I si el rellotge ja corre i només queden 15 dies per investir un president?

El president del Parlament, Roger Torrent, en la primera Mesa de la legislatura. Foto: Maria Bélmez / ACN

El passat 30 de gener s’havia de celebrar el ple per investir Carles Puigdemont des de Brussel·les. En una decisió que va deixar cua, el president del Parlament, Roger Torrent, va decidir suspendre’l. Torrent no va voler arriscar-se que la investidura a distància de Puigdemont pogués ser objecte d’una nova acció judicial per part de la Fiscalia o del Govern espanyols.

Des de llavors, la política catalana viu en una mena de llimbs. En teoria, després d’una sessió d’investidura fallida, el Parlament té dos mesos per investir un candidat a president de la Generalitat entre els 135 diputats de l’hemicicle. És el que va passar a la tardor del 2015 després de la negativa de la CUP a fer president Artur Mas. Carles Puigdemont va ser investit poc abans d’exhaurir-se el termini de dos mesos, després d’unes negociacions frenètiques negociacions contra rellotge.

Ara, a diferència del 2015, els partits independentistes defensen que aquest termini de dos mesos no ha començat a córrer, perquè la sessió d’investidura no va arribar a realitzar-se. Torrent va suspendre el ple abans que hi hagués cap votació. I la llei afirma que hi ha d’haver una votació, i no solament una convocatòria. Els lletrats del Parlament, en un informe, s’inclinaven en aquesta direcció. Els seus arguments jurídics són potents i cal tenir-los en compte. En aquests moments, com a mínim de portes enfora, els ‘indepes’ treballen amb aquesta tessitura: no hi ha la pressió del rellotge.

Però… i si realment no fos així? I si el rellotge de la investidura ja estigués corrent des del dia 30 de gener? Algú pot descartar rotundament aquesta possibilitat? Per molt que els lletrats del Parlament s’hi hagin manifestat en aquest sentit, el cert és que el rellotger major del Regne d’Espanya, en aquest cas, es diu Mariano Rajoy. I ja hem pogut constatar durant els últims temps que el PP no té problemes per forçar els límits de la legislació. Transcorreguts els dos mesos de rigor des de la data en què s’havia de celebrar el ple suspès… podria el govern espanyol tornar a convocar eleccions a Catalunya unilateralment? Si fos així, el termini s’exhauriria d’aquí a molt poc, entre el 31 de març i el 2 d’abril.

Xavier García Albiol al faristol del Parlament. Foto: ACN

Albiol i Iceta insinuen que el rellotge “ja corre”

Corre o no corre el rellotge? Ningú no ho sap i pocs en parlen. Els mitjans de comunicació no n’han fet grans titulars i sembla que la qüestió no és a l’agenda. Però, de mica en mica, la idea va fent-se lloc. El líder del PP, Xavier García Albiol, va deixar entreveure la setmana passada que, segons la seva opinió, el rellotge de la investidura ja havia començat a córrer, ja que, amb la proposta de Jordi Sànchez com a candidat, s’havia d’entendre que la investidura de Puigdemont al gener passat havia estat frustrada. Així es va expressar després de la seva entrevista amb Roger Torrent en la ronda de contactes per a la investidura de Sànchez. Volia Albiol llançar algun tipus de globus sonda amb les seves declaracions?

El Tribunal Constitucional (TC), de moment, evita pronunciar-s’hi. El Govern del PP ens ha habituat que sigui el Constitucional qui li resolgui aquesta mena de ‘marrons’ jurídics i tècnics. Però el tribunal va evitar la setmana passada de manera implícita pronunciar-se sobre aquesta qüestió, rebutjant les mesures cautelars que havia plantejat el PSC en el seu recurs d’empara per la no-celebració del ple del Parlament. Tanmateix, el PSC també té la teoria que el rellotge ja corre. Miquel Iceta, com recull el diari ‘El País’, insistia fa poc en aquesta tesi.

Què dirà el TC si el Govern li pregunta sobre els terminis de la investidura catalana? FOTO: Zarateman

El precedent del ‘tamayazo’

Quins són els arguments jurídics dels qui defensen que el rellotge ja estaria corrent? Ho explicava el periodista Guillem Martínez en un article a ‘CTXT’ l’endemà de la suspensió del ple d’investidura: si fem cas del precedent del ‘tamayazo’, el rellotge ja corre. Caldria fixar-se en què va passar a la comunitat de Madrid l’any 2003. En aquella ocasió, el candidat del PSOE a la presidència, Rafael Simancas, no va ser investit perquè dos dels diputats del seu partit,  Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, es van convertir en trànsfugues i va perdre la majoria. En aquella ocasió, a petició de l’Assemblea de la Comunitat de Madrid, el Consell d’Estat va emetre un informe on considerava que, tot i que el debat d’investidura es va suspendre sense haver-se arribat a votar (els diputats trànsfugues van fer pública la seva decisió el mateix dia del debat), el rellotge havia començat a córrer en aquell moment. Cal dir, però, que finalment Simancas sí que va sotmetre’s a una investidura (que va perdre per les abstencions de Tamayo i de Sáez), però això va ser després que el Consell d’Estat emetés el seu informe.

Més indicis en aquesta direcció: a principis de febrer, ‘La Vanguardia’ publicava una informació, signada per Iñaki Ellacuria i José María Brunet, on s’esmentava citant fonts d’un sector del Tribunal Constitucional que el rellotge ja estava corrent a partir del moment en què el 30 de gener hi va haver un intent frustrat d’investidura. En tot cas, ni el TC ni ningú no han volgut pronunciar-s’hi. Però… què passaria si el Govern espanyol plantegés aquesta qüestió de manera oberta transcorreguts els dos mesos? Què diria, llavors, el TC? Podria el Govern espanyol, via 155, convocar unes noves eleccions passat aquest termini? No és clar. Probablement hi hauria un bon batibull legal en cas que l’Executiu volgués fer-ho, però la possibilitat hi és. El que sorprèn és que els partits independentistes –com a mínim de portes enfora— no treballen amb aquesta tesi.

El president Puigdemont i la número dos d’ERC, Marta Rovira, al centre de la capçalera de la manifestació del 7-D a Brussel·les. Foto: Blanca Blay / ACN

Com afrontarien els partits una reedició electoral?

Com que al cap i a la fi és Rajoy i el PP els qui tenen la clau d’una possible reedició electoral, resulta important preguntar-se si a la dreta espanyola li convé o no aquest escenari. Rajoy tem l’ascens electoral de Ciutadans, i repetir eleccions podria equivaldre a repetir la trompada del desembre. Tot i això, la situació del PP a Catalunya és tan precària que molt pitjor no li pot anar. Per contra, uns nous comicis allargarien el 155 i generarien molta convulsió en el si del sobiranisme. Tenint en compte els terminis electorals i negociadors, si els nous comicis se celebressin a finals de maig, seria molt difícil la formació d’un Govern fins al setembre vinent, la qual cosa allargaria l’aplicació de l’article 155 durant gairebé un any.

Amb unes noves eleccions afloraran encara més les contradiccions dels sobiranistes. I després de dos mesos de negociacions frustrades, davant la incapacitat per posar-se d’acord i la pluja de retrets que hi ha hagut, l’electorat ‘indepe’ pot desmobilitzar-se o actuar de manera imprevisible. Les contradiccions serien múltiples en tots els partits. Carles Puigdemont, després d’incomplir la promesa del seu retorn, s’hi tornaria a presentar? Junts per Catalunya assenyalaria ERC com els responsables d’haver-se “arronsat” davant les pressions de l’Estat i no haver desobeït per investir el president a distància?

I quin seria el discurs d’ERC? Els republicans han llançat durant les últimes setmanes alguns senyals en la direcció d’aproximar-se als Comuns i al PSC. L’article de Joan Tardà a ‘El Periódico’ en aquesta direcció va suposar un autèntic terratrèmol. Però aquesta aproximació difícilment es produiria amb l’actual situació repressiva i amb presos polítics. En cas de reedició, ERC potser podria plantejar altres escenaris, tot i que caldria veure quin seria el cost en termes electorals que això podria suposar. I la CUP? Recolliria els desencantats dels grans partits independentistes, o, per contra, seria castigada per haver bloquejat la formació del Govern?

Ningú no sap quin Parlament sortiria de la reedició electoral. Tot indica que és difícil que els partits constitucionalistes s’hi imposin per majoria absoluta. Però… i si l’independentisme baixa dels 68 diputats? Llavors, Junts per Catalunya i ERC miraran cap als Comuns per intentar d’aconseguir el seu suport, un gest que podria servir al PP i a Ciutadans per desgastar Podem en l’àmbit estatal.

Tot i això, sembla que els independentistes no estan gaire preocupats. Les negociacions continuen i també la pluja de noms de candidats que poguessin ser del grat de la CUP. Però, al mateix temps, ja són diverses les veus que comencen a preparar el terreny electoral. El mateix Carles Puigdemont, en una entrevista a ‘El Punt Avui’, afirma que unes noves eleccions no serien “cap tragèdia”. Carles Riera, de la CUP, ha dit que no serien cap fracàs.

Noves eleccions a finals de maig. Sense Govern, potser, fins al setembre. Un any de 155. Un any sense Generalitat, i no s’hauria acabat el món. La reflexió que farien algunes veus des de la dreta espanyola: “Ho veieu? Al final, l’autogovern no és una cosa tan important”.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog