Independència: el referèndum és imprescindible

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Sóc sobiranista i vull la independència del meu país. I, malgrat tot això, discrepo del full de ruta definit per CDC i ERC. Però si Junts pel Sí guanya les eleccions, i en un termini màxim de 18 mesos el Govern aconsegueix proclamar la independència de Catalunya i la Unió Europea reconeix el nou Estat, jo seré el primer a acceptar amb satisfacció que m’hauré equivocat i em trobareu a la plaça de Sant Jaume celebrant la fita històrica.

Però no crec que les coses vagin cap aquí. Temo que el full de ruta que se’ns presenta portarà a la frustració milers i milers de persones avui il·lusionades a assolir un país lliure.

Punts febles d’un full de ruta equivocat

Unes eleccions no poden substituir un referèndum d’autodeterminació. En termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat del poble de forma inequívoca.

L’autodeterminació, un dels punts de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari de resistència al franquisme, va desaparèixer del mapa després de la Constitució de 1978 , tant per al PSC, que la va abandonar immediatament, com per a CiU, ja que aquest concepte era un destorb per a la política pactista i possibilista de Jordi Pujol. Tant ERC com el PSUC primer, i ICV després, la van mantenir com una reivindicació pendent. Però no ens enganyem: fa alguns anys, els defensors d’un referèndum d’autodeterminació érem quatre gats. I ara resulta que, per a alguns, és una reivindicació massa moderada, gairebé pròpia de botiflers.

Esgotada l’aposta per l’Estatut de 2006, pactat al darrer moment pel president Mas amb Zapatero, aprovat pel poble català i rebutjat pel Tribunal Constitucional l’any 2010, en aquell mateix moment, CiU (convé recordar-ho) governa dos anys gràcies al PP, el partit que s’havia carregat l’Estatut. Posteriorment, frustrat l’intent del pacte fiscal del 2012, la defensa del dret a l’autodeterminació va assumir la forma, molt hàbil i encertada, de dret a decidir. Dret a decidir el futur polític de Catalunya sense restriccions no vol dir res més que autodeterminació. La reivindicació, que va esdevenir massiva, ha marcat el període 2012-2015: mobilitzacions multitudinàries per la Diada Nacional, declaracions de sobirania del Parlament, creació del Pacte pel Dret a Decidir, presentació al Congrés dels Diputats de la petició que es delegués a Catalunya la possibilitat d’organitzar una consulta, frustrada amb els vots en contra del PP, del PSOE i d’UPyD.

El president Mas, davant de la negativa de l’Estat a negociar, decideix gastar un darrer cartutx: convertir les eleccions del 27-S en plebiscitàries, substituint així el referèndum per unes eleccions al Parlament. És ben curiós, a parer meu, que el president Mas, que l’encerta en bona part del procés, sobretot en el pacte sobre la pregunta i en la capacitat de trobar una fórmula per fer possible el 9 de novembre, s’equivoqui quan hi barreja eleccions: el 2012, convençut d’obtenir una majoria aclaparadora, perd 12 dels 62 diputats que tenia CiU, i ara, tira la tovallola pel que fa a l’exigència d’un referèndum i convoca novament eleccions. Mas regala la bandera del dret a decidir a Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) i s’entesta a presentar com a referèndum unes eleccions, en les quals, això sí, ell és candidat a la presidència.

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

La millor resposta la hi va donar Alex Salmond, exprimer ministre escocès, en una entrevista que li va fer Jordi Basté a RAC 1, abans de l’estiu. Salmond va afirmar que unes eleccions mai no poden substituir un referèndum perquè en unes eleccions es diluciden temes molt diversos, i no una única qüestió. I davant la insistència d’en Basté, que li va recordar que l’Estat espanyol no permet el referèndum, va respondre que Escòcia havia trigat molts anys a obtenir la possibilitat de celebrar-lo i que calia insistir-hi. Potser hauríem d’escoltar els amics. Si Alex Salmond diu això, quin Estat atorgarà al resultat del 27-S el valor vinculant d’un referèndum com el d’Escòcia? Els resultats permetran comprovar el suport a determinades candidatures independentistes, però aquest fet no facilitarà anar més enllà a l’hora de buscar suports internacionals.

Cal no oblidar que aquestes eleccions es convoquen amb el sistema electoral que CiU i ERC s’han negat a canviar durant aquesta darrera legislatura i que provoca que els vots de la circumscripció de Barcelona valguin menys que els de Tarragona, Lleida i Girona. En les eleccions del 2012, CiU va obtenir tres diputats més que els que li corresponien per vots, i ERC, un. És fàcil suposar que ara que aquests partits es presenten junts la manca de proporcionalitat s’incrementi.

I un darrer aspecte en relació amb les eleccions del 27 S: els que defensen que ens trobem davant un referèndum propugnen alhora que el determinant per esbrinar la voluntat popular ha de ser el nombre d’escons obtinguts, no els vots. Lluny queden els temps en què CDC i ERC ens recordaven que la independència de Montenegro va ser possible perquè la comunitat internacional va fixar com a requisits el 50% de participació i el 55% de vots afirmatius en un referèndum. Ara se’ns diu que no cal referèndum, sinó eleccions, i que el resultat serà determinant encara que Junts pel Sí i la CUP no arribin al 50% de vots. Tot molt feble. Sobretot, si tenim presents les dificultats a les quals ens enfrontem. Paradoxalment, quan Mas ens diu que el 27-S el poble català exercirà el dret a l’autodeterminació votant en unes eleccions al Parlament, s’apropa a una coneguda tesi de Miquel Iceta (“El poble català s’autodetermina cada vegada que vota en unes eleccions”) utilitzada pels socialistes per negar el dret d’autodeterminació concretat inexcusablement en un referèndum.

El full de ruta de CDC-ERC preveu un referèndum però només per aprovar una Constitució catalana al final del procés: el problema és el mateix. Una Constitució s’aprova després que el poble hagi manifestat la seva voluntat inequívoca de ser independent. Una Constitució pot rebre vots a favor o en contra en funció del país que defineixi a grans trets (dins o fora de la UE, amb Exèrcit propi o sense, amb un sistema electoral que atorgui el mateix valor a tots els vots o no, amb reconeixement del dret a l’avortament o no, amb una llengua oficial o amb dues, amb energia nuclear o sense…). Un referèndum sobre una Constitució no serveix per obtenir reconeixement internacional com a Estat independent.

Sovint es desqualifica els que proposen continuar insistint a fer un referèndum sobre la independència, amb l’argument que l’Estat ni ho ha permès ni ho permetrà. Però aquest argument és també aplicable al referèndum sobre la Constitució que proposa Junts pel Sí: si Catalunya no és independent, l’Estat tampoc no permetrà aquest referèndum; i com aconseguirà Catalunya trencar amb la legalitat espanyola i esdevenir independent per fer possible el referèndum constitucional? Aquesta part no s’explica, perquè Junts pel Sí no té resposta, i em sembla que bona part del seu electorat no estaria disposada a fer els sacrificis que una ruptura unilateral i sense reconeixement internacional comportaria, en el supòsit que es pugui trencar unilateralment amb Espanya, sense que marxi l’Exèrcit o la delegada de l’Estat, per posar dos exemples. O mentre les fronteres, els ports i els aeroports continuïn vigilats per la Guàrdia Civil.

Un altre full de ruta és possible

Foto: Jordi Borràs

Foto: Jordi Borràs

Davant del full de ruta de Junts pel Sí, no hi ha alternativa per als que volem la independència? Sí, la celebració del referèndum d’autodeterminació. Ja accepto d’entrada que davant el panorama desolador i gens democràtic que mostra l’Estat espanyol (tal com ens han recordat la impresentable carta de Felipe González o la desvergonyida proposta de reforma de la llei del Tribunal Constitucional presentada pel PP), aquesta opció pot semblar impossible d’aconseguir. Tant, afegeixo, com una declaració unilateral d’independència que produeixi efectes reals. Però hi ha una diferència: aquest segon camí, compartit fins fa uns quants mesos per tot el sobiranisme (CDC, ERC, ICV-EUIA, UDC i la CUP), que compta amb el suport de més del 80% de la població i que pot, després del 27-S, reunir els 90 vots al Parlament que serien imprescindibles en altres circumstàncies per reformar l’Estatut, és l’únic que permetria el reconeixement internacional dels resultats. Pot semblar més lent i complicat, però penso que, en el marc d’un Estat que pertany a la Unió Europea en ple segle XXI, no n’hi ha un altre. És el camí, que, més tard o més aviat, permetrà que el Quebec o Escòcia siguin independents quan la seva ciutadania ho vulgui.

Persones amigues que fa poc apostaven pel dret a decidir ens diuen ara que aquest concepte està superat. Que ja ens trobem en una altra etapa que ens portarà a curt termini a la independència sense el referèndum que no ens han deixat fer. És probable que l’error més greu de CDC i ERC sigui aquest: no entendre el valor rupturista de la reivindicació del referèndum. Els que entenen perfectament aquest valor són el PP, el PSOE i Cs: saben que fer el referèndum implica que Catalunya ja ha guanyat, s’imposi el “sí” a la independència o el “no”. Perquè la simple celebració de la consulta implica reconèixer Catalunya com a subjecte polític. El fet que a Escòcia o al Quebec hagi guanyat el “no” no és cap drama, perquè, un cop reconegut el dret, més aviat o més tard, el tema es tornarà a sotmetre a votació.

El referèndum és una reivindicació que, a diferència de la declaració unilateral, ha recollit els únics suports internacionals significatius (si m’ho permeteu, aconseguits gairebé en solitari per ICV): el de la candidata dels Verds a presidir la Comissió Europea, Ska Keller, o el del Fòrum de São Paulo, que integra els principals partits de l’esquerra llatinoamericana. Repto que algú em citi un suport explícit rellevant a una declaració unilateral d’independència. Ja he explicat abans l’opinió dels nostres amics independentistes escocesos, molt semblant, per cert, a la de les forces nacionalistes basques.

La qüestió és que tornar a plantejar la proposta de referèndum, en un moment de canvi profund del sistema de partits polítics a Espanya, obliga a buscar aliats. I això a CDC i ERC els trenca el discurs. Per això es condemna Podem a rebre la mateixa consideració que el PP, el PSOE i Cs, i s’obvia Esquerra Unida. Quan Pablo Iglesias o Íñigo Errejón afirmen que ells no volen que Catalunya marxi però que això ho ha de decidir en exclusiva el poble català, es menysprea aquest compromís positiu i se’ls acusa d’estar al costat dels populars i dels socialistes.

Tot al contrari: aquest posicionament nou de Podem ja justifica l’aparició de Catalunya Sí que es Pot, a més de les raons d’exigència de canvi social i polític a casa nostra. Convé recordar que eminents juristes catalans i espanyols han defensat que un referèndum, no vinculant jurídicament però políticament determinant, és possible: uns diuen que sense necessitat de cap canvi legal; d’altres proposen una modificació puntual de la llei orgànica que regula els referèndums, i uns altres, que caldria una reforma de la Constitució per la via simplificada i ràpida. Tots coincideixen que ens trobem davant d’un tema que depèn de la voluntat política. I potser ara aquesta voluntat política podria canviar si canvien els protagonistes. I alguns volem contribuir a fer-la canviar, començant per fer fora el Govern del PP.

Acceptar que la sortida és obrir un procés constituent a Catalunya, que ha de passar ineludiblement per un referèndum per decidir si volem o no la independència, sense subordinar el procés català a l’espanyol però tenint ben presents els canvis que es poden produir a l’Estat, implica desmuntar l’argumentari de les eleccions plebiscitàries, presentades com un ara o mai.

Donar suport a Mas com a president?

Aquests arguments desmunten la tesi d’alguna gent d’esquerres (ERC o personalitats independents) que donen suport a una llista que comporta tornar a nomenar Artur Mas com a president. Per prescindir de la valoració crítica de les retallades o per considerar que la corrupció de Pujol és un afer particular o que el possible cobrament de comissions per part de CDC és un tema exclusiu del partit, no de Junts pel Sí, cal defensar, tal com s’escarrassa a fer Raül Romeva, que el 27 de setembre només es vota sí o no a la independència. Si s’admet que hi ha altres qüestions en joc, com la lluita contra les retallades o la corrupció (sobre les quals el Govern decidirà durant 18 mesos o fins que el mateix Mas, si guanya, vulgui convocar noves eleccions), l’argumentació cau i no queden raons per presentar-se amb CDC.

De fet, el mateix president Mas ha efectuat declaracions els darrers dies que qüestionen que les eleccions puguin substituir un referèndum de debò: ha proposat repetir la candidatura de Junts pel Sí en les eleccions generals per fer “un segon plebiscit”, reconeixent, doncs, que el del 27-S no seria l’únic, i condemnant de passada ERC a renunciar durant anys a un espai propi; i ha afirmat que acceptaria una proposta de referèndum efectuada pel Govern espanyol (se suposa que un altre Govern diferent del del PP): per això, cal una majoria clara de Junts pel Sí, hi ha afegit; però la majoria per exigir un referèndum inclouria inequívocament Catalunya Sí que es Pot, que és qui més ho reivindica, fet que deixa sense arguments els que propugnen com a única opció de vot sobiranista Junts pel Sí i la CUP. Si, al final, tots sabem que haurem de negociar, fem-ho amb la màxima força possible.

En sentit contrari, des de Junts pel Sí, Carme Forcadell, que no vol ni sentir parlar de referèndum, ha acusat CSQEP, de forma infantil i injusta, de votar el mateix que el PP. Acusació absurda quan el destinatari no accepta el caràcter plebiscitari de les eleccions i ofereix un altre camí per exercir el dret a decidir. Però, a més, aquest argument demostra poca memòria: l’any 2006, en el referèndum de l’Estatut, ERC (i potser la mateixa Carme Forcadell) no van tenir cap recança a votar “no”, com va fer aleshores el PP. I, encara que soni a redundància, el referèndum de l’Estatut sí que era un referèndum.

Jaume Bosch és membre d’ICV i de Compromís per la Independència
5 comentaris
  • mario 10 de setembre de 2015 - 12:34

    Es muy sencillo: Junts pel Si la CUP estan legitimados para seguir su camino independentista si ganan el 27S. Y sí por escaños, ya que esas son las normas de estas elecciones. Estan legitimados para seguir el camino adelante, declarandose, a efectos reales -no nominales-, un estado Soberano con todo lo que implica.
    Y esto es asi porque no DEJAN ni dejaran hacer un referendum. Ni PPSOE ni podemos tienen intencion de dejar que decida el pueblo de cataluña mediante un referendum. Esto es una mentira del encantador de serpientes Pablo Iglesias, que hoy dice una cosa y mañana otra. Porque ya lo ha dicho: El no es de izquierdas ni de derechas, el quiere GANAR, y dira lo que sea necesario para ello, unas cosas en cataluña, y otras en españa. Ni siquiera que podemos consiguiera ganar lo imposible de 2/3 del parlamento, serviria para nada.

    Ahora bien, en algun momento tendra que hacerse un referendum, pero solo sera posible DESPUES de haber subvertido el order constitucional. Y no porque yo lo desee, sino porque es el unico camino que deja españa. Y este referendum se hará. Se hará en forma de referendum para votar la constitucion, de forma que una negativa sea interpretada como seguir en españa.

    Lo de que Carme Forcadell no quiera sentir hablar de “referendum” eso si que es una acusacion infantil e injusta. Incluso desde junts del si, han dicho que siguen esperando, aun hoy, una propuesta para hacer un referendum. Pero Junts pel si quiere hablar de cosas reales, No “esperar dos generaciones” a ver si en españa lo entienden, como propone Rabell. (????????)
    ¿Que es una simplificacion decir que votar CSQP es ” votar el mateix que el PP.”? Si, es una simplificacion (aunque verdadera: ambos se contaran como NO), igual que es una simplificacion decir que votar a junts del si “es votar a las politicas de Artur Mas”. A demagogia podemos jugar todos, no?

    Lo real, es que el 27S el voto a CSQP se contara como un “NO” a la independencia, independientemente de los matices diferentes con el PP o el PSC. Un SI o un NO. Asi es de sencillo con las preguntas binarias y los referendums, porque eso es lo que es el 27S ya que en caso contrario todavia no tocaba hacer elecciones.
    Un SI o un NO. Y ya puede decir luego que los “nos” de CSQP son diferentes a los del PP. Se contaran JUNTOS.
    Claro. A no ser que CSQP afirme categoricamente que los votos a esta formacion han de contarse como Abstenciones….. es asi??

  • Pere 10 de setembre de 2015 - 18:27

    Gran article. Un text clarivident.

  • Muse 14 de setembre de 2015 - 23:39

    Comentaris com l’anterior em demostren el domini sobre l’opinió pública de la burgesia catalana. Tant com celebro la provocació d’articles anteriors, també m’emociona trobar un argumentari tan racional, respectuós i ben exposat enmig del camamillisme i hooliganisme habituals… moltes felicitats per aquesta tria, era imprescindible i espero que tingui la difusió que es mereix. De debò que cada dia em resulta més sospitós que certes esquerres es decantin per companys de viatge tan allunyats d’aquesta línia de pensament.

    • Alexandre 15 de setembre de 2015 - 17:16

      Home, si del que es tracta és de fer un nou país, crec que per fer-lo cal que hi siguem tots, encara que hi hagin companys de viatge “indesitjables”.
      Un cop estiguem constituïts, ja lluitarem per guanyar les eleccions.
      En aquest article en Jaume ens ve a dir que no creu en el full de ruta de jxs, però que si tingués èxit ho aniria a celebrar … I jo dic … I si el nou estat li fa falta una ultima empenta per tirar endavant? CSQP donarà aquesta ultima empenta o ho frustrarà? Aquestes ultimes preguntes son el que em preocupen …

  • Josep Maria Camps Collet 15 de setembre de 2015 - 9:58

    Argumentari molt ben desenvolupat per en Jaume Bosch, impecable i força convincent per explicar la posició de CSQEP. Em sorprèn que la campanya d’aquesta formació no se centri en aquest punt, i en Lluís Rabell es limiti a aparèixer com a acusador del Mas corrupte, neoliberal i privatitzador, em sembla un error estratègic garrafal.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog