Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Coses que he après fent periodisme l’any 2018

10/01/2019 | 18:25

Fent Crític. Foto: CRÍTIC

Els qui em coneixeu sabeu que no sóc precisament una jove promesa. El 2018 he travessat la frontera dels 40, i això et permet veure les coses amb certa perspectiva. Fa 20 anys que treballo de periodista. Això té coses bones: acumules una mica d’experiència, tens cert coneixement del sector i de com funcionen els mitjans, i has fet bons amics a tot arreu (i bé, per què no dir-ho, també alguns –pocs, molt pocs– enemics). També hi ha coses dolentes: no sóc tan ràpid de reflexos, ni tinc la capacitat de treball d’abans, hi ha coses que em costen més d’entendre i les ressaques són més dures. Però, tot i això, intento no perdre la capacitat de sorprendre’m i d’aprendre. Per això cada any intento fer l’exercici mental d’elaborar una llista amb les coses que he après –o he constatat– durant l’any anterior, sempre en relació amb això del periodisme. Aquesta és la meva llista del 2018 que tot just deixem enrere.

Les trinxeres han guanyat pes, i això no ‘mola’

Les trinxeres periodístiques són a l’ordre del dia arreu del món. I a Catalunya han guanyat molt pes durant els últims anys. L’herència periodística del procés no és positiva: menys matisos, més periodisme de partit i menys qualitat informativa. I els qui intenten exercir l’ofici seguint les normes més bàsiques –allò de contrastar les fonts, oferir pluralitat de punts de vista, etcètera– ho tenen pelut, perquè sovint són titllats de còmplices de l’adversari, de traïdors, de posar pals a les rodes… O també, de manera despectiva, amb l’etiqueta d'”equidistants”. “En periodisme has de prendre partit”, diuen alguns esmentant de manera interessada i descontextualitzada la cita gramsciana. Però una cosa és prendre partit i una altra cosa molt diferent fer partidisme (que és el que fan molts dels qui després t’acusen de còmplice, traïdor, etcètera). Cal reivindicar que es pot fer un periodisme compromès, fins i tot ideològicament posicionat, i al mateix temps exercir-lo complint les directrius bàsiques de l’ofici. Perquè l’alternativa a això implica un empobriment brutal del debat públic.

La urgència de recuperar els matisos

Potser com a revolta personal davant de l’increment del periodisme trinxeraire, cada vegada m’agraden més el matís i la complexitat. Cal reivindicar de manera urgent el matís: assumir que el món, la política i el país són complexos és el primer pas per desfer-nos del pensament únic, com explica aquest article de ‘La Marea’. Si només llegim coses simples, acabarem pensant de manera simplista. Si no som capaços d’abordar la complexitat, actuarem i pensarem de manera maniquea. Per això m’agrada cada cop més llegir articulistes que no pensen exactament el que jo penso.

El miratge de les xarxes socials

Per a tota una generació de periodistes formats durant els anys noranta del segle passat, Internet i les xarxes socials han suposat un miratge. També ho van ser per a moltes de les persones que en aquells anys militaven en els moviments socials i en l’esquerra alternativa. És hora que comencem a assumir-ho: vam creure que les xarxes ens permetrien lluitar de manera més eficaç per canviar les coses, però no ha estat exactament així.

En el cas dels periodistes-activistes, vam entendre que Internet i les xarxes socials podien ser una eina per obrir esquerdes i per tirar endavant projectes que posessin en qüestió l”statu quo’ mediàtic. Mitjans com CRÍTIC són en gran part conseqüència d’això. Però, avui, les mateixes xarxes socials que van servir per mobilitzar el 15-M han servit perquè Vox consolidi el seu discurs i perquè l’extrema dreta de Trump o de Salvini guanyi posicions. Les mateixes xarxes que un dia van ser un bastió per lluitar per la pluralitat discursiva contra el pensament únic ara serveixen per difondre amb més eficàcia el discurs de l’odi i notícies falses.

Sense caure en un discurs apocalíptic i antitecnològic, cal ser conscients que les xarxes no deixen de formar part d’un ecosistema capitalista. I el capitalisme sempre troba fórmules per apropiar-se i integrar aquelles iniciatives que el qüestionen. Assumir això no vol dir deixar de fer servir les xarxes, però sí probablement ser conscients que la tecnologia, per si sola, no ens alliberarà. Que és tan sols un instrument, i que Facebook o Twitter, els grans distribuïdors de continguts del nostre món, representen un poder enorme més concentrat que mai en poques mans.

‘Infoxicats’ com un nen en una pastisseria. Foto: Alicia Kowalsky

Estem ‘infoxicats’, però fer dieta costa molt

Ramon Barnils deia –i ho deia a finals del segle XX, quan Internet encara gairebé ni existia– que havíem passat de tenir poques notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat. No estem més ben informats pel fet de poder accedir a més fonts, més tuits i més notícies de tres paràgrafs. Estem empatxats i ‘infoxicats’. Sabem que hem de fer dieta informativa, sí. Però això, en un moment de màxima eclosió de continguts, és molt complicat. Sobretot per aquells a qui ens agrada el periodisme (i ja no solament el periodisme: algun dia haurem de parlar d”infoxicació’ de sèries, d’entreteniment, de ‘memes’ de Twitter…). A l’hora de consumir informació, som com un nen amb barra lliure en una pastisseria i sense ningú que el controli.

Està molt bé dir que ets conscient que miraràs menys Twitter, però… com ho fas? Les xarxes són addictives, generen dopamina. Cada retuit és un petit xut d’autoestima. Com podem desintoxicar-nos? Aquesta reflexió ens la fem molt sovint a CRÍTIC: vam començar publicant un contingut diari, però sovint ens traïm a nosaltres mateixos i en publiquem més d’un. De vegades, la pressa i voler estar a sobre de l’actualitat –per tenir més subscriptors o més audiència– ens porta cap a això. És difícil no prendre part d’aquesta espiral.

Llegir en paper cada cop m’agrada més

El 2018 em vaig marcar el propòsit de llegir un diari en paper cada dia. Igual que feia fa 20 anys, quan no existien els mòbils intel·ligents. No sempre ho he aconseguit, però hi he estat bastant fidel, i és un exercici que recomano. Mentre llegeixo el diari en paper –20 minuts, mitja hora–, no em connecto a Twitter. I assimilo els continguts d’una altra manera. No m’importa la ideologia del diari o els seus plantejaments (ja sé de quin peu calça cadascun i m’agrada llegir punts de vista diferents del meu: tinc certa fe en la humanitat i crec que la gent més o menys formada som capaços de fer aquest exercici de manera conscient i madura).

Els dies que aconsegueixo començar la jornada havent llegit un diari en paper, em sento més bé. El pas següent és aconseguir llegir molts més llibres dels que ja llegeixo (admiro persones com en Toni Trobat, que és capaç de llegir tot això en un any). Les biblioteques de Barcelona són per a mi un gran aliat: aquest 2018 he trobat estones setmanals o quinzenals de biblioteca que m’han servit profundament.

El Picazo té això al salvapantalles de l’ordinador.

He d’aprendre a relativitzar-ho més tot

En termes generals, podríem dir que hi ha dos tipus de periodistes: els cínics –als quals no els importa res, que s’ho miren tot amb distància i no tenen cap fe en el periodisme com a eina de transformació– i els implicats –els qui creuen que el periodisme té una funció social i que pot canviar les coses. No és necessàriament dolent ser cínic –Kapuscinsky deia que els cínics no servien per a aquest ofici: jo ho poso en dubte–, però sempre m’he comptat dins de la categoria dels implicats. I això suposa molts disgustos. Perquè implicar-te molt a fons en les coses fa que aquestes t’afectin, sovint a un nivell humà: estrès, ansietat, depressió… Són paraules tabú però que afecten molts periodistes –des dels escalafons més ‘matxaques’ fins a les veus més públiques.

De tot això no se’n parla, perquè en aquest ofici has de ser dur, contundent i gèlid. El gran repte dels periodistes implicats és aprendre a relativitzar les coses. El 2018 ha estat un any dur en l’àmbit personal, i això ha fet que comenci a aprendre a relativitzar i treure importància a moltes de les coses que abans em preocupaven més. El meu amic Picazo té una vinyeta de ‘Mafalda’ al salvapantalles del seu ordinador que m’encanta: “–¿Tú que tomas para estar mejor? –Yo tomo distancia”.

El feminisme ha arribat per quedar-se (i això vol dir canviar coses)

Una de les grans alegries d’aquest 2018 ha estat la mobilització feminista del 8 de març i, col·lateralment, la mobilització de les dones periodistes. Tot això ha tingut la seva translació als mitjans, i de mica en mica es va notant que el discurs feminista fa un mínim forat, ja sigui perquè hi ha mitjans que obren seccions específiques dedicades al tema, perquè hi ha més consciència en l’àmbit de paritat en les seccions d’opinió i les tertúlies… Són avenços petits i que probablement, si ho mirem des de l’òptica del feminisme més transformador, no generen canvis estructurals. Però són el símptoma que alguna cosa està canviant.

Una de les coses de les quals he pres consciència aquest any és que aquests canvis impliquen també que, com a homes periodistes, replantegem els nostres rols. I probablement una de les poques eines que tinc a l’abast no és fer articles en clau “companya, jo t’entenc i em solidaritzo amb la teva lluita”, sinó simplement cedint terreny. Perdre presència i protagonisme. Si hi ha d’haver més dones a les tertúlies, vol dir que hi ha una sèrie d’homes que ara hi són que no hi han de ser (una altra cosa seria que entréssim a discutir si la tertúlia és un format intrínsecament masclista). Si hi ha d’haver més dones articulistes, vol dir que hi ha homes que ara escriuen que han de cedir els seus espais. I això és molt fàcil de dir… però molt difícil de fer. Sobretot, si accedir a determinats espais i altaveus t’ha costat molt d’aconseguir.

Trobar temps per deixar fugir la nostra ment

L’any 2007, el gran Sanjosex escrivia la cançó “Temps i rellotge”, una reflexió sobre els usos del temps, l’estrès i les dinàmiques productives, on avançava moltes de les coses que avui ens passen: “Hem de trobar temps per deixar fugir la nostra ment, llocs sense cobertura”. Sovint penso en aquesta cançó i en tot el que explica. El temps personal és molt important, i això és una altra de les coses que he anat aprenent durant el 2018. Hi ha una tendència general en molts àmbits de l’activisme: impulsem projectes amb vocació transformadora; però, per fer-ho, només és possible a base de grans dosis de militància, d’implicació personal, i de desgast humà. Ha estat així sempre. Som esclaus de la productivitat capitalista tot i que intentem fer projectes d’economia social i solidària que vagin més enllà d’aquest model. Com podem fugir d’aquesta espiral sense que això impliqui que els nostres projectes deixin de ser sostenibles?

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies