11/12/2014 | 09:52
Finalment, ha arribat a les llibreries la versió catalana d’‘El capital al segle XXI’ (La Magrana, 2014). Aquesta esperada traducció de l’obra de l’economista francés Thomas Piketty ha arribat en un moment oportú: la seva traducció anglesa s’ha editat en un moment en què els Estats Units, sempre influents en els debats globals, es pregunten sobre la desigualtat en plena ressaca del crack financer. Fins i tot, el seu president promet una “guerra contra la pobresa”.
‘El capital al segle XXI’ presenta diverses tesis amb el suport de dades històriques provinents de desenes d’arxius, recopilades amb la col·laboració d’especialistes i investigadors d’arreu del món. Tot seguit, resumim alguns trets principals del projecte.
1. Un autor integrat però preocupat per l’apocalipsi
El perfil de Piketty no és el d’algú a qui es pugui intentar desacreditar qualificant-lo d’antisistema: estem davant d’un acadèmic que, en les passades eleccions europees, va demanar el vot crític pel gens radical Partit Socialista francès. El títol de la seva obra, però, fa una referència (provocadora?) a un ase dels cops de l’establishment neoliberal com Karl Marx. L’autor esguarda els pronòstics apocalíptics de l’alemany i de David Ricardo, assenyala punts febles i errors. Però també considera que algunes de les seves observacions sobre l’acumulació de capitals i sobre la vàlua d’actius que són escassos tenen valor per entendre l’actualitat.
La diferència és que el francès ha accedit a bases de dades informatitzades i molt més detallades que les disponibles al segle XIX. I proposa un valor matemàtic a la tendència del capitalisme a concentrar-se. Segons l’autor, en societats de creixement baix, les grans rendes tenen facilitat per accedir a rendiments anuals superiors al creixement mitjà. Aquest diferencial, sostingut en el temps, reproduït any rere any, duria a uns nivells de desigualtat “pertorbadors”, similars als viscuts en les eres dels grans terratinents i dels grans industrials.
2. Una lectura del passat
Piketty considera que la història del capitalisme és una història de concentració de la riquesa. Al seu parer, els gràfics demostren que només hi ha una excepció significativa: les dues guerres mundials i la corresponent etapa d’entreguerres. La seva interpretació és que aquesta va ser una anomalia històrica derivada de la destrucció enorme, les grans alteracions de la demografia i les enormes inflacions viscudes en alguns països (les quals, de passada, van comportar l’empobriment de molts rendistes que invertien en deute públic a interès fix).
Després d’aquest trasbals bèl·lic, hauria tingut lloc una etapa de desigualtat moderada condicionada per diversos factors, entre els quals hi hauria un elevat creixement econòmic i unes polítiques fiscals progressives. Quan el neoliberalisme esdevè hegemònic, la desigualtat torna a accelerar-se.
3. Un conte moral amb estadístiques
Presentant un desplegament de dades històriques i actuals, l’acadèmic complementa d’alguna manera la tasca duta a terme pel també economista Joseph Stiglitz amb ‘El preu de la desigualtat’. Stiglitz hi afirmava que la desigualtat no sols és injusta sinó que suposa un llast pel creixement econòmic, pero un especialista afi com Paul Krugman no va quedar convençut “que aquest conte moral en particular sigui correcte”. En canvi, Krugman sí dóna per bona una de les advertències que centra el llibre de Piketty: el possible retorn del capitalisme patrimonial, de les grans fortunes que atorguen posicions dominants que debiliten la lliure competència.
D’alguna manera, Piketty dóna cobertura intel·lectual a una preocupació popular i assenyala a una reduidíssima elit: la d’aquell 1% contra el qual protestava Occuppy Wall Street, o l’encara més minoritari 0,1%. L’autor creu que el debat no s’ha de centrar en les classes mitjanes ben situades, que sovint fan una notable contribució fiscal, sinó en els superrics i en els grans taurons del sector financer. Una de les consideracions més discutides del llibre és que presagia un retorn de les fortunes hereditàries, totalment allunyades del relat neoliberal que lloa preteses meritocràcies.
4. La desigualtat és un problema polític
Per a Piketty, no hi ha “cap raó per creure en el caràcter autoequilibrat del creixement”, no hi ha mans invisibles que disseminin automàticament la riquesa. En la seva anàlisi distingeix forces oposades. Entre les forces de convergència, es trobarien els creixements econòmic i demogràfic elevats o la inflació (encara que aquesta última també pot impactar durament en les rendes baixes). Les forces de divergència, de desigualtat, estarien impreses en l’ADN del capitalisme desregulat: les grans fortunes poden aprofitar el seu capital per invertir en condicions especialment favorables, o per acumular béns escassos de manera estratègica. I, a més, en un present de paradisos fiscals, es beneficien de fiscalitats a la carta.
El francès presagia que, a mesura que els països emergents s’aproximin a les condicions dels països desenvolupats, entraran en una dinàmica similar de baix creixement econòmic i demogràfic. Així, alguns dels elements que moderen la inèrcia acumulativa tindrien un impacte insuficient. Altres, com la formació i l’educació dels ciutadans de rendes baixes, depenen en gran mesura d’unes polítiques governamentals que no sempre (com en l’actual retallada de despesa pública europea) són favorables.
5. El capitalisme s’ha de salvar de si mateix
Piketty afirma que el capitalisme té dinàmiques i inèrcies, però no és un determinista i creu en les solucions polítiques. Tampoc és un altermundista o un anticapitalista, sinó un reformista que vol incloure aspectes socials i morals dins de les seves consideracions. Partint d’aquestes bases, proposa mesures que corregeixin o moderin l’escenari de futur econòmic que considera més probable. Un impost global a la riquesa i impostos a les herències són algunes de les seves receptes.
Tot i que afirma que un acord mundial seria desitjable, Piketty creu que un punt de partida seria que la Unió Europea i els Estats Units prenguessin la iniciativa. Però es mostra força pessimista: aquestes decisions requeririen d’una voluntat política ferma en un context com l’actual, en què es qüestiona un pilar de l’estat social com la progressivitat fiscal. Si no s’aposta per les reformes, l’autor preveu un escenari de desigualtat insostenible amb les corresponents agitacions socials. El capitalisme, doncs, s’ha de salvar de si mateix.
6. El futur no està escrit
Els escenaris plantejats per Piketty incorporen hipòtesis. Com ell mateix reconeix, és impossible predir corbes demogràfiques perquè la natalitat depèn de decisions personals. També està per confirmar-se que els països desenvolupats i emergents convergeixin en uns percentatges de creixement econòmic baix. Però sí està convençut, i les xifres l’avalen, que s’estan incrementant les desigualtats internes en cada país desenvolupat. També exposa que, en més d’un segle, aquestes només s’han reduït significativament en l’època de les guerres mundials. La pregunta que fa als lectors és clara: cal esperar altres guerres, altres excepcions a la norma, noves dinàmiques del capitalisme encara per conèixer, abans d’actuar?
