Mesquites, sí

Dones en una mesquita als Estats Units / INCLUSIVE MOSQUE INICIATIVE

Dones en una mesquita als Estats Units / INCLUSIVE MOSQUE INICIATIVE

Ara que comença el mes de ramadà, es fa especialment patent la manca de mesquites a Catalunya. Una manca condicionada, en bona part, pel sorprenent moviment de resistència que s’organitza enfront de cada intent d’obertura d’un espai de culte musulmà. Sota la consigna de “mesquita, no” s’aglutinen associacions de veïns i veïnes no-musulmanes, mitjans de comunicació, grups polítics de tots els colors i, malauradament, molts moviments socials d’esquerres.

Una consigna senzilla, contundent i d’extrema gravetat interfereix en el dret de les comunitats musulmanes a tenir llocs de culte, de reunió, de formació dignes, habilitats i situats als barris i no als polígons i les perifèries, negant el dret reconegut de la llibertat religiosa i garantit per la Constitució i els Acords de Cooperació de l’any 1992. Plantegem i recolzem, doncs, la possibilitat de privar de l’exercici d’un dret a un grup minoritzat, quan les lluites socials van històricament en el sentit contrari: garantir l’accés a tothom als mateixos drets.

Des dels feminismes, els moviments per l’alliberament LGTBI o la lluita de classes coneixem bé la qüestió i sabem que reivindicar els drets de les minories troba resistència d’aquells sectors que anomenem “conservadors”. Però, què està succeint quan els grups que lluitem per les llibertats també sintonitzem amb el rebuig als centres de culte musulmà, o dubtem a posicionar-nos, clarament, amb un rotund “mesquita, sí”?

Totes les religions són iguals?

Ni totes les religions són iguals, ni totes les creences són religions, ni cap d’elles és homogènia, ni totes estan en la mateixa situació contextual. Sobre l’islam, en concret, multitud de persones musulmanes ens adverteixen que no és una religió i que aquesta denominació sorgeix de la mirada cristianocèntrica.

Primer senyal d’alarma, doncs. Abans d’afirmar aquesta consigna ens hem de preguntar, seriosament, quantes “religions” coneixem més enllà del seu nom, de quantes tenim experiència directa, i d’on ve aquesta universalització del coneixement particular que fem. Perquè tan inconsistent és aquesta frase com afirmar que tots els homes són iguals, que totes les feministes són iguals, que tota la política és igual, etc…

Però, i especialment, abans d’entrar en el debat de si ens agraden més o menys les mesquites, si ens semblen més o menys revolucionàries, o interessants, o adients, és urgent aturar les violències cap a la població musulmana. Aturar rotundament les violències. I negar-los-hi un dret constitucional perfectament garantit i normalitzat per la població majoritària, és una forma concreta i contundent de violència.

“El dret a la llibertat de culte és justament un dret a la llibertat. Tenir llibertat d’anar-hi o de no anar-hi”

A nivell col·lectiu no ens podem permetre el debat de si una part de la nostra comunitat ha de tenir tots els drets garantits o no. Només el debat ja assenyala la greu malaltia. Hi ha un símil possible, una mena de traducció a un altre eix de discriminació que potser és útil per tal de reflexionar: el matrimoni igualitari és un debat encara obert a les comunitats LGTBI. És el matrimoni la forma adient d’alliberament o no? Aquest debat en el si de la comunitat és de caràcter totalment diferent de les manifestacions “pro-família” dels grups majoritaris que, amb els seus drets garantits, en volen negar l’accés a la població minoritzada. Les poblacions que sí tenen els drets garantits no estan en posició de decidir si aquest dret és revolucionari o no per les poblaccions que no hi poden accedir. El debat sobre l’objectiu d’obrir mesquites, i com han de ser aquests espais, és un debat legítim a dins de les comunitats musulmanes. Però l’única lluita que hauria de contemplar de la població hegemònica, en aquest cas la no-musulmana, és garantir que tinguin el mateix dret que tothom.

El dret a la llibertat de culte és justament un dret a la llibertat. D’escollir el culte, o de no escollir-ne cap. De tenir llocs d’oració per decidir si els utilitzes o no. Tenir llibertat d’anar-hi o de no anar-hi. La llibertat de culte, a més, és la forma que ens garanteix a les persones atees el dret de poder ser-ho. Negar la llibertat a les persones musulmanes és negar-nos la llibertat a tothom.

Llibertats. Quines. De qui

La llibertat no és un objecte, no és una situació tangible, sinó que és una forma de relació, d’interacció. Són un conjunt de pràctiques que tenen a veure amb la resistència al poder i a les seves imposicions i violències. El poder tampoc no és un objecte: és una dinàmica que té a veure amb l’hegemonia, amb els sistemes d’opressió i amb els seus mecanismes de reafirmació i d’estabilització. La llibertat té a veure amb la possibilitat d’existència, i d’expressió d’aquesta existència.

Les identitats que ens travessen i les nostres possibilitats de llibertats, tenen a veure amb una infinitat d’eixos de la diferència que interactuen constantment entre ells i amb l’entorn. La “matriu de dominació” que definia la Patricia Hill Collins fa referència a això: l’opressió no és una qüestió lineal, sinó una mena de xarxa amb infinitat de nusos i d’interseccions que generen multitud d’opressions i privilegis, així com incomptables possibilitats de desenvolupar pràctiques de llibertat… i innombrables esculls, també. Quan ens posicionem contra una mesquita, hem de recordar des d’on ens estem posicionant. Si tenim privilegi racial i cultural, si pertanyem al corrent majoritari, si una mesquita a Catalunya té el mateix espai simbòlic que una església, i si té el mateix poder, i si la població que demana la mesquita té els seus drets garantits i està en termes d’horitzontalitat, o és una població que està patint violències simbòliques, estructurals i directes.

“En un context d’islamofòbia rampant, una mesquita no és només una mesquita”

En un context d’islamofòbia rampant, una mesquita no és només una mesquita. És un espai de dignitat. És una forma de reconeixement. És un exercici de llibertat. És una possibilitat d’existència. És un lloc de trobada entre iguals, de creació de coneixement on construir una pràctica de l’islam catalana, local, arrelada, situada.

El lema “mesquita, no” nodreix els discursos de l’extrema dreta i apunta, a més, tan sols a les comunitats de base, a les mesquites populars, les minoritzades dins la minoria. Les grans mesquites aconsegueixen suports econòmics i polítics; però les mesquites de dones, de persones LGTB, de minories ètniques dins de les minories, no se’n sortiran. La consigna “mesquita, no” afecta les mesquites dissidents, a les que acumulen més pràctiques de llibertat, a les que no interessen als grans poders.

Així, doncs, ens calen mesquites. Les necessiten les comunitats musulmanes, i les necessitem tota la resta. Les necessita aquesta comunitat que som tots i totes, amb totes les nostres diferències i nusos, la comunitat que reivindiquem el dret a ser diferents, i a poder exercir les llibertats de ser particulars, diferents i dissidents.

Brigitte Vasallo és activista feminista, escriptora i mediadora.
Podeu llegir una llarga entrevista amb Vasallo publicada a CRÍTIC.
6 comentaris
  • Jordi Ortiz Gil 10 de juny de 2016 - 8:51

    Gràcies per aquesta reflexió i passió!

  • Amadis 10 de juny de 2016 - 12:45

    M’agradaria saber què opina l’autora que en les mesquites les dones siguin obligades a resar en una habitació annexa, no a la sala principal. I que en algunes, si aquesta sala no existeix, directament no hi puguin entrar.

  • Josep Sala i Cullell 14 de juny de 2016 - 10:34

    En quin moment la religió va deixar de ser l’opi del poble, i l’esquerra va decidir abraçar el respecte religiós per sobre de qualsevol altra consideració?

    • Marta_rgb 15 de juny de 2016 - 12:15

      L’esquerra abraça a totes les religions excepte el que faci referència al judeocristianisme. Molta coherència.

  • Marta_rgb 15 de juny de 2016 - 12:09

    Interessant entrevista, molt a favor de la llibertat de culte. Això sí, m’agradaria aquesta llibertat de culte a TOT arreu. La sra. Brigitte podria anar a una série de països on hi ha sharia a reclamar la llibertat de culte per a altres religions.

  • trucafort 15 de juny de 2016 - 17:02

    Quant eurocentrisme i quant desconeixement de l’Islam traspuen alguns comentaris!

Deixa el teu comentari