Cinc canvis reals que ha fet Barcelona en Comú en vuit mesos

L'alcaldessa Ada Colau, amb les regidores Janet Sanz, Laia Ortiz i Jaume Asens / AJUNTAMENT DE BARCELONA

L’alcaldessa Ada Colau, amb les regidores Janet Sanz, Laia Ortiz i Jaume Asens / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Situem les reflexions d’aquest article entorn d’un interrogant que explicitem: responen fins ara les pràctiques de govern de Barcelona en Comú (Bcomú) al mandat ciutadà de canvi expressat a les eleccions del 24 de maig? Intentem bastir també un contrapunt respecte del suggerent article que el periodista Sergi Picazo va publicar a CRÍTIC fa uns dies titulat “Cinc crítiques que es podrien fer des de l’esquerra al govern de Barcelona en Comú”.

Creiem que formular la pregunta inicial és rellevant, i sabem que contestar-la amb rigor no és senzill. La resposta és complexa per molts motius. Dos, indefugibles: d’una banda ha passat poc temps, i el projecte de canvi s’orienta a construir un cicle d’hegemonia d’ona llarga; d’altra banda a Barcelona –com a totes les ciutats- impacten dinàmiques que estan més enllà de la capacitat d’incidència del govern municipal. Tot i així, cap d’aquestes apreciacions no invalida la pregunta, ni menys encara la necessitat d’explorar-ne respostes. Tota pràctica política –per limitada que pugui semblar- incorpora un entramat de valors: o apunta a la transformació a pesar de les contradiccions que puguin sorgir o reprodueix l’esquema dominant. El govern municipal de Barcelona, d’altra banda, té prou capacitat per activar polítiques i recursos amb impacte real sobre els principals vessants de la realitat social i urbana.

A partir d’aquestes premisses, ens atrevim a formular i defensar un plantejament: l’acció de govern de Bcomú està ja generant dinàmiques de canvi real, de construcció col·lectiva del bé comú, coherents amb els valors i les aspiracions del 24 de maig. Amb dificultats i reptes pendents, i tant. Sobretot perquè la política municipal s’escriu amb la mateixa gramàtica que la vida: amb lluita i generositat, també amb dubtes i errors; i sí, també amb contradiccions. Què ens porta, tanmateix, a formular la tesi del canvi real en marxa? Dos tipus de consideracions. La primera té a veure amb les polítiques públiques. Una estratègia de govern que està ja produint canvis en cinc dimensions clau. La segona té a veure amb elements de caràcter més transversal: la posició activa de l’Ajuntament, més enllà del seu radi d’acció, en qüestions estratègiques de model social; l’aposta per fer de les institucions palanques d’empoderament democràtic de la ciutadania; i l’establiment d’unes relacions amb el teixit i els moviments socials basades en l’articulació d’autonomia i respecte; d’exigències i complicitats. Anem a pams.

Considerem en primer lloc els cinc eixos on les polítiques públiques estan desencadenant lògiques de canvi real.

1. De la fractura social al combat contra les desigualtats

L’efecte combinat de la crisi i l’austeritat injusta ha provocat a Barcelona una dinàmica de polarització social i urbana, de vulneració de la dignitat i els drets bàsics de les persones. El govern de Bcomú ha situat les polítiques de rescat ciutadà com a prioritat màxima, des del minut zero. Tres exemples. El pla d’accions contra la pobresa i les desigualtats, aprovat al primer plenari ordinari del mandat, orientat a fer front a l’emergència social des d’una perspectiva de garantia de drets, i enfortit per la decisió de reorientar 102 milions d’euros de superàvit a polítiques socials i inversions de proximitat. L’estratègia contra la pobresa energètica, que suposa un salt qualitatiu respecte de tota actuació precedent: el treball amb les companyies per la coresponsabilitat en el deute de les famílies vulnerables, la unitat per desplegar la ILP, els 4 punts d’atenció que impulsen l’empoderament personal, i la transició energètica via rehabilitació i creació directa d’ocupació.

Finalment, el govern de Bcomú ha decidit evidenciar l’exclusió allà on el govern de CiU havia decidit amagar-la: el baròmetre d’infància i la diagnosi del sensellarisme. Evidenciar els rostres del dolor per generar polítiques d’inclusió: l’increment del 50% de recursos per garantir la seguretat alimentària; la pràctica de donar veu a les persones sense llar com a protagonistes de les seves pròpies estratègies d’inclusió residencial. Exemples tots ells del combat contra la pobresa i les desigualtats des d’una lògica de canvi de model.

2. Del neoliberalisme urbà a la governança de l’economia

Barcelona havia esdevingut, els darrers anys, una plataforma d’aterratge del capital financer vinculat a la bombolla turística, comercial i del luxe: dels megaiots del Port Vell, a l’escalada d’allotjaments turístics, passant per la desregulació d’horaris feta d’esquenes al comerç dels barris. No és fàcil revertir aquesta lògica. No és possible fer-ho d’un dia per l’altre. Però el govern de BComú ha començat a desplegar amb força el canvi cap a un model democràtic i plural d’economia urbana. Tres nous exemples. L’impuls a les economies cooperativa, social i comunitària amb el pla de suport a l’emprenedoria col·lectiva, la formació i l’ocupació estable. La nova regulació d’horaris comercials que incorpora el doble valor de l’acord de tots els agents, també els sindicals, i d’una reducció a la meitat d’obertura en festius, que esdevé clau en la defensa del comerç de barri. I la nova governança democràtica del turisme que assenta les bases per posar fi al desgovern, amb l’eina de la suspensió temporal de llicències i amb l’elaboració participativa del PEUAT (el nou pla d’ordenació d’allotjaments turístics) que proposa consolidar lògiques de decreixement en les àrees més pressionades. No és poca cosa. Mai s’havia fet. Són polítiques que apunten a nou model: a una economia connectada a la lògica cooperativa i solidària, al compromís amb l’ocupació i cercant un encaix sostenible entre els barris i el turisme.

3. De l’especulació urbanística al dret a la ciutat

El govern municipal de CiU s’havia emparat en la crisi per impulsar un gir mercantilitzador en les polítiques urbanes, i de renúncia de les polítiques ambientals. Un urbanisme sovint capturat pels lobbies i per la generació de plusvàlues sense cap connexió amb el benestar veïnal; una caiguda dràstica de la inversió en habitatge social; i una mobilitat subordinada al domini del cotxe privat, i de l’espai viari sobre el ciutadà. Avançar cap a un model urbà del bé comú, cap a la reconstrucció del dret a la ciutat és també un objectiu complex. Tot i així el gir és ben tangible. El govern de BComú no només ha frenat ‘pelotazos’ urbanístics paradigmàtics (no hi haurà torre d’alçada de 100 metres amb hotel de luxe al Deutsche Bank); sinó que ha forjat les condicions normatives per prevenir-los (el protocol contra l’aprovació de projectes urbanístics per silenci administratiu).

El dret a l’habitatge s’ha situat en el cor de les polítiques urbanes; i el pla contra l’emergència habitacional en el cor de les polítiques d’habitatge: s’ha constituït la UCER (unitat contra l’exclusió residencial) com a equip de prevenció de desnonaments (180 desnonaments aturats en 8 mesos només a Nou Barris); el govern ha assolit en 8 mesos la cessió de 455 pisos buits de bancs (per 33 de CiU en 4 anys); i s’ha activat el programa de lloguer social amb inversió per a la construcció de 2.161 habitatges. Finalment, hi haurà tramvia per la Diagonal: un projecte necessari per a la vertebració de la mobilitat sostenible a escala metropolitana i indispensable per una ciutat saludable amb aire de qualitat. I sobretot, una actuació emblemàtica de canvi de model urbà. El dret a la ciutat es va forjant dia a dia.

4. De la ciutat aparador a la Barcelona dels barris

El 2015 Barcelona era una ciutat amb una dinàmica creixent de segregació territorial: els barris més fràgils s’havien empobrit; els més rics no havien deixat d’acumular renda. En aquest context, el govern municipal de CiU prenia decisions que ampliaven la fractura urbana: desatenia els barris vulnerables i invertia a les avingudes benestants. Encara que pugui semblar mentida: Trias paralitzava l’aplicació de la llei de barris mentre destinava milions d’euros a fer del Passeig de Gràcia una via premium. Era l’aparador urbà: la Barcelona-marca que havia de lluir espais de riquesa per esprémer oportunitats de negoci. Ja no queda ni rastre d’aquestes polítiques d’injustícia espacial. Les del govern de Bcomú van perfilant, en canvi, un rastre d’equitat urbana, d’aposta prioritària pels carrers i els barris oblidats. No són paraules. El projecte de pacificació de la Meridiana agafa el relleu del Passeig de Gràcia; la dignificació obrera de Pere IV succeeix a l’arranjament cosmètic de l’upper Diagonal.

I emergeix, sobretot, una doble aposta estratègica: el Pla de Barris, amb una inversió inicial de 150 milions d’euros a l’àrea de llevant, Ciutat Vella, zones de muntanya i La Marina; i l’operació integrada sobre l’Eix Besòs, projecte d’equitat metropolitana arrelat en la cooperació intermunicipal, i amb una forta dimensió d’innovació social i activació d’economies comunitàries.

I sí, a Barcelona hi ha 18 barris on la vulnerabilitat econòmica es tradueix en problemes de salut. Lluny d’amagar-ho, el govern ha activat un observatori de les desigualtats en salut i un programa de salut als barris. Avui es governen districtes complexos com Ciutat Vella o Nou Barris (en clar conflicte en el darrer mandat) des de la proximitat i la rendició de comptes. La Barcelona dels barris erigeix una altra dimensió constitutiva del canvi real, del procés de construcció col·lectiva de la justícia urbana.

5. De les privatitzacions a la defensa del comú

La defensa del comú, finalment, té a veure amb les polítiques que van posant fi i revertint les lògiques de privatització d’espais, de serveis i d’equipaments de la ciutat neoliberal. Començant per la recuperació ciutadana de voreres i places: per Nadal la plaça Catalunya ha deixat de ser una enorme i insostenible pista de gel de pagament, per passar a ser un espai ciutadà de lleure i consum responsable. L’ordenança de terrasses s’està redefinint per mitjà d’un procés participatiu amb veu ciutadana (i no només mercantil), mentre les ordenacions singulars s’acorden amb el veïnat, per tal de preservar els usos comunitaris (carrers Blai i Blesa del Poblesec).

El patrimoni es preserva de la voracitat privada (Torre Garcini), i s’obre amb complicitat i sense conflictes a la gestió cívica (l’Harmonia, Can Parellada, la Bòbila…). Per últim, el govern de BComú fa efectiu el compromís amb la gestió directa i la remunicipalització de les escoles bressol privatitzades en l’anterior mandat malgrat les dificultats de l’ARSAL. Es restableix així el criteri de xarxa pública única en un servei municipal d’escoles bressol que va ser defensat per la comunitat educativa com a un veritable comú urbà.

***

La plaça Catalunya, plena d'activistes durant el 15-M / JORDI BORRÀS

La plaça Catalunya, plena d’activistes durant el 15-M / JORDI BORRÀS

Hem repassat les cinc dimensions del canvi real en marxa a Barcelona. N’hi poden haver d’altres. Es pot debatre la intensitat de les transformacions iniciades fins ara, així com la seva pròpia solidesa. Segur que és possible anar més enllà i més al fons. Però en cap cas es tracta, al nostre entendre, de canvis menors: són estratègies que responen als anhels de justícia expressats el 24M.

Val la pena ara repassar els elements més transversals: la batalla de l’agenda i els marcs; els processos d’empoderament ciutadà; i els nous codis de relació amb els moviments socials.

Som encara lluny de construir una nova hegemonia. Però Bcomú ha canviat l’agenda i el relat a la ciutat. Va fer-ho en campanya i ho fa des del govern: avui les injustícies i desigualtats que travessen Barcelona, i les asimetries de poder que les causen, se situen com un dels eixos vertebradors de l’agenda política. I més enllà, el govern de la ciutat ha impulsat el debat i l’acció contra la reobertura del CIE; les campanyes contra la violència masclista; ha situat Barcelona al cor de la xarxa europea d’acollida, amb el programa de ciutat refugi, i amb una estructura estable d’atenció i suport a les persones refugiades. No es tracta de política de gestos; es tracta de polititzar les injustícies, de dotar de relat i significat col·lectiu cada actuació municipal. Denunciar el TTIP, retirar les demandes contra els activistes, o reconèixer els valors republicans a l’espai públic són accions que ens parlen d’igualtat, llibertat i fraternitat. BComú ha de governar per a tothom i per tota la ciutat, però ho fa des de la construcció d’una agenda i un relat amb forta càrrega de valors. Amb voluntat de crear hegemonia cultural i política.

El repte de forjar-la necessita temps. Però requereix, sobretot, d’empoderament personal i col.lectiu, convertir les persones que participen a Barcelona en Comú en agents del canvi: activistes del relat i protagonistes de les transformacions. Requereix una organització oberta, arrelada, capaç de connectar amb el que passa a la ciutat, sense apriorismes, amb intuïció i creativitat. No hi ha tampoc construcció col·lectiva del projecte sense processos de coproducció política. I això vol dir l’obertura democràtica del govern, l’apropiació social de les seves accions; i vol dir també pràctiques comunitàries constructores de drets i de política quotidiana. En definitiva, BComú sap que no es tracta de fer polítiques al servei de la gent, sinó amb la gent. Que les dimensions del canvi real només podran seguir avançant amb una organització forta i democràtica; i amb espais d’ampli protagonisme ciutadà. Fàcil de dir, complicat de fer.

I cal també anar definint les interaccions amb els moviments socials, amb els subjectes de l’acció col·lectiva crítica. Sergi Picazo ens interroga, a l’article esmentat, sobre quina ha de ser la lògica de relació entre el govern de BComú i aquests moviments socials. Pregunta molt rellevant. Les respostes semblen posar l’èmfasi en el model de la pressió. D’acord, però només en part. No és suficient. És ben clar que Barcelona no és ni serà una illa; que seguirà expressant dinàmiques capitalistes -i altres dimensions de dominació- i que per això els moviments socials han de seguir erigint accions de denúncia, i de pressió sobre el govern de BComú. Però al costat d’això serà també necessari declinar el suport i la complicitat. Caldrà obrir-se a dinàmiques de construcció compartida del comú.

Siguem conscients que la batalla de Barcelona tot just ha començat, es governa l’Ajuntament però no es té el poder: caldran debats i aprenentatges serens. Són necessaris moviments socials que pressionin per fer avançar canvis reals, sí. I cal bastir dinàmiques de suport al govern de BComú per fer possible els canvis, també. Tenim avui a Barcelona una correlació de forces que permet impulsar aspiracions de transformació social, un escenari sense precedents des dels primers ajuntaments democràtics. Una oportunitat preciosa. Serà responsabilitat de tots i totes no desaprofitar-la. Hi ha raons sòlides per l’esperança.

David Cid és el Coordinador d’ICV a Barcelona i Ricard Gomà és exregidor d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona.
2 comentaris
  • gonzalezsarm 10 de març de 2016 - 17:08

    El que em sembla poc creible es que es digui
    que la unio de la xarxa del tram per la diagonal sigui impetativament una questio de sostenibilitat i mes prioritaria que altres. El montant final d’aquesta inversio es molt gran devant de altres opcions mes economicas i inmediates.

  • metbcn 15 de març de 2016 - 17:26

    A mi m’ha semblat un article de propaganda pura i dura.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog