Som Palestina o som Israel?

Un moment de l'11 de setembre d'enguany a Salt / ANC

Un moment de l’11 de setembre d’enguany a Salt / ANC

Entre els catalanismes existeix una predilecció, curiosa si no fos tan desencertada, per comparar Catalunya amb Palestina i, simultàniament, amb Israel, segons el color polític de qui compari o segons ens vagi millor per demostrar de manera contundent la nostra condició de víctimes. Aclarir que tant deplorables em semblen les lectures en termes d’equivalència de les situacions catalana i palestina (bombardejos, expulsió sistèmica de poblacions, demolició de cases, dècades vivint en camps de refugiades, assassinats, etc…) com em repugna l’admiració d’alguns sectors per la “gran fita” israeliana, que definia així l’expresident Mas: “com a Israel, a Catalunya també hi ha un poble decidit a ser lliure”.

Però aclarida la meva posició de perifèria disgustada amb ambdues possibilitats, reconec que la qüestió no deixa de ser interessant i esclaridora. Que els nacionalismes, catalanismes i independentismes (tots tres termes per separat o en tota la variació combinatòria) són plurals i no se’n pot parlar com a quelcom d’homogeni és evident. Però allò que sí tendeix a ser malauradament homogeni és la incapacitat per recollir la ferida aliena i a entendre’s com a part del problema, fins i tot quan aquest moviment aniria en favor d’enfortir una restitució històrica de la qual reclamem ser també beneficiaris.

El darrer trimestre d’aquest any està ple d’exemples d’aquesta incapacitat. La Diada de Catalunya va coincidir, per aquelles coses dels calendaris lunars i solars, amb la festa del xai musulmana, que es va celebrar el 12 de setembre. A tot Catalunya, milers de persones van sortir al carrer a reclamar el reconeixement de la seva identitat catalana, la seva llengua, la seva diferència i el seu dret a viure-la plenament i d’una manera autodeterminada. Res a objectar. Però al dia següent la població musulmana d’aquesta mateixa Catalunya es va tornar a trobar amb tots els entrebancs per tal de reclamar el mateix reconeixement.

El dret a la pròpia identitat, quan no som la part que el reclama sinó la part que el nega, ja no sembla una reivindicació tan interessant. Encara no ha passat un mes d’allò i arribem al 12 d’octubre com qui no vol la cosa. I mentre seguim indignats i indignades que Catalunya estigui infestada de monuments franquistes, tenim gent a Catalunya que fa anys que critica que els monuments colonials són un insult, una demostració de prepotència i una vergonya històrica que fa molt de mal a un altre procés de restitució que ni tant sols tenim en ment. A la Catalunya actual, tota denúncia històrica que no passi pel 1714 no interessa, fa riure o ens ofen sense embuts.

Som Israel o som Palestina? Depèn d’on posem la mirada, sens dubte. Posada a Madrid, és ben senzilla l’exaltació de la ferida pròpia i recordar la Marçal i la seva nació oprimida. Però si fixem la mirada en les poblacions catalanes i/o que viuen a Catalunya (que cadascú decideixi l’autodenominació) excloses de la identitat hegemònica i sovint excloses dels centres de decisió i fins i tot de debat, sens dubte l’Israel sionista pren més sentit.

Trencar aquests reduccionismes binaris genera un nou mapa de tot plegat. A Catalunya hi ha una ferida històrica, evident, una ferida que reclama sanar-se. Però aquesta mateixa Catalunya n’ha generat i en genera moltes altres. El reconeixement de les ferides alienes no minva la importància de les pròpies, ben al contrari. Deixar de banda un victimisme histriònic i estèril (potser efectiu a curt termini, però desastrós una mica més enllà) i posar-nos seriosament a mirar-nos a la cara i a revisar les nostres històries, totes, compartides, forma part de la construcció d’aquesta justícia històrica que tant estem necessitant tots i totes.

Brigitte Vasallo és activista feminista, escriptora i mediadora.
Podeu llegir una llarga entrevista amb Vasallo publicada a CRÍTIC.
13 comentaris
  • Pau Planas Puigbert 28 d'octubre de 2016 - 9:09

    La construcció discursiva d’aquest article és tramposa, tot i que sobradament coneguda. Quan Vasallo diu “allò que sí tendeix a ser malauradament homogeni és la incapacitat per recollir la ferida aliena i a entendre’s com a part del problema”, ve a dir que només el catalanisme-independentisme-nacionalisme català actua d’aquesta manera? I si no és així, per què exposar i remarcar aquesta relació i obviar i no mencionar les altres relacions? O sigui: per què la població que no està aglutinada sota aquest paraigua triple catalanista-independentista-nacionalista, SÍ que se li suposa, per omisió, “capacitat per recollir la ferida aliena”? Altre cop ens trobem amb el mateix discurs trampós: desacreditar l’independentisme (un ideari) a base de penjar-li el mort en exclusiva i a base de marcar-lo com a impur. Tant és, que la discriminació envers les minories sigui un problema transversal a totes les societats occidentals i no-occidentals (la discriminació per motius religiosos, d’opció sexual, contra la dona, etc… és un problema a combatre en múltiples llocs del món)… la qüestió és utilitzar aquest problema per encolomar-li de manera exclusiva a l’independentisme amb la intenció pretesament soterrada però evident de menystenir-lo o relativitzar-lo.
    Podríem fer el mateix discurs al revés? Per què no parlem de la discriminació de les minories que amparen i fomenten els partidaris de la unitat d’Espanya? O a veure: la discriminació de les minories presents entre els partidaris de protegir els drets dels animals, o entre els conservacionsites mediambientals… El més curiós de tot plegat és que si hi ha algú a Catalunya especialment responsable de no fer res per pal·liar la discriminació de les minories, són els qui treballen incansablement per mantenir els poders de l’Estat i la seva maquinària legislativa i executiva que oprimeix i maltracta a les minories… Però esclar, la culpa la té, en exclusiva, l’independentisme… res de nou.

    • Marta 28 d'octubre de 2016 - 20:03

      És curiós, perquè la construcció discursiva d’aquest comentari sí que és tramposa, tot i que també sobradament coneguda: el catalanisme-independentisme-nacionalisme català no és criticable, perquè els de “l’altra banda” sempre són pitjors. Som incapaços de fer autocrítica, encegats per un odi envers els que no són “els nostres” que resulta realment patètic.

      La Magda Segura resumeix molt bé la qüestió en una frase del seu comentari: “M’agradaria reconèixer aquest caràcter solidari i plural a la banda de qui considero a prop, a “l’altra banda” ja sé que no hi són, però no és de “l’altra banda” de qui estem parlant, parlem de la nostra, de les nostres mancances.”. Completament d’acord.

      • Pau Planas Puigbert 28 d'octubre de 2016 - 22:33

        L’independentisme és criticable sempre i quan no s’utilitzin arguments fal·laços, i sempre i quan la crítica vagi dirigida a la qüestió que planteja com a moviment, o sigui la proposta d’una ruptura per fundar una república independent. L’independentisme aglutina molts sectors socials i ideològics diferents. Per tant, és una operació confusa atribuir a l’independentisme determinades mancances, perquè l’independentisme no és, al meu entendre, la panacea a res, ni un moviment ideològic definit que pretengui solucionar tots els problemes de la societat. L’independentisme no és un partit polític amb un model acotat de societat, és heterogeni en si mateix, fins i tot contradictori. Quan Vasallo diu que l’independentisme té “incapacitat per recollir la ferida aliena i a entendre’s com a part del problema”, està pensant en els militants de la CUP de Badalona? O en les votants d’ERC d’Igualada? O en els socis de l’ANC de Manresa? O en els simpatitzants de PDC de la Bonanova? Disparar sense definir objectius és disparar indiscriminadament.

        • Marta 29 d'octubre de 2016 - 21:52

          Obviament el catalanisme-independentisme-nacionalisme és molt ampli i s’hi troba de tot, la mateixa Vasallo ho diu abans de comentar la famosa frase. Ara, segons la regla de tres que apliques cap moviment més o menys extens és criticable, perquè és divers. Hem d’entendre que aquesta diversitat, però, implica que ens trobarem amb actituds i plantejaments admirables i d’altres absolutament vomitius. Incidir en aquests darrers, criticar-los i erradicar-los hauria de ser un dels objectius. Sortir a la defensiva, atacant qui assenyala una d’aquestes actituds “nocives” crec que no li fa cap favor al moviment que es vol defensar.

          • Pau Planas Puigbert 30 d'octubre de 2016 - 23:08

            Vasallo no incideix en les actituds negatives d’alguns sectors de l’independentisme, sinó que atribueix aquestes actituds negatives a TOT l’independentisme. Ho diu ella, literalment. Ella és qui no respecta la pluralitat dins l’independentisme i posa a tothom dins un mateix sac, cosa que m’ha semblat contradictori venint d’algú que es destaca especialment per la defensa de la diversitat. Jo només em limitava – i disculpa si molesto- a fer aquesta observació. Salut.

  • Burnside 28 d'octubre de 2016 - 11:26

    L’escrit seria més creïble en el seu lloable atac al reduccionisme binari si no utilitzés el reduccionisme binari de seguida que li convé (Israel = dolent, Palestina = bona).

  • Josep Sala i Cullell 28 d'octubre de 2016 - 12:14

    Deixarem de banda que la setmana passada el Parlament va fer un acte de desgreuge per les víctimes dels consells de guerra franquistes, i per tant el plantejament és fals.
    Ara bé, està proposant l’autora que, en plena lluita contra les corrides de braus i els correbous, hem de deixar matar xais al mig del carrer?

    • Xavier Castanyer 28 d'octubre de 2016 - 13:30

      “ Las conclusiones de todos los experimentos científicos convergen hacia una sólida certitud sostenida: realizado adecuadamente, el ritual de sacrificio es el método más humano puesto que es el menos traumatizante a la hora de matar a un animal para la consumición de su carne” S. M. POUILLAUDE, « L’abattage rituel en France », Tésis de la escuela nacional veterinaria de Toulouse (1992)

      En los mataderos de los países occidentales la práctica del sacrificio del animal se realiza después de su aturdimiento, a través de tres formas distintas:

      -Electrocutando el animal, más empleado, consiste en aplicar una descarga con unas pinzas eléctricas, este procedimiento se denomina “Electronarcosis”.
      -Asomando el animal mecánicamente con la ayuda de un arma de fuego.
      -Ahogando el animal con Dióxido de Carbono (CO2)

      • Josep Sala i Cullell 28 d'octubre de 2016 - 18:17

        Pel teu missatge dedueixo que ets de lletres. I jo critico la pràctica cultural. Matar animals per menjar és molt diferent que fer-ho en nom de l’art o la religió.

  • Magda Segura Roig 28 d'octubre de 2016 - 14:42

    No, no és un discurs trampós, és un discurs necessari. No, no diu en cap moment que tot allò que denúncia, o més aviat intenta mostrar per fer-nos-en conscients, sigui exclusiu de ningú. No és un discurs de bons i dolents, és un toc d’atenció cap aquelles persones que volen, volem, construir un país diferent, propi. Cap a les que sabem que “A Catalunya hi ha una ferida històrica, evident, una ferida que reclama sanar-se.” I ens està dient que si no ens adonem que “aquesta mateixa Catalunya n’ha generat i en genera moltes altres” difícilment sanarem res, continuarem creant confrontacions, continuarem avançant en una línia massa igual a allò que critiquem. Estic convençuda que som moltes i molts que ens identifiquem amb el pensament de l’autora i ens sap greu, ens molesta, que les que considerem companyes de camí continuïn aferrant-se a l’únic discurs del victimisme propi. De vegades valdria la pena aturar-se, mirar-nos a la cara, acceptar “totes” les nostres històries, més o menys compartides. M’agradaria reconèixer aquest caràcter solidari i plural a la banda de qui considero a prop, a “l’altra banda” ja sé que no hi són, però no és de “l’altra banda” de qui estem parlant, parlem de la nostra, de les nostres mancances. Potser si ens ofenem no fem altra cosa que confirmar que continuem dins d’un victimisme encegador.

    • Guillem Galera i Léger 28 d'octubre de 2016 - 17:12

      Molt d’acord amb la Magda. Només tinc un lament. L’escrit de l’amiga Vasallo és massa curt. Valdria la pena desenvolupar més la tesi per a fer-la (més) visible.

    • Pau Planas Puigbert 28 d'octubre de 2016 - 22:46

      Marta, tu dius “M’agradaria reconèixer aquest caràcter solidari i plural a la banda de qui considero a prop”… I ho comparteixo. És més, jo mateix reconec aquest caràcter solidari a la banda independentista. Hi ha molta gent independentista, que milita, o vota, a partits com la CUP, o d’ERC, que comparteixen les reflexions i la crítica de Vasallo, o bona part d’aquesta crítica. Aleshores: per què s’insinua que no existeix aquest caràcter solidari? Òbviament, dins el moviment independentista, hi ha de tot, i hi ha gent que té actituds xenòfobes, o classistes, o discriminadores… però el moviment independentista no és quelcom ideològicament definit com per sotmetre’l a crítiques generalistes. No entenc, francament, per què s’utilitzen reflexions a l’entorn de la qüestió del respecte a la diversitat i es focalitzen envers l’independentisme, així, en general. En lloc de fer propostes en positiu, del tipus: treballem per una República en que el respecte a la diversitat sigui un element central, és fa una crítica apriorística negativa, plantejant que “la República que volen fundar fa pinta de ser poc respectuosa amb la diversitat”.

  • Bayfor 30 d'octubre de 2016 - 11:46

    Aquest article toca molt de fons un tema que la Marina Garcés resol, al meu entendre, força bé en la entrevista que li van fer en aquesta mateixa publicació. Allà expressa una gran prevenció enfront del replegament de les persones sota aquesta mena de paraigua que diem poble i que serveix sovint per ajuntar-nos sota uns ideals comuns i solidaris, però també a vegades per aixoplugar les pitjors arrels de l’egoisme col·lectiu, les diferenciacions per superioritats morals, etc. Està bé que faci aquest toc d’alerta perquè els alineaments identitaris i territorials sense precisar les qualitats que poden haver en els altre i només magnificant les pròpies acríticament, estan separant molt a les persones a tot arreu. Per això ens cal superar aquestes dicotomies de bons i dolents, que s’alimenten a cada banda dels que animen la gresca perquè els hi pot anar bé per seguir mantenint el control del poder al seu corralet, però que ens fa molt de mal a les persones corrents. La Magda Segura ho expressa molt millor del que jo he intentat.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog