El que amaga la polèmica del Born: la pugna històrica per l’hegemonia del catalanisme

Pintades a l'estàtua de Franco decapitat al Born, a Barcelona / EL MÓN A RAC1

Pintades a l’estàtua de Franco decapitat al Born, a Barcelona / EL MÓN A RAC1

“Haurem d’insistir en la història dels homes, perquè gairebé tota la ideologia es redueix o bé a una concepció falsejada d’aquesta història o bé a una abstracció d’ella”. S’escau recordar aquesta cita de Marx i Engels perquè aquest estiu passat ha emergit una polèmica sobre la memòria històrica que, molt més política i mediàticament interessada que historiogràfica o acadèmicament seriosa, el que en el fons amaga és una pugna per l’hegemonia ideològica o cultural a Catalunya de molt llarg recorregut. La discussió va ser suscitada inicialment per l’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà”, projectada per l’Ajuntament de Barcelona al Born aquesta tardor. Però, en paral·lel, també el debat sobre el full de ruta del procés sobiranista, la participació o no en les diferents manifestacions de l’11 de setembre d’aquest 2016 i, fins i tot, el pregó de la Mercè a càrrec de Javier Pérez Andújar han reobert una caixa de Pandora on bufen fort vents creuats entre l’independentisme transversal i l’esquerra en general. Els corrents d’aire i les tormentes són especialment intenses a l’espai d’intersecció on políticament conviuen i competeixen ERC, la CUP i les confluències d’esquerres d’ICV, EUiA, Podem i Barcelona en Comú o, per simplificar, l’anomenat món dels comuns. Però, més enllà de sigles o picabaralles circumstancials, convé analitzar amb calma l’ull de huracà: la història i el futur del país i dels seus homes i dones, sempre lligats al binomi de llibertat i cohesió social.

Ho ha definit molt bé Jordi Amat a ‘El día inexorable’, un text no viral publicat en paper al número 8 de la revista ‘La maleta de Portbou’ però tan imprescindible de llegir com el seu llibre ‘El llarg procés’ abans de parlar o piular sobre el moment polític català actual. És útil i lúcida la visió d’Amat sobre el procés com una “innegable mutació” de la cultura del catalanisme definida per un caràcter espasmòdic i per ser “un desafiament de les classes mitjanes debilitades a l’obtús establishment centralista” que ha elaborat “un relat històric legitimador” destinat a “la conquesta de l’hegemonia per part de l’independentisme”. La clau de volta de moltes coses, com apunta Amat, és que el catalanisme, malgrat ser el moviment social i nacional dominant a Catalunya, “no ha aconseguit ser permeable a tota la societat catalana i és precisament aquest límit el que ha provocat i segueix provocant cert miratge hegemònic”.

La batalla de fons fa molts anys que està plantejada: la pugna per l’hegemonia cultural i política a l’interior del catalanisme

La batalla de fons fa molts anys que està plantejada. I no parlem del conflicte entre Catalunya i Espanya, que és secular, sinó de la pugna per l’hegemonia cultural i política a l’interior del catalanisme. Aquesta pugna està latent ja des del seu naixement com a moviment polític i social durant la segona meitat del segle XIX i, amb comptades excepcions, sempre ha resultat favorable al catalanisme conservador. No són alienes a aquesta batalla cultural les diferències entre el que puguin representar les idees de Valentí Almirall, Josep Narcís Roca i Ferreras, Enric Prat de la Riba i Josep Torras i Bages; o bé l’acció política de Francesc Cambó, Francesc Macià i Lluís Companys; o, fins i tot, les aportacions i el paper d’Antoni Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Andreu Nin i Joan Comorera.

Menys alienes encara, i prou conegudes però en bona mesura per historiar, són les influències, derivades i algunes interrelacions del catalanisme propiciades per noms com Jaume Vicens Vives, Raimon Galí, Josep Benet, Jordi Solé Tura i el món obrer i de la immigració del que es va fer altaveu Paco Candel. És aquest un magma intel·lectual més relacionat del que sembla amb la pugna actual perquè va nodrir la contraposició –potser desfasada però encara viva en molts subconscients- entre el catalanisme de Jordi Pujol (proper però no estrictament coincident amb els límits de la tradició montserratina, democristiana i àdhuc liberal) i el del PSUC, Comissions Obreres i l’esquerra marxista en general, tant diversa (i no sempre estrictament catalanista) com allò que va del PSAN al PSC, passant per totes les variants maoistes i trotskistes.

L’imaginari antifranquista i la praxis unitària de l’Assemblea de Catalunya, així com la divisa Catalunya, un sol poble i la famosa sentència “és català qui viu i treballa a Catalunya [i té voluntat de seguir-hi vivint]” són espais de trobada compartits per ambdues tradicions catalanistes. Però espais compartits no vol dir necessàriament consensuats ni exempts de conflictivitat. I tampoc significa que el copyright d’aquest mínim comú denominador del catalanisme modern s’hagi de dividir al 50%. És cert que la paternitat de la sentència d’esperit candelià tan sovint citada és de Jordi Pujol. Com cert és que la idea de l’Assemblea de Catalunya com a organisme unitari antifranquista és del líder del PSUC Antoni Gutierrez Díaz, el Guti. Però la posada en escena de tot plegat i la feina, la lluita sorda i constant van anar a càrrec principalment de militants obrers i veïnals, singularment comunistes i catòlics amb consciència social, ajudats per alguns companys de viatge amb estudis universitaris i/o de família burgesa. El resultat és que l’hegemonia cultural que es va imposar en el catalanisme durant els anys 60 i 70 va ser la de l’esquerra i en clau molt popular.

L’hegemonia cultural que es va imposar en el catalanisme durant els anys 60 i 70 va ser la de l’esquerra

Això va ser possible a partir d’una presa de consciència social i d’una impugnació històrica del paper de la burgesia i la cultura liberal, posant al mateix nivell la reivindicació nacional i la social. A banda de l’Església més compromesa, només el PSUC va poder integrar i difondre les dues reivindicacions amb èxit teòric i social, una “fita històrica” que Jordi Amat assenyala pel fet que, com no havia succeït mai abans de la guerra civil, un sector majoritari del món obrer explotat que procedia de la immigració espanyola va naturalitzar en la seva protesta social la reivindicació nacional catalana. La historiadora Carme Molinero ho va sintetitzar prou bé en la seva conferència de la Diada a l’Ajuntament de Barcelona, després de recalcar la importància que va significar que una quarta part de la població catalana s’establís al país provinent de la immigració espanyola durant el franquisme: “Aquest canvi demogràfic –de magnitud extraordinària- va ser paral·lel a l’extensió de la reivindicació catalanista en l’espai polític antifranquista. Això s’explica per múltiples factors de caràcter polític, cultural i social, però, per raons de síntesi, destacarem el fet que el nou moviment obrer va assumir com a pròpia la reivindicació nacional, i que entre els treballadors mobilitzats es combinaven els conceptes de classe, democràcia i reivindicació nacional”.

Després hi tornarem en analitzar l’estigma del soleturisme per l’esbiaixada lectura política (o no lectura) de ‘Catalanisme i revolució burgesa’, però així com són inapel·lables (pel segle XIX i principis del XX) els orígens populars del catalanisme que Josep Termes va posar sobre la taula en oberta discussió amb Jordi Solé Tura dins l’entorn intel·lectual del PSUC, també és difícil de rebatre la tesi segons la qual la dreta conservadora o el liberalisme burgès havien hegemonitzat sempre el catalanisme fins la “fita històrica” assolida pels comunistes als anys 60 i 70. Així doncs, quina hegemonia hi havia als anys 30, a la Catalunya republicana dels presidents Macià i Companys?

Al marge de que la guerra civil i el feixisme acabessin amb aquella experiència democràtica, convindria revisar mites sostinguts per la historiografia frontpopulista des de la transició. Hi contribueixen José Luis Martin Ramos al díptic ‘La rereguarda en guerra i Territori capital’ (L’Avenç) i José Luis Oyón a ‘La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras’ (Serbal): mostren una fractura social brutal a la societat catalana i una hegemonia política en disputa a tres bandes entre els móns d’ERC, la CNT i el PSUC. Sobre això parlava clar i català Josep Benet en un text inèdit recuperat el 2014 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat: “En realitat, l’Esquerra era un partit burgès, molt mancat de sentit social […]. De fet, sense forçar les coses, pot dir-se que la majoria de dirigents de l’Esquerra –no tots- varen mirar el moviment obrer només des de l’angle interessat i curt de mires del nombre de vots que els podia aportar. Alguns altres –els menys- tenien, en canvi, una autèntica preocupació social i uns quants fins i tot perseguien l’objectiu d’incorporar el moviment obrer al catalanisme a través de l’Esquerra”.

Una de les claus del catalanisme dels anys 30 va ser el pont entre Salvador Seguí, Francesc Layret i Lluís Companys

Seria injust menystenir l’enorme tasca feta per les tradicions del republicanisme federal, el liberalisme progressista i l’incipient separatisme d’Estat Català (a banda d’elements “feixistoides”, segons adjectivació d’Anna Murià a la premsa de l’època en referència als germans Badia) de cara a la construcció d’un catalanisme popular abans de la guerra civil. Les formacions marxistes Unió Socialista de Catalunya i Bloc Obrer i Camperol, i després el POUM, jugarien cartes més minoritàries però rellevants. I clau per a aquest catalanisme va ser el pont que van intentar bastir entre el moviment obrer (majoritàriament anarcosindicalista) i l’esquerra política (majoritàriament republicana) tres personatges morts per acció de la reacció conservadora, patronal o militar: Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Francesc Layret i Lluís Companys. Ara bé, si convenim que ERC era el que Benet definia com “un partit mancat de consciència social” i constatem el seu antagonisme amb la CNT-FAI durant la República i amb el PSUC durant la guerra, és com a mínim discutible que l’hegemonia política i electoral republicana de 1931 i 1936 arribés a consolidar una hegemonia cultural clara del catalanisme popular dins d’un país socialment fracturat i, després, militarment destrossat.

Això i, més enllà de l’exili, el paper gairebé testimonial d’ERC durant els anys de lluita antifranquista acaben per fer ressaltar l’hegemonia del gruix de l’esquerra marxista en el catalanisme des dels anys 60, justament quan la immigració proletaritzada d’arreu d’Espanya podia fer perillar alhora tant les tradicionals bases populars del catalanisme com l’hegemonia o l’ordre burgesos. Pujol i el seu món nacionalista, especialment temorencs davant d’aquests dos perills, no van pair mai una hegemonia del catalanisme d’esquerres que cauteritzava el primer risc però accentuava el segon. I, sorprenentment, ni en dictadura ni en democràcia Pujol no va saber confrontar a aquesta hegemonia cultural de les esquerres catalanistes un aparell intel·lectual ben organitzat. Això sí, aprofitant les seves successives majories a la Generalitat i una ERC subalterna, va jugar-hi molt efectivament a la contra des de l’administració autonòmica.

L’hegemonia catalanista d’esquerres va anar decaient en democràcia, malversada políticament pel PSC i ICV

La realitat és que aquella hegemonia catalanista d’esquerres forjada durant la dictadura i la transició va anar decaient progressivament en democràcia, malversada políticament pels seus marmessors del PSC i ICV, amb responsabilitats alíquotes diferents. Hi van impactar negativament, a mig i llarg termini, els dèficits democràtics congènits de la Constitució de 1978, el desenvolupament autonòmic no federalista ni plurinacional posterior al 23-F de 1981 i el progressiu rearmament del nacionalisme espanyol: del PSOE al PP, passant per Ciutadans. Però el declivi de l’hegemonia cultural del catalanisme popular va ser, sobretot, causat per divisions, renúncies i errors propis de l’esquerra catalana. I alhora propiciat per mèrits atribuïbles al nacionalisme conservador i liberal que, en última instància, ha mutat cap a l’independentisme (una petita part de l’esquerra ja ho era des de molt abans).

Com Vicenç Villatoro va confessar en una entrevista a CRÍTIC, el pujolisme no es va preocupar mai de consolidar una hegemonia intel·lectual nacionalista (potser en va tenir prou amb guanyar eleccions i desplegar TV3?). Però el sobiranisme en ascens sí que s’ho va fixar com a prioritat. A tall d’exemple, Jordi Amat relata “una aposta gramsciana” que, el 2007, el director de la Fundació Ramon Trias Fargas (rebatejada CatDem) Agustí Colomines va plantejar a un grup de joves intel·lectuals com a “pretensió, honesta i legítima, de conquerir l’hegemonia”. Senyal que ni CDC ni el catalanisme conservador la tenien, més enllà d’haver perdut el poder polític a mans de l’esquerra catalanista liderada per Pasqual Maragall, el 2003. Més o menys per la mateixa època, quan el tripartit governava Catalunya -sense proposar cap actualització estratègica i unitària del catalanisme popular que no fos la tempestuosa i enrevessada agenda política del nou Estatut-, destacats dirigents d’ERC orquestraven un altre pols per l’hegemonia. Era potser menys elaborat que el de la CatDem però, en darrera instància, d’èxit còmplice o complementari. L’objectiu dels republicans era substituir les restes importants d’hegemonia psuquera al món cultural, periodístic i universitari. En paral·lel, i amb l’auge del sobiranisme, l’estratègia política d’una ERC socialdemòcrata o liberal, segons el dia, no ha oblidat ni els seus vasos comunicants amb CiU ni les picades d’ullet a un flanc esquerre on la CUP ha crescut i el PSC s’ha trencat.

Des del 2006, s’ha confirmat una mutació del catalanisme i l’auge de l’independentisme interclassista o transversal

És evident que la crisi econòmica global i les de l’estat del benestar, del model autonòmic i de la democràcia espanyola en general, coincidents a Catalunya amb el debat i la retallada de l’Estatut, han incidit, i molt, en aquesta batalla per l’hegemonia. La sociòloga Marina Subirats va encertar el diagnòstic en definir l’independentisme com a l’única utopia disponible en temps de crisi i d’incertesa, especialment útil i permeable com a esperança o il·lusió màgica per a les classes mitjanes i els joves. Aquesta mutació en el catalanisme i les seves derivades sociopolítiques es va covar entre el 2006 i el 2010 i va cristal·litzar a la manifestació de l’11 de setembre del 2012. El clam d’independència va ser unànime. El mateix ha passat en les successives diades fins aquest 2016, organitzades per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium en el que ha esdevingut un moviment social sense precedents a Europa però cada cop més institucionalitzat i mediàtica i políticament instrumentalitzat.

La singularitat de l’11 de setembre del 2012 és que, per primer cop, en una gran manifestació als carrers de Barcelona, hi va haver moltes més estelades que senyeres, banderes roges o qualsevol altra mena de pancartes. I moltes més estelades de triangle blau que d’estrella roja. Vet aquí la constatació plàstica del canvi d’hegemonia en discussió i, en aquell moment, viscut amb sorpresa per gent provinent de l’heterogènia tradició del catalanisme marxista, fossin d’ICV, del PSC, de la CUP o, fins i tot, d’ERC. Tota mena d’enquestes i els successius tests al carrer o en urna realitzats fins ara, inclosa la consulta del 9-N del 2014 i les eleccions pretesament plebiscitàries del 27-S del 2015, han confirmat aquesta mutació del catalanisme i l’auge de l’independentisme interclassista o transversal, que ha maquillat el seriós retrocés del centre-dreta nacionalista tradicional i la seva corrupció. No obstant, també han quedat clars l’estancament electoral de l’independentisme al voltant del 50% i la necessitat democràtica, més enllà de frivolitats de fulls de ruta i de passar o retrocedir pantalles, de celebrar un autèntic referèndum d’autodeterminació.

En paral·lel, durant aquest temps ha semblat conjurar-se a Catalunya (no pas a Espanya) el risc de consolidació d’una hegemonia alternativa espanyolista, tot i el fantasma del lerrouxisme apuntat en el creixement de Ciutadans, el manteniment del PP i l’aparició d’entitats com Societat Civil Catalana. Per contra, i malgrat quedar políticament en fora de joc tant la socialdemocràcia com la democràcia cristiana de tradicionals pedigrís catalanistes, sí s’ha forjat una hegemonia alternativa a l’independentisme interclassista. Té la curiosa condició de sorgir a parts iguals de dins mateix del catalanisme i de les brases del 15-M, i de mantenir bona relació amb sectors emergents de l’esquerra espanyola. Genealògicament emparentada amb el catalanisme popular dels anys 70 i alhora impulsora d’una revisió crítica dels anys de la transició com a forma de legitimar-se, aquesta hegemonia alternativa és la de l’anomenat espai dels comuns.

Ha emergit un nou i complex espai polític d’esquerres, sobiranista però no necessàriament independentista: els comuns

Així doncs, a la Catalunya on encara conserven el poder polític els hereus gairebé innominats del pujolisme (en aliança tàctica amb l’esquerra independentista i alguns socialdemòcrates), de cop ha emergit un nou i complex espai polític d’esquerres, també sobiranista però no necessàriament independentista. Encara en fràgil construcció al voltant d’ICV, EUiA, Podem i Barcelona en Comú, aquest espai polític ha estat capaç de guanyar per sorpresa a Catalunya les dues darreres eleccions espanyoles i, a les municipals del 2015, l’alcaldia de la capital i d’altres ciutats metropolitanes. És just en aquesta complexa situació d’empat i d’impàs polític i sociològic que la pugna per l’hegemonia cultural a l’interior del catalanisme s’ha intensificat.

Fins fa no res, la partida semblava clarament guanyada per uns. A finals d’estiu, així ho descrivia Albert Recio a ‘Mientras tanto’: “A Catalunya, l’esquerra està sotmesa a un relat dominant del que és difícil sortir: el de la independència. Es tracta d’un relat que ha aconseguit l’hegemonia en àmplies capes de la societat, clarament fora de l’àrea metropolitana i de forma notable entre les capes mitjanes barcelonines”. Precisa Recio que l’independentisme disposa de “poderosos mecanismes culturals i organitzatius, així com una base social consolidada per neutralitzar i menystenir les propostes intel·lectuals que venen d’aquest espai que els resulta incòmode”, en referència al dels comuns. El pregó de la Mercè hagués pogut ser el penúltim exemple d’això si no fos perquè el genial relat i l’habilitat de Javier Pérez Andújar, contraposats a l’astracanada del pregó alternatiu de Toni Albà, ha evidenciat el que ja era un fet: la pugna per l’hegemonia dins del catalanisme no està ni molt menys resolta.

Alguns -i amb tots els matisos que, per exemple, a CRÍTIC han exposat Sergi Picazo i Montse Santolino– argumentem que és clau la batalla de les ciutats invisibles i garantir la cohesió social. N’hi ha d’altres, de batalles. I molt entrecreuades sobre la complexa malla dels eixos social (esquerra-dreta), nacional (Catalunya-Espanya) i de regeneració democràtica (que és molt més que la tramposa dicotomia vella-nova política). Però tot es complica encara més quan, des d’arreu, alguns compareixen al combat per l’hegemonia amb tacticismes polítics o amb poc elaborats arguments classistes, historicistes o fins i tot etnicistes, fàcils per desqualificar l’oponent i per lluir en un tuit, titular o tertúlia però molt poc útils per entendre la complexitat del moment. D’exemples de tacticisme n’hi ha a cabassos: són pur càlcul polític la llista i el Govern de Junts pel Sí i els seus fulls de ruta; ho són les anades i vingudes de la CUP, i ho és també el marejar la perdiu d’alguns actors comuns sobre el referèndum i la conveniència de manifestar-se alhora al costat de l’ANC a Barcelona i, a Sant Boi, un dia amb la CUP i ERC i un altre amb els hereus del PSUC, bo i apel·lant sempre al catalanisme popular.

Igualment nombrosos, però més preocupants, són els arguments classistes, historicistes o, en algun cas, etnicistes o supremacistes. És gruixut desqualificar la memòria popular, obrera i de barri, que en bona mesura és la de la Catalunya metropolitana, menystenint la seva capacitat transformadora en benefici de les classes mitjanes suposadament més il·lustrades. També és gruixut menysprear aquesta memòria titllant-la de simple nostàlgia o, fins i tot, despatxant-la com a subcultura al servei de la ideologia dominant espanyola per poder mantenir subordinada la cultura catalana. És comprensible que a determinats sectors del catalanisme no li agradi la síntesi culturalment alternativa i amb apel·lació a l’hegemonia internacionalista i de classe que va fer Javier Pérez Andújar en castellà: “Barceloneses del mundo, ¡uníos!”. Però està per veure si reivindicar la cultura popular, obrera i de barri dels anys 60, 70 o 80 és menys legitimador (i més nostàlgic) pel lliure futur i la cohesió social del país que recórrer al 1714, a polèmiques fàcils sobre la guerra civil o a manifestos lingüístics que acusen la immigració castellanoparlant de ser “instrument involuntari de colonització lingüística”.

“Mantenir ponts entre diferents imaginaris de referència històrica catalanista com són els de 1714 i 1939”

Hi ha qui fa esforços per mantenir ponts entre diferents imaginaris de referència històrica catalanista com són els de 1714 i 1939. No són contradictoris i, segons com es llegeixin ambdues derrotes, conformen un mateix relat nacional sobre Catalunya: sotmesa primer per l’absolutisme borbònic i, dos segles més tard, pel feixisme i el nacionalcatolicisme franquista. No obstant, convé no perdre de vista que les èpoques i els contextos històrics són molt diferents i que segons quines analogies o solucions de continuïtat són fàcils de fer però també equívoques i poc rigoroses. La polèmica mantinguda a l’agost, al diari digital Ctxt, entre Núria Alabao (‘Guerras culturales en Cataluña: el 1714 contra el antifranquismo‘) i Jordi Graupera (‘Memorias en común u olvido excluyente‘) és segurament l’exemple de més nivell en un debat sovint enfangat, de poca volada intel·lectual i encara menys rigor històric. El problema és que en la guerra de posicions per l’hegemonia, sobretot en l’esfera comunicativa, sembla que valgui tot: sectarisme, reduccionisme, distorsió argumental, mala caricatura… En el catalanisme, qui ha cavat còmodament trinxeres amb moral de victòria en els darrers anys i ara es veu amenaçat per foc que voldria amic no té manies en sortir a la càrrega.

“És normal que els hereus del comunisme i del món llibertari s’inflin com a paons després de la fallida del capitalisme ultraliberal. És normal que no se’n sàpiguen avenir, de tenir una companya a l’alcaldia de Barcelona, de guanyar les eleccions generals a Catalunya. Però les seves conviccions són, com a mínim, tan granítiques com les dels independentistes. I a diferència d’ells, ja saben el que és l’hegemonia cultural (la que tenia el PSUC) i, redéu, com la trobaven a faltar. L’intervencionisme del món dels comuns va més enllà de l’emotivitat de les estelades: porta al darrere tota una visió del món i una arquitectura moral. […] Tot plegat genera una maquinària propagandística que revela la voluntat d’una hegemonia que només és popular mentre quedi clar qui és classe popular i qui no ho és”. Aquesta acalorada cita d’agost és del bloc de Toni Soler: resumeix prou bé el nerviosisme de l’independentisme mainstream enfront de la lluita per l’hegemonia dins del catalanisme. Més resolutiva i sofisticada és la sortida per la tangent de Jordi Graupera (Ara, 25/9/2016), que intenta argumentar la mort del catalanisme i en separa o, fins i tot, confronta l’independentisme. El risc de decretar la mort del catalanisme (popular o conservador, tant se val), de renunciar als seus valors morals i d’unitat, i de desitjar amb infantilisme la desqualificació o incompareixença del rival per atorgar directament la nova hegemonia a l’independentisme transversal és que es poden convocar els fantasmes del lerrouxisme. I no és només que s’afavoreixi l’espantall que l’espanyolisme voldria agitar, sinó que alhora s’anima el soleturisme precisament per part d’aquells que critiquen un concepte, d’altra banda, mal encunyat.

Des dels sectors de l’independentisme que saben qui era Solé Tura (que no vol dir que l’hagin llegit) se l’acusa de defensar que els catalanistes havien de ser burgesos o rics i que els autèntics obrers mai no podrien ser catalanistes. Res més lluny de la realitat perquè, com resumeix Xavier Domènech a ‘Camins per l’hegemonia‘, “el llibre acaba dient que la realitat nacional no és exclusivament burgesa i que, perquè Catalunya pugui assolir les màximes aspiracions nacionals, qui ha de prendre en les seves mans la lluita nacional és la classe obrera”. Al marge del debat historiogràfic suscitat per Josep Termes el 1974, la qüestió de fons és, com diu Domènech, que s’ha codificat la història de les classes populars dins de la història del catalanisme, jutjant-la en la mesura que era més o menys catalanista i fent difícil d’entendre en tota la seva dimensió la història mateixa del catalanisme popular. En síntesi simplificada per Domènech, vet aquí el problema: “Hi ha una part de l’independentisme d’esquerres a qui els independentistes de dretes han explicat el passat. I se’ls han cregut. […] I si els de Podem s’ho empassen ja és l’hòstia”.

“No tot l’independentisme transversal ha caigut en la trampa de caricaturitzar o menystenir la memòria del catalanisme popular”

Afortunadament, en l’espai dels comuns hi ha independentistes i també una ICV, hereva del PSUC i de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, que, si s’escau, poden donar testimoni a companys de viatge, a propis i a estranys; és la mateixa força política a qui ningú pot donar lliçons de catalanisme o defensa del dret a l’autodeterminació. Una altra cosa és que a algú li convingui atacar o estigmatitzar els ecosocialistes en refregues espúries d’un combat per l’hegemonia que inclou la lluita per l’herència del PSUC i el catalanisme popular. Afortunadament, tampoc no tot l’independentisme transversal ha caigut en la trampa de caricaturitzar o menystenir la memòria del catalanisme popular per la via polisèmica fàcil de posar en evidència que allò que ara és popular és el moviment social que –pacíficament i de forma massiva, com mai i enlloc- es manifesta cada 11 de setembre. Més enllà de si el referèndum torna a estar en el centre del debat polític per tacticisme o convenciment, la prova de que l’independentisme reconeix que l’hegemonia cultural es juga en el camp social, de la memòria històrica i de la cohesió nacional és la campanya que Òmnium endega aquesta tardor amb el nom de ‘Lluites compartides’. El seu objectiu declarat és conèixer el passat i reconèixer tothom per fer qualsevol pas endavant, admetent la contribució de tota mena de lluites socials a la cohesió del país i a la seva diversitat, ja que uneixen persones de procedències diverses en una causa compartida i plasmen la visió candeliana de “Catalunya, un sol poble”.

“Saber que el relat propi és dèbil, que l’hegemonia està fora, és el primer pas per situar una tasca crucial. […] Però quedar-se paralitzat per aquesta hegemonia i no tractar de construir un relat diferent és el que no ens podem perdonar”. La cita és d’Albert Recio a ‘Mientras tanto’ i, per tant, emesa des d’un espai proper als comuns. Però segurament és reversible i de lectura similar des de l’independentisme mainstream. Als dos sectors principals en lluita per l’hegemonia els ha de pesar la consciència de saber que, independentment dels seus orígens, l’hegemonia del catalanisme ha estat gairebé sempre a la dreta. Però ara, com excepcionalment va succeir durant el franquisme, sembla clar que es guanyarà a l’esquerra.

Sectors del sobiranisme tracten d’apropiar-se de la memòria de l’anarcosindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre

Per això, d’un temps ençà i fora de context, sectors del sobiranisme tracten d’apropiar-se de la memòria de l’anarcosindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, per un discurs de 1919 a l’Ateneo de Madrid de qui un vell company després afí a ERC en va reconstruir una cita, el 1949, a l’exili de Montevideo, en clau d’ucronia protoindependentista: “Als treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por”. I per això, també, hi ha un penúltim intent de l’independentisme transversal de dotar d’èpica històrica i contingut social la seva batalla per l’hegemonia tot reivindicant el federalista d’esquerres Narcís Roca i Ferreres, el primer a preconitzar la creació d’una República Catalana al servei de les classes populars. “Aquí va néixer tot”, resava la convocatòria de l’ANC, la Comissió de la Dignitat, la revista Sàpiens i el Cercle Català de Negocis quan, el 25 de juliol, es va rememorar el centenari del míting del teatre Novetats organitzat el 1886 contra el tractat de lliure canvi entre la Gran Bretanya i l’Estat espanyol i en el que Roca i Ferreras va intervenir per carta.

Mitificar un míting proteccionista i Roca i Ferreras és una opció legítima que, un cop més, barreja interessos diversos en pro d’un relat independentista interclassista. Però també confronta hegemonies i, fins i tot, dóna cobertura als qui signen certificats de defunció al catalanisme. Recordem que, precisament, el 1886 Valentí Almirall va publicar la seva obra seminal ‘Lo catalanisme’. Aquesta seria una altra opció, més clàssica i més procliu a un federalisme de tall confederal, però també escorada a l’esquerra. I allunyada igualment del catalanisme conservador de Prat de la Riba que, sota una forma o altra, gairebé sempre ha estat hegemònic. Amb l’única excepció del catalanisme popular dels anys de l’antifranquisme i l’incertesa sobre el futur actual.

És en aquest context de combat per l’hegemonia cultural i política, i sense haver d’anar tant enrere a buscar referents, que reviscola la memòria del catalanisme popular: el de Cipriano García i la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, que als anys 60 van treure del testimonialisme la celebració de la Diada abans de passar el testimoni a l’Assemblea de Catalunya. Aquella Assemblea de Catalunya que, sota el paraigües del moviment veïnal, el febrer de 1976 va convocar a Barcelona les manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia que van posar la mortalla al franquisme. Escollir uns o altres referents (1714, 1886, 1931-1939 o 1976) comporta una opció i segurament porta a relats diferents, no excloents però tampoc innocents. Tot són opcions. Per això cal tornar a insistir en la història dels homes. I de les dones.

Marc Andreu és periodista i historiador.
6 comentaris
  • Jaume2 20 d'octubre de 2016 - 14:11

    Apunts històrics:

    1- PSUC als anys 30? en tot cas a la guerra civil i com a forma de carregar-se la CNT i adlàters, hi ha memòries de gent del POUM que ho certifiquen.

    2- Parlar del Comorera sense citar la traïció a la que va estar sotmès per part del PSUC, amb delació que el va dur a la presó franquista també crec que omet bona part de la informació, ja que té un abast política, la traïció dic.

    Crec que darrera d’arguments historicistes (oh wait!) s’amaga un discurs partidista i fins i tot una certa perogrullada. Tant partidista que no s’està de la pulla a Podem per haver assistit l’11S d’enguany a BCN en comptes de fer-ho només a Sant Boi, com pretenien la gent d’ICV.

    Entenc que a ICV (als qui hi queden) els resulti molt incòmode aquest debat i que un cop un gruix de la població vol portar a la pràctica el principi d’autodeterminicació i anar més enllà dels estatuts i declaracions principis deixi en evidència sobretot a ICV, potser seria hora que parlessin clar sobre la seva postura al respecte, la que sigui.

  • Ethernet 20 d'octubre de 2016 - 14:44

    No hauria estat de més que haguéssiu indicat que Marc Andreu és Conseller Tècnic de Santa Andreu, càrrec anomenant de l’Ajuntament de Barcelona per BeC i, per tant, part interessada en aquest assumpte

    • Bayfor 21 d'octubre de 2016 - 12:36

      En Marc Andreu, molt abans de ser escollit com a conseller tècnic del districte de Sant Marti, ja era historiador i havia publicat la seva tesi sobre el moviment veinal a la Barcelona anterior a la transició. De tota manera, aquest comentari ratifica en certa forma els prejudicis que van envoltar en el seu moment la polémica sobre la tesi de Solé Tura i les disputes per l’hegemonia del catalanisme. Les dretes i les esquerres sempre han existit arreu, i quan s’ha intentat amagar-ho sota un perfil nacional transversal és perquè ha estat en benefici de les dretes. L’exemple més paradigmatic és el peronisme.

      • Desde el cinturon con amor 21 d'octubre de 2016 - 20:28

        ¿El peronismo? No hace falta que te vayas tan lejos…. aquí, a la vuelta de la esquina, tenemos a Juntsxsí. Pero realmente, ¿tiene otro objetivo la reivindicación nacional que no sea la de conseguir esa tan deseada “transversalidad”? ¿Cuál es el objetivo de Omnium, de la ANC o de “Súmate” (literalmente)? ¿Y a quién beneficia esa transversalidad? ¿Quién la está amortizando? ¿Tú?
        Un apunte… nos lo hemos pasado muy bien viendo a los indepes hacer el ridículo con la versión casposa de Sleepy Hollow, no es hiperventilación, es el resultado de la sobrerrepresentación. Tira un boli al suelo y te saldrán cuatro indepes dispuestos a escribir un artículo. Si te lees cada día en los medios corres el riesgo de creerte que la realidad se circunscribe a una web, de la que seguro además serás socio suscriptor…. Ay, ay, ay

        • vado 27 d'octubre de 2016 - 0:59

          Hi ha qui en pla bíblic veu la palla en el ull d’altri i no veu la biga en el seu. Hi ha mobilitzada un gran nombre de gent per obrir un procés constituent obert i sense la limitació del franquisme (ruptura democràtica) i a l’ “essència” del país li entren escrúpols i prefereixen ser confortablement els “dolentots oficials” del regim monàrquic, imposat pel franquisme i controlat absolutament per la dreta, in secula seculorum. Tot sigui per la patria espanyola,

  • Desde el cinturon con amor 2 de novembre de 2016 - 0:50

    Creo que te equivocas: el uso y abuso del “falso dilema” acaba por dirigir el debate hacia el simplismo de las frases hechas o refranes. El falso dilema o dicotomia falsa reduce las distintas opciones a dos únicas posibles: “¡ O estàs conmigo o eres mi enemigo!”, como le dijo Darth Vader al joven Obi-Wan Kenoby.
    Es una estrategia clásica de manipulación donde los múltiples puntos de vista son eliminados y se presentan dos únicas alternativas posibles: una, la del que presenta la falàcia (“conmigo”), y otra que aglutina sencillamente a los que no estén con él (“enemigo”). Infantil, ¿verdad?. ¿Quieres ejemplos?. PP – PSOE, Catalunya – Espanya, … ¿Sigo?. ¿Cómo explicar que en una sociedad moderna y democràtica funcione este tipo de discurso?. Pues uno de los motivos es porque a las dos únicas propuestas posibles les conviene seguir siendo las dos únicas propuestas posibles. Mientras controle el debate, controlo el discurso y si tengo que hacer sacrificios (Artur Mas, Pedro Sánchez,…) los haré porque es mi discurso el que me asegura mi posición hegemónica. Un cuestionamiento del relato oficial puede hacer saltar por los aires la hegemonia de la clase dominante. Abrir una brecha en su discurso implica directamente cuestionar su papel como representantes. ¿Y qué utilitzarà la clase dirigente para cerrar esta brecha? Lo que han utilizado siempre: escudos humanos o lo que tu llamas “procés constituent obert”, una serie de organizaciones basadas en rasgos socialmente compartidos (cultura, lengua, historia,…) que aglutinan, entorno al mínimo común múltiplo, a una comunidad concreta y a la vez imaginaria, imaginaria porque solo existe como abstracción. Llámense Ómnium o Societat Civil Catalana. Mira, otra dicotomía (falsa). Dime quién mantiene, a día de hoy, sus privilegios de clase y quién ha perdido sus derechos y te diré para qué sirve la transversalidad. La tan pretendida “transversalidad” no es más que la estrategia de protección de los intereses por parte de las clases dominantes gracias a la imposición de un discurso donde las alternativas se han reducido a su mínima expresión.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog