19/04/2016 | 00:15
Fa unes setmanes les companyes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ocupaven una oficina de Banesto a Banyoles en suport de la campanya Dació per a la Mònica. Utilitzem el femení plural en aquest cas de manera literal perquè la gran majoria de les persones que es van tancar a l’oficina eren dones. Eren dones i, majoritàriament, amb vel. Aquest vel és evident que no actua, com diu l’historiador Xavier Díez a l’article Gihadisme a Europa: una guerra de creences, com una marca o com una bomba dinamitant ponts i sabotejant les interaccions entre persones. L’article de Díez era una rèplica a l’entrevista de CRÍTIC al periodista Joan Roura per analitzar el conflicte gihadista dins d’Europa.
La marca en les lluites pel dret a l’habitatge i contra el capitalisme salvatge té molt més a veure amb la classe social a la qual pertanyem, un concepte clarament inexistent en l’article fet per Xavier Díez. Ans al contrari, l’historiador pràcticament culpabilitza la gent que viu en barris determinats -als quals anomena barris amb important presència migratòria-, obviant l’evident desigualtat que travessa la societat catalana d’avui.
Resulta un cert lloc comú de la literatura actual entendre el gihadisme a Europa -que fa córrer rius de tinta però que emmudeix quan els morts són a Bagdad o a Damasc- com una guerra de creences. Una guerra on l’Islam es dibuixa com un culpable clar -dir el contrari sona a paternalisme-, i on resulta impossible cap comunicació amb el bloc monolític que inclou a tots els milions de persones que viuen o provenen de països musulmans, a tots seus descendents fins a incomptables generacions, i amb independència de les seves creences concretes –o si són ateus o atees-. Aquesta visió d’entendre l’Islam com a un únic, inamovible i incomunicable és un dels indicadors més clars que estem assimilant mica en mica en les pròpies files de l’esquerra, una visió que emana d’una islamofòbia alarmant.
Disculpeu l’obvietat, però, acceptaríem que tots els que portem noms cristians i vivim en països de tradició cristiana fóssim posats al mateix sac? Acceptaríem que algú, en l’anàlisi de les nostres societats no distingís entre dreta i esquerra, entre món rural i món urbà, entre l’Opus Dei i la teologia de l’alliberament? Acceptaríem, finalment, culpabilitzar com fem de forma expiatòria una altra religió sencera, com el judaisme, per exemple, del que fan determinats fanàtics en el seu nom? A algú se li va acudir pensar, el juliol del 2011, quan Anders Behring Breivik va protagonitzar la matança de Noruega en nom del cristianisme i de la puresa, que els cristians creients d’Europa eren tots uns fanàtics assassins?
Nosaltres apostem per llegir la realitat en la seva complexitat, en els seus matisos, en la seva dialèctica i en les seves lluites. Ni bonisme, ni paternalisme, però no renunciarem a la nostra capacitat analítica. A la realitat hi localitzem relacions de poder, opressors i persones oprimides, i nosaltres estarem del costat de les oprimides, sempre. Aquí, a les banlieues i a Kobanë. I per això proposem tres punts d’urgència a treballar en la lluita contra el gihadisme:
1.- La denúncia de l’imperialisme
DAESH té a veure, entre d’altres causes, amb l’ocupació a l’Iraq. Una ocupació per l’usurpació de recursos naturals que té uns clars responsables, entre ells l’Estat espanyol. El primer que cal per començar a desmuntar DAESH és la triple erra (reconeixement, reparació i garanties de no repetició) aplicada a un territori devastat per l’avarícia imperialista més sagnant i de la qual l’allau de persones refugiades és una conseqüència més a les portes d’Europa.
2.- Combatre el finançament de DAESH
La ideologia que sustenta DAESH, el salafisme nihilista, ha rebut finançament dels emirats del golf Pèrsic durant anys en la lluita per l’hegemonia política a l’àrea. Si volem lluitar de veritat contra el feixisme de DAESH hem d’aïllar i combatre també els que els financen i els estats teocràtics en el marc dels quals es difon amb poderosos mitjans de comunicació la cosmovisió que els recolza, molts d’ells aliats d’Occident i fins i tot amb el seu nom estampat en samarretes blaugrana.
3.- Evitar la marginació als nostres barris
Als nostres barris i ciutats hem de treballar fort en la lluita comunitària perquè cap persona es quedi despenjada. La principal font de la qual pot beure el fanatisme –vingui d’on vingui- és la marginació i el cul de sac en el qual es troben els joves sense futur en espais perifèrics arrasats del capitalisme excloent. Evitem-ho. En una societat individualista nosaltres hem de construir ponts, xarxa i sobretot llaços de solidaritat i d’ajuda mútua. No és fàcil. És anar molt contracorrent, però és l’autèntic antídot a la violència estructural que genera el nostre món. També a Europa, on pren la forma d’extrema dreta, de violència de gènere o de gihadisme autodestructiu.
És un missatge d’urgència, de resposta a una determinada apocalipsi televisiva que ens bombardeja diàriament, però sobretot a vacil·lacions islamòfobes que aquests dies hem llegit en textos i posts de companyes de l’esquerra. Més enllà de la geopolítica internacional, tan absent d’aquestes anàlisis psicologistes tan a l’ús, a casa nostra, als Països Catalans, tenim molt clar que no és un debat de vels ni de gel·labes. Assenyalar la comunitat musulmana catalana com a reservori del gihadisme és, no només profundament injust, sinó manifestament erroni.
D’entrada, perquè fa pagar els plats trencats a la part més feble de la cadena, obviant les dimensions d’opressió i d’exclusió de les comunitats musulmanes enfront de les malanomenades “autòctones”, assumint acríticament un discurs que prové del poder i que el reforça, i incrementant el fàcil estigma de l’enemic exterior: l’estranger. Però sobretot, perquè atribueix tota la responsabilitat del que passa i del que passarà a un sector de la societat de forma relativament aleatòria. I això ho combatrem.
La responsabilitat de la lluita contra el gihadisme aquí és de totes les comunitats que conformen els pobles dels Països Catalans, perquè també aquesta és una lluita contra la desigualtat i contra el capitalisme. Com les companyes que es tanquen a les oficines de Banesto, i parafrasejant Mary Wollstonecraft, tenim clar que és justícia i no caritat el que el món necessita.
Mireia Vehí i Benet Salellas són diputats de la CUP-CC al Parlament de Catalunya
