10-N: la fi de la innocència

FOTO: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Catalunya no és un tema menor en el tauler d’escacs de la geopolítica mundial. L’independentisme català més naïf sovint afirma que només calia anar a votar el 9-N i, immediatament, negociar una sortida d’Espanya apel·lant a l’esperit democràtic de la Unió Europea i als Estats Units. Ara diran el mateix sobre votar en unes eleccions plebiscitàries i, immediatament, negociar la independència. Lamentablement, en la realpolitik internacional i sota un sistema capitalista de mercat com l’actual, tot depèn dels interessos del poder polític, dels mercats financers i de les grans corporacions. La voluntat d’un poble forçarà la màquina. La consulta, la d’ahir amb 2’2 milions de vots i la que s’haurà de fer en el futur, tindran una força potentíssima. Però si la voluntat de decidir –no el dret- va de debò els partits polítics catalans haurien de deixar de fer el teatre polític dels últims dos anys i posar-se les piles en geopolítica. Només amb bons eslògans, votacions il·legalitzades i posant llaços grocs per tot el país no es guanyarà. Això no és un joc de nens. És una revolució en tota regla.

L’Estat espanyol, després de dècades d’obediència als amos del món, s’hi nega en rotund. El Madrid del poder, dels ministeris i de les ambaixades no donarà suport mai a la consulta. El govern del PP, però tampoc un del PSOE, té la capacitat de permetre una escissió. Una independència de Catalunya trencaria un estat amb 300 anys d’història comuna, destrossaria l’economia espanyola i provocaria un daltabaix en un dels països claus de la crisi financera i del deute del Sud d’Europa. A més, si Catalunya s’independitza, Euskadi accelerarà. Espanya és un Estat fort econòmicament, políticament i militarment. No és, tot i que algú s’ho cregui, un Estat marginat, cutre i poc respectat.

L’Estat espanyol té molts més amics que la nostra pobra, bruta, trista i dissortada Catalunya. Els cinc països amb dret de vet a l’ONU, els Estats Units, la Xina, Rússia, França i el Regne Unit, són ferms aliats seus. Ha tingut un director de l’FMI (Rodrigo Rato), té un seient al Consell de Seguretat de l’ONU i veta la presència catalana a la UNESCO. Ha estat convidada al G-20, és un país bàsic dins la UE i l’euro i, pel seu pes demogràfic, sempre té poder a la Comissió Europea. Les empreses transnacionals espanyoles (Inditex, Repsol, Telefónica, Banc Santander, BBVA) són la punta de llança del neoimperalisme espanyol a l’Amèrica Llatina. L’Exèrcit té una força militar moderna i integrada en una OTAN creada, en teoria, per defensar-se mútuament de qualsevol agressió.

Estats Units i la UE?

L’Informe Lugano de Susan George ens diria segurament avui que la independència catalana no interessa gaire als més poderosos. Ni als de l’Ibex 35 ni tampoc als de Wall Street.  Les últimes independències (Montenegro, Kosovo, Sudan del Sud o Osètia del Sud) han comptat amb el suport entusiasta d’Estats Units o de Rússia. Ara els Estats Units i la UE no volen sentir a parlar de més independències a Europa. Recordeu què va dir Obama sobre el cas d’Escòcia? Washington ha donat suport a Espanya, fins i tot sota la dictadura de Franco, a canvi de bases militars i d’un mercat obert per a les seves empreses. Fins i tot el 2011 el govern de Zapatero va cedir als Estats Units la base militar de Rota com a seu naval de l’escut antimíssils. França mira el cas català pensant en els melons per obrir a Còrsega, a la Bretanya, al País Basc o a la Catalunya Nord; Itàlia no s’hi fica perquè té el mateix risc a Sardenya i el repte de la Lliga Nord; el Regne Unit lluita per mantenir Irlanda del Nord i no acceptarà un desmembrament; i a Bèlgica, tres quarts del mateix. La resta responen NS/NC excepte els països bàltics. Què diu, però, la totpoderosa i reunificada Alemanya? Merkel dóna ple suport a Rajoy i només sembla interessada que els països del Sud redueixin el dèficit i paguin el deute. La secessió catalana seria un sotrac per a la malmesa economia espanyola: perdria de cop el 19% del PIB, bona part de la capacitat industrial i d’exportació, s’hauria d’endeutar encara més… i podria acabar sent rescatada per la UE.

I… Rússia i la Xina?

El nou sistema-món, segons explica el periodista i analista internacional Ignacio Ramonet, ha donat peu a un món multipolar amb més actors en joc (i en xoc) fora de la UE i dels EUA. S’han fet contactes seriosos amb països emergents com el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina o Sud-àfrica? Rússia, després dels fets de Crimea i d’Ucraïna, no semblaria un aliat democràtic. I la Xina? El PP ja va eliminar la competència per aplicar justícia universal de l’Audiència Nacional per satisfer les queixes de Pequín. L’Aràbia Saudita o Qatar, amb excel·lents relacions amb la monarquia espanyola, reconeixeran una Catalunya independent? Israel tampoc no seria el millor aliat mentre mantingui territoris ocupats a Palestina. I Turquia? Lluita contra el Kurdistan.

Els únics governs internacionals que s’han mostrat mínimament favorables a la consulta i que serien proclius a donar suport a la independència respecte Espanya serien els governs progressistes d’Amèrica del Sud. El Foro Sao Paulo, en una trobada celebrada a La Paz l’agost passat entre partits d’esquerres de la regió, va donar suport a la consulta. ERC, ICV-EUiA i la CUP hi tenen vincles. Tot i això, no sembla que CiU tingui ganes d’arribar a acords amb revolucionaris ni bolivarians.

Què pot fer Catalunya?

Catalunya no té influència econòmica (quina gran empresa catalana és partidària de la independència, a banda de Grífols?), ni política (no té presència en cap organisme internacional), ni militar (no té ni servei d’intel·ligència) ni demogràfica (un país petit, de 7 milions d’habitants). La crisi ha enfonsat encara més a Catalunya, l’antiga locomotora de la Península; la Generalitat no té qui li presti diners per tenir crèdit. Té el 80% dels seus deutes, uns 40.000 milions d’euros, en mans de l’Estat espanyol i de 20 bancs espanyols i internacionals. La indústria, des del textil que va fer néixer la burgesia fins a l’automobilística Seat (en mans alemanyes), es deslocalitza. El sistema de caixes d’estalvis català es va enfonsar, la connexió ferroviària amb Europa està encara per fer, el port de Barcelona no rep les inversions necessàries per competir amb els grans ports europeus i l’aeroport del Prat no pot convertir-se en un hub internacional perquè Barajas ho impedeix.

L’exeurodiputat i coneixedor de la realitat comunitària Raül Romeva es preguntava en una entrevista fa uns mesos a El Punt Avui si “algú pensa que França, Regne Unit o Alemanya poden donar un cop de mà als independentistes? Si s’han d’aliar amb algú, s’aliaran amb Madrid, perquè és el seu igual. Però això no vol dir necessàriament que hi estiguin en contra”. Segons ell, que és expert en conflictes internacionals com el de Bòsnia, “el gran error històric de l’independentisme és pensar que, com que a Madrid no ens fan cas, a Europa sí que ens entendran”. Molts d’aquests països miren el cas català pensant com els pot afectar a ells. “El que he après en deu anys movent-me per la UE és que al final prima un sentit pragmàtic”, conclou Romeva.

Al final, algú hauria de recordar als independentistes més naif, que no cal fer més mossaics gegants ni fotografies unitaristes. “És la geopolítica, estúpid!”, parafresejant la frase que va encunyar James Carville com a estrateg de la campanya presidencial de Bill Clinton l’any 1992.

12 comentaris
  • JORDI ROMERO VILLALBA 10 de novembre de 2014 - 13:05

    No he entès ben bé que proposes. Que ho deixem córrer perquè som uns tontos enganyats? Que necessitem un exercit i un servei d’espionatge?, que hem d’aprendre idiomes? Que som una colla de friquis que no ens enterem de res?

  • dddquijano 10 de novembre de 2014 - 13:19

    Molt d’acord amb tots els arguments del text. Però no obstant em xoca una mica el plantejament que sembla tenir l’article: que si Catalunya s’independitza d’Espanya, aquesta segona continua sent igual de poderosa (geopolíticament parlant) cara a la resta de països del món, i que Catalunya no té “influència econòmica, ni política ni militar ni demogràfica” i a més té una situació econòmica compromesa.
    Però en canvi sembla lògic pensar que si Espanya perd un 16% de la seva població i un 19% del seu PIB, no continuarà sent el mateix “Estat fort econòmicament, políticament i militarment”, i segons com es juguin les cartes, part d’aquest valor “geopolític” pot traspassar-se cap a Catalunya. En aquest cas és cert que Catalunya no es convertiria en cap “superpotència”, ni molt menys (i “déu nos en guardi”! ;-)). Però sí que podria ser un petit estat prou respectable dins la geopolítica internacional i tenir una mica més de recursos i capacitats per millorar la seva situació econòmica que a l’article es descriu com a tant catastròfica (com si la d’Espanya fos gaire millor!).
    En tot cas, quines propostes planteges per un procés d’independència amb més garanties d’èxit? (a banda de deixar de fer mosaics gegants i fotografies unitaristes)?

  • birrabel 10 de novembre de 2014 - 14:20

    Seria interessant aprofundir en el que pot fer Catalunya en un context no precisament partidari de canvis substancials. S’apunta però no es respon i sembla clau per deixar enrere, tot i que és un argument discutible, la innocència. Estic d’acord en l’avís que conté l’article però cau excessivament en un retrat de “no alternativa”. A banda de ser un argument desempoderant convé recordar que cap canvi s’aconsegueix sense certa innocència.

  • Pau Planas Puigbert 10 de novembre de 2014 - 20:27

    L’inici de l’article estava bé: era una advertència i una crítica a l’independentisme naïf que es pensa que amb quatre grans mobilitzacions festives caurem en gràcia a tot el món i “l’Europa democràtica i moderna” obligarà a la “dictatorial i primitiva” Espanya a negociar la independència…. Però cap a la meitat de l’article se m’ha fet excessiu el llistat exhaustiu d’escenaris adversos a la independència… I al final l’article ha resultat ser una crítica “destructiva”, perquè no ha aparegut cap proposta constructiva i m’he quedat amb la sensació que la opció independentista és una quimera, i que hem de fer bondat, resignar-nos a ser una regió sotmesa a l’Estat, callar, acatar, pagar i “resar” perquè a Madrid hi hagi un govern que sigui benvolent amb nosaltres, cosa que no passa mai. M’esperava propostes que entronquessin amb la filosofia de lluita pròpia de les classes populars i obreres del país: vagues generals indefinides, vagues de consum contra l’oligarquia, impagament dels deutes, tancaments de caixes, autogestió, desobediència… no sé, alguna mesura de força popular per fer entendre a les oligarquies i als totpoderosos Estat Europeus que si nosaltres tenim un problema, ELLS també tenen un problema…Per això m’he decebut una mica veure que la conclusió insinuava tirar la tovallola i no fer res, una actitud que només es pot permetre el qui està a l’aixopluc de la misèria creixent.

  • fenixenflames 10 de novembre de 2014 - 23:25

    La Gene hauria de tenir més pebrots i fer servir més el DiploCat.

  • Carme Riu Lloveras 11 de novembre de 2014 - 20:29

    Si be no soc votant de CIU, crec que si és donen dos suposits podem aconseguir l’Independència amb el suport de la UE, son: 1- que PODEMOS tingui majoria absoluta ( Europa no vol ni imaginar-s’ho ), 2 – Que a Catalunya guanyi CiU. Mas els hi dona unes garanties que no els hi dona Pablo Iglesias i ben segur que s’assegurarien que una part de l’España actual el hi tornes el deute i més endevant no seria cap latra, tot el contrari .

  • josep quintana 11 de novembre de 2014 - 20:39

    No us preocupeu que el Miquel Sallarés te aparaulat el reconeixement inmediat per part d’Israel que ja te ganes de tornar la pilota del antisemtisme espanyol. I darrera aniran Peru, Ecuador, Veneçuela, Letonia, Lituania i Kosovo. Aquests estan segurs pel primer dia.

  • Lupus 12 de novembre de 2014 - 2:11

    Sembla un artícle escrit pel Josep Borrell. Caram!

  • AdvocatDiable 12 de novembre de 2014 - 19:40

    És evident que Europa farà una política exemplar si Catalunya s’independitza, en el sentit literal de la paraula: no pot recolzar la independència de Catalunya ja que altres comunitats/regions d’Europa es veurien encoratzades a imitar el seu exemple i aixó sería dificil d’encaixar per part de la Comunitat Europa. Per tant romandrien aïllats una bona colla d’anys fora de la CE i, probablement, fora del l’Euro. No és per fer por, les coses són com són.

  • DOLORS BOSCH AGUSTÍ 12 de novembre de 2014 - 21:59

    Naturalment que no és ni molt menys un joc de nens… Però em pregunto si una revolució en tota regla consisteix amb anar-nos embeinant amb acceptació totes i cada una de les injustícies i repressions que aquesta Espanya ens ofereix, només per acontentar una Comunitat Europea defensora dels interessos del gran mercat, passant-se pel folro tots els drets humans més essencials. I resulta que fem l’idiota considerar que Espanya es cutre, en tant que la U.E. està totalment al seu favor , vaja argument poderós! Serà que també la C.E. ens està resultant tant cutre com aquesta Espanya?. Potser seria hora que tots plegats comencéssim la revolució per d’alt de tot, apostant per uns canvis en els formats Europeus? Com pot esser que prioritzin els interessos dels mercats poderosos que ens estan ofegant, en comptes d’apostar per una bona redistribució de les riqueses?. O be no he acabat d’entendre el discurs d’en Sergi Picazo, o potser per mantenir en vigència permanent el fantàstic poema de l’Espriu sobre: aquesta nostra pobre, bruta i dissortada Catalunya… hem de seguir callant?

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog