La ideologia de la novetat

Portada de la revista Vell/Nou, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions / S. P. G.

Portada de la revista monogràfica ‘Vell/Nou’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions / S. P. G.

I. Novetat

La novetat és la ideologia de la modernitat. La modernitat és aquell temps en què tot el que és bo és nou i tot el que és nou és bo. Nascuda del tall amb l’Antic Règim, la modernitat és una proposta d’emancipació que es conjuga en futur: una societat nova, formes noves, màquines noves, noves possibilitats de vida, un home nou. Però la modernitat se’ns ha anat fent vella i, amb ella, també ha anat tornant-se cada cop més estèril la seva promesa de novetat. Bé ho sap i ho explota la societat de mercat, expressió culminant i perversa dels ideals moderns: el consum converteix la novetat en producte de temporada i ens encadena al desig insaciable d’un canvi permanent que no transforma res. Al contrari: la producció incansable de novetat és avui el que destrueix el present i el futur de la vida sobre el planeta i l’anestèsia mediàtica i consumista que ens permet viure tolerant-ho.

Quan la novetat s’ha buidat de les promeses emancipadores de la modernitat, ens cal reconquerir els adjectius que diuen el valor que donem a les nostres vides i conjugar els verbs que diuen allò que volem viure.

Aquí apareix el primer problema: les paraules ens han arribat gastades, els discursos s’han fet intercanviables… Ja ho sabem: tots els polítics, tots els intel·lectuals i tots els ideòlegs diuen el mateix i s’apropien les mateixes paraules. Fins i tot “les cares noves” semblen repetir-se: ciutadania, democràcia, sobirania… Però aquí tenim també el primer repte: les paraules no són només discursos. Són allò que som capaços de fer-hi i de viure-hi. Per exemple: no és el mateix cooperar per a les empreses capitalistes que per a l’economia social, ara que tothom diu que coopera. O no és el mateix la democràcia pel sistema de partits que per les assemblees de barri, d’hospital, d’immigrants o de treballadors, ara que tothom pretén ser democràtic. Tampoc no és el mateix l’austeritat per a la ‘troica’ que per als defensors del decreixement…

Les revolucions modernes pretenien tallar la història entre els vells i els nous temps, els vells i els nous homes, les velles i les noves formes, les velles i les noves institucions. Les nostres revolucions han de tallar i obrir les paraules que ens confonen i ens atrapen, per descobrir-hi els conflictes que s’hi amaguen i la potència de transformació concreta que neutralitzen. La primera d’aquestes paraules, doncs, novetat.

II. Nova política

Parlar de “nova política” és, així, una categoria trampa que converteix en un producte caducable les lluites i els reptes de transformació social actuals. El que avui en diem nova política és un conglomerat encara molt indefinit de persones i d’estructures que vénen dels partits tradicionals amb cares, plataformes i sigles que fins fa poc no participaven en el sistema de partits. Més que una renovació ideològica i política, per a molts la nova política significa sobretot una regeneració ètica d’un sistema estructuralment corromput, a través de procediments més oberts, transparents i personalment honestos. En aquest nivell, a curt termini la nova política desperta un consens del qual em sento part, sense cap dubte.

El problema comença quan es debat la capacitat real que poden tenir les noves formacions polítiques de transformar l’exercici de la política real. La meva sensació és que la nova política està contribuint, també, a electoritzar i a estatalitzar la vida política. Malgrat que no sigui aquest el propòsit de molts companys i amics que la impulsen, els efectes de l’allistament generalitzat han provocat, en primer lloc, un retorn a la confusió entre vida política i vida electoral. Quan s’havia guanyat un marge molt ampli de politització que no es guiava per l’agenda electoral, l’electoralisme s’imposa com una patologia que condiciona no solament els calendaris, sinó que dicta l’agenda política i social. La pregunta és: s’acabarà aquesta dinàmica quan hagi passat aquest any? O aquest any haurà estat el filtre que seleccioni quins i com poden ser els partits que prenguin el relleu de la política de sempre?

D’altra banda, la nova política està contribuint, també, a un retorn a l’estatalització de la política. Aquest tema és menys evident i més complex, així que només el puc apuntar, aquí. Però em sembla que és la qüestió clau i que encara no tenim totes les eines per pensar-la. Tota política és, en últim terme, una política d’Estat i en el marc de l’Estat? Podem sembla haver fet seva aquesta conclusió. L’independentisme català, en gran part, també. Tsipras, també. Enfront del fracàs en la construcció de marcs polítics amplis (una Europa integradora, una Espanya plurinacional, una globalització justa, etc.), torna el desig d’Estat nació i l’argument que sense la presa del poder de l’Estat i sense sobirania nacional no es pot fer política. De veritat algú s’ho creu? Que vingui Tsipras i ens ho expliqui…

III. Un país nou

El que està en joc, avui, no és només la regeneració institucional, sinó la redefinició de la vida política. Qui són els subjectes i on són els àmbits de l’acció política vertaderament transformadora avui? Tenim molt d’aprenentatge fet. En els darrers 50 anys, tres onades successives de mobilització àmplia de la societat han assajat, des de diferents llocs del món, formes de politització de la vida col·lectiva que no depenen ni de l’agenda electoral ni del poder estatal. Les onades 1968-1977, 1994-2004 i el tsunami de les places de 2011 indiquen els anys d’uns moviments socials i polítics que des de les primaveres revolucionàries fins a la construcció d’espais d’autonomia social, cultural i personal han mostrat que no hi ha transformació de la vida col·lectiva que no impliqui un subjecte múltiple i que no exigeixi un treball a diferents escales territorials i institucionals alhora.

Els qui vivim al món ara mateix tenim un repte que potser sí que és nou: fem el que fem, està passant i té conseqüències a escala planetària. El capitalisme global ja no és només un sistema productiu, econòmic i financer, construït amb la col·laboració dels seus principals beneficiats, els estats nació i les seves elits. És avui el cos mateix del planeta. El nostre cos. I la nostra ment. Vivim en un món comú, ens agradi o no, sapiguem què fer-ne o no. I vivim avui, en temps real, la possibilitat efectiva de destruir-lo.

Des d’aquesta situació general, que és política, educativa, ecològica i ontològica alhora, jo també vull un país nou, però no necessàriament un Estat més. A Catalunya, la relació amb l’Estat, propi o no, només pot dependre del que vulguem la gent que hi vivim i no dels partits polítics. Però un país nou és qualsevol lloc, es digui com es digui, tingui o no tingui Estat, on l’entramat de la vida col·lectiva es faci càrrec dels reptes d’aquesta nova situació, radicalment interdependent, de la humanitat. Per mi, això passa per una combinació entre moviments socials transnacionals i una acció política forta a escala local, que faci dels municipis, i no solament dels ajuntaments, una vertadera xarxa de contrapoder. No podem deixar que el discurs de la contínua novetat amagui la inèrcia i la reproducció del sistema capitalista i les seves institucions polítiques. Mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai. Però sí que volem un bon viure, per a tothom, en aquest. Com deien abans, aquí i ara.

Marina Garcés és professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa. El seu últim llibre és ‘Filosofía inacabada’ (Galaxia Gutenberg, 2015).
2 comentaris
  • Roger Caballe 7 de març de 2016 - 6:54

    Totalment d’acord. He aprés molt. I tractaré d’implantar-ho en elmeu entorn, limitat.
    1) la mateixa paraula no significa el mateix segons qui, com i quan. No anem be quan un sindicalista de empresa de més de 500 empleats parla de deslocalització i no de trasllat. Pot ser es pensa que ara la empresa vagarà pels espais siderals com la Catalunya del ministre Margallo?
    2) Serà el municipalisme l’arma de la modernitat? No es tracta de ” canviar moltes coses per a que tot segueixi igual”. Els paísos nòrdics europeus destinen el 51 % del pressupost als municipis, en tant que aquí crec que anem pel 13% i….pidolant i endeutant-se.
    3) Aquest tercer paràgraf es el que cal desenvolupar i caldria que els de “REINICIA” s’el fecin seu.

  • Josep Maria Camps Collet 12 de març de 2016 - 0:04

    Magnífic exercici de dubte metòdic! Jo també penso que la política té més dimensions que la purament institucional i que la “nova política” ho està oblidant i massa sovint sembla que pretén haver inventat la sopa d’all, que ja fa temps que està inventada. Aquí una modesta aportació al debat, la defensa raonada del principi de subsidiarietat: INDEPENDENTISME? UNIONISME? SUBSIDIARIETISME! http://bit.ly/1OZJz0A

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog