01/04/2016 | 00:10
Un cop esvaït el fum dels atemptats de Brussel·les i París, si mirem el tractament informatiu descobrirem que som immersos dins una boira de guerra. “Boira de guerra” és una expressió del militar prussià Von Clausewicz que feia referència a la confusió pròpia de la batalla que impedia analitzar amb objectivitat la situació real de les pròpies tropes i les de l’adversari. Passats dies, mesos, anys d’experiències traumàtiques som instal·lats en una mena de boira de guerra permanent que ens impedeix avaluar amb rigor la situació.
Si simplifiquem, podríem establir dues versions de la història. D’una banda, la majoria de l’opinió publicada i dels sectors que es reivindiquen progressistes s’ha instal·lat en el confortable terreny de la ingenuïtat paternalista: “l’islam no té res a veure amb el terrorisme. La culpa és de les intervencions occidentals a Orient Mitjà. La marginació de la immigració musulmana és la causa dels processos de radicalització”. En el cantó oposat, bona part de l’opinió autocensurada, de les forces polítiques oportunistes, i sectors de la ciutadania desafecta a la correcció política estableix: “És la prova que el xoc de civilitzacions no resulta cap llegenda urbana. Recorda la invasió dels bàrbars. L’islam és una religió perillosa”.
L’únic punt en el qual coincideixen ambdós bàndols és que es tracta d’un afer relliscós. Afegiria que no té fàcil solució o no en té cap. Els processos de radicalització d’un segment de musulmans, com assenyala en l’imprescindible llibre de l’Anna Teixidor ‘Combatents en nom d’Al·là’, continuaran creixent i expandint-se fins a un ‘peak oil’ encara desconegut. Ara bé, si he d’aportar alguna cosa en aquest debat és desmentir que es tracti d’una qüestió civilitzatòria, ni religiosa, ni tan sols social. A partir de les meves lectures, així com també de la meva experiència personal com a docent en barris on aquests processos ja eren visibles quinze anys enrere, considero que aquest és un conflicte intern, intracomunitari, que fa servir la religió com a fórmula d’atorgar respectabilitat a conductes estrictament reaccionàries, motivades per carències en la psicologia col·lectiva, inseguretats comunitàries, i fins a un cert punt psicoanalític de crisi de masculinitat en societats tradicionals.
Un conflicte intracomunitari
Qualsevol que comparteixi les meves vivències generacionals en barris amb important presència migratòria haurà passat per experiències no massa diferents de les que es poden viure als mateixos espais quatre dècades després. En la nostra adolescència, moltes famílies provinents del món rural, s’havien emportat un munt de creences poc raonables en el xoc amb una societat urbana més oberta, que funcionava sota uns paràmetres tan complexos com desconcertants, i que inspiraven un temor disfressat d’hostilitat. A moltes noies no les deixaven sortir, tenien una hora d’arribada estricta o es discutia si havien d’estudiar més enllà de l’estrictament “necessari”.
Era habitual la segregació de sexes als espais de sociabilitat. S’entenia que (elles) havien d’arribar verges al matrimoni. No era inhabitual que, la gent de poblacions de tradició endogàmica, reproduïssin patrons. S’assumia certa inferioritat social que suposava un fre a qualsevol ascensor social que, de tant en tant, de manera efímera, es decidia a obrir les portes. Persones amb més talent i capacitat d’esforç que jo van quedar-se pel camí. En certa mesura, aquest conjunt de creences, lligades a portar la lògica del poble a la ciutat, també cercaven el manteniment del control comunitari, tant pels homes de la família, acostumats a disposar de l’hegemonia i el poder des d’un patriarcalisme maldestre, com des dels cacics de suburbi (sovint lligats a les cases regionals) que traslladaven les relacions socials asimètriques de centenars de quilòmetres enllà.
El resultat… un desastre!: matrimonis prematurs i fracassats, trencaments familiars, subocupació, frustració personal i professional, decisions errònies de conseqüències permanents. En els millor dels casos, una ruptura generacional no del tot superada, i en el pitjor, el manteniment d’aquestes relacions tòxiques fonamentades en la desigualtat. I encara avui, hi ha certa permanència dels guetos (on es concentren sobretot els perdedors d’aquest procés) on el ressentiment encara és perceptible, també en els capteniments polítics.
Qualsevol qui hagi tractat amb famílies procedents del Magrib veurà que els patrons familiars són semblants als autòctons d’aquell moment. Si hi ha res que destaca, no és pas que siguin musulmanes, sinó que en bona part dels casos, són rurals i actuen amb uns patrons de comportament d’una societat tradicional. El xoc no es produeix entre una societat pretesament laica i una altra d’islàmica, sinó entre una societat urbana complexa, individualista, fonamentada en la responsabilitat individual i en la diplomàcia permanent a còpia de regles no escrites i difícil comprensió; i entre una societat rural, estable, autoritària, patriarcal, col·lectivista, fonamentada en regles clares i en el control invisible de la comunitat. I és en aquesta tensió on hem d’entendre el problema mal anomenat de la “integració”, i que fóra més just anomenar de la “ruptura interna” del comunitarisme.
Ni putes ni submises
El 2003 un grup de dones franceses d’origen magribí denuncien la violència i el control sexual patida a les ‘banlieues’ per part de nois radicalitzats. Comandades per Samira Bellil i Fadela Amara funden el col·lectiu “Ni putes ni soumises” on posen de relleu que la concentració als barris de població migrada serveix per imposar pressió social per impedir que les noies estudiïn, treballin, es relacionin més enllà de la tribu o vesteixin com els vingui de gust. El testimoni, recollit en forma de llibre, explica com en aquests espais on la República ni s’acosta, es produeixen agressions, intimidacions i fins i tot violacions col·lectives contra aquelles que no se sotmeten a la figura dels “talibans de garatge”, els germans que pretenen mantenir el seu poder damunt les dones de la família per evitar que escapin al seu control. El testimoni no és massa diferent de l’ofert per la somali Ayaan Hirsi Ali, que protagonitzaria ‘Submissió’, un curtmetratge que denunciaria el tracte atorgat per l’islam contra les dones, i que seria el motiu pel qual cauria assassinat el seu director, Teo van Gogh el 2004.
Contràriament al que els mitjans desinformen, el sistema d’integració francès funciona relativament bé. L’actual ministra d’Educació del país veí, Najat Vallaud-Belkazem, i la de Treball, Myriam El Khomri, són nascudes al Marroc, el 1977 i 1978 respectivament. També ho era Rachida Dati al gabinet de Sarkozy. Actualment a França hi ha un munt de magrebines professores i funcionàries (la funció pública continua sent un espai de promoció social i de gènere per l’objectivitat en els processos selectius d’oposició), a la televisió i l’’star system’.
El 1999 el 17% de les marroquines estava casada amb un no musulmà. Com a Catalunya, elles són millor estudiants que els nois, amb un fracàs escolar estimat en un 20% inferior a ells. Aquí, les creences juguen un paper rellevant. Per a molts nois magribins, l’important és deixar aviat l’escola per treballar en algun ofici manual, que permeti disposar aviat de diners, comprar-se una moto o un cotxe i trobar una noia amb qui casar-se. Certa tendència a la sociabilitat segregada contribueix a interioritzar una imatge de les dones com a inferiors, en què la virtut depèn del grau de submissió als homes de la família. Mentrestant, moltes d’elles, en famílies patriarcals, amb més paciència i capacitat de treball (sovint a còpia d’assumir íntegrament les tasques domèstiques), s’adapten millor a un sistema escolar que valora la constància, el treball i la responsabilitat.
Moltes arriben al batxillerat i estudis superiors, i es produeix un fenomen conegut en el món de la sociologia. Amb major nivell cultural i educatiu, tendeixen a aparellar-se amb homes de característiques semblants. Això vol dir que en el mercat matrimonial, les dones, que tradicionalment són les que transmeten els valors culturals en el sí de la família, poden acabar marxant de la comunitat. Aquesta situació es veu com a una amenaça a l’ordre intern del grup. Molts homes veuen qüestionat el seu rol familiar. Perceben dificultats a l’hora de trobar dones que responguin a les seves expectatives (o que hauran de buscar-les als pobles de procedència). Finalment, es tem que, amb aquestes circumstàncies, la col·lectivitat es pot dissoldre en la modernitat urbana, percebuda com a el laïcisme perniciós dels “infidels”. És aquí quan la religió apareix com una mena de botiga d’Ikea que permet redecorar creences i pràctiques ancestrals.
La marca del vel
Aquí apareix la religió com a justificació transcendent de valors reaccionaris. Enfront la possibilitat de dissolució del grup, la pressió comunitarista es reforça. Es disfressa de religió la voluntat de control i poder. El vel apareix reinventat com a símbol de submissió i pertinença a la tribu. Aquesta peça de roba, amb una ambigua presència a l’Alcorà, adquireix un valor simbòlic que només la religió pot servir per sacralitzar objectius inconfessables. Té com a finalitat dificultar l’accés de les dones al món extern, tot mostrant-se com a marca que indica que les dones són propietat de la umma. Així, el mal anomenat vel islàmic serveix per sabotejar qualsevol capacitat d’inserció en el món professional, de la confiança mútua, de les normes no escrites de la societat d’acollida. És la cadena que lliga les dones a la seva comunitat, per impedir que fugin del gueto comunitari.
A les ciutats europees hi ha la norma tàcita que tothom ha d’interactuar en igualtat de condicions i que les creences formen part de l’esfera individual. Una dona amb vel aixeca un cordó sanitari al voltant seu que li posa traves en les seves expectatives professionals o de les relacions socials. El vel explicita que la religió (o les creences particular) està per damunt de qualsevol altra consideració, i és percebut majoritàriament com a una esmena a la totalitat dels valors de la (imperfecta) modernitat. L’exhibició pública aixeca un mur invisible bastit amb desconfiança i retrets sords. El vel, més que les bombes, han dinamitat els ponts entre comunitats perquè sabotegen la lliure interacció entre persones. Certament, el vel ha suscitat batalles culturals força inútils, tanmateix, també ha estat el gest visible de com, mitjançant processos de radicalització religiosa, s’ha iniciat un període de replegament comunitari.
Qualsevol docent en contacte amb adolescents musulmans s’ha adonat com, d’un dia per l’altre, simultàniament diverses noies han canviat radicalment d’indumentària a partir de l’arribada de nous imams a la comunitat, sovint finançats des de les monarquies del Golf, d’inspiració wahhabita (la perillositat dels quals ja era advertida per l’espia català Alí Bei a inicis del XIX). L’Anna Teixidor, una de les periodistes que coneix amb més profunditat la qüestió, ja observava fa més d’una dècada aquest fenomen quan feia de professora a Salt. Tanmateix, una de les millors escriptores catalanes d’aquesta dècada, la Najat El Hachmi, a ‘La filla estrangera’, descriu literàriament la corrua de sentiments extraordinàriament complexos en què la protagonista, malgrat tenir talent i voluntat per prendre les pròpies decisions sobre la seva vida, acaba, per la pressió comunitària, acceptant un matrimoni imposat, renunciant al món extern, i simbolitzant la seva submissió col·locant-se un hijab que li tanca les portes al món públic, i la confina a l’estret arxipèlag del barri i les relacions familiars, en una deriva de frustració i infelicitat. I ho fa, en certa mesura, perquè fora del petit cercle comunitari, hi ha la freda intempèrie, sense ningú que la pugui acollir, sense escalfor familiar o d’afectes en un retret literari dels més intel·ligents que es poden llegir en els darrers anys.
Perquè és la frustració i la infelicitat el que fa de combustible en els processos de radicalització. El replegament interior, i un relat victimista sobre els reals o imaginaris greuges contra un col·lectiu que comparteix una identificació religiosa, és el que hi ha al darrere d’aquest malestar. I, on hi ha victimisme, se sol responsabilitzar als “altres” de tots els mals. La religió musulmana, com qualsevol altra de caràcter monoteista, cau fàcilment en el parany del maniqueisme, en què “els altres” són els culpables, i les misèries quotidianes es poden esvair a partir de paradisos inventats, projeccions psicològiques d’expectatives frustrades.
Els suposats greuges als musulmans, o el parany del victimisme
Un dels arguments adduïts per explicar aquests processos de radicalització és el de la discriminació del col·lectiu. En el món capitalista occidental, qualsevol que sembli pobre, és percebut com a sospitós. Als vuitanta, els nois de barri també sovint érem mirats amb suspicàcia. Els magribins són tan maltractats per la policia o discriminats per la societat benestant com ho puguin ser els indis, xinesos, filipins, caribenys, centreamericans, o autòctons pobres. I tanmateix, els processos de justificació de l’assassinat o la violència contra un suposat occident intel·lectualment jivaritzat fa servir l’excusa religiosa. De fet, qualsevol musulmà il·lustrat n’és conscient de la superficialitat dels coneixements religiosos d’aquells que s’apunten a la gihad.
I tanmateix, el victimisme, que normalment apunta a fer responsable a una amalgama de fets contradictoris als mals reals o imaginats comesos contra alguns països, no deixa d’esdevenir una manipulació barrejada de creences, en què es busca clarament l’alineament sota la bandera religiosa d’un “nosaltres” contra “els altres”. Això es tradueix en tractar de cohesionar la comunitat, especialment en unes societats urbanes, diverses i modernes, a còpia d’agredir l’entorn, com si perseguissin l’hostilitat de les societats d’acollida. En certa mesura, són els grups salafistes i els corrents wahhabites els qui semblin invocar el fantasma de la ultradreta que nia a occident.
Els processos de radicalització, la reinvenció de la religió en fórmules de creences agressives, sembla buscar inconscientment la finalitat d’invocar els vells fantasmes del feixisme occidental (i a fe que ho estan aconseguint). Aquesta actitud política, al seu torn, propicia una pressió tan asfixiant en el sí de la comunitat que sembla empènyer la majoria tranquil·la dels sectors més oberts i il·lustrats dels musulmans (i sobretot de les musulmanes) a un replegament intern dins els seus propis guetos identitaris.
Guerra de creences
Atemptats com els de Madrid, Londres, París o Brussel·les, a més d’episodis com els atacs a la llibertat d’expressió, als drets de les dones, a la llibertat sexual, estan invocant el pitjor d’una modernitat que també sol ser despietada. L’emergència de forces com el Front Nacional, l’UKIP, els diversos integrismes cristians (o laics), van guanyant terreny. El col·lectiu musulmà comença a inspirar desconfiança i hostilitat més enllà dels quatre eixelebrats de sempre. Malgrat la pàtina de civilització de l’opinió publicada, del progressisme oficial, de la correcció política, malgrat el sempitern sentit cristià de culpa del passat colonial, el monstre interior ja sorgeix a Alemanya, França, Holanda, els països del centre i l’est d’Europa, i a les converses privades de barra de bar d’aquestes latituds.
No vivim un conflicte de religió o civilització, sinó una guerra de creences. Una confrontació entre aquells qui ens han posat en el sac dels “autòctons”, o “occidentals”, i que des de la seva propaganda ens titllen d’«infidels” (és a dir, de diferents), i entre el món europeu, que cada vegada assimilem islam a una religió perillosa. Al seu torn, les societats occidentals també estem experimentant una profunda divisió: entre aquells partidaris d’una ingenuïtat suïcida que menystenen el perill del reaccionarisme islamista (ideologia política que comparteix valors i pràctiques del falangisme), i d’aquells temptats de negar la condició humana dels altres, i per tant, deixar-se arrossegar pel reaccionarisme islamòfob. En aquest sentit, això implica una desestabilització interna del nostre propi món, objectiu estratègic buscat per qui, en certa mesura, mou els fils: els fons qatarians o el wahabisme saudí que, desenganyem-nos, tal com estableixen els seus inequívocs documents, busquen la nostra destrucció i l’extensió dels seus reaccionaris principis (a banda d’exhibir als seus inquietants mapes, una Península Ibèrica pintada de negre).
Estem en guerra. Una guerra de desgast i resistència. Perdrà qui se n’adoni de l’esterilitat de les accions i l’absurditat dels seus gestos. Guanyarà qui sigui capaç de mantenir-se fidel a les seves conviccions, unes conviccions per les quals valgui la pena viure, no matar. I, francament, no sóc massa optimista.
