Quim Torra i la victòria pòstuma de Reagrupament

La decisió de Carles Puigdemont de designar Quim Torra candidat a la presidència de la Generalitat és la victòria pòstuma de Reagrupament. Avui dia, poques persones saben què és, això de Reagrupament. Però, en el seu dia, aquesta escissió d’ERC va gaudir d’un ampli predicament mediàtic. Reagrupament va assentar per primer cop d’una manera ordenada les bases polítiques d’un ideari sobiranista en clau liberal, allunyat de la tradició que fins llavors havia tingut l’independentisme modern, vinculat majoritàriament amb expressions d’esquerra des de la fundació del PSAN l’any 1968. Reagrupament va provocar una gran trencadissa. Un trauma. El 2009, Quim Torra va fer el pas del minoritari sector sobiranista d’Unió Democràtica a Reagrupament. De fet, encara n’és membre, segons explicava ahir RCat en un comunicat a la seva web. Ara, l’antic partit polític és una associació, però encara es fa sentir. La investidura de Torra representa una victòria pòstuma per a aquest món.

Al cap de pocs minuts que Puigdemont el designés candidat van ser diverses les veus que van recuperar a les xarxes socials els tuits de Quim Torra sobre els “espanyols”. Una sortida de to que va veure la llum quan Torra ocupava la presidència interina d’Òmnium el 2015, un càrrec que, després de la polèmica, no va renovar. Si una cosa comparteixen Torra i Puigdemont, és la seva intensa passió per Twitter. I Twitter, de vegades, el carrega el diable.

Però també és cert que, malgrat les seves formes a les xarxes, Quim Torra és una persona afable i empàtica en el tracte directe. Culte, format i intel·lectual, apassionat del periodisme català dels anys trenta, Torra és una persona amb capacitat constructiva i bones formes (Antoni Gutiérrez, consultor en comunicació gens sospitós de ser un hiperventilat ‘indepe’, va parlar en termes molt positius del seu discurs de fa algunes setmanes al Parlament).

Enric Juliana ha parlat en els seus articles del gen convergent, que sempre guanya i acaba imposant-se en la dinàmica interna dels partits sobiranistes. Però existeix un altre gen: el gen Reagrupament. L’MHP Torra pot imprimir un altre to a la política catalana, certament… Però també du incorporada una part d’aquest ADN.

Què és, això de Reagrupament?

Els ‘reagrupats’ van néixer durant el tripartit com a corrent intern per unir els sectors d’ERC contraris a l’aliança amb el PSC i ICV-EUiA. Liderats per l’exconseller Joan Carretero, finalment van decidir escindir-se. La trencadissa va ser enorme. Molts hi van veure la mà negra de David Madí, factòtum d’Artur Mas. L’objectiu era presentar Esquerra com un partit de botiflers per haver pactat amb els socialistes. En aquells anys, tot s’hi valia per desgastar l’ERC de Carod-Rovira i de Puigcercós. Així va començar la competició en els espais del món convergent per veure qui era més ‘indepe’. Carod parlava de la “pluja fina”: Reagrupament era tot el contrari. Un sobiranisme menys social i més nacionalista, patriòtic i intens, que de vegades (no sempre) pot donar lloc a episodis de certa hiperventilació.

Reagrupament va triomfar als mitjans de comunicació, en especial en alguns espais mediàtics amb més afinitat amb CiU, que li van donar amplis altaveus. (No va ser un cas únic: més tard, en una línia ideològica similar, apareixeria Solidaritat Catalana per la Independència, liderada per Joan Laporta, Uriel Bertran i l’inefable Alfons López Tena, avui convertit en un dels crítics més ferotges del processisme). Reagrupament, però, va fracassar rotundament en les eleccions catalanes del 2010. A Solidaritat, amb el mediàtic expresident del Barça de número 1, tampoc no li va anar gaire més bé: 4 diputats. Tots ells anaven a menjar-se el món. Però, a l’hora de la veritat, CiU va obtenir 60 escons.

Reagrupament i el seu líder van acabar integrant-se a Convergència. Sergi Sol, mà dreta d’Oriol Junqueras, escrivia precisament aquesta setmana en un article a CRÍTIC que és en aquest espai “on acaben tots aquests invents tan nacionalistes i tan poc nacionals”, amb referència precisament a Reagrupament. Sol té raó, però el cert és que els ‘reagrupats’ van plantar una llavor que, si bé no ha fructificat orgànicament, ha acabat impregnant ideològicament tot el món sobiranista. En trobareu traces a Junts per Catalunya i al PDeCAT, sí, però també a ERC i a la CUP –no són pocs els cupaires que simpatitzen amb Torra. Moltes de les coses que hem vist en els últims anys en porten la marca: els fronts patriòtics i la mistificació de la unitat, el concepte de les “eleccions plebiscitàries” com a substitutiu del referèndum, la teorització de la DUI com a solució definitiva… També propostes com la de Jordi Graupera, amb la seva candidatura Barcelona és Capital, beuen del pòsit ideològic i del relat que va començar a gestar-se en aquest espai.

Si finalment Quim Torra és investit, s’obrirà una nova fase en la política catalana. Torra té una altra característica destacable: pensa per si mateix. Això, en la política de partits, és un esport de risc. És un vers lliure de rima difícil. Sempre ho ha estat. Ha estat capaç, per exemple, d’enfrontar-se com a vicepresident d’Òmnium a Artur Mas i a l’aparell de CDC durant les negociacions que van acabar derivant en Junts pel Sí l’any 2015. Torra era partidari de fer una llista sense polítics. Cap ni un. Tampoc Mas. La vella Convergència no li ho va perdonar. Ho vam explicar en aquest reportatge. Artur Mas va designar Puigdemont perquè pensava que no li faria ombra i li rendiria comptes… fins que Puigdemont va decidir començar a actuar per si sol. Ara Puigdemont ha designat Torra, però… què farà el nou president?

El gen Reagrupament, avui més fora que dins d’ERC, ha canibalitzat la vella Convergència i el nou PDeCAT. És la victòria pòstuma del doctor Carretero. El tigre que va despertar David Madí per destruir ERC i que ara cavalca lliure.

3 comentaris
  • Josep M Armengou i Iglésias 11 de maig de 2018 - 12:52

    Moltíssimes gràcies, Roger, per il.lustrar-nos tan vivament.
    Gràcies per l’article de Gutíérrez Rubí, que m’havia passat per alt.
    Ara és l’hora de la veritat, mentre tanta gent s’entretén amb els piulets i les seves misèries.
    Travessem un drama colossal i farem bé tots plegats d’anar per feina, començant per canviar d’arrel la vida dels desvalguts, que és un escàndol.

  • Lluís Soler Soler 12 de maig de 2018 - 14:02

    S’ha escollit un president etnicista i marcadament liberal, que conduirà el relat a l’àmbit nacional i l’allunyarà del temut (pels poders econòmics) terreny sociopolític. Comença la funció!

  • vado 16 de maig de 2018 - 4:47

    Una mala noticia que la gent de reagrupament (que en votació directe no treuen ni 1/2 diputat) encapçalin el moviment sobiranista. Distorsiona absolutament la naturalesa política d’aquest moviment i portarà al fracàs
    Calia un president amb prestigi més enllà del sobiranisme estricte (p.e. Maragall) amb 2 vicepresidentes potents (p.e. Artadi, Muste)

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Roger Palà (Barcelona, 1978) és periodista, cooperativista i un dels editors de CRÍTIC. També col·labora a la revista 'Enderrock' i a Nació Digital. Ha estat coordinador de l'Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. També ha pres part del projecte de la Directa i ha treballat o col·laborat en mitjans com Enderrock, revista de la que va ser cap de redacció durant nou anys, El Triangle, El Temps o diari El Punt.

Cerca al blog