La independència de Catalunya en un capitalisme ingestionable (I)

Borsa de Barcelona vigilada pels Mossos d'Esquadra davant d'una protesta social / ANTONIO OLMEDO

Borsa de Barcelona vigilada pels Mossos d’Esquadra davant d’una protesta social / ANTONIO OLMEDO

Som en campanya electoral i a les portes d’una jornada que serà històrica, o merament autonòmica, depenent del relat. Per tradició i definició, són els pitjors dies de l’any per emprendre un exercici crític —això és, amb profunditat i matís— que ressoni entre el reduccionisme extenuant del debat polític, segrestat en els confins dels formats mediàtics on es cerca més el vot que el rigor. Però ho bregarem. En tres articles successius publicats a CRÍTIC maldarem per donar resposta a algunes preguntes: Què significa ser independent en l’actual fase de reestructuració del capitalisme postcrisi? Què ha de plantejar el procés per anomenar-se realment sobiranista aquí i ara? Quines inconsistències incorporen les propostes de Junts pel Sí i de Catalunya Sí que es Pot des d’aquesta perspectiva?

La segona Gran Recessió

No hi ha cap dubte que ens trobem immersos en una de les pitjors crisis del capitalisme. Podem parlar sense embuts de “dècada perduda” a Europa, atribut fins ara conjugat en crisis econòmiques d’altres contrades com l’Amèrica Llatina. Malgrat el bombardeig ideològic d’una pretesa recuperació, aquesta llarga depressió no té símptomes de millora a mitjà termini. Fins i tot l’economia xinesa i la resta dels anomenats BRICS mostren signes d’esgotament, les vigoroses taxes de creixement dels darrers anys ja són història i les polítiques expansives dels bancs centrals conegudes per ‘quantitative easing’ s’estan mostrant com el que veritablement són: un maquillatge que ja no pot dissimular l’estancament mundial i que ha arribat al seu límit. El capitalisme segueix en la seva lògica de sortida endavant permanent, en la qual l’esquema crisi-ajustament-crisi es reprodueix de la mà de l’agenda neoliberal des de la fi dels anys setanta. Ara, però, els elements que van permetre una sortida de l’anterior crisi sistèmica —sense que aconseguissin mai un cicle de creixement sostingut com a l’anterior i excepcional fase de postguerra— no serveixen ni serviran per rellançar un nou règim d’acumulació. El període de creixement basat en el crèdit s’ha acabat.

El nivell d’endeutament s’ha demostrat insostenible. Les masses ingents de capital financer a retornar en el futur són impagables en un context d’insuficient creixement i demanda efectiva minvant. Ens trobem davant d’una crisi de sobreacumulació: una excessiva capacitat de produir que topa amb molt poca capacitat d’absorbir el que es produeix. Això determina una lluita ferotge pels mercats mundials entre els capitals que operen en les grans àrees econòmiques. L’única via per assegurar uns beneficis adequats a la inversió, en un context de baix creixement, és augmentar, novament, l’explotació laboral i mercantilitzar i privatitzar tot el que encara roman fora de les urpes del mercat, tot aplicant formes de gestió política cada cop més tecnocràtiques, és a dir, autoritàries.

Per acabar-ho d’adobar, ni tan sols la destrucció del teixit productiu —tancament d’empreses i pèrdua massiva de llocs de treball— ni l’aplicació de plans d’ajustament estructural —l’austeritat i les retallades— generen un entorn favorable per a la rendibilitat de les inversions. És impossible que en una economia global tan sobredimensionada i altament competitiva les polítiques de desmatellament del pacte social —reducció de drets laborals, caiguda de salaris, retallada de prestacions socials i privatitzacions— siguin efectives. El segrest de la sobirania que suposen les directrius de la ‘troica’ està aconseguint, en canvi, empènyer els governs cap a una espiral de competència suïcida basada en l’empobriment del veí. Mentrestant, les elits que es van beneficiar del cicle de financiarització i es van enriquir a l’escalf de la bombolla immobiliària fan el seu agost amb les privatitzacions a preu de saldo del patrimoni públic. Els casos de la privatització de la sanitat o dels interessos del deute públic, que als Pressupostos de 2015, sumant amortitzacions, interessos i pagaments diferits, ja ha esdevingut la primera partida (9.055 milions d’euros), al davant de sanitat i educació.

El projecte d’integració econòmica europea s’ha demostrat l’alumne més avançat del neoliberalisme. Aquest procés, que ve de lluny (Tractat de Roma, 1957), s’ha desplegat sota la bandera del lliure mercat: major liberalització econòmica, reducció de les barreres al capital i a les mercaderies i competència fiscal entre els estats com a única política industrial possible. Això, juntament amb la unió monetària i el dogmatisme monetarista del Banc Central Europeu, que ha aplicat una política monetària comuna per a una zona econòmica dispar, fent de l’euro una moneda estrangera per a tots els membres de la zona, ha acabat generant un model industrial de centre-perifèria. L’euro ha estat la palanca definitiva per generalitzar la política de contenció salarial impulsada per Alemanya i el seu obsessiu manteniment de la inflació per sota del 2%. Els nivells d’inflació més elevats de la resta de països han redundat en una pèrdua important de competitivitat acumulada i han acabat consolidant una estructura dual on els superàvits comercials alemanys coincideixen amb els dèficits de la perifèria finançats amb un endeutament creixent.

La utopia de la recuperació

De la mateixa manera que es pretenia enganyar la població amb les causes de la crisi, culpabilitzant les famílies treballadores que s’havien endeutat per adquirir un habitatge —l’infame “han viscut per sobre de les seves possibilitats”—, ara es vol fer creure que la “recuperació” està en marxa. La veritat, però, és que ens trobem davant d’una realitat social devastada. Només a Catalunya s’han destruït 530.000 llocs de treball des del 2008 i la recent reducció de l’atur difosa a so de bombo i platerets no suposa creació de nova ocupació. A més, la precarietat del treball és sagnant: més de la meitat dels contractes signats a Catalunya el 2014 tenien una durada màxima de 3 mesos. La participació de la renda salarial del total del PIB es redueix progressivament. Les desigualtats es disparen i la pobresa empitjora. Les dades són esfereïdores. Segons l’Idescat a partir de dades de l’Enquesta de condicions de vida de l’INE, 637.200 treballadors ocupats es troben en situació de risc de pobresa, un 22% dels ocupats. Més de 250.000 persones formen part d’una llar que no rep cap mena d’ingressos. El risc de pobresa va afectar un 20,9% de la població de Catalunya el 2014 i va augmentar 1,1 punts respecte de l’any anterior. Estem parlant de més d’1,5 milions de persones.

Si considerem diferències per gènere, tots els indicadors, sistemàticament, mostren una situació més desfavorable per a les dones: menys renda, més risc d’exclusió i més pobresa. El desenvolupament del capitalisme durant aquests anys ens ha conduït al col·lapse social i ecològic i a societats cada cop més autoritàries. Com sempre, però ara amb més cruesa encara, no construeix societat sinó hipermercats, amb tant drets com diners tenen les persones en els seus comptes bancaris.

Ni fetitxisme nacional (JxS) ni utopisme socialdemòcrata (CSQEP)

Romeva, Junqueras i Mas, de Junts pel Sí / CDC

Romeva, Junqueras i Mas, de Junts pel Sí / CDC

Compartint l’anàlisi que Junts pel Sí és un artefacte polític producte del xantatge de CDC a les anomenades entitats de la societat civil i a ERC, obviarem aquí el debat sobre si la candidatura és la tomba de les elits catalanes o més aviat un camí per a la seva recomposició —i la refundació de CDC— per centrar-nos en les seves inconsistències econòmiques i socials. La clau de volta del seu discurs, que innegablement ha il·lusionat bona part de la societat catalana, és la defensa d’un Estat català que, talment com una panacea, serà la solució de tots els mals del nostre poble.

No volem negar el caràcter democràtic de la seva voluntat sincera de fer efectiu l’exercici d’autodeterminació, únic terreny de coincidència tàctica amb l’esquerra independentista, sinó denunciar l’estratègia de centrar els arguments per la ruptura amb l’Estat en les balances fiscals i els famosos 16.000 milions d’euros, per dos motius essencials. Primerament, perquè obren la porta a un pacte Estat-CDC sobre la base d’una millora del finançament unit a un cert blindatge competencial, un acord que pretendria truncar tota potencialitat rupturista socioeconòmica del procés en marxa. I, en segon lloc, perquè es basa en una lectura interclassista de la fiscalitat que no compartim, i que ajuda a obviar que l’essencial distribució injusta de la riquesa segueix donant-se entre capital i treball i no en termes territorials.

D’altra banda, en el capitalisme del segle XXI, agressiu i estancat, ja no hi ha lloc per a un nou pacte social entre el capital i el treball com pretén Catalunya Sí que es Pot (CSQEP). El projecte de la socialdemocràcia ha mort fagocitat per la lògica implacable del neoliberalisme. El capitalisme actual no tolera cap redistribució perquè necessita fins al darrer euro per assegurar les seves funcions d’inversió malmeses per la crisi financera i de sobreacumulació. Sense oblidar que, en clau nacional, la solució que proposa CSQEP és una defensa abstracta del dret democràtic d’autoderminació perquè la fa dependre d’un canvi en la correlació de forces electoral a l’Estat, en el que suposa una reedició dels plantejaments de la Transició que van servir per articular el tancament de les elits davant dels anhels de canvi de les classes populars.

Implementar aquests programes econòmics, tant el socioliberal com el socialdemòcrata, és impossible en l’actual marc de relacions institucionals de la UE i la zona euro. D’una banda, tenim l’exigència de reduir el dèficit i el deute públic imposada pel Pacte de l’Euro —versió actualitzada del Pacte d’Estabilitat i Creixement. D’altra banda, tenim el dogma del control de la inflació que el Banc Central Europeu (BCE) vol seguir imposant a través d’una política monetària comuna que no té cap sentit per a una zona econòmica dispar. Després de la reforma constitucional —el famós article 135—, la prioritat de l’Estat ha esdevingut el pagament dels interessos del deute, per davant de qualsevol altra despesa.

Conflicte social per recuperar les —múltiples— sobiranies

Pablo Iglesias, en un míting de Catalunya Sí Que Es Pot / CSQP

Pablo Iglesias, en un míting de Catalunya Sí que es Pot / CSQEP

És difícil imaginar com es pot fer front a l’emergència social reconeguda per tothom i alhora seguir una política liberalitzadora com l’imposada pels tractats europeus i pagar el deute enmig d’un capitalisme gripat que no tornarà a créixer en molt temps. Mentre la via socioliberal independentista fetitxitza l’autonomia política que proporcionaria un Estat que en realitat serà absent de sobirania en el marc de la UE, la via socialdemòcrata és la nova utopia enmig d’un capitalisme que destina tota l’extracció de valor al capital parasitari financer i no deixa marge per a la redistribució.

Sense polítiques que reactivin la demanda interna i reconstrueixin un sector productiu devastat resulta impossible generar les bases econòmiques sobre les quals aconseguir els recursos per fer front al pagament del deute, i és clar que aquest tipus de polítiques anticícliques són incompatibles amb l’estructura, el propòsit i l’essència de la UE. Com admet l’economista De Grauwe (2013), “Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia, poden necessitar de 12 a 22 anys en condicions òptimes i de 25 a 50 anys en condicions menys favorables per poder tornar els seus deutes”. És impossible mantenir polítiques austeritàries tant de temps sense produir un veritable genocidi social sense precedents.

Els pobles de l’Europa perifèrica hem d’aprendre la lliçó de l’experiència de Syriza i de com la seva proposta ha topat ni menys ni menys que amb la UE que denunciem per escanyapobles. Cal superar l’etapa Tsipras-Iglesias de reformisme respecte a la UE. No proposem la sortida de la UE, sinó l’entrada en l’Europa dels pobles, aquella que planti cara a la deutecràcia a la qual estem condemnats i plantegi superar el projecte de classe que representa avui el projecte de construcció europea.

La independència és molt més que la senyera i els sentiments d’un poble; és un projecte social i econòmic que ha de permetre a les persones viure amb dignitat. Nosaltres entenem que això no podrà ser possible en el marc del capitalisme ni de la UE i que des d’ara ens cal començar a lluitar per recuperar i conquerir totes les nostres sobiranies: productiva. energètica, alimentària, cultural, residencial, sobre la salut. A més, el guany de les sobiranies és el camí imprescindible per poder fer front a les dures pressions que exercirà el poder quan, des de les classes populars, plantegem un pols decidit a la cotilla d’austeritat amb la qual ens ofega la UEM. Un guany que desenvoluparem en successius articles.

No existeix avui una altra via possible per assolir la independència real.

Josep Manel Busqueta, Ivan Gordillo i Pau Llonch són membres del Seminari d’Economia Taifa.
3 comentaris
  • Muse 25 de setembre de 2015 - 7:18

    És la legalitat la que depèn de la correlació de forces i aquesta surt de les urnes i no pas l’autodeterminació ni el dret a decidir, que CSQEP ni discuteix, ni matisa, ni condiciona. Un polític seriós i coherent no pot plantejar com a objectiu prioritari posar la redacció d’una carta magna en mans de la ciutadania per evitar una nova restauració per part de les elits de la Transició (sic.) i fer-la respectar sense fer el mateix amb la carta magna que en el seu moment va ser refrendada, especialment amb el resultat dels darrers comicis a la mà.
    A Espanya i a Catalunya hi ha partits que proposen desobeir els mandats europeus i democratitzar l’economia des de sempre. Són partits més o menys sectaris, infiltrats i minoritaris que, amb el referent ara proper i humiliant de Grècia al cap, mai han tingut cap opció de reconfigurar les institucions, i que quan han millorat els seus resultats electorals pactant o conjugant llistes, han estat sotmesos a campanyes de desprestigi furibundes.
    CSQEP tal com Podem, el moviment “sí se puede”, no és un partit ni una coalició de partits, és un instrument per recuperar les institucions per a la seva gent (sic.) que, com el propi Errejón ha explicat, esdevindrà moviment, desbordant la presa de decisions i ampliant la difusió diversa i alternativa d’informació, un cop assolit aquest objectiu per la via democràtica. Així doncs, en la teoria, perquè a la pràctica està per veure si ho compliran, és un projecte absolutament autodeterminista. No tindria sentit, doncs, establir ara un programa rígid i fruit d’un extens debat entre uns quants simpatitzats o cercles, sinó que es busca la màxima eficàcia en temps rècord: el consens més ampli possible sobre uns mínims comuns denominadors i per tant no és un projecte encasellable com a dreta o esquerra, ni com a socialdemòcrata, sinó que al seu mirall tan sols s’hi reflecteix la societat espanyola, que com la catalana, sí que és majoritàriament socialdemòcrata.
    Per tothom és sabut que Podem i altres grups que estan confluint actualment van ser fundats per anticapitalistes, comunistes i anarquistes, entre altres, i que l’amalgama de sensibilitats i posicions polítiques que volen aplegar és la més heterogènia que hi ha hagut mai en contesa. D’aquí que rebin qualificatius de “soviets, bolivarianos” i de “centristes, reformistes” alhora. I d’aquí que gent que sempre havia estat del pal de Monereo o Montes, hagi de buscar l’assessorament de Navarro, Torres i socialdemòcrates escandinaus si vol proposar un model acceptable a curt termini per a tothom: una economia col·laborativa que prioritzi el cooperativisme, la reintegració de serveis al sector públic i la sostenibilitat.
    Pel que fa a l’àmbit europeu, Podem parteix de la mateixa tesi possibilista que aplica a l’àmbit jurídic peninsular, segons la qual la reforma de la UE des de dins, en equip i amb mandats sòlids és menys utòpica que no pas intentar sobreviure fora de l’abast dels tractats de la UE i la cessió de sobirania a la Troika tot esperant que aquestes es facin fonedisses o deixin de ser capitalistes i neoliberals per si soles.
    És evident que feu una interpretació molt particular de l’assumpte (per què deu ser??), així que per pluralitat i respecte al lector, espero que publiqueu la rèplica oportuna.

  • jordicosta 19 de desembre de 2015 - 18:00

    El problema no,, l’ensopegada ets tu no el capitalisme – tu com a tots som u –
    més o menys com el ganivet serveix per tallar el pa i q. també t’hi pots tallar accidentalment o fer-ho a propòsit,, clar a altri . així en més o en menys es la Vida, es l’ésser humà
    El cos usa del capitalisme : quan esmorzem i fins unes quantes hores després no ingerim res, ell redistribueix segons necessitat les calories acumulades

    Anem madurant ,anem aprenent ,,, anarianant

  • Toni Lodeiro Zas 26 de febrer de 2016 - 12:08

    No entenc de quina manera ajuda a conquerir “soberanies múltiples” un discurs “de màxims” i “només apte per convençudes” més que un “discurs de majories” estil bcn en comú, que permet arribar a governar la institució i li està permetent a Bcn en Comú impulsar mesures i polítiques de suport a aquestes “altres sobiranies” (bastantes, tot i no arribar a més, fins a on bonament s’arriba amb tots els límits coneguts).
    No veig, de moment, com la postura política exposada a l’article pot aportar més, des de la pota electoral / institucional, a les múltiples sobiranies, però obert a escoltar arguments.
    Crec que un govern “estil Bcn” al parlament podria aportar més a l’empoderament popular del que es parla que l’actual de JxS…

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog