Franco i el referèndum

Cartells amb la cara de Franco que demanen no votar l’1-O, a Badalona. FOTO: Jordi Pujolar / ACN

Coincidint amb el 18 de juliol, el col·lectiu República des de Baix ha llançat una campanya de suport al referèndum emprant la imatge de Franco. “No votes el 1 de octubre. No a la República”. No hi ha dubte que es tracta d’una campanya de comunicació audaç, amb ànim viral, que busca sacsejar consciències i que té com a objectiu generar debat i atenció mediàtica. Aquests objectius, sens dubte, els ha aconseguit. La pregunta que caldria fer-se, però, és una altra: afavoreix aquesta campanya que persones indecises, que tenen dubtes o que potser no tenen previst anar a votar l’1 d’octubre decideixin participar en el referèndum? O, per contra, produeix l’efecte contrari?

És evident que la campanya és oberta a múltiples interpretacions. Un dels impulsors de República des de Baix, el regidor de Guanyem Badalona Jose Téllez, ha explicat en declaracions a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) que l’objectiu de l’acció amb els cartells de Franco era “reivindicar” la memòria del 18 de juliol per recordar que “l’Estat espanyol és hereu del franquisme i que mai hi ha hagut ruptura democràtica amb unes institucions instaurades amb un cop d’Estat”. Téllez afirma que la millor manera de “democratitzar Espanya sencera” és anar a votar l’1 d’octubre en referèndum. Veus destacades de la CUP com Lluc Salellas o Mireia Boya també han difós la campanya: “República i ruptura vers les cendres d’un Estat ideat a partir del cop d’Estat feixista del 1936”, va dir Salellas a Twitter. “Fa 81 anys del cop d’Estat i la campanya del no al carrer”, ha dit Boya.

Però el cert és que una de les conclusions que s’han extret –potser no l’única, però sí una– és que la campanya busca equiparar aquells que no votaran l’1 d’octubre amb els partidaris del franquisme. Els fatxes no votaran; per tant, si no votes, ets fatxa. Probablement és una regla de tres errònia. Segur que la gent de República des de Baix en cap moment ha volgut transmetre aquesta idea. Però hi ha qui ha tingut aquesta percepció –en especial en el món dels Comuns. Un parell d’exemples. Marc Rius, secretari de comunicació d’ICV i membre de la Coordinadora dels Comuns, es lamentava a Facebook: “Ens han dit franquistes per no compartir un full de ruta. Mai ningú que es diu d’esquerres i defensor de Catalunya m’havia insultat així”. Aitor Carr, director del gabinet tècnic d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i impulsor de Guanyem, afirmava això a Facebook: “La campanya ve a dir que qui no vagi a votar l’1 d’octubre estarà complint els desitjos de Franco. És una falta de respecte per molts catalans”.

No votar en el referèndum és una decisió legítima

No permetre el referèndum, com està fent el Govern de l’Estat, és una actitud retrògrada i antidemocràtica. Però decidir no votar l’1 d’octubre ha de ser considerat una opció tan legítima i democràtica com fer-ho. Les persones que l’1 d’octubre no votaran en el referèndum prendran aquesta decisió de manera lliure i per múltiples raons. Alguns potser no aniran a votar perquè, efectivament, són nostàlgics del franquisme o voten opcions polítiques hereves del franquisme. D’altres, en canvi, no aniran a votar perquè consideren que el referèndum no ofereix prou garanties democràtiques. O fins i tot perquè no els interessa el tema.

Els independentistes, segurament, pensen que la gent que no anirà a votar està molt equivocada, que fa el joc a l’Estat immobilista, al PP, al PSOE… Però seria molt agosarat arribar a la conclusió que tots els qui no aniran a votar l’1-0, fins i tot aquells que faran campanya activa per l’abstenció, són franquistes. En política, de vegades es produeixen coincidències tàctiques entre estratègies oposades. A Catalunya tenim un exemple històric recent que afecta un partit independentista: durant la campanya pel referèndum de l’Estatut del 2006, Esquerra Republicana va cridar a votar-hi ‘no’, coincidint amb el Partit Popular. Les raons de cada ‘no’ eren oposades: per ERC l’Estatut es quedava curt i pel PP era excessiu. En aquell moment, la resta de partits polítics que defensaven el ‘sí’ –entre els quals hi havia CiU, el PSC i ICV-EUiA– van emprar com a argument de desgast aquesta coincidència. Però posar ERC i el PP en el mateix sac era, evidentment, demagògic.

És segur que els autors de la campanya de Franco i el referèndum no volien dir ‘fatxes’ a tots els que no aniran a votar l’1 d’octubre. Però també hauria de ser de sentit comú que una acció de comunicació llançada des de l’independentisme de la qual algú pugui extreure’n aquesta conclusió potser no és l’acció més adequada. Una de les prioritats de l’independentisme hauria de ser treballar per atraure a les urnes el màxim de gent possible, i principalment, votants del ‘no’ o del vot en blanc. La campanya de Franco i el referèndum servirà per galvanitzar més encara el nucli de convençuts, però difícilment per atraure nous vots.

Junts pel Sí va fer curt el 27-S. FOTO: ERC

Visió general de l’1 d’octubre

La majoria independentista se sent legitimada per impulsar el referèndum. Però en els últims temps –i la campanya de Franco i el referèndum potser n’és un exemple– els actors implicats poden haver perdut una mica el punt de vista global de la situació. Partim del fet que la CUP i Junts pel Sí van recollir un 48% dels vots del 27-S. Això vol dir que els partidaris de la independència són molts –són una majoria incontestable del Parlament. Però… és l’independentisme prou sòlid per reeixir en l’empresa de la unilateralitat, amb l’Estat espanyol en contra i disposat a emprar qualsevol mesura per torpedinar el referèndum? Seria diferent si els ‘indepes’ fossin el 60% o un 65%. Però, de moment, els partits independentistes són a la frontera del 50%. Aquesta és la visió general que caldria tenir clara de cara a l’1 d’octubre.

En aquest sentit, ha estat intel·ligent la mutació del full de ruta inicial de Junts pel Sí –que preveia “la independència en 18 mesos”– a l’actual referèndum, que interpel·la altres sectors socials més enllà dels estrictament ‘indepes’. Una mutació en la qual hi ha tingut molt a veure la CUP, que ja el mateix 27-S a la nit va considerar que “el plebiscit no s’havia guanyat” i que, per tant, calia fer el que el nucli dirigent del ‘masisme’ s’havia negat a fer el 9-N: arribar “fins al final” amb la convocatòria d’un referèndum vinculant.

L’acció ha deixat en part fora de joc el món dels Comuns, que en les eleccions del 20-D i del 26-J va fer de la reivindicació del referèndum una proposta guanyadora. Però, a mesura que s’apropa l’1 d’octubre, es fan evidents dues coses: en primer lloc, que en el si del Govern es treballa amb certa improvisació sobre els passos a seguir. I, en segon lloc, que fins i tot en el si de l’independentisme hi ha qui no veu clara l’aposta unilateral.

19 comentaris
  • Manel Ballester 25 de juliol de 2017 - 19:00

    Sóc independentista o, més ben dit, m’hi considero. També em vull d’un independentisme raonat i enraonat, més enllà de raons històriques, territorials, socials, culturals, de llengua, etcètera, que, per suposat, hi són, com no podria ser d’altra manera.
    I des d’aquesta posició puc compartir alguns dels punts de vista que expresses i obviar una mica l’arrogància amb què ho fas (que, al meu parer, sí, hi és). Dic, alguns.
    Ara, la llarga cita que fas al final, és d’una banalitat teòrica tan reduccionista, tòpica i erosionada per l’ús, tan de ‘manual’, tan de retòrica prefabricada i buida, que a mi (no sé si a mi solament) em fa mal als ulls. És possible que sigui útil per a alguna vanguàrdia, ho ignoro, però per a la resta…
    Salut.

    • Desde el cinturon con amor 27 de juliol de 2017 - 15:14

      No es una lista, es un cita escogida de la introducción del libro: Nación o clase.
      Puedes leerlo aquí:
      http://es.internationalism.org/cci/200606/968/nacion-o-clase
      La cita venía al caso porque Pau pedía una organización de izquierdas que entendiera el nacionalismo como una herramienta del Capital y parece ser que no la encontraba por su cuenta.
      Obviamente sólo es un ejemplo que sirve para cuestionar ese tópico tan utilizado hoy en día por los “procesistas” de que la izquierda ha defendido las reivindicaciones identitarias de las naciones “per se”. ¿Cómo vas a defender un proyecto ideológico cuando no implica una mejora directa (no ya una liberación total) en tus condiciones de vida? ¿por qué? ¿por hobby?
      Ah, por cierto, la ideología Nacionalista es de una banalidad teórica tan reduccionista, tópica y erosionada por el uso, tan de “manual”, tan de retórica prefabricada y vacía, que a mí (no sé si a mi solamente) me hace daño a los ojos. Puede ser posible que te sea útil a ti, pero lo que es a mi…..
      Salut

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents