#NitDempeus: Tornem a les places? Trenquem la rutina? Ens atrevim?

Assemblea a plaça de Catalunya amb la participació d'Stop Mare Mortum / @NITDEMPEUSBCN

Assemblea a plaça de Catalunya amb la participació d’Stop Mare Mortum / @NITDEMPEUSBCN

A la plaça de Catalunya de Barcelona estan passant coses interessants. Després de cinc dies de reunions i trobades, l’assemblea de gent que s’ha trobat allà ha arribat a la conclusió que vol convertir-se en una àgora del teixit associatiu de la ciutat, i ho comença a aconseguir. Aquest dijous el col·lectiu Stop MareMortum ha fet una xerrada i s’ha fet una cassolada; el dissabte la Marea Pensionista estarà a la plaça per xerrar; i dimarts vinent l’Assemblea Groga organitza un espai per presentar la ILP Educació que vol ser bandejada per Junts pel Sí (tot i haver aconseguit 95.000 signatures). Cada dia a les 19.30 hores s’està fent assemblea oberta, d’ara com a mínim fins a l’1 de Maig quan la manifestació anticapitalista de la tarda acabarà just a la plaça de Catalunya.

Tanmateix, més enllà de descriure el que està passant allà cada dia la idea d’aquest text és plantejar algunes preguntes a partir del context actual.

Ruptura, procés constituent, canvi

Molt s’ha escrit sobre el terratrèmol polític que va significar el 15M, o de la necessitat d’aixecar un procés constituent popular capaç de trencar amb el règim del 78. El combustible social que van aportar moviments nascuts al bell mig de la crisi, com el 15M o el moviment per l’alliberament de Catalunya, ha esquerdat profundament tant els anomenats “consensos de la transició” com el sistema de partits que se’n va derivar. No obstant, avui sembla que la força d’aquests motors no és la mateixa que fa un temps i que el sistema, si bé tocat, sembla que està en camí de recompondre’s i tapar les esquerdes que deixen veure les seves vergonyes.

Els tres focus més grans d’inestabilitat en aquests moments són la incapacitat dels partits dinàstics (PP, PSOE) de formar un govern de gran coalició, el procés d’independència de Catalunya i la crisi econòmica, que amenaça d’aprofundir-se i radicalitzar les retallades.

PSOE i PP miren de lluny el que ha passat a Grècia on la gran coalició va desembocar en la pèrdua de l’hegemonia per part Nova Democràcia i la pràctica desaparició del PASOK. El procés d’independència es troba en un moment de xoc de legitimitats entre les dues administracions més importants de l’Estat a Catalunya, a banda la inestabilitat parlamentària a Catalunya limita la capacitat de Junts pel Sí de retirar-se del procés, especialment pel paper de tensor que està juguen la CUP-Crida Constituent. Pel que fa a la crisi econòmica, tant l’orientació neoliberal de la UE, que porta a exigir un nou pla draconià de retallades, com la conjuntura econòmica internacional estan deteriorant, encara més, la situació de la majoria de persones.

“A tots els sectors que apostem per la ruptura ens convé evitar l’articulació d’un front PP-PSOE i que s’estanqui el Procés”

Entre 27 d’abril i el 2 de maig, és a dir, d’aquí a dues o tres setmanes, es podrien tornar a convocar eleccions espanyoles. L’Ibex-35 i tota l’oligarquia i pressionaran fins a l’últim minut per forjar una gran coalició que doni quatre anys de marge al sistema tant per gestionar els efectes de la crisi com per cooptar i/o destruir les alternatives sorgides polítiques a l’últim període. Pel que fa al context nítidament català sembla clar que la direcció de Junts pel Sí, com a mínim, es planteja una desconnexió més enllà dels famosos 18 mesos. Per tant a tots els sectors que apostem per la ruptura ens convé evitar al màxim tant l’articulació d’una majoria dinàstica a Madrid com un procés estancat.

S’hauria d’intentar

En els darrers mesos hem vist com allò que ja sabíem de les institucions. Tot i ser importants per motius obvis (es prenen moltes decisions que afecten les nostres vides), les institucions són un embornal d’energies i estan pensades per defensar els privilegis dels sectors benestants de la població. Per trencar el sostre de vidre de la democràcia disminuïda en la que vivim ens cal una mobilització i activació social generalitzada. Realment ens conformem amb un govern de Podem-Casta-IU com a alternativa al PP-PSOE-C’S? Ens serveix un president de dretes incapaç d’enfrontar-se com cal a l’Estat espanyol? Si la resposta a algunes d’aquestes preguntes és sí, no cal continuar llegint; si no és així, passa al paràgraf següent.

“Han sorgit acampades a les places. Però ho estan fent bastant soles, sense el suport de molta de la gent que tant ha parlat i escrit del 15M”

CgBAyx_WcAAV7EY

Cartell de Nit Dempeus BCN per als propers dies.

Al voltant de la mobilització a l’Estat francès del Nuit Debout han sorgit a Barcelona i algunes altres ciutats acampades a les places. És cert que no són encara protestes massives, però tenen el suport de grups de joves activistes decidides a continuar uns quants dies encara. Ho estan fent bastant soles, sense el suport de molta de la gent que tant ha parlat i escrit del 15M.

Sense voler repetir el passat cal recordar aquí que fins al dia 19 de maig de 2011 -quatre dies després del 15M- la plaça Catalunya no va tenir una afluència significativa. Però ara el 2016 ens podem imaginar per un moment unes places plenes per començar aquest procés constituent popular que tan ampul·losament citem constantment? Ens imaginem un pacte PP-PSOE-C’s amb milers de persones activades a les places? Seria capaç Podem de pactar amb la casta si existís un moviment al carrer? Pujaria el PP en unes noves eleccions amb milers de persones lluitant i amb l’experiència de quatre anys d’austericidi?

Però hi ha un fet important: encara no tenim aquest moviment a les places. Tanmateix cal intentar-ho, trencar amb la nostra pròpia burocratització de quatre reunions setmanals i mirar d’anar a la plaça. Vèncer la mandra de començar de nou, perquè fins i tot quan haguem guanyat haurem de construir un nou món com perquè hi ha molta més gent desperta de la que trobem als nostres cercles militants. Aquesta gent decidida i perseverant que acampen a les places no ens demanen que dormim allà sempre, què repetim el 15M, tot el contrari ens estan oferint el seu entusiasme i la seva manca de derrotes per a veure si som capaces d’actuar col·lectivament per acabar d’esbotzar el règim del 78.

Queden 17 dies pel Primer de Maig, poques setmanes per a què Junqueras -segons les seves paraules- ens presenti uns pressupostos dolents i no sabem quant per a què Montoro llenci una nova onada de retallades. Potser podem començar portant les assemblees dels nostres col·lectius a la plaça, potser podem plantar una tenda per col·lectiu i fer torns per aguantar prou temps, potser podem començar a retrobar-nos i refundar la plaça com l’àgora insurrecta que va ser? Potser podem acampar a les places perquè molta gent acampa a Idomeni o potser podem anar a la plaça simplement perquè és primavera.

Òscar Simon és activista polític i professor interí en un institut d’Educació Secundària

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog