Què pot aprendre Barcelona de l’economia solidària?

Això és una crònica ficció de la ciutat postcapitalista, que arrenca al Sant Andreu cooperativista dels anys 30, passa per la Fira d’Economia Solidària d’aquest cap de setmana a l’antiga fàbrica Fabra i Coats i acaba en una futura Barcelona de l’any 2023. Què pot aprendre avui, doncs, la ciutat de Barcelona de l’economia solidària?

Sant Andreu del Palomar, any 1933

L’Andreuenca, cooperativa obrera de consum aixecada el 1879, fa un salt endavant en l’autoabastiment de les classes populars locals. Inaugura la matança de porc, la venda de pesca salada, els llegums cuits i la carnisseria, i adquireix una cambra frigorífica, un muntacàrregues i un dipòsit d’oli de 22.000 litres. Amb moneda social pròpia, emplea a 25 treballadors i participa de les fàbriques cooperatives de xocolata, sabó, aigües carbòniques, pastes per sopa, carbó i lleixiu. Des de 1913 sosté una caixa mutualista per a malaltia; d’ençà 1926 cobreix la pensió de vellesa, el subsidi d’invalidesa i el de maternitat. Disposa, a més, d’una caseta de banys a Badalona, d’una casa de colònies infantils al Ripollès i d’un servei de balneari per a les sòcies que pateixen malalties respiratòries.

De tarannà col·lectivista, l’Andreuenca arribà a organitzar el consum de 1.200 famílies –en foren socis el poumista Andreu Cortines o la miliciana Elissa Garcia- i, amb la Confiança Andreuenca o la Guardiola Familiar, va articular part de la vida socioecònomica del proletariat andreuenc. A l’ombra d’indústries com la Fabra i Coats, les obreres de l’Harmonia del Palomar aprengueren a crear –a partir de la pràctica cooperativista- una economia local basada en la fraternitat, on l’interès col·lectiu havia de substituir el lucre individual, on la necessitat era afrontada des del vincle solidari i la reciprocitat.

Antiga Fabra i Coats, any 2014

A la tercera edició de la Fira d’economia solidària de Catalunya, es mostren i articulen centenars d’iniciatives socioeconòmiques provinents de camps tan diversos com l’alimentació o la cultura, l’abastiment energètic o les telecomunicacions, la cura o l’habitatge, els serveis jurídics o l’arquitectura. Són iniciatives de dones i homes que, associant-se en cooperatives o en altres formes de relació en xarxa, desenvolupen democràticament processos de producció, intercanvi, consum, gestió o finançament de béns i serveis, per tal de satisfer les seves necessitats -econòmiques, socials, culturals- de forma ètica i solidària.

En un context marcat per la desprotecció dels més febles i per la vulneració dels drets socials i laborals de les classes populars, moltes de les iniciatives de l’economia solidària aspiren a la superació del règim econòmic capitalista, a una transformació que garanteixi la sostenibilitat digna i emancipadora de la vida del conjunt de la població. A la FESC, mostrant les seves fites quotidianes i conscient de les seves limitacions, l’economia solidària catalana s’obre a la societat en una invitació a somiar juntes les plenituds d’ambdues.

Barcelona, ciutat comuna, any 2023

En el centenari de la Festa de la Cooperació, instaurada el 1923 per l’Aliança Cooperativa Internacional, Barcelona forma part de les ciutats solidàries de la regió euromediterrània. Amb València, Marsella, Napòls, Tunis, Atenes i Alexandria, les anomenades ciutats cooperatives afronten el repte d’arribar a un 40% de les seves poblacions participant en algun dels circuits del Mercat Social. Són ciutats que han entés que la major riquesa és la produïda per elles mateixes resolent les necessitats dels seus habitants, i que la major font d’innovació social és la recerca del bé comú, la participació comunitària i la racionalització ecològica.

Els temps dels monocultius productius -siguin turístics, immobiliaris o tecnològics- han quedat enrere, desestimats per ser incapaços de promoure una economia urbana de caràcter orgànic, volgudament plural donada la complexitat de les necessitats humanes. Ja no es jerarquitza l’economia de la ciutat amb sectors estratègics convertits en marca, sinó que els barris són ecosistemes econòmics integrals, formats per centenars de xarxes i grups cooperatius de treball i consum, que articulen en circuits curts la producció i l’intercanvi dels béns i serveis; incloent-hi la distribució equitativa de les tasques de cura i reproducció social.

Alhora, la propietat col·lectiva i la gestió democràtica han substituit els antics consorcis de la propietat anònima i la gestió burocràtica, i des de la concertació pública-cooperativa-comunitària s’articulen les grans infraestructures urbanes com el sòl, les telecomunicacions, els proveïments energètics i d’aigua. Fins i tot el parc municipal i cooperatiu d’habitatge disposa de desenes de milers d’unitats que garanteixen l’accés a una llar.

Minimitzant la necessitat d’acudir als mercats globals, el sistema financer metropolità –un entramat coordinat de banca municipal, cooperatives de crèdit i grups d’estalvi territorials- recull gran part de l’estalvi de la població i l’inverteix en l’economia de proximitat, en projectes de recerca i coneixement i en cooperació internacional, segons les prioritats decidides a través d’un vast sistema obert i transparent de pressupostos participatius, que també s’apliquen a una part creixent dels pressupostos municipals.

La ciutat, finalment, ha començat un procés progressiu de posturbanització, i dels horts comunitaris s’ha passat a la creació de superilles per a vianants, cinturons verds i àrees preferents agroecològiques que, de forma creixent, abasteixen BarnaCoop, la gran central de compres des d’on es distribueix els proveïments alimentaris a les xarxes de consum barrials. Juntament amb els equipaments autogestionats que poblen tots els barris, s’està generant un nou concepte d’espai públic: llocs de vincle social on es conjuga el lleure, la participació política, l’activitat econòmica cooperativa i l’ajuda mútua. La ciutat postcapitalista comença a caminar.