquest debat. Els manca un debat de fons sobre el país. Però l’esquerra no pot aspirar a governar Catalunya sense un discurs en clau nacional més enllà de Barcelona. Aquest, més enllà del referèndum, és el gran repte pendent dels ‘comuns’.

L’impacte de la corrupció

Les últimes setmanes han estat marcades també per l’impacte del ‘cas Gordó’ i pel desenvolupament dels judicis del Palau de la Música i la investigació del 3%. La imputació de Gordó ha posat Junts pel Sí en una situació molt difícil de gestionar, que ha acabat amb l’exconseller de Justícia convertit en un trànsfuga ‘de facto’. Gordó ha volgut mantenir l’acta de diputat per conservar l’aforament i garantir que l’investigarà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ha passat al grup mixt i també ha deixat el PDeCAT. Germà Gordó no era avui a la presentació de la data i la pregunta. El bloc independentista ha perdut –com a mínim formalment– un diputat.

Una pregunta pertinent que cal fer-se i que no s’ha fet, com a mínim en veu alta: qui va propulsar Germà Gordó? Qui va decidir que formés part de les llistes del PDeCAT? En el moment en què es configura Junts pel Sí, la seva figura ja havia estat qüestionada políticament perquè el seu nom havia aparegut en les converses del ‘cas ITV’. Tot i això, ningú va posar en dubte públicament que formés part de la llista ‘juntaire’. Essent ja diputat després del 27-S, quan va aparèixer en la polèmica conversa entre Daniel de Alfonso i Fernández Díaz, citat com a possible “recanvi” no sobiranista d’Artur Mas, Junts pel Sí va decidir mirar cap a una altra banda. Mas i Gordó estan íntimament connectats. Cal tenir molt presents les declaracions de l’expresident a ‘El Nacional’ en què diu que la decisió d’apartar Gordó era “necessària però injusta”, i es mostra comprensiu amb el fet que l’exconseller de Justícia conservi l’escó.

Ningú deixarà de ser independentista per la corrupció. Però la corrupció té un impacte en les dinàmiques i el relat del procés. L’evolució del ‘cas del 3%’ i la sentència del ‘cas Palau’ tindran un paper central durant els pròxims mesos. L’independentisme hauria de ser el més interessat a dilucidar qualsevol ombra de dubte que pugui aparèixer a les seves files sobre aquesta qüestió. Això, però, implica fer entrar en greu contradicció el PDeCAT, i sens dubte generarà noves tensions.