‘Podemos’ ser independents?

L'eurodiputat Pablo Iglesias, a l'Europarlament d'Estrasburg, en un debat / PARLAMENT EUROPEU

L’eurodiputat Pablo Iglesias, a l’Europarlament d’Estrasburg, en un debat / PARLAMENT EUROPEU

La irrupció de Podem en el panorama polític espanyol i català ha suscitat tota mena de comentaris, dubtes i reaccions diverses en l’entorn de l’independentisme. Hi ha qui hi veu una amenaça i qui hi veu oportunitats. Les dues visions tenen part de raó. En aquest cas, per l’independentisme, hi ha amenaces i oportunitats que es poden identificar si anem més enllà de les fílies i fòbies de cadascú.

Abans, però, cal especificar de què parlem. Podem és una formació vinculada, en el seu orígen, a l’esquerra transformadora madrilenya i que no té la qüestió nacional catalana entre les seves prioritats polítiques, ans al contrari. Però, en tot cas, quan han hagut de respondre preguntes sobre la qüestió, els seus portaveus s’han definit repetidament com a partidaris del dret a decidir i contraris a la independència de Catalunya. Fins i tot hi ha components molt espanyolistes a Podem que qüestionen la possibilitat del referèndum, i d’altres –més minoritaris- que estarien disposats a donar suport a la independència si això comportès un canvi social. Però no sembla que cap d’aquests dos extrems condicioni el discurs dominant a Podem, que es situa en una línia força semblant a la d’Izquierda Unida.

Partint d’aquesta base, doncs, quines poden ser les implicacions de l’emergència d’una formació d’aquesta naturalesa per al projecte de l’independentisme català? Podríem identificar-ne, almenys, tres de positives i tres de negatives.

Negatiu per l’independentisme

En primer lloc, Podem ofereix un projecte de regeneració política a Espanya i, el que és més important, té expectatives de fer un gran resultat a les properes eleccions espanyoles. La idea que Espanya és irreformable, que és un dels arguments centrals del nou sobiranisme, pot veure’s qüestionada. Potser una Espanya governada per Podem seria més habitable per a una part de la societat catalana que avui vol marxar-ne perquè no suporta més el nacionalisme espanyol del PP i el PSOE. La tercera via, com va escriure Toni Soler en un article al diari Ara, podria vindre per l’esquerra i no per un centre-dreta regeneracionista que, en va, han intentat buscar Duran i Lleida i La Vanguardia.

En segon lloc, si Podem capitalitza, a Catalunya, els temes de la transparència, la regeneració democràtica i el qüestionament de les polítiques d’austeritat podria –potencialment– limitar el creixement electoral de l’independentisme d’esquerres. Hi ha un sector dels que avui donen suport a l’independentisme que ho fan pensant, precisament, que és el camí per aconseguir un model socioeconòmic més just i un sistema polític més transparent. Podem els podria convèncer que el millor instrument per aquests objectius és un canvi de majories al Congrés dels Diputats o un procés constituent espanyol, i no la fundació d’una República catalana.

La tercera conseqüència negativa de l’ascens de Podem per a l’independentisme és que, en la mesura en què suposa un element addicional de tensió sobre el ja afeblit sistema polític i institucional espanyol, pot acabar propiciant un tancament de les elits defensores de l’status quo que faci impossible qualsevol reforma. Alguns dels principals diaris i sectors econòmics fa temps que reclamen a crits una gran coalició que preservi l’status quo. En aquest escenari, és plausible pensar que el sistema espanyol es tancaria també a les demandes catalanes. I, sobretot, que els actors internacionals, davant les amenaces d’inestabilitat, optin per donar suport a les elits espanyoles i fer els ulls grossos a una solució poc democràtica de la qüestió catalana.

Positiu per a l’independentisme

Però pel projecte independentista també hi ha possibles conseqüències positives en el fenomen Podem. En primer lloc, precisament perquè la irrupció d’una formació nova i diferent aguditza la crisi política espanyola, pot obrir una finestra d’oportunitat per a una ruptura catalana. Si Podem aconsegueix posar el sistema polític espanyol en crisi, les institucions de l’Estat es poden veure més impotents per respondre de manera intel·ligent i eficaç als gestos de ruptura que es puguin fer des de Catalunya. Per regla general, les independències són molt més fàcils quan l’Estat matriu està en una crisi profunda. Només cal mirar els precedents del nostre entorn per entendre-ho.

D’altra banda, també podria passar que Podem aconseguís guanyar les eleccions espanyoles i imposar d’alguna manera la seva agenda transformadora a escala estatal. En aquest context, tot i que Podem sigui contrari a la independència, seria esperable que tingués una aproximació més dialogant a la qüestió catalana i s’hi pogués acordar una solució semblant a la d’Escòcia o el Quebec, amb un referèndum pactat sobre la independència. Un procès d’aquesta naturalesa, pactat amb l’Estat, redueix notablement les incerteses i els costos de la independència i podria fer-la significativament més fàcil.

I, finalment, cal no oblidar que, de moment, el que ens diuen les enquestes és que una de les principals víctimes de l’ascens de Podem a Catalunya són les expectatives de creixement que fa uns mesos tenia Ciutadans, ara molt aigualides per l’impuls de la formació de Pablo Iglesias. Si Podem consolida la línia a la que apunten la majoria dels membres catalans del Consell Ciutadà, no es convertirà en una versió esquerranosa de Ciutadans, com voldrien alguns dels seus components més espanyolistes. Si Podem aconsegueix mobilitzar un segment de l’electorat metropolità en clau transformadora i no identitària pot ser l’antídot perfecte per a un neolerrouxisme que amenaçava amb tensionar molt la convivència i la unitat civil del poble català.

‘Podemos’ ser independents, doncs? Ara mateix és molt incert, com tot el que envolta el nou partit. Tot dependrà de la seva evolució electoral i ideològica futura. Però el que sembla raonable és defugir interpretacions excessivament simplificadores: ni Podem és una gran oportunitat, sense matisos, per a l’independentisme, ni representa una amenaça temible que cal combatre. Hi ha elements potencialment positius i negatius, i cal entendre’ls i actuar en conseqüència. Per exemple, no sembla que desdibuixar el perfil de les formacions independentistes en qüestions claus com la lluita contra la corrupció i les retallades per regalar aquests temes a la nova formació sigui, en el context actual, una gran idea.

11 comentaris
  • ptorra 27 de novembre de 2014 - 18:04

    Cal reconèixer l’esforç per fer anàlisi acurada del fenomen “Podemos” i, en particular, del seu impacte sobre el procés català d’emancipació nacional. Ara bé, crec que l’article presenta un poti-poti entre l’agenda regeracionista-social i l’agenda nacional de la formació de Pablo Iglesias.

    No es poden barrejar ambdues coses i crec que l’article no és gaire encertat (encara que fos desitjable) quan afirma que “també podria passar que Podem aconseguís guanyar les eleccions espanyoles i imposar d’alguna manera la seva agenda transformadora a escala estatal. En aquest context, tot i que Podem sigui contrari a la independència, seria esperable que tingués una aproximació més dialogant a la qüestió catalana i s’hi pogués acordar una solució semblant a la d’Escòcia o el Quebec, amb un referèndum pactat sobre la independència.”

    Em sembla molt ingenu (i molt poc fonamentat) esperar això d’una formació contrària a la independència de Catalunya. Es nota massa que l’autor de l’article vol fer encaixar coses que no encaixen. El problema és de base i és que, en realitat, “Podemos” no és tan revolucionari com sembla (o vol semblar) perquè no està disposat a renunciar a la “indissoluble unitat d’Espanya”. De fet, en aquest aspecte, combrega amb les idees i, fins i tot, seria capaç de pactar amb els actors del règim del 78. Ho sento perquè ells voldrien ser els més revolucionaris del món, però, en un cert sentit, és més revolucionari no tan sols la CUP o Esquerra, sinó fins i tot el mateix Artur Mas que no pas la colla de “Podemos”, perquè Mas vol canviar una cosa (el territori de l’actual Estat espanyol) que la majoria de “Podemos” vol conservar. I, aquí, a Can Nyoca o a Vladivostok, qui vol conservar una cosa és un conservador.

    • Beatriz 28 de novembre de 2014 - 11:59

      Dius que Artur Mas (CIU) és més revolucionari que Podemos??? I recentment estan pactant amb el PP per donar el vist-iplau de les TTIP (Tractat Transanlàntic de Comerç i Inversions)? I pertany al partit que ha liderat durant anys en el govern la conversió paulatina de la salut pública a una salut concertadada, a l’igual que l’educació? Sent la salut catalana i l’educació catalana molt més concertades (privatitzades?) que la salut madrilenya o la vasca o l’andalusa. Jo diria que Artur Mas és un bon comunicador i un bon estratega que últimament es va movent segons com va el “joc d’escacs” i sempre cercant el bé del seu lideratge i del seu partit polític.

    • jesagueda 28 de novembre de 2014 - 18:58

      Per a mi que Ptorra argumenta amb un excés de idees preconcebudes, molt lluny del que esta passant a Podemos

      • ptorra 29 de novembre de 2014 - 10:38

        Davant el nivell argumentatiu de jesagueda hom només pot restar mut.

  • Pau Planas Puigbert 27 de novembre de 2014 - 22:21

    – Pensar que Podemos pot arribar a guanyar les eleccions general espanyoles per majoria absoluta és un brindis al sol. Quan convingui, l’oligarquia reforçarà el PP i el PSOE i linxarà mediàticament a Pablo Iglesias titllant-lo d’extremista: la retòrica nacionalista espanyola del PP-UPyD i la versió de reformisme moderat del PSOE pararan el cop i imposaran un bloqueig de qualsevol reforma a l’Estat.
    – Per altra banda: PODEM és la primera força d’esquerres que, a Catalunya, prové d’una iniciativa aliena a les dinàmiques pròpies del país: fins ara, totes les forces transformadores a Catalunya tenien una implantació genuïnament catalana; o sigui: s’erigien en dinàmiques de lluita arrelades i derivaven de tradicions de llarg recorregut: EUiA i Iniciativa són partits de llarga tradició a Catalunya que han fet seu el catalanisme polític des de l’antifranquisme (són federalistes, però parteixen de l’assumpció de Catalunya com una nació, i tenen autonomia i perfil propis). La CUP prové de l’esquerra independentista i dels moviments llibertaris, i Procés Constituent és un projecte recent però d’àmbit nacional. Podemos és la primera formació d’esquerres que, en la nostra història recent, no reuneix aquestes característiques: adopta una proposta aliena que òbviament no té incorporat cap llegat catalanista, ni té un projecte definit per Catalunya, ni té una proposta determinada de com Catalunya encaixa o no encaixa a Espanya. Què ens proposa Podemos? Una relació federal amb Espanya? Confederal? Quin grau d’autonomia fiscal desitja? De moment, encara no es pot dir que Podemos sigui una formació lerrouxista, però el seu origen, la seva implantació artificiosa, precipitada i poc respectuosa amb les propostes transformadores prèviament presenta a través de la CUP, Procés Constituent i EUiA, fa comprensible l’esclat de les alarmes.

    • Bayfor 30 de novembre de 2014 - 19:53

      Es pot entendre com diu Pau Planas que han esclatat les alarmes en alguns indrets, però no estic d’acord en l’afirmació que diu que Podemos/Podem és una formació aliena a Catalunya. Com a nova formació ho és de nova a tot arreu, ja que s’està construïnt de socarrel. En la seva construcció també participen persones de Catalunya i l’espai que pretén ocupar fins a cert punt ha quedat orfe: el federalisme d’esquerres que aposta a la vegada per Catalunya, Espanya i Europa. És cert que en aquest espai ICV i EUiA ja hi són des de fa temps, però per les raons que sigui no han aconseguit eixamplar la seva presència. Amb la CUP la principal diferència és la seva aposta nacional catalana en exclusivitat (mai s’han presentat a Madrid i van renunciar a Europa). De tota manera, Podem serà una formació política més i participarà del debat a Catalunya sobre el nostre futur, que entre tots els catalans hem de decidir.

      • Joan Marcet 2 de desembre de 2014 - 0:27

        A mi el que em fa por es que Podemos pugui bloquejar el canvi que suposa la independència de Catalunya a canvi d’un possible canvi a l’Estat Espanyol que veig molt més difícil d’aconseguir.
        A Catalunya tenim un més que possible canvi, amb una esquerra convencional creixent i partits d’esquerra alternatives creixent. Mentre que els partits tradicionals i de dretes s’enfonsen. A més de tenir un parlament molt plural que obligarà a una regeneració de la política.
        Per altra banda tenim un partit (Podemos) cada cop més moderat, l’objectiu màxim del qual és guanyar. Però que el canvi depengui de que un partit hagi de guanyar per majoria absoluta primer em costa de creure i després no m’acaba d’agradar. Perquè per guanyar així s’haurà de suavitzar cada cop més i a la llarga em fa por que acabi convertint-se en un nou PSOE que torni a retardar el canvi profund que necessitem. I en cas que aconseguis canviar el model econòmic i social d’Espanya, encara em fa més por que eviti un canvi en la relació de Catalunya amb Espanya.

      • Pau Planas Puigbert 2 de desembre de 2014 - 16:59

        Bayfor: jo no he dit el que dius que he dit. Jo literalment dic: “PODEM prové d’una INICIATIVA aliena a les dinàmiques pròpies del país”. Parlo de qui ha pres la iniciativa. I QUI ha fundat PODEMOS (Pablo Iglesias i companyia) ho ha fet en clau espanyola, assumint el marc territorial espanyol (assumint-lo, i defensant-lo), i per tant no ho fa pensant en clau catalana, ni partint d’un marc referencial català. Només volia fer aquesta puntualització.

        • Bayfor 5 de desembre de 2014 - 10:15

          Bé jo no voldria posar afirmacions ni interpretacions incorrectes i menys molestar a ningú. Però el que voldria argumentar és com ens expliquem casos com el de Gemma Ubasart, que es va iniciar políticament a Catalunya i ha fet aquí tota la seva carrera política, i actualment és fundadora de Podemos i membre de l’executiva amb l’objectiu de fomentar un projecte plurinacional. Jo no gosaria qualificar a una persona així i al projecte que defensa com aliens a les dinàmiques pròpies del nostre país. I aquest és només un cas visible, però hi ha molts milers (de fet manifestat en vots més de cent mil) que des de Catalunya sembla que apostarien per un projecte que vol treballar per la transformació política i social ajuntant a la vegada tres dimensions en les quals estem ubicats (Catalunya, Espanya i Europa).

  • VIAFORA 28 de novembre de 2014 - 10:16

    El demà ningú l’ ha vist, per LO tant tot son conjectures, però l’ autor s’ acosta bastant a el que podria passar.
    Possiblement tingui raó en que si PODEMOS guanya les generals i canvien MOLTES COSES per a millor, PODEMOS no ha de tenir por en pactar i deixar fer un referèndum VINCULANT a Catalunya, dons la gent, el ciutadà també li agrada el «peix al cove» i preferira estar a les Espanyes amb serveis socials, amb protecció, amb jubilació als 60 anys, amb els joves incorporant-se al mercat laboral, amb una banca ètica, que amb un Estat independent, que serà de nom mol i mol bonic però que esta liderat pel rei de les retallades i en que les necessitats de la classe mitja/mitja abaixa no han estat representades.
    El principal problema que te el sobiranisme es que només s’ hi troben representats la classe mitja/mitja alta, oblidant-se de les classes mes populars (que son les que mes pateixen les retallades i l’ atur juvenil)

  • rafelvng 29 de novembre de 2014 - 16:51

    Per a l’alliberament de Catalunya poden actuar com un miratge de que a Espanya podria canviar alguna cosa, o sigui, com el PSOE al seu moment. Faríem molt malament tornant a caure al parany. A més, de revolucionaris no ho son gaire, han presentat un programa econòmic bàsicament socialdemòcrata, que s’assembla força al d’ERC i fins i tot, és més moderat. A part de que tenen una organització de partit força clàssica i centralitzada, a més de centralista. Penso que a Catalunya actuaran com una força lerrouxista, perquè els interessa mantenir a Catalunya sotmesa per a poder seguir xuclant de la mamella.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog