23/03/2016 | 00:30
Això deia Arnaldo Otegi després de sortir de la presó al Velòdrom d’Anoeta: “El projecte de dominació de les elits econòmiques i oligàrquiques espanyoles pivota sobre el manteniment de la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya és la clau per mantenir aquest projecte de dominació; per això els processos d’alliberament nacional, de ruptura democràtica, són la garantia perquè realment hi hagi una democratització real a l’Estat”.
Contra aquesta possibilitat de ruptura hi hem trobat i hi seguim trobant un Estat espanyol tancat i barrat, en el qual sorprenentment algunes forces d’esquerres encara hi dipositen una esperança d’encaix, que barrarà, com ja fa ara, qualsevol voluntat de lliure decisió dels pobles que aplega. Una voluntat que ja explicita el pacte Ciutadans-PSOE, i que la majoria absoluta del PP al Senat blinda, però que es farà més evident un cop es constitueixi Govern.
Ara bé, sigui quin sigui el Govern espanyol, ho tindrà difícil davant l’actual escenari de crisi, que és també, per a nosaltres, escenari de ruptura. Diu Naomi Klein que les crisis poden ser catalitzadores de canvi, i des de l’esquerra independentista ens caldrà aprofitar, doncs, que passem una triple crisi: social, nacional i política.
Perquè, malgrat que el capitalisme ens obliga a viure en una emergència social permanent i les crisis són sistèmiques, emportant-se drets, persones i territoris sencers, el cert és que, quan ens trobem dins d’una d’aquestes crisis, ens permet a les forces que apostem per un canvi social, com la CUP, que s’escolti el nostre missatge malgrat les interferències.
Perquè aquesta crisi, també nacional, ha trencat una socialdemocràcia que es troba en recomposició, perquè ja no se sostenen les velles fórmules de cohabitació entre un Estat demofòbic i les nacions que reté, com tampoc no són ja suficients als ulls de molta gent els retocs suaus a un sistema econòmic que incrementa les desigualtats.
I perquè la crisi de règim ha sacsejat tot el panorama polític. El PSC s’ha trencat orgànicament en tres partits i ha patit fuges evidents de militants i de simpatitzants, que no han trobat respostes clares a la crisi nacional i social. ICV s’ha recompost buscant-se a si mateixa, volent-se allunyar del seu passat recent i ajudant-se, per a aquest fi, de noms i coalicions que li permetin encaixar dins una onada de crítica social al sistema que fins fa poc havia gestionat. Tot plegat, enmig de l’aparició de fórmules, com En Comú, heterogènies arreu del territori i vertebrades, en part, per Podem que, malgrat l’evident obertura respecte als partits socialdemòcrates que l’han precedit, s’estructura de dalt cap a baix i amb forts lideratges, i que, si bé té apostes valentes en alguns temes socials, repeteix vells esquemes i propostes (ara amb altres noms) a escala nacional.
La CUP ha d’aprofitar la finestra de ruptura
És enmig de tot aquest escenari que neix una possibilitat de ruptura, i saber aprofitar-la és la nostra obligació. Bona part de la possibilitat de transformació social amb profunditat i d’emancipació nacional, d’almenys una part, del conjunt dels Països Catalans depèn de la possibilitat d’aprofitar aquesta finestra de ruptura que tenim avui ben present: la CUP hi ha d’apostar a fons, sense pors, amb tots els riscos.
El 14 de desembre de 1986 es feia públic el manifest fundacional de l’AMEI (Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista), on es deia que “la participació electoral en qualsevol àmbit no pot ser contemplada per l’Esquerra Independentista com un objectiu en si mateix, sinó sempre en funció de l’avenç de la lluita global de l’alliberament nacional i de classe”. I és ara el 2016, més que mai, que la participació de la CUP al Parlament i als municipis es mostra necessària i imprescindible com a palanca de totes les lluites al carrer per la llibertat nacional i social dels catalans i de les catalanes.
Com ens animava Otegi, és ara, en el moment en què es qüestiona des de Catalunya com a punta de llança de la resta de territoris oprimits la unitat indissoluble del Regne d’Espanya, quan s’obre potser l’única oportunitat de posar fi a la dictadura del deute, en un Estat que rescata bancs i se sosté sobre la desigualtat de gènere per seguir acumulant capital en unes quantes mans.
Com pot la CUP aprofitar les seves ferides?
La CUP també ha d’aprofitar les seves ferides obertes, la nostra particular crisi viscuda aquest Nadal amb el debat sobre la investidura del president del Govern de Catalunya (segurament l’efecte més evident de la pluralitat i també de la transparència), per tancar-se com un puny alçat i entomar el panorama polític que necessita una força rupturista i compromesa nacionalment i socialment com la nostra.
Un paper crucial que cal abordar, també, des del Parlament perquè és allí, aportant les forces dels municipis, sempre amb mil peus al carrer, on podem prémer una palanca de canvi (una més) per obrir portes cap a l’emancipació nacional i social. La potència del municipalisme i la bona feina feta pels tres diputats al Parlament en la legislatura anterior han posat de manifest que la CUP és, avui, una bona eina (i no un fi) per a un moviment col·lectiu que engloba moltes sigles i voluntats, i que cal canviar, modificar i redefinir quan sigui necessari per assolir els objectius, sense renúncies però sense sectarismes. Una eina que hem eixamplat, sens dubte, en aquestes darreres eleccions incorporant més sensibilitats de l’esquerra transformadora, tant a nivell d’organitzacions com de persones, una ‘radical campaign’ escocesa a la catalana. Però una eina, no ho oblidem, que neix i es nodreix del municipalisme alternatiu més incipient, el que ens va obrir pas a tota la resta des de la Catalunya més rural, sí, la mateixa que ha tingut i té clar que la revolució serà independentista o no serà, des de la defensa nítida de la transformació social unida a la lluita nacional, que és la llavor, la base i la raó de ser de l’Esquerra Independentista.
Fem també d’això la nostra oportunitat. No neguem el debat que reflecteix les posicions polítiques heterogènies de les assemblees locals, no neguem els posicionaments col·lectius i individuals diferents dispersos i barrejats de nord a sud i d’est a oest, perquè la nostra pluralitat ens fa també avançar. Barrem el pas als prejudicis territorials. Nosaltres, els que afonem fronteres arreu, no en tracem entre comarques o realitats locals, entre persones o organitzacions, perquè no són certes i no ens aporten res.
La CUP ha d’esdevenir el que vam dir repetides vegades en campanya: l’accelerador d’un procés constituent, i ha de garantir-ne la irreversibilitat, el seu contingut i potencialitat de transformació social, i ha de fer-ne copartícip, exigir-ne la complicitat, a una esquerra (moviments populars emergents, que en deia Otegi), que precisament obté uns dels seus millors resultats, i no és gratuït, en les anomenades “nacionalitats històriques”. És moment de posar fi a la indissoluble unitat de l’Ibex-35, per bastir de contingut social i de voluntat transformadora un procés constituent que a poc a poc comença a caminar.
