21/10/2016 | 00:05
Ara que arriba la cinquena edició de la Fira d’Economia Solidària, és un bon moment per mirar enrere i adonar-nos del camí recorregut per l’economia solidària a casa nostra.
Fa vint anys, a Catalunya ningú parlava d’economia solidària, i en fa quaranta, aquest terme ni tan sols existia. Encara que l’economia solidària és una metamorfosi de l’anomenada economia social i del cooperativisme ―i les cooperatives sorgeixen al primer terç del segle XIX―, la veritat és que la renovació d’aquests moviments, que adoptarà el nom d’economia solidària, data tan sols dels anys vuitanta. És aleshores quan, com a reacció a l’atur i l’empobriment de les classes populars provocats per les polítiques neoliberals, per un cantó, i com a expressió de les aspiracions d’autogestió, ecologia i solidaritat de les noves generacions, per l’altre, neixen iniciatives socioeconòmiques innovadores impulsades pels treballadors o pels consumidors: empreses en crisi recuperades en forma cooperativa, banques ètiques, circuits de comerç just, grups de consum ecològic, multiplicació d’associacions que donen feina a persones excloses socialment, etc. I a aquestes pràctiques emergents se les anirà coneixent com a economia solidària.
L’economia social i solidària es configura com una amplíssima constel·lació de pràctiques socioeconòmiques alternatives a les capitalistes
Avui, l’economia solidària es troba estesa arreu del món i constitueix un fenomen socioeconòmic minoritari, certament, però no pas insignificant. A Catalunya, qui comença a parlar d’economia solidària és la Xarxa d’Economia Solidària (XES) el 2001. Quinze anys més tard, l’economia solidària, o preferint un terme més inclusiu, l’economia social i solidària (en endavant ESS), es configura com una amplíssima constel·lació de pràctiques socioeconòmiques alternatives a les capitalistes ja presents en totes les fases del cicle econòmic. En la creació i gestió de recursos materials i de coneixement, l’ESS es manifesta com a comuns; en la fase de la creació de productes i serveis com a treball cooperatiu; en la comercialització d’aquests productes i serveis, com a comercialització justa; en el consum com a consum responsable; en la inversió com a finances ètiques; en la distribució de l’excedent com a distribució solidària, i en la circulació com a monedes comunitàries. Totes aquestes pràctiques o iniciatives, la majoria col·lectives però també individuals, comparteixen unes mateixes característiques: s’orienten a satisfer necessitats i aspiracions dels seus membres i/o de la societat, en comptes de fer-ho cap al lucre; es gestionen de manera democràtica; i actuen de manera responsable i amb voluntat de canvi social.
Les iniciatives d’ESS són molt heterogènies en activitat, en dimensió, en origen, en motivació dels seus actors, en configuració organitzativa… Quan són col·lectives, s’acostumen a fer des de cooperatives, societats laborals, associacions i fundacions, a més d’organitzar-se informalment com passa en molts horts comunitaris, grups de criança compartida o fires d’intercanvi.
Si volem reduir-les a unes xifres per tenir una visió molt aproximada de l’abast del fenomen, podem afirmar que a Catalunya hi ha més de 16.000 societats laborals, associacions i fundacions del tercer sector, mutualitats, empreses d’inserció i, naturalment, cooperatives de tota mena, sobretot de treball, però també agràries, de consumidors, de serveis, d’ensenyament, d’habitatge, etc. Aquestes entitats donen feina a 188.000 persones i a la vora d’uns dos milions en són sòcies de consum o voluntàries. Ara bé, allò que marca en darrera instància si una iniciativa pertany o no a l’ESS no és la seva forma jurídica sinó la seva actuació diària, si s’ajusta a aquelles característiques o no. Per tant, hi ha cooperatives que, en realitat, no formen part de l’ESS, perquè no funcionen democràticament ni tenen cap compromís social, igual com hi ha algunes societats limitades que són participatives i produeixen béns socialment útils, de manera que les podem considerar economia social i solidària.
Més massa crítica
Avui, a finals del 2016, podem dir que l’economia social i solidària viu un període de fort creixement, gaudeix de prestigi social i s’hi dipositen moltes esperances. D’ella uns esperen que generi llocs de treball i millori les condicions de vida de la gent; d’altres, a més, ens esforcem perquè contribueixi també a canviar el món. En aquests moments, l’ESS està entrant amb empenta en les agendes de les polítiques públiques de molts ajuntaments, en especial de l’anomenat nou municipalisme. Una mostra la tenim també aquests dies 20 i 21 d’octubre, amb la segona edició de la Trobada Internacional de Municipalisme i Economia Solidària, organitzada pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària i Consum de l’Ajuntament de Barcelona, o en el procés de constitució de la xarxa de municipis per l’economia solidària, que cristal·litzarà a principis de l’any que ve, i a la qual ja s’han adherit més de quaranta ajuntaments catalans.
La principal fortalesa de l’economia solidària provoca, alhora, la seves grans febleses
Els reptes de futur de l’economia social i solidària catalana són enormes. De fet, la seva principal fortalesa ─ser experiències reals en lloc d’elucubracions teòriques─ provoca alhora les seves grans febleses: estar contaminada per pràctiques pròpies del mateix sistema que es vol combatre i haver de desenvolupar-se en un marc jurídic, econòmic, cultural i polític pensat per servir l’economia capitalista, no la solidària
Concretant més quins són els principals desafiaments que té l’economia social i solidària aquí i ara, al meu entendre possiblement la principal feblesa de moltes entitats de l’ESS sigui el seu aïllament. Només la pràctica sistemàtica de la cooperació entre elles les consolidarà i els permetrà incidir en la realitat. Només la pràctica quotidiana de l’autogestió i el compromís social d’aquestes entitats evitarà que acabin assimilades per l’economia dominant. Però, a més, hi ha iniciatives que encara no tenen consciència de pertànyer a aquest àmbit, el de l’economia social i solidària, i tampoc de ser objectivament part d’una alternativa al capitalisme. Manca encara molta consciència i molta massa crítica per poder transformar la realitat. Cal que neixin més projectes, i que ho facin en sectors estratègics com les noves tecnologies, l’alimentació, les energies renovables, l’habitatge o les finances. Necessitem més Coop57 i més Fiares, més Som Energia i més Cooperatives Integrals Catalanes, més Mol-Matrics i Més Fagedes, més Suares i més Gedis, més Ecos i més Timbals, més Germinals i més turutes, més Mamaguinardes i més Ciutats Invisibles, més comunitats autofinançades, més viquipèdies, més programari lliure i més horts comunitaris. Però, si mirem enrere, fa quaranta anys cap d’aquestes iniciatives no existia. I és això sobretot el que ens dóna esperança.
