Sentiments d’octubre

Diverses persones fent cua per votar davant una urna a l’institut Martí i Franquès de Tarragona / ROGER SEGURA – ACN

Aquest no és un article normal. Sempre intento amb més o menys èxit escriure a partir de l’anàlisi i de la raó. Miro d’aproximar-me —sovint sense sortir-me’n— a allò que a CRÍTIC creiem que ha de ser el periodisme. Avui trenco aquesta norma. Durant els últims dies, per raons diverses, he viscut els esdeveniments entorn del referèndum de l’1 d’octubre més com a ciutadà que com a periodista. Per simple higiene mental, no he estat tan atent a l’actualitat, a l’última hora, als titulars eufòrics o catastròfics. Poc Twitter, poc Telegram, poc WhatsApp. De vegades necessites aturar-te: jo he necessitat aturar-me ara. Són coses que passen.

En canvi, gràcies a aquesta aturada, he vist altres coses. He estat al carrer. He vist la gent. He defensat la meva escola i les escoles del meu barri en un diumenge inesborrable. He compartit converses, pors, cassoles i esperances amb els pares i les mares, amb els meus veïns, amb la gent comuna. Hem compartit la lluita i, alhora, la cura dels nostres fills i filles, als quals resulta molt difícil explicar què passa però que, paradoxalment, sovint ho entenen molt millor que nosaltres. Hem vist lluitar els nostres pares, mares, avis, àvies, germans… Han nascut algunes coses noves.

I fins ara no he volgut escriure sobre aquestes coses noves: només les he sentit. Tanmateix, havia d’intentar-ho. Aquest article és una aproximació imperfecta a aquests sentiments nous. Espero que me’l sapigueu perdonar. Sentiments d’octubre.

Un nou ‘nosaltres’

El 20 de setembre ho vam començar a intuir i l’1 d’octubre ens en vam adonar del tot: ha nascut a Catalunya una cosa nova. Es fa difícil parlar-ne, definir-ne el subjecte i l’objecte, el perímetre i les raons, l’abast i la profunditat. Sempre passa quan una cosa nova neix: el més necessari és prendre temps i distància per definir-la. Amb el 15-M ens va passar alguna cosa semblant. Molta gent, a l’esquerra clàssica, no ho enteníem… Vam necessitar temps.

Aquesta cosa nova s’ha manifestat de diverses maneres. Amb les grans manifestacions sovint espontànies als carrers en defensa del referèndum. Amb la digna defensa ciutadana del dret a votar. Amb les inexplicables sensacions viscudes per tots aquells que les jornades del 29, 30 i 1 d’octubre vam prendre partit en la defensa dels col·legis electorals. Amb una aturada de país impensable fa poques setmanes. Són sensacions que han travessat generacions senceres de ciutadans. Un corrent elèctric. Si una revolució és allò que canvia les condicions materials de vida de la gent, probablement hem viscut una petita revolució, aplicada a la nostra manera de sentir, de viure, de copsar la realitat. No sabem on som, però sabem que no som on érem abans.

Qui ha estat el subjecte d’aquesta revolució? L’independentisme, però no solament. Dos són els crits que més hem escoltat aquests dies, i els hem sentit, significativament, més que el clàssic ‘in-inde-independència’: “Votarem” i el sorprenent i llibertari “Els carrers seran sempre nostres”. La intel·ligència col·lectiva de les societats sovint es manifesta de manera magistral sense necessitats de forts lideratges o opinòlegs de llarga, gruixuda i contundent… argumentació.

Els carrers i nosaltres: per entendre què ha passat, és vital definir el perímetre d’aquest ‘nosaltres’. Un perímetre que va molt més enllà de l’independentisme estricte, i abraça molta altra gent: gent que no s’ha sentit interpel·lada pel referèndum unilateral, ni per Junts pel Sí ni per la CUP, gent que va més enllà del cercle dels Comuns… Aquest nosaltres ampli i en construcció és un subjecte nou, que arriba a gent allunyada del procés però que, davant l’actuació repressiva del PP, davant el risc d’involució i retallada de llibertats… han reaccionat perquè han vist que alguna cosa trontollava.

Ha estat una reacció intergeneracional: els més grans, perquè han viscut sota l’ombra del franquisme i saben quant va costar guanyar les llibertats democràtiques —per molt que els més joves i entre els quals s’inclou l’autor d’aquest article sovint hagin menystingut aquella lluita blasmant la ‘democràcia imperfecta’ o les ‘renúncies de la Transició’, que hi van ser, com també hi van ser moltes altres coses plenes de dignitat. Els més joves han reaccionat perquè han vist com el paisatge de la institucionalitat catalana —per ells, una cosa integrada en la pròpia vida quotidiana— es posava en risc. Els que hem nascut més enllà del 1978 hem viscut sempre amb la Generalitat i tot allò que representa integrat en les nostres vides com un fet natural: l’escola catalana, TV3… Ens hi podíem sentir més o menys identificats, però aquest ha estat el nostre paisatge. Un paisatge que ara trontolla.

DUI sí, DUI no

És el gran tema aquests dies i se n’ha escrit del dret i del revés, també a CRÍTIC. DUI sí, DUI no. Cadascú té els seus arguments. Però, si mirem de manera àmplia, hi ha quelcom que és transcendental: una declaració d’independència ara pot no interpel·lar el nou subjecte polític que s’ha gestat durant les jornades de setembre i d’octubre. Aquest ‘nosaltres’ de perímetre ampli encara en construcció no inclou només els independentistes. Unir-se en la defensa dels drets i de les llibertats civils no és el mateix que donar suport a una declaració d’independència.

També hi ha independentistes que tenen dubtes sobre la idoneïtat de la DUI. Puigdemont, Junqueras i la CUP necessitaran mà esquerra, i la formulació que es faci al Parlament quan es pugui fer el ple sobre el resultat del referèndum serà cabdal. Perquè, més enllà de posar en risc les institucions catalanes via aplicació de l’article 155 —unes institucions, d’altra banda, ja intervingudes—, el que hi haurà en risc és la consolidació del nou ‘nosaltres’.

Els resultats del referèndum seran igual de vàlids ara que d’aquí a sis mesos o un any. Per tant, la possibilitat de convocar unes eleccions a Catalunya no hauria de fer por a l’independentisme ni hauria de ser entesa com una marxa enrere. Junts pel Sí i la CUP han complert amb escreix les expectatives que s’hi havien dipositat. Diria, fins i tot, que per a molts independentistes les han superat: pocs eren els que pensaven que s’arribaria tan lluny. Unes eleccions ara servirien per constatar si realment el camí emprès des del 27-S fins a l’actualitat és compartit per una majoria de la societat (amb l’afegit que cal recordar que el full de ruta de Junts pel Sí va ser modificat arran del pacte amb la CUP).

Convocant eleccions, l’independentisme podria reforçar el resultat del referèndum —en cas que igualés o superés el percentatge de vots— i guanyar temps per consolidar l’aliança amb el món dels Comuns que ha començat a visualitzar-se. Uns Comuns que també hauran de reflexionar internament sobre el procés intern que han tingut amb relació a l’1 d’octubre.

No hi faltaran les veus abrandades en el si del món ‘indepe’ dels qui voldran emular l’èpica del Sis d’Octubre. Aquí hi haurà de tot: qui ho farà de cor, per pura i lícita creença d’obrar correctament, cercant un conflicte encara més obert que apel·li la comunitat internacional. Però tampoc hi faltaran les caricatures del ‘capità collons’ que, per mer tacticisme, es mouran des del partidisme per acusar de tebis els qui no hagin volgut declarar la independència irremeiable des d’abans-d’ahir. Però tenim memòria i coneixem aquestes veus. També sabem que l’abrandat conseller Dencàs, el més intransigent durant els Fets del Sis d’Octubre, membre d’aquell Estat Català que havia acusat Companys de tebi i d’espanyolista… va acabar fugint per les clavegueres del Palau de la Generalitat mentre el president i el Govern eren empresonats i Jaume Compte, marxista i independentista, moria en la defensa del CADCI. No som a la Barcelona dels anys trenta. Però rellegir la història sempre ajuda.

Cal fixar-se també en la situació espanyola, cosa que l’independentisme sovint no fa. El PNB difícilment donarà suport als pressupostos de l’Estat. El Govern de Rajoy està tocat per totes bandes. Va dir que no es votaria, i s’ha votat. La comunitat internacional li ha fet múltiples tocs d’alerta, fins i tot les Nacions Unides. Rajoy no hauria d’estar ni un minut més a La Moncloa. Si el PSOE no té prou valentia per forçar una moció de censura per simple higiene democràtica, el Govern del PP no hauria de poder aguantar més enllà del 2018 amb uns pressupostos que segur que haurà de prorrogar. La crisi catalana és una crisi d’Estat. L’independentisme ha de mirar també cap enfora. Més d’hora que tard hi haurà eleccions a Espanya.

Temps per curar-nos

Vivim en un temps de discursos forts i masculins. És testosterònic el discurs de Rajoy contra Catalunya, però també és testosterònic el discurs de la CUP quan diu que l’1-0 va suposar la humiliació de l’Estat espanyol. Jo sóc un periodista home, d’opinions masculines, bregat els últims anys en tertúlies on sovint es competeix en la llargària dels arguments i en la virulència de la seva formulació, més que en el fons i en la raó. Els mitjans de comunicació —CRÍTIC n’és un— són també empreses masclistes, dirigides per homes que ho saben tot, que tenen opinions fortes. El periodisme en temps de Twitter és un bar de mascles ibèrics sense control. La política també.

Però una de les meves grans sorts, durant els últims temps, és que l’experiència de CRÍTIC s’hagi obert, d’una banda, a la participació de dones que sovint ens fan veure les coses des d’un altre punt de vista. Que potser no cal córrer tant, que cal cuidar-nos més entre nosaltres… Tots aquells valors fundacionals sobre els quals vam edificar el projecte, que sovint correm el risc d’oblidar i que elles ens posen cada dia sobre la taula. De l’altra, CRÍTIC s’ha obert al món de l’economia social i solidària, compartint espais, converses i idees amb els companys i companyes del grup de cooperatives ECOS. I crec que algunes de les coses que hem après en aquests espais hauríem d’aplicar-les als dies que vénen.

Hem viscut moments d’una gran convulsió, emocions fortes, electricitat. Estem immersos en un procés similar a la ‘doctrina del xoc’. Molts estem ferits. Gent normal i corrent. Atacada pels nervis, per l’angoixa. Orgullosa, al mateix temps, de la resistència pacífica, de la immensa victòria democràtica que representa l’1 d’octubre, convençuda que res no tornarà a ser igual. Però les ferides necessiten temps per cicatritzar. I això, sincerament, crec que és el que necessitem ara: temps. Temps per pair tot el que hem viscut. Temps per agafar aire, per prendre distància, per parlar, per compartir. Temps per curar.

La política, carregada de testosterona, es nega a donar-nos temps. I aquesta hauria de ser ara la nostra màxima: exigir temps. Temps per guarir-nos les ferides. Temps per construir futur. Temps per aprendre a narrar aquest nou nosaltres.

Desterrar l’odi, construir futur

La repressió —ho saben els qui l’han viscuda de prop durant anys— pot capitalitzar-se políticament. Tothom la capitalitza: ho farà Rajoy davant dels seus partidaris més durs, però també ho farà l’independentisme, reforçant-se i retroalimentant-se. La repressió ha estat brutal: cal denunciar-la, perseguir-la legalment, portar els culpables a judici, des del darrer policia fins al ministre de l’Interior.

Però la repressió no ens pot generar odi ni rancor. Perquè cap projecte de futur sòlid, convincent i durador no es construeix d’acord amb aquests valors. Molts són els espanyols i espanyoles que, aquests dies, s’han sentit indignats i solidaris amb Catalunya. No podem construir una política edificada sobre el ressentiment. Aquí, la llarga tradició de lluita no violenta i per la pau hi té molt a dir.

Sempre he dubtat del lema ‘Ni oblit ni perdó’. Oblit, mai. La part del ‘ni perdó’, la meva formació cristiana m’empenyia a posar-la en dubte. Crec que prefereixo no oblidar —mai!—, però el que necessitem és que es faci justícia per edificar un futur que valgui la pena viure.

Ja he dit que aquest seria un article diferent. No és periodisme: són sentiments d’octubre.

15 comentaris
  • Arnau M.V 8 d'octubre de 2017 - 1:02

    D’acord amb la crítica genèrica a les presses, o inclús, i amb dubtes, a la crítica estratègica a anar de pressa ara. Però reconeguem també que si l’independentisme no hagués “tingut pressa” per convocar aquest referèndum, no estariem ara parlant de cap “poble d’octubre”. La història la fan els valents, els pacients o els inteligents? Estic confòs..

  • Emma Lees 8 d'octubre de 2017 - 11:20

    Gracias, Roger. He llegado aquí desde Australia recientemente, a un contexto muy diferente a mi hogar-lugar. Tengo el desafío del lenguaje aquí, para intentar entender, en profundidad, lo que está pasando. Lo que personas están experimentando y sintiendo, y cuáles son las subjetividades que se están creando… Las complejidades, contradicciones, y diferencias. Tu artículo da voz a mucho que me sentía intuitivamente de otras. Y a lo que también me sentía, con respeto a toda esta efervescencia. Gracias por compartir y expresarte 🙂

  • Bastida 9 d'octubre de 2017 - 10:58

    Com ja han dit algunes persones: mirar endavant resulta de vertigen, però es que mirar enrere resulta terrorífic.
    De moment continuo confiant en la majoria parlamentària que dóan suport al gover, hi afegeixo també la part que li pertoca als Comuns de l’Albano Dante, Jaume Asens i Gerardo Pisarelo. Malgrat tots els dubtes que podrien haver generat el govern, hi ha hagut urnes, paperetes, cens, sistema informàtic, col·legis electorals, recompte de vots… La seva part l’han acomplert. I la gran majoria ha anat a votar, han rebut estomacades, sabent que hi hauria una D.I. si el resultat era el que ha sigut.
    No tinc, de moment, cap raó per desconfiar que avancem amb el full de ruta tal i com estava previst. Continuem amb els canvis proposats.

  • Jaume2 9 d'octubre de 2017 - 11:33

    Pots assegurar que si no fem la DUI, no aplicaran el 155 i que no fotran a mig país a la presó acusat de sedició? què és el més sensat.

    No m’ha agradat l’equivalència DUI amb els fets d’octubre.

  • Bayfor 11 d'octubre de 2017 - 0:04

    Estem instal·lats en un moment molt emotiu i gairebé de shock, que condiciona molt qualsevol capacitat d’anàlisi basada en fets i realitats concretes. Malgrat tot, penso que es pot qüestionar una característica d’aquest nosaltres que ens proposa en Roger Palà. Si no ho he entès malament en Roger intenta “grosso modo” concentrar en aquest nosaltres una mena de imbricació entre el que ha suposat l’esperit del 15-M i el que podríem anomenar l’esperit de l’independentisme, però a mi em sembla que aquest nosaltres deixa molta gent fora: vaja que no es sembla res a aquella vella consigna del PSUC que deia que Catalunya era un sol poble. La manifestació del diumenge 8 d’octubre ha estat una experiència inèdita en els temps recents (no sé si ni en temps d’en Franco havia sortit tanta gent al carrer) i es un símptoma que ens hauria de fer veure que en aquest nosaltres falta molta gent (i encara que hi havia una representació molt repulsiva de l’extrema dreta, seriem uns irresponsables si pensem que tots els que van sortir al carrer eren fatxes i/o no eren d’aquí i els havien portat en trens i autocars). D’altra banda, malgrat totes les inconsistències lelags i legitimadores, a més de les conseqüències de la repressió que es va fer contra la voluntat de votar en el referèndum del 1-0, si el considerem representatiu caldria comprovar la distribució territorial de la participació i dels resultats. Una ullada ràpida a les comarques que abans s’anomenaven del cinturó barceloní i s’associaven a una composició social de classe obrera, ens mostra que la participació ha estat al voltant del 35-40%.O dit d’una altra manera, només comptant Barcelona i els seus voltants gairebé 2 milions de persones no van participar. Això no ho podem obviar i no sé com es podran encabir en aquest nosaltres. Penso que tenim un problema d’extrema polarització territorial en clau nacional i no sé si estem a temps d’evitar una divisió ells/nosaltres, nosaltres/ells, però ara entre els que fins ara havíem pensat que érem nosaltres plegats. El vaticini d’en Raimon sembla que s’estaria complint.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog

Comentaris recents