El Referèndum vinculant és la mare dels ous. Resposta a Germà Bel

Votacions durant el 9 de novembre de 2014 / JORDI BORRÀS

Votacions durant el 9 de novembre de 2014 / JORDI BORRÀS

El primer que he fet quan he llegit l’entrevista que Pere Cardús li fa a Germà Bel a Vilaweb ha estat anar a mirar si Bel l’havia piulat o no. Hi he trobat tantes incoherències que m’ha semblat que l’hauria esmenada a Twitter, i no volia criticar-la sense estar-ne segur. Però no, l’ha trobada magnífica.

Bel diu que el full de ruta vigent inclou una declaració d’independència abans de les properes eleccions, que serien eleccions constituents, al final de les quals hi hauria un referèndum constitucional que ratificaria la independència. Un parell de preguntes més avall, però diu que “el nostre full de ruta no en tenia cap, d’actuació unilateral.” Tenim doncs una declaració d’independència que no és una acció unilateral. L’única manera d’entendre això és que aquesta declaració sigui com el document aprovat el passat 9N per JxS i la CUP, o les successives declaracions de sobirania que ha anat aprovant el parlament: paper mullat de consum intern.

Aleshores, en realitat, aquesta “declaració d’independència no unilateral,” o DINU, no seria vigent fins que no se celebrés un referèndum constitucional. Per celebrar aquest referèndum constitucional, primer hi haurien eleccions constituents, a les quals s’hi presentarien com a constituents alguns partits i d’altres no. Preguntat per la confusió que això podria suscitar, si, per exemple, hi tornen a haver partits ambigus de ni sí ni no presentant-s’hi, com Catalunya Sí Que Es Pot el 27S, Bel diu que “si torna a haver-hi el mateix resultat, amb les candidatures que siguin –una, dues o sis– que demanen el vot per referendar una independència i no aconsegueixen els vots necessaris, és que no som prou.” Aquesta ambigüitat dels plebiscits via eleccions és un dels principals problemes d’aquesta via, i que es resol amb un referèndum, on es veu qui vol què exactament. Però a més, com es veu, obliga tothom que vulgui la independència a votar determinats partits, de qui hom pot pensar que són corruptes, o ineficients, o poc de fiar. Els partits fan d’intermediaris de l’expressió genuïna de la voluntat de ser o no ser independents.

Però, en tot cas, tindríem una DUNI, després unes eleccions en què caldria votar els partits independentistes, i després un procés constituent en què alguns partits, no tots, es posarien a redactar una constitució. En aquest punt, malgrat que hem fet una declaració d’independència, encara no som independents, i estem redactant una constitució amb tots els incentius de l’autonomia encara sobre la taula. Aleshores es convocaria un referèndum de ratificació de la constitució que seria alhora un referèndum sobre la independència: si guanya el sí a la nova constitució som independents, si no, continua vigent l’actual Estatut d’Autonomia.

Aquí és on les coses es posen interessants: segons Bel, la diferència principal entre convocar directament un referèndum sobre la independència aquesta legislatura o fer primer una declaració d’independència no unilateral, després unes segones plebiscitàries i després un referèndum de ratificació és que aquest segon ja no seria sota legislació espanyola, perquè ja ets un estat: “Aleshores ja ets fora del marc constitucional i legal espanyol.” Això vol dir que en algun moment abans de fer aquest referèndum, has de poder prendre el control del territori, per poder celebrar-lo i per poder imposar aquest nou “marc legal”. És a dir, que sí que ja seríem independents, abans d’aquest referèndum de la constitució. Però en una altra resposta, Bel diu: “L’efectivitat –és a dir, l’exercici físic– de la imposició de llei no és al nostre full de ruta en cap moment previ a la ratificació en unes noves eleccions i un posterior referèndum constitucional.” O sigui que no, que aquest nou marc fora de l’espanyol que faria que el referèndum constitucional fos diferent d’un referèndum sobre la independència no seria imposat fins després del referèndum.

Referèndum vinculant o Constitucional?

Això és rellevant perquè aleshores les crítiques al referèndum sobre la independència es tornen centrals per al referèndum constitucional:

“No he sentit ningú que digués que tenim els dispositius d’un exèrcit per a imposar la llei en un territori i a unes persones i que farien que el referèndum fos vinculant. Què es pensen que el fa vinculant, si no? Que surtin un parell de persones dient que és vinculant?”

Aquesta mateixa pregunta es pot fer al referèndum constitucional: què és allò que el posa fora del marc espanyol? Que un parell de persones ho diguin? La declaració d’independència no unilateral? Si no tenim els dispositius d’un exèrcit, com el farem vinculant? Si no cal, per què sí que cal per fer un referèndum en què la pregunta és sobre la independència i en lloc de sobre si ens agrada la constitució que hagi fet el Parlament? Algú ha dit per twitter, i Germà Bel li ha fet “like”, que la Declaració d’Independència et posa sota l’empara de la Haia, cosa que pot estar molt bé en un contenciós a anys vista, però que no et soluciona el problema de l’efectivitat en el moment: o és que la Haia enviarà els soldats que reclama Bel? No. Amb un referèndum sobre la independència, si es guanya i es proclama la independència, la situació no només és igual en termes jurídics, és que és millor en termes de legitimitat. Un referèndum l’entén tothom: és una moral mínima.

Germà Bel diu que amb tot el que ha passat al Parlament només hi ha 62 diputats independentistes, els de JxS

Però més important que tot això potser sigui entendre que quan Germà Bel diu que la declaració d’independència prèvia a les segones plebiscitàries constituents i al referèndum constitucional no és unilateral ho diu per explicar que la CUP hi podria donar suport, atès que els diputats d’Anna Gabriel ja van avisar el 27S que sense un 50% de vots no farien DUI. Més endavant, en l’entrevista, Bel diu que, de fet, amb tot el que ha passat, es veu que al Parlament només hi ha 62 diputats independentistes, els de JxS. És a dir: que si la declaració d’independència es fa per fer-la efectiva, no té prou suport, i si té prou suport, és només una declaració sense conseqüències, com totes les altres que ha fet el Parlament aquests darrers anys.

Per què no diu Germà Bel el que hi ha en el subtext de tot plegat? Que no creu que es pugui fer, que el full de ruta no es pot aplicar, i que es tracta d’anar fent eleccions fins que sumin prou per fer-ho com ho volen fer. Amb 62 diputats no es pot, amb la CUP no es pot, el referèndum no es pot, i només es poden anar fent eleccions. Potser per això diu al final de l’entrevista que podria pensar-se d’entrar a militar al Partit Demòcrata dels antics convergents, si se’m permet una fuetada dialèctica pròpia del parlamentarisme saxó que Bel i jo admirem. Amb tot el respecte, com diu ell després de dir que el Referèndum és patètic.

Proposta: un referèndum vinculant

En contrast, el referèndum vinculant sobre la independència suposa una ruta ben senzilla. Aprofitem la feina feta en estructures d’estat, aprovem la llei de transitorietat jurídica i un reglament per fer un referèndum vinculant. El mateix dia es convoca el referèndum. La llei, que fa la funció de Declaració d’Independència, no entra en vigor fins després del referèndum. El referèndum el convoca el Parlament, emparant-se en el dret internacional, en el dret a l’autodeterminació reconegut per Espanya, i en les múltiples vegades que el Parlament ha aprovat des de 1980 que no renunciava al dret a autodeterminar-se. Contra el que diu Bel, això no és cap frau democràtic per incompliment de programa, i no és difícil d’entendre: convocant un referèndum el 2017 tornes la paraula al poble, i després, si guanya el sí, fas el procés constituent en llibertat.

Això és un conflicte amb l’Estat, certament. Igual que fer una DUI, o una DINU, o un referèndum constitucional. Però per les raons correctes, en defensa d’un dret universal de tots els catalans, pensin com pensin, vulguin el que vulguin, independentment de les seves adscripcions a un partit o un altre, sense haver de pagar el preu de cap intermediari concret, ni convergent, ni republicà, ni cupaire, ni encomú-podemita. Si l’Estat i el poble de Catalunya han d’estar a dues bandes diferents d’un conflicte, no preferiu estar del costat d’un referèndum abans que el de la policia? Celebrat el referèndum, anunciat com a vinculant pel Parlament, convidats els actors internacionals, protegit per la policia de la Generalitat, efectuat pels funcionaris de la Generalitat, després d’una campanya amb garanties democràtiques, espais electorals, i neutralitat per al sí i per al no, si guanya el sí, la llei de transitorietat jurídica entra en vigor immediatament, i es proclama la independència al Parlament.

Si el referèndum és vinculant, i es fa bé, la gent hi anirà i votarà, perquè el seu vot comptarà i la seva abstenció no

Germà Bel té raó en una cosa, però: “De fet, el meu pronòstic és que, si es fes un 9-N bis, no votaria tanta gent.” Si es fa un 9N, sí. El 9N no va ser un referèndum d’autodeterminació, per això el 27S van ser unes eleccions plebiscitàries ‘per fer el referèndum que no ens van deixar fer’ i per això en la defensa dels querellats del 9N –honor i glòria, sempre amb ells–, s’hi argumenta que no ho era.

Si el referèndum és vinculant, i es fa bé, la gent hi anirà i votarà, perquè el seu vot comptarà i la seva abstenció no. Com sap tothom que vol saber alguna cosa, l’abstenció no compta com a “no” perquè això incentivaria la no participació, i el sí i el no no estarien en igualtat de condicions. Si vols parar la independència, vota: és l’única manera. Però si es fa un 9N-bis, és a dir, un procés participatiu no vinculant, esclar que hi votarà menys gent: jo, per exemple.

El 9N és responsable de dues de les idees més nocives del nostre moment històric. La idea que ‘no es pot fer’ un referèndum perquè ‘no et deixen’ i la idea que cal una cobertura legal catalana, local, per emparar el dret a l’autodeterminació (cobertura que aleshores el TC suspèn i ‘no ens deixen’). Si el 9N va demostrar alguna cosa és justament la contrària: que no poden frenar-lo. Recordem que el procés participatiu no vinculant que va acabar essent el 9N també va estar suspès pel TC i aquesta és la raó per la qual Artur Mas està imputat. I no el van frenar. I 2.3 milions de persones hi van anar a votar, tot i que no servia per a res concret. Un dels dies més bonics de la meva vida política, però siguem honestos: inconseqüent més enllà de l’agit prop i les batalles internes de la política autonòmica. I recordem també que els mitjans internacionals el van interpretar com un acte de sobirania, perquè és irrellevant si hi ha una llei local que ho diu. El dret a l’autodeterminació, com diu el seu propi nom, és un acte pel qual et determines a tu mateix, és un dret universal, però has d’exercir-lo, fer-te’l teu amb accions.

El conflicte de fons de la política espanyola i catalana és el no reconeixement de Catalunya com a nació –a diferència d’Escòcia i Quebeq–. No parlo d’essencialismes: què és ontològicament una nació? Sinó de la categoria jurídica de nació, la que hi ha a la paraula “Nacions Unides,” la que va fer que el TC digués que no ho som, la que va fer que a la constitució del 78 es parlés de nacionalitats –sense especificar qui– i la que va centrar la rebaixa de l’Estatut del 2005, en les negociacions i en el ribot. El no reconeixement és el que segons Espanya ens nega el dret a l’autodeterminació, que vol dir negar-nos el dret a ser un espai democràtic de decisió, que vol dir que els nostres consensos socials no valen res si no els avalen les majories espanyoles. Això no és fraternitat, això és dominació. Per això un referèndum vinculant posa el conflicte al centre, per les raons adequades, en el moment adequat, i de l’única manera que es pot fer dignament: convocat pel Parlament en defensa dels nostres drets, dels drets de tothom.

Es pot fer, és legal, és legítim, i és eficaç. A diferència d’una declaració d’independència no unilateral que no té majoria per ser vinculant seguida d’unes eleccions constituents només per alguns partits, seguides d’una redacció parcial d’una constitució i un referèndum que condiciona la teva opinió sobre la independència a la teva opinió sobre un text concret, i viceversa. I una de calamars! El processisme, en resum. En qualsevol dels dos casos, això sí, cal poder exercir el control estatal sobre el territori. Per això cal estar preparat. No tenim pressa, tenim feina.

Tot això no té res a veure amb recuperar cap unitat, sinó amb desfer el processisme d’estirar el xiclet, i anar a la mare dels ous: que decidim.

Si hem de desobeïr l’Estat, que sigui defensar la democràcia, la llibertat i la igualtat. Fem un referèndum vinculant i decidim si volem ser independents o no.

Jordi Graupera és doctorand de filosofia a la New School for Social Research i professor adjunt de fiosofia política a la Universitat de Nova York.
8 comentaris
  • Pau Planas Puigbert 12 de juliol de 2016 - 16:06

    Magnífic article que rebat les pegues i els arguments confusos d’alguns diputats de JxS – com Germà Bel- que estan marejant la perdiu -altre cop- per dilatar el procés i dir que “no podem”.

  • Manel Ballester 13 de juliol de 2016 - 11:42

    Molt, molt bon article. Ja m’agradaria que, no dic pas totes, sinó la majoria d’intervencions públiques sobre la qüestió tinguessin aquest nivell. Per desgràcia, és ben trist el panorama… que mana.
    Remarco dues coses, però. Una, això que els funcionaris de la Gene i la seva policia farien el que, suposadament i democràtica, voldríem que fessin, ara com ara és una mica fer volar coloms. Conec la Gene des de dins i de molts anys, i els seus funcionaris, i donar per suposat que arriscarien béns i hisenda, a més de persona, per complir aquestes funcions, no és raonable, si més no, d’entrada.
    Ja no cal ni dir-ho en el cas dels [email protected] Només cal observar-los de prop, escoltar les seves converses rutinàries… Si els posen sota l’autoritat central (vull dir, el Madrid hidalgo) o els militaritzen, coses totes dues factibles, s’hi revoltaran? També molt poc raonable, si més no, d’entrada.
    La segona remarca és que, efectivament, com diu el Jordi Graupera: “no tenim pressa, tenim feina”. La cosa de comptar mesos és una mica infantil després de tres-cents anys de dominació. Fem la feina, ben feta, quan sigui, i acabem-la bé.
    Per últim. Els tan insistents publicistes (unionistes per acció o per omissió o per mo molestar l’statu quo tradicional) en les cacofonies cacatuidítiques (perdoneu la cosa) sobre que l’independentisme català és bàsicament identitari i romàntic i blablabla, que es llegeixin i rellegeixin l’antepenúltim paràgraf d’aquest article abans de tornar a parlar. Que no vol dir que no hi hagi molts iaios i no iaios de ripolls i barretines, però no són els qui marquen, indiquen o simplement orienten el camí.
    10 punts per a Crític amb aquesta publicació.
    A l’autor ja l’hi agrairà la feina, si cal, el nou Estat.
    Salut, companys.

  • Desde el cinturon con amor 14 de juliol de 2016 - 0:21

    ¿Y cuál es la categoria jurídica de la nación? Ninguna, porque no la hay. “Naciones Unidas” amigo, no hace referencia a las naciones sino a los estados. Que a estas alturas no sepas distinguir entre ambas es un error imperdonable. Hablas, lo quieras o no, de una comunidad imaginaria, subjetiva, que comparte una sèrie de características banales que constituidas como ideologia forman el nacionalismo y se nos presentan como si hubieran existido siempre y, a su vez, fueran eternas.
    Las naciones no son comunidades objetivas, no se construyen mediante criterios objetivos nítidos que sean cumplidos por todos los miembros que la constituyen. La nación es una entelèquia. Cierto que no hablas desde el esencialismo, claro que no, hablas desde tu pròpia subjetividad.
    La batalla por la nacionalidad no es más que la batalla por la hegemonia mediante la cual una parte reivindica hablar por el resto del conjunto y se otorga el papel de representarla. La nación es el reflejo de los valores y la cultura del grupo dominante… tanto aquí como en Madrid.
    “La lucha por crear un estado-nación es una batalla por el monopolio de los medios de la violència. Lo que se està creando, un estado-nación, es en sí mismo un medio de violència. El triunfo de un nacionalismo concreto raras veces se obtiene sin la derrota de nacionalismos alternativos y de otras formas de imaginar el sentimiento del pueblo”

    Michael Billing, “Nacionalismo banal”

    • Guillem Galera i Léger 14 de juliol de 2016 - 13:00

      Amic Cinturón,
      Agraeixo la teva clarivident descripció del nacionalisme, tan avorridament poc original i innovadora, incorporant cita que s’adequa al teu discurs (recurs trampós que tots fem servir), que no sembla gaire diferent del que dia rera dia anem sentint i llegint des del cosmopolitisme provincià del qui se situa sempre au-dessus de la mêlée.
      En fi, si vols una bonica descripció del que és realment nacionalisme agermanat a violència, et recomano el bon article d’en Jordi Pascual sobre les despeses del ministeri de defensa espanyol que no dubto gens que hauràs llegit i que no trigaràs gaire a comentar en el mateix sentit que dissertes sobre l’article d’en Graupera.

      • Desde el cinturon con amor 14 de juliol de 2016 - 22:53

        “El nacionalismo se imagina con muy poca imaginación”
        Este “recurso tramposo” es del mismo autor de antes, podria recurrir a otros como Amartya Sen que estudia la relación entre la identidad cultural y la violencia, o a Fredy Perlman que estableció la relación entre nacionalismo y capitalismo (curioso que los “anticapitalistas” no lo mencionen nunca) y acabar con Eric Hobsbawm que analizó el origen clasista y racista de los estados-nación modernos. Y todo esto, según tú, serían recursos tramposos.
        Bien, supongo que es mejor leer opiniones, ¿verdad? Como el artículo de opinión que encabeza este post, una opinión que responde a otra opinión en un delirante proceso de retroalimentación (Crític-Vilaweb-Crític) que seguro acabará con otro artículo de opinión sobre el resultado de una encuesta de…. Opinión. Genial!

        Gracias a ti, Guillem, por mostrarme un nuevo oxímoron: “cosmopolitisme provincià” y como muestra de agradecimiento te regalo otro: nacionalismo cosmopolita.

        Ah! El nacionalismo es intrínsecamente aburrido, dejará de serlo cuando bailemos reggaetón mientras suene Els Segadors.

        • Saxslow 17 de juliol de 2016 - 17:22

          Estic d’acord amb “desde el cinturón con amor” en què en tot aquest debat estem parlant de la creació d’un estat-nació que, com a tal, és el que detenta el monopoli de la violència, però això és així per a qualsevol estat que hagi existit o existeixi (parteixo de la base que parlem ara d’Estats de dret democràtics). En tot cas, cadascú que defensi el que vulgui defensar, però cal ser honestos i admetre que si un se sent bé dins del marc constituït d’una nació estat com l’espanyola, està defensant una hegemonia basada també en un monopoli de la violència. Per tant en aquest sentit, ningú pot alegar cap superioritat moral respecte l’altre pel fet de posicionar-se a favor o en contra de restar dins d’un estat-nació o sortir-se’n i crear-ne un altre. En el cas català, com en el d’Escòcia, el que compta, crec jo, és com resolem un conficte en una comunitat en què hi ha una part que se sent còmoda dins del seu Estat-nació i una altra que no se sent còmoda i en voldria crear un altre. Quina és la solució? N’hi pot haver més d’una, és clar, però en tot cas, sigui quina sigui la solució caldrà fer transaccións en un sentit o un altre, ja que qualsevol solució al conflcite deixarà auna gran quantitat de gent insatisfeta. Una de les claus de tot plegat passa doncs per veure quin projecte ofereix per a la societat catalana cadascuna d’aquestes parts en conflicte, quin projecte ens pot ajudar a construir una societat que ens agradi més a una majoria de persones i sobretot que deixi el menys insatisfet possible als altres. Per últim, crec que seria bo superar aquestes picabaralles a partir dels termes nacionalisme-cosmopolitisme. Portem anys a Espanya fent servir la paraula nacionalista o cosmopolita per insultar l’adversari ideològic. Al meu entendre, en la pràctica, el mot “nacionalisme” no s’acaba d’entendre si no s’adjectiva. O és el mateix Hollande que Marine Le Pen? I tots dos son nacionalistes. Prò Marine Le Pen és una nacionalista excloent i xenòfoba i Hollande seria un socialdemocràta que defensa un nacionalisme de signe cívic. Passa igual que amb el mot comunisme: el context cultural i l’experiència històrica delimiten el seu significat que pot ser sinònim del pitjor totalitarisme o de la lluita contra el feixisme i les llibertats. Podem continuar ballant Els Segadors o l’Himne d’Espanya a ritme de reggeaton o de hip hop. Potser ens ho passarem millor, però després de ballar continuarem sent cadascú, amb tots els matisos que es vulgui, de casa seva.

          • Desde el cinturon con amor 22 de juliol de 2016 - 13:46

            “Lenguas, religiones y costumbres se convirtieron en materiales para la construcción de Estados-nación.
            Esos materiales eran medios y no fines. El objetivo de las entidades nacionales no era afianzar lenguas, religiones o costumbres, sino afianzar economías nacionales, convertir a campesinos en trabajadores y soldados, y a los Estados dinásticos en empresas capitalistas. Sin el capital no habría municiones ni suministros, ni ejército nacional ni nación.”
            Fredy Perlman, “El persistente atractivo del nacionalismo”

            No es una cuestión, a mi entender, de cómo se utiliza el nacionalismo (el medio) para conseguir un determinado fin, si no los presupuestos que implícitamente se aceptan y se dan por democráticamente válidos al utilizar el nacionalismo como medio. Evidentemente que Houllande y Marie Le Pen son personas distintas pero utilizan el mismo medio para conseguir sus fines: El nacionalismo francés y por ende a la Nación Francesa. Y al utilizarla ambos idealizan una comunidad determinada de la cual ellos se proclaman sus legítimos representantes, diluyen las diferencias sociales en pro de la homogeneización cultural y ofrecen al Capital la oportunidad de transformar un determinado territorio en una gran empresa.
            Y esto es tan válido para Francia como para Catalunya o España.
            ¿O acaso Anna Gabriel entiende la nación catalana de una manera distinta de como la entiende Puighdemont? No. No hay dos naciones catalanas, ni distintos nacionalismos para un determinado territorio. El medio es el mismo, otra cosa muy distinta son los fines que se busquen, pero éste siempre es postergable mientras que la nación es inmediata, inmutable e imperecedera. ¿Veis ahora la jugada?

            Defender que la nación tiene una identidad distintiva propia sería una bonita teoría si alguien pudiera argumentarlo de una manera racional, pero es muy difícil argumentar de una manera lògica lo que sólo es la sociologización del sentido común. Sí ese “sentido común” que no permitía a las parejas homosexuales formar una familia o que sigue obligando a que sea la mujer la que coja la baja por maternidad, sí es ese “sentido común” al que tú mismo aludes cuando esperas a que la música termine y cada uno vuelva a ser de “casa seva”

  • Josep Maria Camps Collet 17 de juliol de 2016 - 14:36

    Reitero la pregunta: ara que se li estan donant tantes voltes al RUI, perquè no es parla, s’analitza, es revisa allò que fa un any va estar a punt de posar potes enlaire el “processisme”, potser de manera definitiva: la llista sense president? Els que no sapigueu de què parlo busqueu aquí mateix a Crític l’article “set dies de juliol”, i ho sabreu.
    Perquè la DINU – o DUNI, aquí en Graupera no sembla tenir clar quin nom donar-li- és clarament una entelèquia que només serveix per xerrar i perdre temps, però el mateix passa amb tota la resta de possibilitats, RUI inclosa. És a dir, cap dona resposta al PROBLEMA, que és: com es supera l’obstacle d’un aparell estatal obsessionat a impedir cap mena d’intent d’averiguar si els que vivim a Catalunya preferim que sigui un estat independent?
    I insisteixo perquè em sembla l’únic camí per desbloquejar la situació: anar a unes eleccions formalment autonòmiques però amb totes les forces inequívocament independentistes renunciant a presentar-se amb llista pròpia i donant suport a una llista sense polítics convencionals pensada per recollir el vot dels ciutadans partidaris de la independència com a única lectura possible. Una llista que després es negués a escollir president i que, en cas de victòria per majoria absoluta, portés a noves eleccions, ja plenament constituents?
    Un format així posaria contra les cordes l’aparell de l’estat i el forçaria o a acceptar-ho, de manera que els resultats es podrien interpretar de manera clara des de tot arreu com plebiscitaris de debò, o a reaccionar-hi en contra, vulnerant la legalitat vigent i, per tant, evidenciant la base profundament antidemocràtica de l’oposició a l’autodeterminació.
    No sé, després de tant marejar-nos amb tantes declaracions i contradeclaracions, penso que és l’única sortida real a una situació que ja s’està podrint.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog