Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies

Gerardo Pisarello, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona. FOTO: XAVI HERRERO

Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. FOTO: XAVI HERRERO

Fa uns dies, Jordi Muñoz publicava a CRÍTIC un interessant i raonat article sobre la complexa relació entre els Comuns i l’independentisme. Aquest text va aparèixer entre les votacions a la mesa del Congrés i la polèmica generada per l’anunci d’una exposició sobre el franquisme al Born. Des d’aleshores, les tensions entre el món dels Comuns i certs sectors de l’independentisme han augmentat de manera significativa. Moltes d’aquestes tensions són part del joc polític i no s’han de magnificar. Però també és necessari cercar alternatives que desbloquegin l’escenari actual i contribueixin a una certa entesa entre els qui defensen el canvi social i la radicalitat democràtica. L’objectiu d’aquest article és plantejar algunes idees en aquest sentit, dialogant amb les tesis que Muñoz planteja en el seu text.

Les raons de les tensions entre el món dels Comuns i una part de l’independentisme són variades. En opinió de Muñoz, hi ha una part “sorollosa” de l’independentisme que té animadversió pels Comuns, no tant perquè no siguin independentistes, sinó fonamentalment “perquè són d’esquerres”. Aquestes veus constituirien el gruix dels qui, des de les xarxes o des dels mitjans, “contribueixen, sovint, a un ambient irrespirable”. En canvi, hi hauria tot un segment d’independentistes d’esquerres que han mirat amb simpatia aquest espai, que voldrien una entesa, però que progressivament s’hi estan allunyant pels silencis i ambigüitats dels Comuns sobre la qüestió nacional. Aquesta descripció té elements innegables de veritat, però admet alguns matisos.

El ‘processisme’ com a problema

Hi ha moltes raons, d’entrada, per sostenir que les crítiques contra els Comuns no tenen a veure estrictament amb la seva posició sobre la independència.

Tant Barcelona En Comú com En Comú Podem han defensat sempre el dret d’autodeterminació, que inclou el dret a la independència. Així mateix, compten entre les seves files a molta gent no independentista, però també a gent que sí que ho és. El punt de conflicte, per tant, no és exactament aquest. No té a veure tant amb el suposat “anti-independentisme intens i insistent” dels Comuns del que parla Jordi Muñoz, com amb la seva desconfiança oberta envers el ‘processisme’. O dit d’una manera menys equívoca: el rebuig d’un full de ruta polític acordat per Junts pel Sí i (en part) per la CUP que permet a CDC (o al PDC) mantenir la direcció del Govern de Catalunya i bona part de la seva hegemonia cultural i econòmica, en el seu moment més delicat com a partit polític.

Efectivament, moltes de les invectives dirigides als Comuns en els últims temps són crítiques partidistes. Provenen sobretot de sectors conservadors i dretans, però també d’una part creixent de les esquerres independentistes. Aquestes crítiques obeeixen a diversos factors, però estan lligades, com el mateix Jordi Muñoz admet, a “la competència electoral entre espais contigus”.

Moltes de les tensions entre els Comuns i certs sectors de l’independentisme no s’entendrien sense el que Jordi Muñoz anomena “la mala gestió del post 27-S” i sense els resultats de les eleccions generals del 20-D i del 26-J. Aquests comicis van fer emergir una realitat sociològica i electoral no contemplada pel relat polític dominant a Catalunya fins aleshores. Una realitat que, al parer meu, va més enllà “del tradicional vot dual” esmentat per Muñoz. Certament, una part del vot d’En Comú Podem procedeix d’electors que es declaren independentistes (entre el 30 i el 40%, segons dades publicades a CRÍTIC). Però això no vol dir que aquests electors no se sentin part dels Comuns o que comparteixin un full de ruta que, com que no qüestiona el paper preponderant de CDC, dificulta, no ja obtenir la independència, sinó la conquesta d’espais concrets de sobirania (habitacional, educativa, energètica) i l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació.

El problema dels Comuns no és tant amb l’independentisme com amb el ‘processisme’.

Aquí rau, crec, un dels punts més discutibles de l’argumentació de Jordi Muñoz. No reconèixer que el problema dels Comuns no és tant amb l’independentisme com amb el ‘processisme’. En el fons, les discrepàncies fortes dels Comuns no tenen a veure tant amb el “què” (referèndum no necessàriament acordat, procés constituent, república catalana) com amb el “com” (fer-ho ja, a través de qualsevol tipus de gest, deixant que CDC pugui determinar el sentit del procés).

En realitat, un full de ruta controlat per una CDC (més o menys renovada), apareix com una proposta feble en termes sobiranistes, ja que és incapaç de ser prou transversal, d’interpel·lar a les majories socials del país (la de la Catalunya de comarques i també la de les ciutats invisibles, metropolitanes, que més han patit amb la crisi)

I és una proposta feble perquè la concepció convergent de la nació catalana continua ancorada en molts dels registres elitistes i excloents del noucentisme. Aquesta concepció està renyida amb el que històricament ha defensat la tradició rica i plural del catalanisme popular i social. La del republicanisme federal de lliure adhesió d’un Abdò Terrades, d’un Roca i Farreras, d’un Pi i Margall o d’un Companys. La del catalanisme llibertari de Seguí o Peirò. La marxista de Maurín o Nin. La socialista de Campalans i Serra i Moret. La socialista liberal de Rovira i Virgili. La comunista de Comorera. L’antifranquista, obrera, veïnal i municipalista de la transició. La feminista de Montserrat Roig o Maria Mercè Marçal.

Un full de ruta que manté l’hegemonia de CDC també és poc sobiranista perquè les seves prioritats programàtiques no són simples aspiracions teòriques. Han marcat de manera efectiva el Govern de la Generalitat dels últims anys i han conspirat contra la sobirania fiscal (rebaixa fiscal a casinos) contra la sobirania educativa (reforçant el paper de les escoles d’elit) contra la sobirania econòmica (impulsant activament projectes empresarials especulatius o ambientalment nocius, com el Barcelona World).

De fet, la relació del món convergent amb el PP, malgrat algunes sonores batalles mediàtiques, dista de ser tan llunyana com s’afirma en públic. No només per les votacions conjuntes que es van produir en àmbits clau com les contrareformes laborals o les polítiques d’austeritat, sinó per alguns intents recentíssims d’entesa, com els derivats de la fallida operació Homs, executada sense embuts en ple procés de “desconnexió”.

Colau - Collboni

Barcelona en Comú i el PSC mantenen un acord de govern a l’Ajuntament de Barcelona.

El pacte de Junts pel Sí i els pactes municipals

Jordi Muñoz insisteix en què els Comuns no haurien de menysprear el “gir a l’esquerra” i el “progressiu però ja imparable canvi d’hegemonia” que s`ha produït dins de l’independentisme. Potser. El problema, però, és que aquesta hegemonia està lluny d’haver-se traslladat al Govern de la Generalitat. I això és el que resta credibilitat a molts actes de desobediència que s’haurien de produir sota la presidència de CDC (que a més a més, cal recordar-ho, controla el 60% de la llista de Junts pel Sí).

Molta gent independentista reconeix que aquest escenari dificulta l’apropament al “procés” del món dels Comuns. Però recorda que també els Comuns han acceptat pactar amb el PSC, mostrant amb aquesta decisió la seva renúncia a qualsevol canvi de fons. També aquí, la discrepància és inevitable. Podríem analitzar a bastament les causes de l’actual acord de Govern a Barcelona, on el paper d’ERC i de la CUP, com sosté Jordi Muñoz, no és una qüestió menor. El que no és de rebut és tractar els pactes CDC-ERC  a la Generalitat i Barcelona En Comú-PSC a l’Ajuntament com si fossin dos acords simètrics.

Junts pel Sí és una confluència hegemonitzada per CDC. A Barcelona el PSC es troba en una posició minoritària

Les diferències, de fet, són notables. Junts pel Sí és una confluència hegemonitzada per CDC, que d’aquesta manera s’ha assegurat la seva preeminència ni més ni menys que al Govern de la Generalitat. A Barcelona, en canvi, el PSC es troba en una posició clarament minoritària. En realitat, els acords municipals tenen un sentit que no pot extrapolar-se a altres escales. ERC governa en minoria amb el PSC a Montmeló; participa amb el PSC d’un govern liderat per CDC a Lloret; governa amb el PSC a Caldes d’Estrac i governa a Sants Sant Vicenç dels Horts amb el suport d’un grup vinculat a Podem, sense que ningú hagi demanat cap trencament.

Fins i tot la CUP governa amb CDC a Cerdanyola i a Argentona amb el PSC, i és coneguda la bona relació existent entre el govern de Badalona, encapçalat per una dona independentista d’esquerres com Dolors Sabater, i el govern de Santa Coloma encapçalat per una socialista com Núria Parlón.

Totes aquestes afinitats o acords poden qüestionar-se o justificar-se. Però no impliquen que les forces d’esquerres que els protagonitzen hagin renunciat a les seves propostes de canvi, i en cap cas tenen la mateixa entitat que l’actual pacte de Junts pel Sí al Govern de la Generalitat.

La negociació entre Junts pel Sí i la CUP sobre la moció de confiança a Puigdemont i el RUI marcaran el pròxim mes de setembre. FOTO: JORDI BORRÀS

La negociació entre Junts pel Sí i la CUP sobre la moció de confiança a Puigdemont i el RUI marcaran el pròxim mes de setembre. FOTO: JORDI BORRÀS

Els límits d’un RUI sota l’hegemonia de CDC

El paper predominant de CDC també afecta la credibilitat d’algunes alternatives polítiques que darrerament s’estan posant sobre la taula, com l’anomenat referèndum unilateral, oficial i vinculat.

Els Comuns sempre han defensat el referèndum com a via concreta d’exercici del dret a decidir i a la lliure determinació. Per ser efectiu, aquest referèndum ha de gaudir de les màximes garanties processals i ha de poder assolir una participació ciutadana àmplia. En un Estat democràtic, la millor manera d’aconseguir-ho seria a traves d’un acord amb el Govern estatal, com va passar al Quebec o a Escòcia. Això és el que els Comuns i moltes entitats independentistes han defensat fins ara, mostrant que si hi hagués voluntat política una consulta d’aquest tipus seria possible a través de la via prevista per l’article 92 de la Constitució espanyola.

Quan el govern de l’Estat bloqueja de manera sistemàtica el referèndum acordat, és legítim plantejar altres vies no necessàriament pactades

Certament, quan el govern de l’Estat bloqueja de manera sistemàtica aquesta possibilitat, és totalment legítim plantejar altres vies, no necessàriament acordades amb l’Estat, per exercir el dret d’autodeterminació. La clau és que aquesta iniciativa garanteixi condicions justes i imparcials de votació (amb funcionaris, observadors, instàncies efectives de control), impliqui a sectors amplis de la població i obtingui el reconeixement, si més no, d’altres forces polítiques i instàncies estatals i/o Internacionals. En definitiva, hauria de ser un referèndum, no necessàriament acordat, però si prou reconegut per aliats interns i externs que reforcin la seva efectivitat.

No està gens clar que CDC vulgui o sigui capaç d’impulsar un referèndum d’aquest tipus o altres mesures de desobediència massiva capaces de forçar a l’Estat a negociar. De moment, només ha fet esment a un inconcret “mecanisme unilateral democràtic”, al mateix temps que ha donat suport explícit a lleis antisocials del PP, ha impulsat nombroses mesures conservadores al Parlament de Catalunya (com el ja esmentat suport a les escoles concertades d’elit o les pistoles Taser) i no ha deixat de cercar acords amb el Govern estatal per mantenir grup parlamentari propi.

És més, fins i tot si CDC s’atrevís a convocar una consulta d’aquest tipus, és dubtós que aconseguís implicar a un sector ampli de les capes populars del país. Unes capes que, per òbvies raons –les retallades, els vincles de CDC amb la corrupció– no volen donar més aire, no ja a la independència com a opció, sinó a un govern encapçalat per la dreta.

Confiar-ho tot a la repressió estatal, a la lògica del “com pitjor millor”, tampoc sembla una bona estratègia. D’una banda, perquè el mateix Estat ha après a dosificar les seves iniciatives autoritàries. D’una altra, perquè sense la implicació d’una part substancial de les classes populars i mitjanes del país, i sense la simpatia de les classes populars i d’altres sectors progressistes de la resta de l’Estat i d’Europa, és molt difícil que una iniciativa legítima com la de un referèndum no acordat pugui provocar el “terratrèmol polític” que desitja Jordi Muñoz. En canvi, hi hauria un risc cert de convertir-la en una reedició degradada i amb efectes limitats de la consulta del 9-N.

Xavier Domènech d'En Comú Podem ha insitit en la necessitat d'unes "eleccions constituents" a Catalunya. FOTO: JORDI BORRÀS

Xavier Domènech d’En Comú Podem ha insitit en la necessitat d’unes “eleccions constituents” a Catalunya. FOTO: JORDI BORRÀS

Les eleccions constituents com a alternativa

És en aquest punt on Jordi Muñoz (i molta més gent) té dret a adreçar-se al món dels Comuns per preguntar: quina és, doncs, l’alternativa? No fer res? Limitar-se a gestionar dins dels estrets límits jurídics i polítics del règim constitucional vigent?

La resposta, en la meva opinió, ha de ser clarament negativa, i hauria d’incorporar-se a les prioritats organitzatives i estratègiques dels Comuns. No acceptar el full de ruta “processista” no implica resignar-se al bloqueig del PP, mantenir l’estatus quo o, com apunta Muñoz, asseure’s a esperar que tot s’estimbi per continuar amb les polítiques de sempre. Hi ha alternatives. Preparar l’escenari per una futura entesa entre les diferents forces sobiranistes del país, independentistes i no independentistes, amb una hegemonia de les esquerres, que és el que segons les enquestes i els darrers resultats electorals, s’ajusta més a la realitat de Catalunya.

Ara bé, perquè això pugui passar, és fonamental canviar l’actual correlació de forces al carrer i a les institucions catalanes. I això no implica sumar-se, sense més, al full de ruta actualment en marxa. En una democràcia representativa, l’única manera de canviar la correlació de forces institucional és a través d’unes noves eleccions. Les urnes, òbviament, no ho canvien tot. Molt menys si no hi ha pressió al carrer. Però serveixen per comptar i per acabar decidint d’una altra manera. Com ja ha passat el 20-D o el 26-J, unes noves eleccions permetrien certificar la pèrdua d’hegemonia de CDC i establir les bases per a una entesa entre diferents forces d’esquerres.

Per tal que això sigui possible i tingui un sentit transformador, les pròximes eleccions no poden ser simplement autonòmiques. Haurien de ser, com ha insistit recentment en Xavi Domènech, unes eleccions políticament constituents. És a dir, unes eleccions a un Parlament que, a banda de les seves funcions legislatives ordinàries, certifiqui l’esgotament del model autonòmic i el bloqueig exercit pel PP i elabori un marc jurídic sobirà per Catalunya.

Míting d'En Comú Podem a Barcelona.

Míting d’En Comú Podem a Barcelona.

Avançar cap a una República o un Estat propis, però des d’una altra correlació de forces

Per ser realment constituents, unes eleccions d’aquest tipus haurien de venir precedides per un debat informat i plural sobre el model de país que la ciutadania de Catalunya desitja i necessita.

Però un debat realment constituent no pot ser dissenyat, com passa ara, exclusivament per a qui vol un Estat independent. Hauria d’adreçar-se a la majoria social, a les classes treballadores i als sectors mitjans, independentistes i no independentistes, que creuen que el poble de Catalunya ha de poder decidir sobiranament l’abast del seu autogovern i la manera de relacionar-se amb l’Estat.

Davant el bloqueig del PP, aquesta defensa de l’autogovern no pot consistir en el manteniment de l’status quo o en la simple defensa de l’actual Estatut d’Autonomia. Al contrari, exigeix avançar cap a una proposta de Constitució per a un Estat o una República propis.

Aquest Estat o República sobirà podria plantejar, lliurement i en condicions d’igualtat, una unió federada o confederada amb Espanya o amb els diferents pobles peninsulars i europeus. La fórmula concreta dependria dels debats i de les mobilitzacions constituents previs, de la configuració política del nou Parlament i de la ratificació final mitjançant referèndum del text resultant. Però comportaria, sens dubte, una impugnació en tota regla de la cotilla centralitzadora en què s’ha convertit el règim constitucional espanyol.

És obvi que la proposta d’un Estat propi, d’una “República catalana del 99%” lliurement federada o confederada amb altres pobles, difícilment podria prosperar en una Espanya monàrquica, governada per forces centralitzadores i autoritàries disposades a servir-se de les clavegueres de l’Estat per ofegar qualsevol iniciativa democratitzadora que qüestioni el seu poder.

Un procés constituent no subordinat necessitaria, com qualsevol iniciativa sobirana, aliats

Per això, un procés constituent no subordinat, o un referèndum de ratificació constitucional, necessitaria, com qualsevol iniciativa sobirana, aliats. D’aquí la importància que el procés constituent català aconsegueixi esperonar altres debats i mobilitzacions constituents complementaris: a Galícia, al País Basc, a Andalusia, a Madrid, i al conjunt de l’Estat.

Això permetria que el clam d’una República catalana social i democràtica pogués enfortir i nodrir-se dels anhels republicans existents entre les gents i pobles peninsulars, o de l’aspiració a una República espanyola o ibèrica, igualment social, democràtica i respectuosa amb la plurinacionalitat i amb el dret a la lliure determinació dels seus pobles i de la seva gent (la mateixa Ada Colau va apuntar en aquesta direcció quan va afirmar que el seu ideal seria una República Catalana lliurement federada amb una República espanyola plurinacional).

Manifestació de la PAH a la plaça del Padró del Raval. / ANDREA CIAMBRA

Manifestació de la PAH a la plaça del Padró del Raval. / ANDREA CIAMBRA

La conquesta de sobiranies lliurement compartides

En un escenari així, l’èmfasi no es posaria tant en la unilateralitat com en la no subordinació. Més que en la idea de desconnexió, en l’eixamplament de la idea de sobirania, és a dir, en la conquesta d’espais de decisió propis que poden ser lliurement compartits. La insistència en la conquesta de sobiranies –laboral, energètica, habitacional, tecnològica– que es poden compartir no es compadeix bé amb el “nosaltres sols”, el “ja s’ho faran”, o pitjor, el “que es fotin”. Ans el contrari, obliga a plantejar obertament la necessitat de les aliances i la fraternitat entre els pobles i les seves gents, començant pels que més estan patint la crisi, així com el reconeixement i la coordinació de moltes lluites comunes –contra la corrupció i la precarietat, per les llibertats polítiques i els drets socials i laborals, per la sostenibilitat ecològica, per la igualtat de gènere, per l’enfortiment del municipalisme–.

Aquesta conquesta de sobiranies podria començar a realitzar-se ja, en el marc legal vigent (de fet hi ha moltes lleis urgents que el Parlament de Catalunya podria haver aprovat i no ha fet), però sens dubte exigiria desbordar-lo. Això fa que aquesta proposta pugui rebre les mateixes objeccions que s’adrecen al RUI o a altres iniciatives que se situen fora del marc legal estatal, ja que també corre el risc de ser bloquejada pel govern central o el TC i de quedar reduïda a un gest sense conseqüències pràctiques.

Una eventual entesa sobiranista àmplia amb hegemonia d’esquerres estaria en millors condicions que l’actual procés per generar força social

Això és cert. La diferència, crec, és que unes eleccions constituents, i una eventual entesa sobiranista amplia, amb hegemonia de les esquerres, estaria en molt millors condicions que l’actual “procés” de generar una força social capaç de modificar efectivament la realitat i d’obligar a l’Estat, arribat el cas, a negociar.

I això, per diverses raons. En primer lloc, perquè de mantenir-se les tendències electorals actuals, seria molt probable que unes eleccions constituents facilitessin el sorpasso de les esquerres, independentistes i no independentistes, eixamplant el suport i la força social de sobiranisme. En segon lloc, perquè un procés d’aquest tipus, hegemonitzat per posicions d’esquerra, despertaria moltes més simpaties entre les classes populars i les forces progressistes de la resta de l’Estat, d’Europa i del món. Finalment, perquè un procés constituent realment obert a independentistes i no independentistes permetria, alhora, neutralitzar l’autoritarisme del PP i del nacionalisme espanyolista en general i conjurar el to de superioritat moral que sovint destil·len algunes posicions nacionalistes a Catalunya.

Les condicions per a una mobilització i un debat constituents

Aquesta proposta, evidentment, no coincideix amb el full de ruta -de moment excloent- pactat fa unes setmanes per Junts pel Sí i la CUP al Parlament de Catalunya. Però permet cercar alguns punts de trobada i mostrar que la noció de “procés constituent no subordinat” pot ser quelcom més que un “artefacte retòric difícil de desxifrar”, com suggereix Jordi Muñoz de manera punyent.

Naturalment, l’obertura d’aquesta via a Catalunya exigiria una mobilització i un debat ciutadà, popular, intens, que qüestioni les pràctiques de corrupció i les polítiques d’austeritat d’aquests anys i que reconegui el paper de les classes populars, vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin, en la construcció d’un nou país, més just i democràtic. I també reclamaria una rehabilitació dels ponts i del diàleg entre els mons dels Comuns, de la CUP, d’ERC, i fins i tot d’aquells sectors socialistes (dins i fora del PSC) capaços de reaccionar i d’afegir-se al canvi.

Aquesta alternativa tampoc implicaria, per descomptat, que altres forces sobiranistes, com la nova PDC o Demòcrates de Catalunya, hagin de desaparèixer o ser excloses. Ans al contrari, un escenari d’aquest tipus contribuiria a la seva refundació real i els hi donaria l’oportunitat de mostrar la seva lleialtat a la voluntat del poble de Catalunya, fins i tot en cas de perdre la seva posició hegemònica.

No es tracta d’un camí senzill. Però representa, crec, una de les poques alternatives realistes, a curt i mitjà termini, al programa antisocial i centralista del PP i de C’s, a l’inviable reformisme de mínims del PSOE i al limitat full de ruta impulsat pel processisme actual a Catalunya.

Anar massa lentament o voler accelerar-ho tot a qualsevol preu, pot tenir conseqüències contraproduents i tal vegada irreversibles

Certament, articular una nova estratègia sobiranista exigeix una coordinació adequada dels tempos de tots els actors concernits. Anar massa lentament o voler accelerar-ho tot a qualsevol preu, pot tenir conseqüències contraproduents i tal vegada irreversibles. Tampoc és fàcil pensar la coordinació entre les diferents forces implicades en aquests canvis. De fet, motes d’elles s’estan constituint o refundant, tant a Catalunya com a l’àmbit estatal. Els propis “Comuns” són, a hores d’ara, una realitat en construcció, present a Barcelona i al Congrés i al Senat espanyols, però pendent de constituir-se en el conjunt de Catalunya.

Com el mateix Jordi Muñoz admet, algunes de les tensions que hem vist en els últims dies no faciliten l’entesa amplien aquí proposada. Però aquestes reaccions, lluny de recloure’ns en la resignació o en la paràlisi, ens haurien de fer reaccionar. I sobretot, ens haurien d’empènyer a tendir tots els ponts que siguin necessaris, una vegada i una altra. Els mateixos als quals apel·lava Lluís Companys quan invocava “el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una república lliure i magnífica”.

Gerardo Pisarello és primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i un dels impulsors de Barcelona en Comú
8 comentaris
  • Manel Ballester 9 d'agost de 2016 - 10:59

    El Gerardo és un molt bon polític, tant de bo n’hi hagués molts altres com ell, té una capacitat poc habitual per combinar o adaptar allò teòric a allò real, políticament parlant.
    Dit això. Li concedeixo la major: CDC (PDC) continua hegemonitzant el govern i JxS i, per tant, d’una manera o d’una altra, el “procés”. El funcionari Mas es va acabar convertint en un hàbil polític que dóna quatre voltes i mitja al Junqueras et altri, Puigdemont inclòs, ja que és la figura gairebé perfecta de la mediocritat. A l’independentisme li caldria una figura d’alçada política, amb carisma i geni, que no té. (I que ningú té en el món dels nostres dies, on la mediocritat és norma i el pragmatisme, en el seu pitjor sentit, una pràctica generalitzada.) Què hi farem, tenim el que tenim.
    Però amb el tot el seu bon discurs, coherent, ben travat, el Gerardo no fa res més que apel·lar a la, no ja vella, sinó revellíssima, cremadíssima, empantanegada política de l’acumulació de forces que ens ho haurà de permetre tot, com ara un món perfecte si n’aconseguíssim prou acumulació, disculpeu-me la broma que no ho és del tot. I no és una mala política en determinats moments o èpoques, p. e., no ho fou durant el tardofranquisme en què NO HI HAVIA CAP ALTRE CAMÍ.
    Ara, fora d’això, l’acumulació de forces és com el “processisme”, una manera d’anar estirant les coses sense arribar enlloc.
    Avui, l’acumulació té alternativa: el trencament (si acumulem la força suficient i si ho fem tenint en compte tots els condicionants interiors i exteriors). La finestra d’oportunitat hi és, i cal plantejar-se seriosament utilitzar-la. I trencament no vol dir esperar el Godot d’unes constituents que SEMPRE seran REINTERPRETABLES; vol dir agafar per les banyes el brau del referèndum i portar-lo a terme, perquè és el referèndum el que donarà (o no!) legitimitat al trencament, el que determinarà si hi ha una majoria independentista o no al país.
    I NO, Gerardo, en una democràcia representativa un referèndum s’ha de poder fer sí o no, senzillament perquè hi ha un subjecte polític dels que compon aquesta democràcia (poble, país, classe, entitat jurídica o civil, etcètera, que ho reclama. Quan països molt més carques en molt sentits que Espanya, com Anglaterra, el celebren no hi ha cap raó democràtica per impedir-ho. Això no pot dependre dels govern de torn, ni dels dotze minsos senyors del TC, ni de la lletra d’una constitució feta sota l’amenaça militar i de la resta de poders fàctics. El reclam de/a Catalunya és fet amb el suport demostrat al carrer de milions de persones, el més massiu que s’ha vist mai. Quin altre suport, democràticament parlant, és més poderós que aquest? El vot en una urna és un vot vàlid i al capdavall el que acaba “manant”. Però el vot al carrer és un vot en marxa, el que dibuixa la realitat tal com és. I, ara per ara, l’únic que posa en qüestió l’statu quo actual, l’únic amb capacitat revolucionària per la possibilitat que obre de posar-ho tot en discussió. Estem, els que en diem d’esquerra, disposats a fer tot el que calgui perquè aquesta possibilitat esdevingui realitat? El repte de l’esquerra o esquerres rau aquí, no en el regeneracionisme impossible de Madrid (Catalunya i d’altres, fa pel cap baix 150 anys que ho intenten). Si a Madrid hi ha investidura, s’ha acabat el bròquil, i si es va a unes terceres eleccions, tot indica que Podem i companyia baixaran.
    Però no a Catalunya! Podem té un paper de primer ordre a Catalunya si el vol protagonitzar, una autèntica possibilitat de canviar coses a mig termini, real, amb suport democràtic POPULAR suficient per poder-ho fer… Es pot vestir com es vulgui, però, renunciar-hi, és optar per l’statu quo i la pèrdua d’influència a ca seva a mig o llarg termini.
    No es diu que s’està a favor del referèndum?, doncs vinga, fem-lo, organitzat, no il·legalment, sinó legítimament pel nostre Govern, amb les institucions que ens representen, amb les censos oficials, amb les taules i les urnes als llocs de sempre, amb els seus interventors i membres, amb el recompte oficial de vots… I obeïm el resultat, tant si és a favor com en contra.
    Això és democràcia, de la de veritat; la resta, és fer volar coloms.
    Salut, companys.

  • Nuri Trigo Boix 9 d'agost de 2016 - 13:05

    Benvolgut el debat raonat i constructiu! Això que escrius, Pisarello, mostra molt clar on és que la lectura de la del procés que es fa des d’una part dels comuns no va d’acord amb la realitat. El cas més greu és no reconèixer l’enorme contribució d’ERC i molta gent valuosa que no milita en cap partit en la construcció del full de ruta. El mateix passa quan no consideres les arrels que sostenen Junts x Sí.
    Per altra banda, si no les agrada el “com”, si us plau, proposin un altre, però que sigui realista, que reconeix que, malauradament, Espanya encara és massa lluny de ser un estat democràtic obert a la plurinacionalitat.
    Tens molta raó en posar sota el paper las nombroses reivindicacions socials que calen per aconseguir una Catalunya justa però… no hauríem d’arribar primer a ser lliures per tenir les eines que calen per construir la resta? D’alguna mena, fan el mateix que la CUP, volen posar la mula darrere de la carreta.
    Ho deixo aquí amb molt agraïment per aquesta contribució al debat sa i positiu. Quan entenguem tots junts —sense prejudicis ni lectures equivocades de la realitat— des de quina part de la riba del riu hem de construir el pont, ens trobarem, segur.

  • Hamsa 9 d'agost de 2016 - 14:45

    El full de ruta ja inclou unes eleccions constituents abans de la Comissió redactora de la Constitució. Apart d’això, puc dir que no m’agrada el PDC ni la rellevància que té al parlament, però seria antidemocràtic que per aquesta raó no acceptés el parlament i legislatura actuals com a vàlids. El poble català parlà el 27-S.

    Els comicis espanyols també han parlat i han dit que el pont cat-esp no és ‘plausible’ degut a la riba espanyola (no pas per la catalana, només cal mirar el mapa electoral). Aquest fet porta a que, entre els que veiem els estats com a instruments (i no com a objectius), el ‘sí’ a la independència creixi. Havent fet ús de la carta ‘pont’ als comicis espanyols, ara cal un referèndum d’independència. I tothom tranquil que els ‘aliats’ i el ‘catalanisme popular’ somriuran.

    Perquè els aliats sempre hi són. Els aliats són amics i com a tals no et posen condicions a la amistat, no et coaccionen, no hi sobreposen interessos. Ells saben que sobiranisme és unilateralitat i també no subordinació (l’exemple del referèndum britànic és clar). I et respecten.

    Perquè cap partit polític pot parlar en nom de tot el ‘catalanisme popular’. Aquest, majoritàriament, veu la botifarra que els comicis esp. impliquen a l’encaix cat-esp. I en el referèndum d’independència -ara sí, ens l’hem guanyat!- votaran més enllà de consignes de partit.

    D’altra banda, les sobiranies lliurament compartides pengen i són expressió de la sobirania del poble. Aquesta és la definidora de ‘democràcia’. Hi ha diferents ideologies al voltant de les sobiranies alimentària, energètica etc i algunes d’elles (no és el meu cas) opten per una sobirania que per nosaltres –no pas per ells- és merament ‘formal’ i a on els oligopolis empresarials fan i desfan lliurement (seria el cas de PSOE, PP, PDC, C’s). Llavors, dir: si no hi ha una República axís no vull que aquest poble tingui ni el que per mi és un dret ‘formal’ de decidir… no s’aguanta per arguments democràtics. Penso, vaja.

  • Pau Planas Puigbert 9 d'agost de 2016 - 17:48

    S’agraeix d’entrada el to respectuós i reflexiu de l’article, per altra banda tant allunyat del hooliganisme hiperventilat d’alguns personatges sinistres de la coalició EnComúPodem que comparen ERC amb els feixisme, o que menyspreen la memòria col·lectiva del 1714.
    Només una observació:
    Si, tal com diu Pisarello, la gent d’ECP “compten entre les seves files a molta gent no independentista, però també a gent que sí que ho és”, podem deduir que aquest percentatge de gent, sumada al 48% dels votants independentistes de JxS i la CUP, suposa un resultat de com a mínim el 51% de vots independentistes, o sigui una majoria democràtica a favor de la independència. Si hi hagués honestedat política, si es posessin les conviccions democràtiques per davant de l’interès partidista que s’obstina en l’egocentrisme ideològic de les “estratègies” i les “hegemonies”, com a mínim es reconeixeria públicament que aquesta majoria independentista a Catalunya existeix, ni que sigui potencialment, i hi hauria predisposició a obrir discussions i diàlegs amb JxS i la CUP sobre com fer més clara aquesta voluntat popular majoritària. Per exemple: prenent part activa en el procés i fer propostes com ara el referèndum desobedient o unilateral. Si entenem per “processisme” l’art d’anar estirant i dilatant l’acció política en relació a la demanda de l’exercici del dret a l’autodeterminació, podem dir que els EnComúPodem també és processista, perquè promet eternitzar el conflicte pidolant un referèndum pactat que ja s’ha vist que no és possible.
    M’agafo a les paraules de Pisarello per reclamar una solució que passi per tirar endavant un Referèndum Unilateral d’Independència (RUI). Tal i com ell mateix diu: “és totalment legítim plantejar altres vies, no necessàriament acordades amb l’Estat, per exercir el dret d’autodeterminació. La clau és que aquesta iniciativa garanteixi condicions justes i imparcials de votació (amb funcionaris, observadors, instàncies efectives de control), impliqui a sectors amplis de la població i obtingui el reconeixement, si més no, d’altres forces polítiques i instàncies estatals i/o Internacionals. En definitiva, hauria de ser un referèndum, no necessàriament acordat, però si prou reconegut per aliats interns i externs que reforcin la seva efectivitat”.
    Doncs vinga, som-hi, tirem pel RUI i deixem-nos estar de processismes per totes bandes.

  • Bastida 9 d'agost de 2016 - 18:33

    Interessantíssima aportació reflexiva en el moment cojuntural polític que vivim. Demostra, una vegada més, que el que fa por en realitat és la més que probable confluència entre l’esquerra sobiranista i la independentista. Per això el que seria la lluita per l’hegemonia del discurs i l’estrategia està dominada per qui ha vist en aquesta situacio nomes un tauler de joc per fer la mateixa partida de sempre: la recent constituïda dreta indepe i l’esquerra unionista de sempre (abans internacionalista). Si aquest nou moviment emergent és capaç d’aïllar-se i blindar-se a la cojuntura, és molt probable que indepes i sobiranistes poguessin trobar un espai propi de desenvolupament: l’esquerra com a concepte socio-economic.

  • Jaume2 12 d'agost de 2016 - 0:01

    Vaja… que a més de proposar deixar la independència per a més enllà del Judici Final, ara que és evident que a l’estat espanyol és impossible fer cap canvi (ni la reforma de l’estatut de Cat van acceptar) ara ja passem a una nova pantalla i la gent de CSQP i propers ja demanen dues subordinacions:

    1- Subordinar el procés independentista a un procès constituent espanyol (hi és implícit en rl text).
    2 – Subordinar i dirigir la mobilització independentista i la gernació que mou l’independentisme cap a objectius també en la direcció del procés constituent espanyol.

  • Jaume2 12 d'agost de 2016 - 0:10

    I una altra cosa que obvia l’articulista, obviament de forma deliberada, és que l’actual procés real existent de caire independentista ja suposa la creació de legislació de caràcter social i garantista: llei de pisos buits dels bancs, gravàments a les elèctriques, Llei de Pobresa Energètica etc… que l’estat que en teoria es pretèn reformar en clau federal (amb quins suports?) ja ha reiterat que s’hi nega.

    Si aquestes lleis no es poden aplicar ara dintre de l’estat espanyol, algú creu que després d’unes altres autonòmiques amb la mateixa majoria absolura del PP serà possible fer-ho, encara que CSQP tingui uns quants diputats més?

    En fi, suposo que deu ser qüestió de vots, en tot cas si això és el que proposen la gent de CSQP (o del partit que el substitueixi a Cat(, doncs bé: procesismo del bueno…

  • Francesc111 14 d'agost de 2016 - 21:21

    És realment dificil, estar a l’altura, però des de la meva óptica casolana penso que la direcció d’ambdues formacions ECP i CSQP no són independentistes, juguen a fet i amagar però mai es definiran, sempre aniran seguint un equilibri per què sembli una cosa o una altra, depenent de barómetre personal i temporal d’aquesta direcció.
    Fins a les eleccions els ha anat bé, varen ser presents a organitzacions, com és el cas del Procés Constituent (Teresa Forcades-Arcadi Oliveres) o la PAH, crec que encara en queden, i ho varen saber aprofitar, els varen servir de catapulta cap a la notorietat. Ara aquestes organitzacions amb prou feines surten enlloc.
    No sé si fora interessant que el públic sàpiga realment què va passar o què ha passat o què està passant.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog