Per què Pablo Iglesias apel·la a la Catalunya de l’extraradi?

Acte de Catalunya Sí Que Es Pot, al barri del Carmel, amb Pablo Iglesias i Lluís Rabell / GEORGIE URIS

Acte de Catalunya Sí Que Es Pot, al barri del Carmel, amb Pablo Iglesias i Lluís Rabell / GEORGIE URIS

Vespre del dimecres 9 de setembre. Uns 1.200 assistents al pavelló de Can Rosés, a Rubí, que no és ple. Desenes, potser centenars, de samarretes lila dels podemites que comparteixen espai amb un públic intergeneracional, tot i que hi predominen les persones grans, més que probablement antigues votants socialistes. Falten poc més de 48 hores perquè arrenqui oficialment la campanya per a les eleccions del 27 de setembre. Però és un mer formalisme. La campanya fa setmanes, mesos, que està en marxa. I Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) viu la primera prova de foc. Lluís Rabell, el seu candidat a la presidència de la Generalitat, serà l’últim a intervenir-hi, però els flaixos, les grans ovacions i els titulars els acapara un teloner de luxe: Pablo Iglesias.

El secretari general de Podem, rebut com un ‘rockstar’ amb seguidors embogint per fer-se una foto amb ell i tocar-lo, fa una crida a mobilitzar l’electorat de les zones populars amb una frase que desfermarà una forta polèmica. «Esa gente de barrio que no vota debe sacar los dientes, esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes; no podéis consentir que os hagan invisibles en Catalunya», deixa anar. Aplaudiments eixordadors. I tempesta immediata a les xarxes socials, amb les rèpliques més punyents obra dels cupaires David Fernàndez i Antonio Baños.

Migdia del diumenge 13 de setembre. Calor estival i més de 800 persones aplegades al mirador d’Horta, al barri del Carmel de Barcelona, per escoltar Pablo Iglesias. I també Lluís Rabell. Públic més envellit que a Rubí, amb molts jubilats en un barri obrer i molt castigat per una crisi que ha vist davallar la renda familiar disponible del 69,3% al 54,4% de la mitjana de Barcelona en el quinquenni 2008-2013. Iglesias, novament, protagonitza la frase del dia: «La Catalunya del extrarradio es más auténtica que ninguna otra». Aplaudiments massius que intenten apagar l’eco de la protesta protagonitzada minuts abans per activistes de l’entorn de l’esquerra independentista, que han desplegat una pancarta amb el lema «Orgullosos de nuestros orígenes. Humillados por tu etnicismo».

Tarda del dilluns 14 de setembre. L’amfiteatre del parc de la Muntanyeta, de Sant Boi de Llobregat, és ple a vessar. Entre les 1.500 persones hi destaquen, un altre cop, els membres dels cercles de Podem, disciplinadament uniformats de lila. Però aquest cop també es deixen veure desenes de militants d’EUiA, els primers a aparèixer amb banderes republicanes en un acte massiu de CSQEP. Iglesias torna a exercir com a últim teloner de Lluís Rabell i és el més aplaudit, encara que tant el cap de llista com, sobretot, el número 3, el diputat al Congrés i exlíder de CCOO Joan Coscubiela, també reben ovacions. Iglesias torna a demanar el vot, però amb un to diferent: «Es importante votar el 27-S, que se os vea, que nadie os haga invisibles». Hores abans ha demanat «disculpes» per si les seves paraules de Rubí havien molestat. I només feia uns quants minuts que des de la candidatura CSQEP s’havia fet un discurs que entroncava amb la línia històrica d’ICV i del PSUC. «Sabem que Catalunya és un sol poble, amb independència d’on haguem vingut i de la llengua que parlem, però això no significa que no hi hagi classes socials diferents», etziba Joan Coscubiela.

Més enllà de la marxa enrere d’Iglesias, l’estratègia de CSQEP per intentar ser segona força és clara: mobilitzar al màxim la població dels barris populars de Barcelona, l’àrea metropolitana i altres zones densament poblades del Principat. Persones que fins no fa gaire votaven massivament el PSC i que prioritzaven les eleccions estatals a les catalanes. Perquè l’abstencionisme diferencial encara existeix. I el Carmel, Rubí i Sant Boi de Llobregat o Mollet del Vallès, Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat —altres escenaris del particular ‘tour’ d’Iglesias durant la campanya— en són casos paradigmàtics.

Participació diferencial en eleccions

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 van permetre trencar el mite que els comicis autonòmics interessaven menys que els estatals. La participació va ser del 67,8% del cens —la més alta de totes les convocatòries que s’han fet a la cambra des del 1980—, i va superar el 66,2% registrat en les generals d’un any abans, un fet inèdit. En l’anterior cicle electoral, per exemple, la participació en les catalanes, celebrades el 28 de novembre de 2010, va ser del 58,8%, mentre que en les generals de 2008 s’havia enfilat 11,5 punts per damunt, fins al 70,3%. Ara bé, aquest canvi en una tendència històrica no significa que en determinades zones l’afluència a les urnes segueixi els mateixos patrons històrics: és a dir, en determinades zones de l’àrea metropolitana de Barcelona continua existint una participació electoral sensiblement superior en els comicis estatals que no pas en els autonòmics.

I és precisament en aquestes zones on es concentren gairebé tots els mítings que Pablo Iglesias ha fet i farà durant la campanya electoral, amb l’objectiu d’intentar mobilitzar l’electorat per al 27-S i, de passada, activar-lo de cara a les generals del desembre. Amb l’excepció de Mataró, amb un comportament electoral diferent i en què CiU hi ha tingut una major força —va ser la formació més votada en les catalanes de 2010 i de 2012 i en les generals de 2011—, la resta d’estacions del ‘tour’ de campanya del líder de Podem són ciutats en què el PSC ha estat —i en algun cas encara és— hegemònic i les formacions actualment partidàries de la independència hi han tingut un pes molt menor. I en les quals sempre s’ha votat més en les eleccions espanyoles que en les catalanes, tal com demostren les dades.

A Rubí, on Iglesias va protagonitzar el seu primer míting de campanya, la participació en les eleccions del Parlament de 2012 va ser del 64,2%, gairebé el mateix que el 64,6% registrat en les generals de 2011. La diferència és que en el primer cas va situar-se 3,6 punts per sota de la mitjana catalana i en el segon a només 1,6. En el cicle anterior, la diferència s’accentua i en les autonòmiques de 2010 l’assistència a les urnes a la ciutat vallesana va quedar-se a 7,1 punts de la mitjana del Principat, mentre que en les estatals de 2008 només havia estat 1,3 punts inferior. En tots aquests comicis el PSC va ser el partit més votat, malgrat un declivi evident, ja que del 53,8% de les generals de 2008 va caure al 32,9% en les de 2011 i en l’àmbit català va baixar del 21,7% dels vots, el 2010, al 19,8%, el 2012. Amb tot, els socialistes van guanyar les municipals del maig i mantenen l’alcaldia.

L’esquema, amb alguna petita variació —com ara el fet que CiU fos la formació més votada en les eleccions catalanes de 2010 a Sant Boi de Llobregat i a Mollet del Vallès—, es repeteix en la resta de municipis analitzats, escenaris de mítings d’Iglesias en suport a CSQEP. Per exemple, al barri del Carmel —on Barcelona en Comú va arrasar al maig, amb el 34,8% dels vots, superant un PSC que va caure del 37,3% de 2011 al 18,9% d’enguany— l’afluència a les urnes en les últimes autonòmiques va ser cinc punts inferior a la mitjana catalana —i vuit a la registrada a Barcelona—, mentre que en les estatals el diferencial va ser de tres punts. En el cicle anterior, la distància era més gran.

A Cornellà de Llobregat, feu encara inqüestionable del PSC, la participació en les catalanes de 2012 va ser set dècimes major que la del conjunt del país, però és que en les generals havia estat 2,6 punts per sobre, i tres anys enrere havia superat la mitjana en 3,4 punts, mentre que en les autonòmiques de 2010 havia estat per sota de l’assistència catalana. A l’Hospitalet de Llobregat, a Mollet del Vallès i a Sant Boi de Llobregat també succeeix el mateix, amb una participació inferior a la mitjana en els comicis al Parlament, i, en canvi, en la línia de la resta del Principat o lleugerament superior en els estatals.

‘Calma pueblo, que aquí estoy yo’

Com a la resta de Catalunya, el PSC ha patit un desgast electoral molt important en aquests municipis, fet que s’ha traduït en pèrdues d’uns 20 punts de suport de les generals de 2008 a les de 2011 i d’entre 2 i 7,5 de les catalanes de 2010 a les de 2012. I Iglesias no amaga que, com a l’Estat espanyol, obtenir el suport d’antics votants socialistes és fonamental perquè el seu projecte funcioni. I s’hi adreça específicament: «Hay gente que me para en la calle y me dice que son votantes socialistas de toda la vida, pero que ahora nos votarán a nosotros porque no quieren que les tomen más el pelo. Soy nieto de socialistas y les digo ¡bienvenidos a casa!». La història s’ha escoltat, de moment, al Carmel, a Sant Boi i a Mollet.

Com a fil argumental per mobilitzar l’electorat que sempre ha prioritzat acudir a les urnes en els comicis estatals que en els catalans, Iglesias —i la resta de candidats de CSQEP— opten per vincular les dues eleccions. En absolutament tots els mítings, i tots els ponents, s’exposa la tesi de la triple volta per aconseguir un «canvi» que va començar el 24 de maig amb les municipals, «continuarà» el 27-S per «fer fora Mas», i culminarà a final d’any, per «fer fora Rajoy». O, dit en una expressió d’Iglesias, «no hi haurà canvi a Espanya si no hi ha canvi a Catalunya i no hi haurà canvi a Catalunya si no hi ha canvi a Espanya».

Més enllà d’expressions allunyades del discurs que han mantingut sempre ICV i EUiA (o, abans, el PSUC), l’estratègia d’Iglesias per al 27-S i, sobretot, pensant en el seu futur assalt a les generals, és clara. I si aquest electorat al qual apel·la constantment es mobilitza i vota CSQEP, la candidatura encapçalada per Lluís Rabell tindrà opcions reals de convertir-se en la segona força del Parlament. De moment, cada cop que Iglesias puja a l’escenari sona el tema “Calma pueblo”, de Calle 13. «Calma pueblo, que aquí estoy yo; lo que no dicen lo digo yo; lo que sientes tú, lo siento yo; porque yo soy como tú», diu la cançó dels músics de Puerto Rico. Doncs això, Pablo Iglesias es vesteix ja de candidat per arribar a un públic que en el passat no optava pels seus socis de candidatura.

4 comentaris
  • mario 17 de setembre de 2015 - 15:10

    Correccion: Las gentes del extraradio no. Las gentes de procedencia española y “genes”españoles de fuera de cataluña. No confundamos llenando varias paginas de explicaciones cuando se puede resumir mucho mejor. Si hubiera dicho esto no se le habria criticado “mobilitzar al màxim la població dels barris populars de Barcelona”.
    Pero no. Tenia que salir el etnicismo. Y esto se explica de forma tan sencilla como que hay paracaidistas que viene a Cataluña cargadas de ignorancia y de prejuicios, pero que pretenden dar lecciones. Personas que no saben que los unicos que usan la palabra “charnego” hoy en dia son de fuera de cataluña.

  • Muse 18 de setembre de 2015 - 4:51

    “Según la Real Academia Española de la Lengua (RAE), un ‘epíteto’ es un “adjetivo o participio cuyo fin principal no es determinar o especificar el nombre, sino caracterizarlo”. Así, suele emplearse como figura retórica, pues normalmente tiene la capacidad de exponer un rasgo distintivo del sustantivo al que se refieren. Su objetivo es enfatizar las características intrínsecas de algo, por lo que también acostumbra a anteponerse a la palabra a la que acompaña.”
    Pablo Iglesias no fa una adjectivació especificativa com s’ha escampat per les xarxes sinó un epítet del referent “esa gente de barrio”, per la qual cosa no està segregant-la ni afirmant que hi hagi cap altre tipus de gent que pugui fer o ser una altra cosa, sinó que està qualificant-la retòricament a compte dels trets que li són inherents.
    D’altra banda el nacionalisme xenòfob, que comptarà amb el suport de l’esquerra independentista per seguir governant el país, sí que ha humiliat ètnicament la gent que majoritàriament viu a l'”extraradio” barceloní i també català molts cops i no només verbalment, fins i tot reivindicant diferències genètiques. Però sempre és més divertit lluitar amb ells per “la llibertat d’un poble, sigui de la classe que sigui” i incendiar les xarxes amb twits tergiversats amb tot de cupaires ofesos presumint de cognoms espanyols i acusant d’etnicismes i botiflerismes a tort i a dret i de la mà dels trolls camamillistes de guàrdia, mentre per acció o omissió no inclouen mai en el seu concepte sacrosant de “poble català” o d'”unitat popular” ni molt menys en el seu electorat les persones que intenta mobilitzar Iglesias, tant en la línia també del sobiranisme burgès… La frase del Coscubiela em sembla un bon resum del que passa i hauríem de donar gràcies que hi hagi gent que està intentant retornar al debat públic un discurs de classe modern que l’oligarquia ha aconseguit sepultar amb èxit amb dècades del pitjor ciutadanisme cultural i solidaritat interclassista.
    Excessivament neutre tenint en compte les acusacions i el fustigament injust que han rebut, però gràcies per l’article. M’hauria agradat més que anés en aquesta línia: http://cat.elpais.com/cat/2015/09/10/opinion/1441912166_699361.html

    • mario 18 de setembre de 2015 - 12:25

      NO.
      “Gente de barrio” no.

      Lo que decia es que “no se avergüenzen de tener abuelos andaluces o padres extremeños”. Pero quien se averguenza? quien le ha dicho a este señor que la gente con origenes españoles se averguenza de ellos o le hacen avergonzarse de ellos? (?) NO. “Gente de barrio” no, si hubiera dicho eso no hubiera habido ningun problema. Soy del extraradio, y eso tiene connotaciones sociologicas, politicas si se quiere en tanto en cuanto existe la confrontacion derecha izquierda.
      Mi madre de almeria y mi padre de Cuenca, eso tiene OTRAS connotaciones, y son las que aludia Pablo Iglesias, en su inmensa ignorancia sobre lo que significa Cataluña.

      Finalmente….”D’altra banda el nacionalisme xenòfob, que comptarà amb el suport de l’esquerra independentista ”

      Me quieres explicar que significa ESTO.(?) ¿ que nacionalismo xenofobo esta apoyado por una izquierda independentista? Una izquierda imaginaria, imagino, ¿tu tambien formas parte de ese discurso ofensivo que quiere hacer creer que existe racismo hacia los inmigrantes? que triste. Triste y con poca volada, porque aqui, nadie se lo cree.

  • mario 18 de setembre de 2015 - 12:28

    de un gallego, que ve las cosas claras, mejor que algunos catalanes:

    “Y es que la estrategia del nacionalismo español frente a la estrategia independentista se basa en la división por etnias, en el racismo. Una de estas etnias imaginadas aparecerá caricaturizada como “pobres inmigrantes que hablan castellano” frente a “ricos catalanes corruptos”. Y para estos últimos los medios de comunicación madrileños ya manejan una consigna, “el 3%” añadido por sistema como burla a cualquier cosa relacionada con Catalunya.”

    http://www.ara.cat/opinio/Dos-estrategias-enfrentadas_0_1430257209.html

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog