I si la solució són unes noves eleccions a Catalunya?

Vivim moments d’enorme confusió en el món independentista. És cada cop més evident que no hi ha una estratègia compartida entre els diferents partits ‘indepes’. Això està derivant en alguns episodis de frustració, com es va veure amb les protestes davant del Parlament de Catalunya després de l’acte commemoratiu de l’1-O. I va tornar a quedar palès ahir en el ple del Parlament amb la forta topada entre JxCat i ERC sobre els diputats suspesos per Llarena. La situació de desconcert corre el risc d’acabar esdevenint crònica. Ens trobem en un atzucac perquè ningú no té clar què fer i on anar. Com sortir-ne? Aquests dies s’ha parlat molt d’unes possibles noves eleccions a Espanya, per la debilitat de l’Executiu de Pedro Sánchez. Però i si la solució fossin unes noves eleccions a Catalunya?

Hi ha dues famílies dins l’independentisme. Dues visions molt diferents, gairebé confrontades, sobre què fer. Dues vies: la via de l’acumulació de forces i la via insurreccional. La primera aposta per aplicar dosis de pragmatisme, alentir els tempos, no marcar-se dates límit, i mirar d’incrementar suports, ja sigui per plantejar nous embats a l’Estat, ja sigui per forçar una negociació sobre un referèndum. La via insurreccional, en canvi, creu que l’1-O va ser una finestra d’oportunitat que encara no s’ha tancat, i que a partir d’una mobilització massiva i d’aplicar la desobediència institucional es pot aconseguir la independència unilateral.

Entremig de les dues vies hi ha matisos, diferències de tempo, d’anàlisi i d’actitud… Però el fons de la qüestió és aquesta: o acumulació de forces a llarg termini o insurrecció ja. Però, a hores d’ara, hi ha un gran problema: no sabem quina d’aquestes dues visions té més pes dins de l’independentisme. En les eleccions del 21-D, convocades via 155, aquest debat no va ser sobre la taula. Van ser unes eleccions molt emocionals, encara amb la ressaca de l’1-O i dels presos polítics. Els partits independentistes no van parlar prou clar sobre quins eren els seus programes. ERC –partidària avui de la via pragmàtica– venia de pressionar per la DUI i acabava de veure escapçats els seus lideratges. La CUP parlava d'”implementar la República”, però no explicava com fer-ho després de la desfeta del 155. Però el problema és que a qui afecta més aquesta manca de definició és al partit que va imposar-se dins del bloc ‘indepe’ el 21-D: Junts per Catalunya.

Junts per Catalunya, entre la retòrica ‘cupaire’ i el referèndum pactat

JxCat es va presentar amb un programa de restitució de Puigdemont, de fer efectiva la República… I va guanyar. Una part significativa de l’electorat va comprar aquest discurs. Es va detectar un transvasament significatiu de la CUP als juntaires. Però, després, res d’això no s’ha acabat duent a la pràctica. Puigdemont no va tornar per ser investit (però això no va impedir que JxCat i una part de l’independentisme més abrandat culpés Roger Torrent de no voler-lo investir a distància: sobta que a Puigdemont, en canvi, ningú li hagi recriminat mai des d’aquests espais que no fes el gest de desafiar l’Estat creuant la frontera). El president Torra, malgrat els seus discursos i ultimàtums, tampoc no ha fet cap pas per fer efectiva la República. A estones, JxCat té una retòrica rupturista pròpia de l’esquerra ‘indepe’. Però, al cap de 10 minuts, potser ja parla de referèndum pactat. Al final, l’únic fet és que el discurs ‘legitimista’ va acabar impregnant tot el debat, i els partits ‘indepes’ d’esquerres, que tenien més vots que JxCat, van acabar investint un president avalat per l’espai convergent sense proposar un candidat alternatiu.

Si volen que l’actual situació de desconcert no es cronifiqui, els partits independentistes han d’abordar una vegada per totes la qüestió programàtica. Els partidaris de la via més pragmàtica han d’explicar en què es concreta la seva aposta per l’acumulació de forces: quant de temps pot durar aquest procés? Quines garanties hi ha que sigui un èxit? No acabarà derivant en un retorn al ‘peix al cove’? L’alentiment dels tempos forma part d’algun tipus d’estratègia per intentar matisar les penes en el judici de l’1-O?

També els insurreccionalistes han d’explicar-se, probablement més encara. Més enllà d’eslògans, quan parlen d’implementar la República, a què es refereixen? Com ho ha de fer el Govern de la Generalitat per prendre el control del territori contra la voluntat de l’Estat espanyol? Si l’Estat aplica de nou el 155, quina estratègia tenen per tal que no es faci efectiu una segona vegada? Quins costos hauria d’assumir l’independentisme per explorar aquesta teòrica finestra d’oportunitat? Més presos polítics? Conflicte social obert, tenint en compte que una gran part de la població no està a favor de la República Catalana? Algú contempla un escenari de violència? I al fons de tot, en ambdós casos, hi manca una reflexió sobre què va ser i què representa l’1-O, més enllà de l’èpica i la nostàlgia: va ser un referèndum vinculant, o per les condicions en les quals es va celebrar no se l’hi pot considerar?

Eleccions amb les cartes sobre la taula

Un cop aquestes cartes siguin sobre la taula, potser unes eleccions catalanes poden ser una solució per determinar en quin punt ens trobem, i esbrinar quina de les dues vies és la majoritària. Sabent, però, que calibrar en unes eleccions la força d’aquestes dues opcions aportaria llum, però tampoc no és garantia de cap sortida. L’exercici previ de sinceritat seria imprescindible; però, si els partits segueixen ancorats en la retòrica processista, l’atzucac es reproduirà. També és molt possible que la competició entre partits ‘indepes’, com ja va passar durant les setmanes prèvies al 27-0, acabi fent que aquesta clarificació sigui impossible. Així mateix, difícilment cap de les dues vies s’hi imposarà de manera rotunda a l’altra. Podria ser que es donés una situació d’empat tècnic. Difícilment cap de les opcions s’hi imposarà de manera rotunda.

Però, si una de les dues opcions s’hi imposa de forma significativa, s’aclaririen algunes coses. Si la via insurreccional és majoritària dins del bloc ‘indepe’, els seus defensors hauran de mirar d’arribar a acords amb l’independentisme més partidari de l’acumulació de forces per clarificar com pot aplicar-se ara la via unilateral (perquè difícilment podran fer-ho ells sols, a menys que disposin d’una majoria molt aclaparadora). Caldrà veure si els pragmàtics s’hi mostren a favor i en quina mesura es pot produir aquest nou embat. Si, per contra, els partidaris de l’acumulació de forces s’hi imposen, o bé hauran de pactar amb els insurreccionals (que potser no hi voldran, perquè ho consideraran una renúncia) o buscar aliances més enllà del bloc independentista: podrien els pragmàtics arribar a acords amb els Comuns, per exemple, o fins i tot amb el PSC, en el que de ben segur seria vist com una gran traïció pels partidaris més abrandats de l’unilateralisme?

El quart espai: el grauperisme-ponsatisme

Tots els partits treballen amb enquestes. I algunes d’aquestes enquestes diuen que la CUP pot sortir reforçada d’un escenari electoral, recuperant el vot més unilateralista cedit a JxCat. Els ‘cupaires’ veurien els comicis amb bons ulls –i, de fet, algunes veus ja els han reclamat públicament. ERC, en canvi, els defuig. Els indicadors demoscòpics assenyalen que podria sortir-ne reforçada, però l’anàlisi dels republicans és que un hipotètic creixement de la CUP dins del bloc ‘indepe’ faria més complicada l’estabilitat del Govern. Des d’ERC apunten que estan preparats per anar a eleccions, però que seria preferible tenir un debat de programes amb l’actual composició parlamentària. “No sabem si Junts per Catalunya ha fet bé els números; nosaltres els hem fet”, apunta una veu dels republicans.

Tampoc no cal menystenir escenaris nous, com la possible aparició d’un quart espai ‘indepe’ al Parlament, el que podria representar el grauperisme-ponsatisme. El grauperisme-ponsatisme (amb referència a les figures de Clara Ponsatí, exconsellera d’Educació, i del filòsof mediàtic Jordi Graupera) aspira a consolidar-se com un espai ni de dretes ni d’esquerres partidari d’un independentisme a ultrança. Una versió millorada de la Solidaritat Catalana per la Independència d’Alfons López Tena i Uriel Bertran (López Tena resta avui molt allunyat dels partits del procés i considera que la independència de Catalunya és impossible). Ponsatí i Graupera consideren, amb matisos, que els partits tradicionals de l’independentisme han traït el moviment i que cal fer ‘foc nou’. Hi ha lloc per a un quart espai? Podria el grauperisme-ponsatisme confluir, ni que fos des del punt de vista tàctic, amb la CUP?

El risc per als ‘indepes’ és un mal resultat electoral, derivat del fet que una part dels seus votants es quedessin a casa, i que Ciutadans, el PSC i el PP sumessin prou per formar Govern. El PSC pot veure millorades les seves expectatives arran de l’ascens de Pedro Sánchez a La Moncloa i la manca de lideratge a Catalunya en Comú després de la marxa de Xavi Domènech. Però, encara que pugui semblar contradictori, són més d’un i més de dos els pragmàtics que, amb la boca petita, comprarien un escenari de Govern independentista en minoria, que obligués necessàriament a obrir el ventall de pactes més enllà de la CUP. Un trencament dels blocs per la via dels fets consumats. Tècnicament, a partir del 27 d’octubre el president pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Unes eleccions que només seran útils si s’hi parla de la veritat.