Un sol poble? En Comú Podem i el projecte de catalanització de les classes populars

marc lozano 1

Acte de Barcelona en Comú a Nou Barris al maig de 2015 / Foto cedida per Marc Lozano

La campanya del 27-S –amb el PSC en caiguda lliure– va iniciar una batalla per aconseguir els vots de la perifèria metropolitana de Barcelona i d’altres llocs de Catalunya de rendes baixes. L’espai del sobiranisme també va intentar apel·lar a aquests estrats socials menys favorables al projecte independentista. Desfavorables, perquè una bona part de la classe treballadora catalana, sobretot la urbana, està composta per fills i néts d’immigrants espanyols, sovint parlants habituals de llengua castellana i bastant aliens a l’imaginari nacional català hegemònic. El procés ha contribuït a allunyar-los més, i ha posat en qüestió el tradicional projecte catalanista d’esquerres.

Com a signe d’aquest sisme submarí, l’actual cap de llista d’ERC en les generals, Gabriel Rufián, no acostuma a parlar català en públic, es reivindica “fill i nét d’andalusos” i prové de Súmate –l’organització sobiranista dirigida a xarnegos. El processisme s’ha revelat com una via de promoció social per als descendents d’immigrants espanyols en una societat de classes, tal com ha explicat sovint el professor Vicenç Navarro, tan rígida i desigual com la catalana.

El revers d’aquesta estratègia està representat per la nova confluència En Comú Podem –Barcelona en Comú, Podem, ICV i EUiA. Aquesta formació sembla entendre com a propi el vot de les perifèries densament poblades i intenta atreure la classe mitjana que s’ha anat decantant per la independència durant els darrers anys a partir d’un reforçament del discurs sobiranista. Alguna cosa semblant a “som els únics que podem desbloquejar la qüestió perquè representem la possibilitat d’un referèndum pactat amb l’Estat”.

En Comú Podem buscarà el votant partint de la dualitat del sistema mediàtic: Iglesias i Colau a La Sexta, i Xavi Domènech a TV3

També s’ha insistit molt en la seva independència respecte a Podem estatal remarcant que disposaran d’un grup propi al Congrés (el “sucursalisme” de Madrid com a acusació als partits va ser una aportació de Pujol, que la va utilitzar en les primeres eleccions autonòmiques la va instal·lar per sempre en el nostre imaginari). És a dir, que una part d’aquesta nova confluència no vol que se’ls identifiqui excessivament com a Podem perquè busquen el vot sobiranista que interpreten com a altament al·lèrgic a la formació morada. El que sí volen són els seus votants “metropolitans”. Pablo Iglesias i Ada Colau a La Sexta parlant en castellà de temes socials i de revolució democràtica; Xavi Domènech i Marta Sibina a TV3 i a Catalunya Ràdio amb alguna apel·lació a la República Catalana, sembla l’aposta que parteix de la dualitat del nostre sistema mediàtic: votants de determinada renda i origen no consumeixen mitjans en català.

És possible una nova hegemonia catalanista?

En realitat, el projecte d’En Comú Podem està encara per materialitzar-se, però apunta maneres. L’estratègia d’apel·lar al que s’identifica com el “centre” a Catalunya –aquesta dualitat de votants articulada a partir del que va ser l’hegemonia catalanista d’esquerres– és sens dubte avui altament complicada. Almenys si la qüestió nacional torna a ser el centre del debat polític, i si se segueix imprimint a les eleccions un pes “plebiscitari”. Amb la polarització dels últims temps es farà molt difícil ocupar una posició “centrista” –el “ni sí ni no, sinó referèndum”. Almenys en aquesta desitjada “perifèria” on el discurs ambigu de Catalunya Sí que es Pot –entre altres factors– ja va provocar en les eleccions passades que molts votants es llancessin als braços de C’s.

Molts parlen del PSUC com a referència, però el context és un altre, i l’exemple és qüestionable. L’estratègia “integracionista” o de “catalanització” de les classes populars castellanoparlants d’aquest partit estava pensada per impedir la divisió de la classe obrera en la lluita contra el franquisme –postulats aplaudits públicament per Pujol, que va reconèixer en els comunistes locals com un altre partit amb “responsabilitat” nacional.

Però, en realitat, les lluites en les quals el PSUC participava operaven integrant els treballadors en una classe obrera confrontada amb una altra, no en un “poble” català imaginat com a unitat. També cal dir que més tard aquest partit contribuiria a la pacificació de vagues i del mateix moviment obrer, com a forma de pagament per poder integrar-se en el sistema de partits sortit del nou règim.

Els primers anys de la Transició, el PSUC i CDC van ser molt a prop en la tasca de reconstrucció nacional; però, si els primers volien recuperar l’esperit del catalanisme progressista de preguerra, el que s’imposarà serà el pujolista, el d’una Catalunya com a entitat metafísica basat en una retòrica pratiana actualitzada. Molts joves de barri, per tant, han crescut escoltant com els seus pares o avis van lluitar pels drets democràtics i nacionals de Catalunya en el PSUC o en l’Assemblea de Catalunya; però, després de gairebé tres dècades d’hegemonia del catalanisme conservador, la majoria d’ells són indiferents i fins i tot hostils cap al moviment nacionalista.

Allò d’“un sol poble” no és més que un relat que, si es qüestiona, cou; tanmateix, amb prou feines serveix per atrapar la nostra realitat

El que va passar en aquest temps és que el nostre particular bipartidisme –CiU en autonòmiques, el PSC en estatals– va promoure una certa idea de la cultura catalana a través dels mitjans de comunicació i la maquinària institucional i a cop de talonari. La nostra versió de la Cultura de la Transició dominada per CiU va definir el fet català deixant-ne fora molts que no es van sentir ni se sentiran representats o que simplement no van ser ni seran cridats a elaborar-la o a formar-ne part.

En aquest temps, bona part de les perifèries, amb un moviment obrer en descomposició, s’adheriran al projecte catalanista ‘light’ del PSC, legitimat per unes millores urbanes que els barris van viure com a conquestes pròpies. Però la construcció d’escales mecàniques i de parcs es queda en poqueta cosa enfront d’una segregació amb profundes arrels socioeconòmiques. No és gaire estrany, llavors, que en moltes d’aquestes zones hagi arrelat també una desconnexió “emocional” respecte a la construcció nacional del país.

Les noves generacions demostren el fracàs del catalanisme d’esquerres amb una part molt significativa de la classe obrera que no se sent part de la “societat civil catalana” que descriu el sociòleg Emmanuel Rodríguez, membre de la Fundació Els Comuns. Gents que no encaixen en la imatge idíl·lica d’una Catalunya inventada en la qual els nascuts a Múrcia o a Osca estan exclosos, materialment i simbòlicament i que es confronten quotidianament amb un classisme basat en la llengua, la cultura i el lloc de naixement –la desigualtat educativa, denunciada per Rosa Cañadell en un article a CRÍTIC, tindrà bastanta responsabilitat en això. Allò d’“un sol poble” no és més que un relat que, si es qüestiona, cou; tanmateix, amb prou feines serveix per atrapar la nostra realitat.

Què pensen les bases de Podem?

Quan va néixer Podem fa ja un any i mig, va generar en barris populars una il·lusió que no s’havia vist des de la Transició, i el més important, també una gran capacitat de mobilització. Centenars de cercles van sorgir en molts racons de la perifèria metropolitana de Barcelona, al Baix Llobregat, a Tarragona, en zones de Badalona, al Vallès, moltes vegades, als barris més castigats. Actualment, al Baix Llobregat existeixen 23 cercles als 30 municipis que el componen. És a dir, que gairebé tots, tenint en compte que hi ha poblacions molt petites com ara el Papiol o Collbató que no tenen cercle però que no arriben ni a 5.000 habitants.

Ens hi juguem molt. Si l’espai polític de Podem falla, el cinturó ‘xoni’ tornarà a quedar orfe de projecte polític propi

La gran oportunitat que representava Podem era la de contribuir a organitzar un segment social que gairebé mai no havia militat amb anterioritat –amb algunes excepcions com en la PAH o en algunes zones com Nou Barris, on van participar en lluites de barri. Un estrat sociològic que no pot subscriure l’independentisme perquè històricament no s’identifica amb la cultura oficial que sosté les classes mitjanes i de la qual se senten exclosos. I perquè no vol trencar els llaços sentimentals que els uneixen als seus orígens a Espanya.

Però aquest espai polític de Podem mai no es va arribar a provar. Aquest espai que era no catalanista, de defensa dels drets socials i de reclam d’una democràcia radical que inclou referèndum però també un clar ‘no’ a la independència. O almenys el reconeixement explícit que la independència no és la prioritat, sinó que ho és la millora de les condicions de vida.

Les confluències van tancar la porta a la possibilitat d’explorar aquest buit, i l’esquerra catalana té massa pedres a la motxilla –entre les quals, la seva pròpia pertinença a la classe mitjana catalanista– per atrevir-se a omplir aquest espai que existeix i que està ocupant majoritàriament Ciutadans. L’ambigüitat de CSQEP respecte al tema sobiranista ja va posar difícils les coses a les bases de Podem que es van manejar mal havent de defensar la “República Catalana” en el marc plebiscitari de les eleccions passades.

El que ens falta, més que vots, és alguna cosa així com una CUP no sobiranista

En Comú Podem recull ara el testimoni. Barcelona en Comú ha estat probablement l’única proposta d’esquerres que en els últims anys ha aconseguit sortir del tauler sobiranista i situar-se davant altres prioritats. Serà capaç d’evitar ara la temptació “catalanitzadora” cap a aquestes classes populars que volen igualtat i drets i no pas “integració cultural”? Podrà conservar les bases de Podem al mateix temps que es llança per l’electorat de classe mitjana? Està per veure si sabran valorar i acompanyar l’enorme oportunitat que representa poder contribuir a organitzar aquest segment social, perquè d’això no solament depenen els resultats electorals, sinó la capacitat d’incidència d’aquest nou projecte polític.

El que ens fa falta, més que vots o representants parlamentaris, és alguna cosa així com una CUP no sobiranista, que sigui moviment a més de partit i que pugui compondre’s de diverses maneres amb els projectes emancipatoris del país, prioritzin o no la independència. Ens juguem molt en això. Si fallem, el cinturó ‘xoni’ tornarà a quedar orfe de projecte polític propi, i acabarà a les mans de Ciutadans. I si només som capaços de fer un partit més amb votants i no amb organització forta i autònoma, tancarem, probablement per a molts anys, aquesta finestra d’oportunitat tantes vegades esmentada.

Nuria Alabao és membre de la Fundación de los Comunes, periodista i doctora en antropologia.
8 comentaris
  • Ramon Salvat Guarque 4 de desembre de 2015 - 12:22

    Interesantíssim article, amb algunes aportacions i anàlisis històrics de molta alçada. De fet, jo discrepo de que En Comú Podem hagi de convertir-se en les CUP dels no sobiranistes. Mirin, això dels “revolucionaris” de les CUP – majoritariament de casa bona i sempre de barris i ciutats de petita burgesia- s’està demostrant d’una total esterilitat. La meva ciutat es un bon exemple, per no parlar de les abraçades amb “el astuto” i el tripijocs i “postureos” per acabar donat suport a JxS, així com la seva nul•la operativitat en gestionar allò públic, no son pas un model a seguir en res de res. Si mes no la gent a l’entorn de EC-P sembla tenir clar que la política no es -únicament- gestos i declaracions “radicals”, i “revolta” permanent en moltes ocasions inútil.

    • Jaume2 11 de desembre de 2015 - 0:04

      Ramon Salvat, qualsevol diria que quan parles de la CUP, treus tots els teus dimonis interns. Per de moment, en quan a gestió pública en pocs anys la CUP ha fet coses interessants, per exemple a Arenys de Munt, la CUP d’allà va gestionar molt bé la municipalització del servei de l’aigua, quants exemples similars ens ofereixen dècades de representació institucional apoltronada d’ICV??

  • Manel Ballester 4 de desembre de 2015 - 16:28

    És a dir, si ho he entès bé, ens trobem que: els “espanyols” de Catalunya (tant és si parlen català o no, si han nascut aquí o no, si estan casats amb catalans/nes o no, si són funcionaris de la Generalitat o no, si no van mai ni de vacances al poble dels seus pares o avis o besavis, etcètera etcètera) són, primer de classe obrera (ah no, que només allò que es deia abans que “no tots els que porten barba són criminals, però tots els criminals porten barba”), i pel que sembla només ho són ells, i, segon, tots ells són no processistes (quin paraulot, oi?), perquè prefereixen continuar en una Espanya dominada per cavernaris, militarots, carques eclesials, partidaris dels contractes únics (C’s dixit), de la monarquia, de la benemérita (!), de la corrupció, i no (of course!) d’una república catalana, amb una constitució nova que sense ser exemplar seria, sens dubte, més progre, socialment i democràticament, que no és la coaccionada i passada pols jous fàctics constitució espanyola actual.
    I ens ho hem de creure.
    L’articulista deforma la realitat, perquè, tret dels quatre fanàtics habituals (ni que siguin dotze), ningú està avui a favor del ‘processisme’ per raons terroculturals, gongòricament patriòtiques o, més senzillament, relacionades amb el Pilós. S’hi està per raons culturals d’ara mateix, per raons econòmiques, per raons d’acostar les decisions allà on les viuen els afectats, perque es vol una constitució més avançada que no sembla possible ni ara ni en els pròxims cinquanta anys possible a Espanya (tret de retocs com allò del dèficit (!) o altres minúcies), o, també, això sí, i aquesta és importantíssima, per raons de llengua, perquè si Catalunya no és independent, el castellà (a més de l’anglès, clar) ens devorarà a tots; de fet, ja ho ha fet, ho està fent i ho continuarà fent cada cop més.
    I per més raons, com ara que els col·lectius tenen dret legítim, sinó legal, a autodeterminar-se (com, ves per on, diu algun grupet andalús gens sospitós de no ser part de la sagrada classe obrera, que fem servir com a pedra de fona però no definim avui dia que cony vol dir: són classe obrera els privilegiats obrers de la Seat, comparativament, o bé els pobres de les ATT?, i els de bancs i caixes?, o potser només els de la neteja ciutadana?, i els mecànics d’autos, electricistes, picadors de codi o lampistes, que n’hi ha molts de ‘catalans’? … …
    Per cert, tan sobiranistes són els de ECP (o CSQP) com els ‘processistes’, la diferència és que els uns volen mantenir un nivell de relació amb Espanya que els altres no.
    Per cert 2, l’independentisme ben entès no vol deixar de ser solidari, el que no vol és ser expoliat, i poder decidir on iamb qui es fa la solidaritat.
    En fi, no vull pas fer un altre article. Deixem-ho aquí.
    Salut, companys.

    • Desde el cinturon con amor 17 de desembre de 2015 - 22:04

      Pues no has entendido nada, Manel. En el artículo no hace mención a la identidad nacional, sino a la clase social y lugar que habita. El único que habla de “españoles” en Cataluña eres tú, supongo que por aquello de incluir a los demás en tu discurso etnocentrista, conservador y pesebrero.
      El barrio que habito, mis vecinos y compañeros de trabajo hablan en castellano, catalán, árabe o como les de la real gana, pero todos compartimos el mismo espacio y tenemos las mismas necesidades: somos de la misma clase. No sé si te has dado cuenta pero esta sociedad se basa en el trabajo asalariado y se divide en función del nivel de la renta. No he descubierto la sopa de ajo, pero parece que hay gente que no se entera, no se quiere enterar o sencillamente no le conviene enterarse.

  • jep 5 de desembre de 2015 - 14:38

    La realitat és pla més complexa del que diu la Núria. El Pujolisme s’instal·la a Catalunya no només per la via dels baixos instints catalanistes. Altres factors com la crisi de l’esquerra per la seva integració en el règim de la transició i per la caiguda del bloc de l’Est o com el triomf ideològic i polític del neoliberalisme a la sortida de la crisi del 70, formen part de l’explicació. Si avui una part del que queda de la classe obrera vota Ciutadans o PP, no és només per qüestions identitàries o per la política d’exclusió practicada pel pujolisme. La situació de l’esquerra a la resta de l’estat, és tan o més galdosa que a Catalunya. Per altra banda, embolicar-se amb la bandera per amagar la cartera o fomentar conflictes amb ètnies minoritàries, és una estratègia desenvolupada pels neoliberals a tot el món; perquè, quan estàs trencant la cohesió social a base de carregar-te l’estat del benestar, els enemics interns o externs, són molt útils. En el cas de l’estat espanyol, la recentratlització i l’exaltació del nacionalisme espanyol, tot i disfressat de “patriotisme constitucional”, és molt anterior al procés. Per altra banda, la precarització de molts sectors fa que professions (periodista, informàtic, professor universitari…) que es consideraven un forma d’ascens social i que eren practicades per fills de les tan indefinides “classes mitjanes”, estiguin ara molt per sota del que queda de l’aristocràcia obrera. No oblidem que a la darrera victòria del PP, hi van contribuir abastament sectors “obrers” que pensaven que aquest partit seria capaç de tornar a desencadenar una bombolla immobiliària.

  • Bastida 7 de desembre de 2015 - 12:03

    És molt lloable l’esforç que està fent la coalició electoral per situar el debat sobre el Referèndum a les entranyes de l’Estat. Probablement això dóna per un altre round de l’embat. La pregunta està en veure quina posició política prendrà quan torni a comprovar que a l’altra banda no hi ha ningú, o sectors minoritaris que per molt lloables que siguin no son no eficaços ni influents en la dinàmica política espanyola.
    Serà tan efectiu com la comprovació que van tenir en veure que els seus votants a les municipals van anar a engreixar els vots falangistes de C’s i això els ha fet reconduir el discurs? Potser aleshores estaran en disposició d’incorporar-se al consens de la unilateralitat com a forma de pressió socio-política per aconseguir que algú ens escolti.

  • Pere MC 7 de desembre de 2015 - 22:47

    L’autora aboga, com Podem i els seus aliats, per el triomf total i definitiu del franquisme a Catalunya: l’espanyolització a través de la immigració massiva. És el mateix que fa Ciutadans, obertament reivindicant-se com a orgollosos colons, però donant-li una pàtina guai d’esquerres. La “questió nacional” és dolenta i contraria a la classe obrera, mentre es reivindiqui la catalana, per descomptat. La “questió nacional” espanyola ni es questiona, per allò de que els espanyols no son nacionalistes. Es tracta de seguir mantenint l’espanyolitat de la classe obrera, que no es qüestioni, com fa C’s, perquè, ens diu l’articulista, això és el que de veritat volen, ser espanyols, i clar, si no els hi oferim nosaltres, l’esquerra guai i no nacionalista, els seus vots se’ls emporta C’s, o el Le Pen-Albiol de torn (quina gran consciència de classe!). Amb això dels “no nacionalistes” passa com amb els homes; n’ hi ha molts, diria que la gran majoria, que no es consideren masclistes. Tampoc cal, pèrquè el context de dominació és patriarcal. De la mateixa manera, no cal reivindicar-se espanyol quan Espanya és el marc de dominció, i si reivindiques Catalunya, o qualsevol nació dominada per Espanya, passes a ser un nacionalista, que és quelcom semblant al diable. I aquí seguim. De tota manera, si és veritat que el discurs independentista no ha penetrat encara en els barris obrers, ho farà quan aquests s’emplenin de cartells on hi digui: salari i pensions mínimes de 1000 euros o seguir sent espanyol? Tu tries.
    I després en parlem.

    • Desde el cinturon con amor 17 de desembre de 2015 - 22:13

      La cuestión nacional aburre hasta las piedras, no determina tu condición social por lo que no es imprescindible para la mejora de las clases populares catalanas y tampoco lo es para las de más abajo del Ebro. Sí es básico para las clases medias que viven de las rentas que producimos, para ellas es indispensable esta construcción cultural pues es a través de ésta que justifican su posición de liderazgo. Para nosotros es una estafa y como tal hay que denunciarla.
      No somos un pueblo, nunca lo seremos en un sistema de mercado. Tampoco lo queremos ser, no lo necesitamos, no nos sirve. Los derechos sociales no van ligados a los nacionales, es una falacia. Se puede avanzar en la cuestión nacional y retroceder en la social (como está sucediendo ahora mismo) y al revés, podemos avanzar en lo social sin necesidad de reivindicaciones identitarias. Que vayan parejos sólo interesa a las clases medias que quieren mantener su propia hegemonía.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog