Realpolitik o Rum-Rum Politik? Bany de realitat al discurs transformador dels Comuns

Compareixença conjunta d’Ada Colau, Alfred Bosch i Jaume Collboni el juliol de 2015 / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Compareixença conjunta d’Ada Colau, Alfred Bosch i Jaume Collboni el juliol de 2015 / AJUNTAMENT DE BARCELONA

El discurs transformador dels anomenats Comuns s’alimenta d’una llarga tradició teòrica i combativa, i ningú no li discuteix el seu bagatge polític. Seria absurd discutir les credencials ideològiques dels seus creadors. Però al cap d’uns dos anys de la seva eclosió vibrant, aquest corrent polític sembla demostrar que es ressent del contacte amb la realitat. Els canvis promesos no arriben, al·legant o bé que les coses són molt complicades o bé que algun culpable extern ho impedeix.

El cas és que els compromisos de transformació no avancen. I a falta de realitats, es reforça la gestualitat. A falta de fronteres reals amb l’status quo, es posa el focus en disputes simbòliques. A falta d’un missatge clar i propi, es carreguen les paraules. Una política de la bronca que, paradoxalment, està allunyant els Comuns de molts dels seus objectius.

Realpolitik progressista

Fa molts anys, de fet segles, que els moviments progressistes debaten periòdicament sobre com reconciliar-se amb la realitat i actuar-hi. Karl Marx està en bona mesura en l’origen d’aquests debats. El seu propòsit principal mai no va ser dissenyar una societat ideal (com feien els socialistes utòpics), sinó descobrir els mecanismes pels quals les societats canviaven, de cara a poder influir en aquests canvis de forma efectiva. Des de postures més rupturistes o més gradualistes, les idees de Marx van ser constantment revisades, discutides, actualitzades i/o descartades. Noms que van des de Jean Jaurès i Eduard Bernstein fins a Lenin o Rosa Luxemburg van participar, amb diferent sort i influència, en aquests debats.

Més enllà de la posició de cadascun d’aquests pensadors en aquests debats, un tret els unia: la necessitat de plantejar una mena de realpolitik progressista. Els principis dibuixen els horitzons, però per a apropar-nos a aquests horitzons ens calen brúixoles ben ajustades (= bones diagnosis de la realitat i bones receptes per canviar-la), naus ben construïdes (= organitzacions ben travades i entrenades), tripulacions ben entrenades (= militància formada i conscient) i, encara que sigui impopular dir-ho en plena modernitat líquida, bones capitanies (= líders tan compromesos com hàbils). Si una d’aquestes potes fallava, els moviments progressistes quedaven mancats de propòsit, de força o de totes dues coses.

Particularment dura, per a les esquerres, és la primera part d’aquesta quàdruple recepta: la necessitat de dotar-se de bones diagnosis sobre la realitat i de bones receptes per canviar-la. Perquè una diagnosi sigui bona, cal que sigui certa (o tan certa com ens permeti el coneixement disponible). Perquè una recepta de canvi sigui bona, cal en primer lloc que sigui possible (per la qual cosa, precisament ha de recolzar-se en diagnosis certes). I tot plegat porta a un punt que al progressisme li resulta incòmode: a reconèixer que no tot allò desitjable és possible. Propostes en principi ideològicament atractives poden no reunir el consens social necessari per al seu impuls, o encara pitjor: poden comportar conseqüències pràctiques desastroses. I el que és més dramàtic: acceptar que no tot és possible ens pot portar a l’altra banda de l’extrem: a considerar com a naturals i inevitables situacions que, a més de ser indesitjables, són perfectament millorables. Fer realpolitik progressista implica moure’s en un equilibri delicat entre aquests dos extrems en tensió. Entre el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat, en famosa expressió de Gramsci.

D’alguna forma, la caiguda del mur de Berlín i el progressiu desdibuix de molts partits socialdemòcrates mostra el que passa quan els progressistes se’n van cap a un o altre extrem. És més: alguns dels partits socialdemòcrates més conservadors de l’Europa occidental han acabat sent aquells que, en un primer moment, es van resistir amb més força a separar-se de les receptes que imperaven a la banda oriental del mur de Berlín. L’SPD no va renunciar al marxisme fins els anys 50, i el PSOE fins els anys 80. Fins i tot el laborisme britànic va mantenir la nacionalització dels mitjans de producció com a objectiu del partit fins l’any 1995. Compari’s com han acabat aquests partits amb la socialdemocràcia escandinava, que des de tan bona hora com els anys 20 va entendre que el socialisme no tenia a veure amb els mitjans, sinó amb les finalitats.

La ruptura impossible; el Colauisme

I de sobte, Alexis Tsipras. La depressió fa sorgir aquells fantasmes que havien recorregut Europa en temps de Marx, o també en temps del crack del 29. En el context mundial, i sobretot en l’àmbit mediterrani, la fallida bancària, l’atur galopant i l’esclat de la bombolla immobiliària fan miques els sistemes parlamentaris habituals. El cas més espectacular és el del Grècia, on els socialdemòcrates del PASOK salten pels aires i irromp la coalició Syriza amb una força indòmita. El somni aviat s’ha de confrontar a les realitats, i això provoca esquerdes de tota mena. Però la sacsejada és impressionant, i es reprodueix amb força en el sistema polític espanyol i també el català. A Catalunya es manifesta en dos corrents molt potents, tots dos de tall radical, que es disputaran l’hegemonia a partir d’aleshores; l’independentisme i l’espai del Comuns o Colauisme.

Més endavant entrarem en el primer; pel que fa al segon, podem dir que no és, a diferència del que de vegades s’al·lega, una força improvisada o sense precedents. Es reivindica com a successora dels moviments obrers del XIX i especialment del sindicalisme previ a la guerra civil; incorpora els mites del republicanisme, sempre i quan no envaeixin el camp del separatisme; s’apropia de Companys però esquiva Macià; i reivindica l’herència del PSUC de Comorera, Vidiella i López Raimundo, sense oblidar Ardiaca o Frutos, però vivint amb incomoditat els lideratges més recents de Saura o Herrera. Pica i espigola aquí i allà, tot seleccionant el que considera més apropiat i descartant el que no afavoreix una estampa de santedat. Manté una certa doble cara, un Janus que per una banda és verge, i per l’altra és antic i bregat i sofert.

En el seu relat hi domina clarament l’amor per formes de lluita impecables, nascudes en el romanticisme i desaparegudes abans de rovellar-se. En aquest sentit, és capaç d’apropar-se als mites del comunisme, però no pas de la Realpolitik que esmentàvem abans. L’estalinisme, lògicament, no hi té cabuda. El darrer Lenin tampoc. Interessa la lluita antifranquista i els relats dels maquis, però a partir de la democràcia, les experiències de govern del PSUC i d’ICV als ajuntaments i al govern català són gairebé passades per alt. Tot allò que és positiu ve de lluny i tot el que és perjudicial no entra en el seu particular adamisme selectiu. I diguem-ho de passada; això el fa més apte per guanyar que per governar.

El miracle dels Comuns consisteix en combinar dues línies que semblaven antagòniques, però que han estat ben casades a l’hora de presentar-se a les eleccions. D’una banda, la de l’oficialisme postcomunista o ecosocialista, gastat de tant gestionar, que és camuflat en una amalgama on ressalten els elements frescos i rupturistes. A les eleccions municipals del 2015, que Ada Colau va guanyar, això es va traduir de forma gairebé ofensiva en la defenestració de Ricard Gomà (exlíder d’ICV a l’Ajuntament) combinada amb l’ús dels espais electorals, els diners i els avantatges d’una coalició amb ICV.

Camuflada la part pragmàtica, la part de santedat brillava, sota la figura de Colau, a partir d’un mosaic de moviments que s’havien mogut en la resistència al govern municipal de PSC i ICV (dos partits que passarien a ser, paradoxes de la vida, part destacada de la coalició de govern). L’historial de la gent del que primer es va dir Guanyem i després Barcelona en Comú era notable en el terreny de la mobilització; si hi afegim el d’aquells que procedien de Procés Constituent, Podem o altres corrents alternatius, resultava impressionant. Poques vegades s’havia aconseguit reunir tanta protesta allotjada en una coalició que aspirava a governar.

Més enllà de les tradicions de lluita històriques, esmentades més amunt, hi cabien molts veterans del moviment No a la Guerra, que l’any 2003 van reunir milions de manifestants contra el conflicte d’Iraq. També activistes antiglobalització que havien passat per cites com les de Seattle, Niça i sobretot la de Barcelona el 2001, on molts dels altermundistes catalans van fer el seu debut. També hi eren presents molts defensors del moviment okupa, aplegats al voltant del cas del 4F de 2006 i la seva denúncia (els incidents policials i judicials a l’entorn de la desocupació d’una casa a Barcelona i la posterior mort de l’activista Patrícia Heras, que van motivar el documental ‘Ciutat Morta’). L’esclat del conflicte de Can Vies l’any 2014 va revifar els fets i va aportar força renovada al filó antisistema dels Comuns.

Potser el fil més interessant per entendre la naturalesa del colauisme procedia de les campanyes per l’accés a l’habitatge, que en bona mesura va liderar la mateixa Ada Colau. El moviment va tenir una dimensió acadèmica, apadrinada per històrics de l’esquerra com Jordi Borja o Joan Subirats, i que va trobar una bona eina d’anàlisi en l’Observatori DESC. La millor eina de lluita va ser, però, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la PAH, que naixia el 2009 com a filla de la precursora i profètica V de Vivienda (2006). La PAH va aconseguir captar 1’4 milions de signatures per fer arribar una iniciativa popular al Congrés espanyol l’any 2013, amb la intenció de legislar la dació en pagament. La campanya i la mobilització de la PAH van ser excepcionals, tot i els resultats aigualits que hi va imposar el govern del PP.

Entremig havia esclatat el 15M (2011), considerat el fenomen de protesta més destacat de tots els derivats de la crisi econòmica a Espanya, i que conduiria a la creació de Podemos uns anys més tard. A Catalunya potser no va tenir la mateixa força, però va arrodonir el potencial de tots els altres corrents esmentats, que sí que havien gaudit d’una especial fortalesa al país. Comptat i debatut, l’any 2014 confluïen una multitud de reivindicacions que tenien en comú una formidable capacitat mobilitzadora i una minsa experiència de govern. El soci ideal era el postcomunisme català, afegint-hi més tard el postsocialisme, que comptaven amb una baixa capacitat mobilitzadora, però una enorme experiència de govern. El matrimoni era potent, encara que apuntava riscos. I quedava per saber si pesaria més l’activisme dels uns o el pragmatisme dels altres; si sumarien o es desactivarien mútuament.

Després de dos anys de la gestació de la criatura, els Comuns comencen a mostrar els seus límits

Encara és aviat per fer un pronòstic, tot i que al cap de més de dos anys de la gestació de la criatura, els Comuns comencen a mostrar els seus límits. D’una banda, l’adaptació al món institucional no ha estat fàcil. Una possibilitat de reconversió hauria consistit en ocupar l’espai central de la socialdemocràcia. La cosa no està resultant gens senzilla, perquè l’ADN de l’activisme pesa molt i també perquè l’acostament a altres forces no s’està produint. El desencontre més notable es produeix a Barcelona amb Xavier Trias i CiU. Malgrat una inevitable rivalitat política, el maragallisme mai no havia despertat l’hostilitat mútua amb CiU que els Comuns i CiU han aconseguit bastir a base de retroalimentar-se; així, maragallisme i grans acords de ciutat mai no havien estat antitètics. De moment, aquesta capacitat de pacte que defineix la centralitat no acaba de ser prou present als rengles de Colau.

Comptat i debatut, les promeses fundacionals de l’espai dels Comuns semblen cada cop més difícil de complir-se. Renunciar al pessimisme de la intel·ligència comporta, normalment, que es torna cada cop més difícil mantenir l’optimisme de la voluntat. I quan les realitats es resisteixen a donar-nos el que havíem promès, la temptació immediata és recrear aquestes realitats a base de forçar el gest. La gesticulació simbòlica i la publicitat mediàtica adquireixen, així, unes proporcions mai vistes. La imatge que projecta Ada Colau i la manera de funcionar a Barcelona prioritzen l’anunci per davant dels fets i del canvi treballat en el dia a dia. L’ambiciosa política d’acolliment als refugiats acaba representada per un comptador de morts a la platja de la Barceloneta. La política d’accés a l’habitatge, punt estrella del programa de Colau, i més urgent que mai en una ciutat de lloguers disparats, s’estavella contra una piulada de l’alcaldessa acusant als Mossos de forçar un desnonament. La Nova Política anunciada desemboca en el pacte amb el PSC (ben legítim, però que no representa gens la nova política). I una potent línia de reivindicació de la Memòria Històrica s’estavella a l’esplanada del Born en un trist #SamataoPaco.

No només això, sinó que la disputa simbòlica passa a substituir la disputa política. Havent simplificat la política com un conflicte entre “la gent” i “l’status quo”, els Comuns s’han trobat que canviar l’status quo ni es feia d’un dia per l’altre, ni es reduïa a una qüestió de voluntat política. L’status quo no és una espècie de monstre que controla les nostres vides com si fóssim els seus titelles, sinó el resultat sedimentat de milers de victòries i derrotes de les forces progressistes i conservadores; milers de victòries i derrotes que delimiten el que és possible en el futur immediat. Millorar les vides concretes de la gent real des del poder institucional requereix d’una feina de formigueta, normalment allunyada dels focus i l’èpica de l’activisme social.

No s’aprecia direcció ni tampoc centralitat; ni revolució ni moderació; ni cirurgia ni cures preventives

Els Comuns, que s’han topat amb una realitat que no esperaven, semblen haver decidit mantenir aquesta èpica a base de buidar de contingut polític les seves accions de disputa. La batalla contra un Estat que nega la memòria històrica republicana se substitueix per una batalla contra mig moviment catalanista per unes estàtues. La batalla per millorar la vida dels barris populars queda en segon plànol davant l’elecció d’un pregoner per la Mercè que menysprea l’independentisme alhora que exalta nostàlgicament una Barcelona que no tenia res de romàntica. No cal dir que en tots aquests camps trobem una part del sobiranisme, la més allunyada del centre-esquerra, encantada de baixar al fang i de retroalimentar-se amb els Comuns. La política de la bronca per a benefici mutu de Colau i dels hereus de Trias.

Amb tots els seus desencerts, que hi van ser, els primers governs d’esquerres de la ciutat de Barcelona, a la dècada dels vuitanta, van saber fer progressar la ciutat. Es van moure entre el canvi, la realpolitik progressista i la centralitat per capgirar l’herència del capitalisme franquista. Van pensar i van gestionar; van invertir en infraestructures, van començar a dotar els barris, van pensar en termes de carrer i espai públic, van teixir un projecte de reequilibri de ciutat amb operacions quirúrgiques i un relat a l’entorn del projecte olímpic. Van buscar consensos tot i tenir majories absolutes a tocar. Passat un any i mig, això no s’aprecia en l’actual govern Colau-PSC. No s’aprecia direcció ni tampoc centralitat; ni revolució ni moderació; ni cirurgia ni cures preventives. Ni la planificació ni la gestió no destaquen en l’enrenou dels anuncis mediàtics i el soroll. La Rumrumpolitik.

La ruptura possible; República Catalana

Davant d’això, el terreny queda obert a les forces transformadores que disposen d’un projecte concret i que, des de fa uns anys, l’estan duent a terme. El ventall d’aquestes forces és canviant i, de fet, es va eixamplant a mesura que prospera el seu relat. En essència, es tracta de dur a la pràctica una revolució democràtica que desemboqui en un nou país. La República Catalana resultant ha de ser alhora una oportunitat i un estadi per a bastir una societat més justa, més lliure i més neta. L’objectiu és clar, nítid i factible.

Tampoc no es tracta d’un projecte orfe de precedents o de trajectòria. De fet, neix en les reivindicacions que –tinguem-ho ben present- sempre han estat connectades a les esquerres, al progressisme, l’obrerisme i la modernitat. Es va anar separant del republicanisme espanyol més unitari, de la mà de gent com Ildefons Cerdà, el gran higienista i reformador de Barcelona. No fou gens casual que ell, creador de la Barcelona moderna i social, fos també un dels que van proclamar l’Estat Català el 1873. Poc després Valentí Almirall va recollir el llegat dels federalistes a ‘Lo Catalanisme’ i, alhora, una part d’aquests federalistes anaven esdevenint independentistes en oposició, no només al nacionalisme espanyol, sinó també als corrents conservadors del catalanisme; és el cas, per exemple, de Narcís Roca i Farreras.

L’independentisme català es va anar definint com un dels corrents més combatius de l’època. Es va acabar de perfilar a l’entorn de la Revolució russa i la revolta irlandesa (que en els seus inicis contenia un marcat element socialista), tot emmirallant-se en les noves nacions nascudes a l’empara del tractat de Versalles. Va trobar una primera casa en l’Estat Català de Francesc Macià, per acabar esdevenint una de les forces fundadores de l’ERC dels anys trenta.

La idea de l’autodeterminació era el pinyol d’aquest corrent revolucionari, i va ser influït per dues escoles; la marxista i la democràtica americana. Pel que fa a la primera, val a dir que Marx ja havia parlat del nacionalisme emancipador com una condició prèvia a la revolta social i l’internacionalisme. Lenin va prendre la torxa, copsant des de molt aviat que les noves nacions emergents podien ser aliades naturals de la revolució comunista, així com enemigues de l’imperialisme. Fins al punt que en la creació de la URSS, les anomenades nacionalitats, des de Finlàndia fins al Kazakhstan, hi van tenir un paper destacat. I la Constitució soviètica va ser la primera en incloure el dret de lliure determinació dels pobles. No és gens estrany, doncs, que a Catalunya i a altres pobles europeus, la bandera de l’independentisme s’alcés amb una tonalitat marcadament roja.

A l’altra banda de l’Atlàntic, la Revolució (nord-)Americana havia inaugurat un seguit de lluites d’emancipació que en menys de mig segle havien esborrat gairebé tots els reductes colonials de l’hemisferi occidental. En aquest escenari, es produeix la darrera de les grans independències americanes, la de Cuba. Fins a l’entrada dels Estats Units, la lluita cubana va ser de classes populars, anti-racista i de fort ideari social. El Partit Revolucionari de José Martí aspirava a combatre tot imperialisme i a esborrar tot rastre d’esclavitud. I va ser aquest ideari, molt present entre els opositors de la Restauració borbònica a Espanya, que va impactar en els simpatitzants catalans –fins al punt que la bandera cubana va servir d’inspiració per crear l’estelada a principis del segle XX.

Sempre a partir de les Amèriques, l’escola que va deixar petja va ser la de Woodrow Wilson, el president dels EUA que acabada la guerra mundial va plantejar l’autodeterminació dels pobles. Els Catorze Punts de Wilson van determinar les converses de pau i el trencament dels vells imperis absolutistes en noves nacions democràtiques. Des del punt de vista nord-americà, aquesta era una línia liberal (d’esquerres, en el llenguatge polític nord-americà), que implicava els EUA en l’establiment d’un nou ordre europeu i que apostava fort per la derrota de l’autoritarisme aristocràtic. Així es va entendre a Catalunya, sobretot quan va arribar la dictadura militar de Primo de Rivera, i la República Catalana va emergir de forma nítida com una icona popular, d’esquerres i revolucionària, que incorporava gent que abraçava des de les tesis de Wilson a les de Lenin.

Esquerra Republicana de Catalunya va ser la màxima expressió d’aquesta confluència, i quan va guanyar les eleccions d’abril de 1931, i els seus dirigents van proclamar la (fugaç) República Catalana, ningú no podia ser portat a equívoc. Allò era social, democràtic i revolucionari. Era roig, i així ho van entendre els seus enemics; els mateixos que van donar suport a l’alçament feixista  del general Franco, la cruenta guerra civil i la persecució implacable que es va allargar fins a la mort del dictador. L’afusellament de Companys (amb la col·laboració de la Gestapo), l’assassinat de centenars d’alcaldes i càrrecs d’ERC, la presó i l’exili i els camps d’extermini, i la llarguíssima repressió interna, situen les arrels de l’independentisme català en un terreny que no ofereix cap dubte. A Catalunya, l’independentisme sempre ha estat un antifeixisme.

Tampoc ofereixen cap dubte els corrents que, a partir de la dictadura franquista, donen peu a l’independentisme modern. La majoria apostaran per la idea de l’alliberament nacional, molt present en els moviments tercermundistes o no-aliniats, i seran sensibles al maoisme xinès, al llegat de Gandhi, a la lluita contra l’apartheid sud-africà… Se situaran en l’antifranquisme d’esquerres, passant pel PSAN, Nacionalistes d’Esquerres, el MDT, conduint a una ERC renovada i el que acabarà sent la CUP. És cert que, en data molt recent, l’independentisme sumarà els successors de CDC i el pujolisme; i aquesta aportació ha estat esgrimida per qüestionar el caràcter revolucionari o transformador del moviment.

No és aquí el lloc per debatre a fons aquesta novetat, però cal apuntar que no és l’independentisme que s’aigualeix per guanyar moderació, sinó que són els moderats que s’apunten a l’independentisme rampant. Només la mala visió o la mala fe poden retratar el gir convergent com una fragilitat dels que reivindiquen la República Catalana, quan n’és una de les seves victòries més ressonants. Igual que seria considerat un triomf pel Colauisme que acabés incorporant tot el que resta del Felipisme. És més; la potència transformadora del moviment ha sacsejat profundament el catalanisme de centre-dreta; ha obligat a canviar els lideratges, les sigles i l’ideari. Ha enfrontat el liberalisme convergent amb les grans finances i l’IBEX 35, n’ha exposat els casos de corrupció i ha alterat el seu arrelament sociològic i electoral. Ha aconseguit, de fet, posar punt i final al pujolisme polític.

La capacitat transformadora de l’independentisme és present arreu; en les seves credencials ideològiques, en els seus orígens, en la seva nitidesa i la concreció de l’horitzó a assolir, però sobretot en la seva enorme capacitat de creixement i mobilització. Més amunt comentàvem el pedigree activista dels Comuns, nodrit d’un seguit de plataformes i grups cívics. Doncs bé, tot aquest potencial fa curt respecte al que ha aconseguit l’independentisme en els darrers anys. A partir del fiasco de l’Estatut del 2006, i el descontent activat en les grans manifestacions del Dret a Decidir de 2006 i 2007, s’entra en una fase d’eclosió marcada per les consultes populars. Des d’Arenys el 2009 a Barcelona el 2011 (passant per la manifestació de protesta contra la sentència del TC de 2010), el país viu una efervescència democràtica popular que de vegades és menyspreada o ridiculitzada, però que permet un treball de base que condueix a l’esclat de l’ANC.

Algun dia l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) haurà de ser vista amb més perspectiva, però avui ja podem dir sense equivocar-nos gaire que es tracta d’un dels agents mobilitzadors més destacats que ha tingut mai Catalunya. Agafat de la ma d’Òmnium Cultural, des del 2012 ha liderat les grans demostracions de força que han reivindicat la sobirania del país. Milions de persones de totes les edats, creences i condicions han pres part en una mobilització permanent que ha provocat canvis de govern, conversions i renovacions als partits, eleccions, consultes o referèndums… però sobretot ha centrat la dinàmica política del país, i en bona part la dinàmica espanyola, en la recerca de la República Catalana. S’han modificat les mentalitats i els sentiments a una velocitat imprevisible.

El desenllaç

L’aposta per la República Catalana és l’única ruptura possible amb el règim del 78. L’independentisme és realpolitik progressista que, a més, ha aconseguit arrossegar una part del centre-dreta d’aquest país. Té molt clares les eines polítiques que necessita i treballa a tocar de la realitat material. I els agents que li volen barrar el pas, els poders de l’estat, encara acaben enfortint-lo; són forts però maldestres, incapaços d’exercir la flexibilitat i l’habilitat que requereix un sistema democràtic del segle XXI. Més aviat exhibeixen una rigidesa que anirà nodrint un independentisme que, a més de ser popular, concret i amplitambé és inequívocament participatiu i modern. Dit d’una altra manera, tenim nova política contra vell establishment, i el resultat depèn en bona mesura de la grandesa de mires de les esquerres d’aquest país.

L’opció intel·ligent dels Comuns és pujar al carro de l’única revolució possible, la de la República Catalana

En paral·lel, a mesura que avança la revolució democràtica de l’independentisme, els Comuns han de fer esforços per no convertir-se en el mal menor de l’Estat a Catalunya. Si no se’n surten, és a dir si assumeixen el paper de fre principal del procés, durant un temps continuaran comptant amb espais mediàtics i el seu suport popular potser no minvarà de la nit al dia. Però la seva fatalitat no serà tan diferent de la que el destí va reservar al PSC o a la Unió Democràtica de Duran i Lleida. O al Partit Radical dels anys trenta. La ruptura amb el règim del 78, que és la gran promesa dels Comuns, és impossible dins el marc de l’Estat espanyol. Sense independència no hi haurà aital ruptura, ni a Catalunya ni (i això és important recordar-ho) a Espanya.

Al meu entendre, l’opció intel·ligent dels Comuns és pujar al carro de l’única revolució possible, la de la República Catalana. Ada Colau no pot convertir-se en el mal menor espanyol a Catalunya, perquè acabarà com han acabat els que han jugat aquest rol al llarg de la història. I la Rumrumpolitik dels Comuns passarà als annals com un corrent més, un de tants que la humanitat ens ha regalat, un d’aquells moviments imbatibles que han estat batuts per no prendre una opció clara quan tocava. Si en canvi obeeixen al seu instint revolucionari, i alhora són políticament pragmàtics, no perdran més temps a enfilar-se a la locomotora de canvi més potent i prometedor que el nostre país ha vist passar mai.

Alfred Bosch és el president del grup d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
7 comentaris
  • cipriano 15 de novembre de 2016 - 11:07

    És curiós que el procesisme d’ERC amb la política pura de dretes del PdCat s’anomeni “revolució de la República Catalana”. És curiós que no hi hagi cap autocrítica a la deriva d’un govern, el de la coalició ERC-CDC, que s’ha oblidat de qualsevol política social. Milers de persones van demanar un augment del pressupost en educació, però ERC a no fer res, li diu revolució. També es curiós que parli de Colauisme i Comuns quan només esmenta Barcelona en Comú. No té en compte els mes de 50 comuns que hi ha al territori, cadascú amb la seva pròpia identitat. Em sembla que l’Alfred Bosch hauria de conèixer la realitat dels Comuns millor abans d’aventurar-se a fer diagnosis esbiaixades per un interès partidista. També faria bé de reflexionar quin està sent el paper de ERC a l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona i sobre tot la seva contribució al desmantelament de les estructures socials del nou estat. Benvigunda la revolució, però no la de dretes que practiquen ERC i PdC

  • Xavier Riu Sala 15 de novembre de 2016 - 13:12

    Llarg article per intentar argumentar que l’única transformació possible és la del “procés per a la independència”, perquè la proposta dels Comuns és només gesticulació… però qualsevol observador imparcial veu que és just tot el contrari: mentre ERC posposa tot canvi social a l’arribada del “dia H” de la independència (fins ara el govern de JxS no ha representat cap progrés concret, més aviat justifica el manteniment de polítiques del passat), els Comuns estan gestionant el dia a dia de la capital de Catalunya obrint una nova etapa de transformació, que en poc més d’un any té ja moltes concrecions que afecten a les condicions de vida de la gent i al model de ciutat. El temps dirà quina via aconsegueix revertir més la creixent desigualtat i promou millor un nou país. Se’m acudeix allò de “digues de què presumeixes i et diré què és el que et manca”.

  • Bayfor 15 de novembre de 2016 - 14:05

    Molt interessant aquest article d’Alfred Bosch, especialment quan destaca una de les mancances principals de l’esquerra catalana (ERC inclosa) en el moment de plasmar en realitats d’acció de govern uns objectius ideològics, sobretot per la manca de quadres, d’organització i de producció d’idees aplicades a les polítiques públiques (la PAH és un exemple de mobilització i el DESC pot servir per fer bons informes, però en aquest sentit l’IGOP de la UAB és una experiència més important per a governar) Això s’ha pogut constatar tant en les polítiques municipals a Barcelona com en les polítiques d’abast català (l’herència dels tripartits). Ara bé, el que trobo que no acaba d’admetre Bosch és que en tot aquest procés precisament ERC és el partit que més ha abdicat de fer aportacions a la política real i en canvi s’ha trobat més còmode en la política simbòlica i fins i tot gestual. Durant els tripartits ERC va preferir que el gruix de les conselleries rellevants quedessin en mans dels socialistes (no només economia i hisenda, fins i tot sanitat o educació) , mentre que ICV es quedava amb les polítiques socials i Interior (policia inclosa), amb tots els maldecaps que li van suposar. En canvi, ERC es trobava ben còmode amb Cultura, etc…De fet, actualment encara que el vicepresident Junqueras nominalment té al càrrec Economia, penso que ERC no té la capacitat per dirigir els graons intermedis del govern i de l’administració i per això es recolza en la capacitat històrica de governar que han acumulat els convergents. El resultat és que la deriva neoliberal s’ha mantingut a Catalunya, com a tot arreu, perquè la dreta ha aconseguit mantenir-se en el pont de comandament i a la vegada imposant la seva ideologia, mentre que la dita esquerra (PSC, ERC, ICV) ha subsumit bona part del projecte neoliberal i en el millor dels casos s’ha redistribuït una mica més bé en favor dels més desposseits. Aquest és l’enorme repte que té l’esquerra catalana per endavant i veurem si comuns, cupaires ( i no sé qui més ara per ara) poden ser capaços d’assumir-lo. Disculpeu la llargada.

  • Davesas 15 de novembre de 2016 - 19:34

    Difícil exercici el de trenar tots els matisos de les esquerres. Cap dubte, per a mi, que ERC fa seguidisme, potser inevitable, al neoliberalisme de Pujol-Mas. Objectiu: independència. Veurem. Cap dubte tampoc, per a mi, que la realpolitik qüestiona les capacitats dels Comuns. Cap dubte, per a mi, que la República Catalana és la millor estratègia per iniciar una major justícia social pels pobles ibèrics. Cal una Internacional Ibèrica per canviar el curs de la realitat històrica que és el neo-feudalisme del poderós capitalisme radical. En serem capaços de veure-ho clar?.
    Marcel•lí Corominas Cots

  • Jordi Marí de la Torre 16 de novembre de 2016 - 11:14

    Hauríem d’aprendre a llegir-nos i escoltar-nos mirant d’allunyar-nos dels apriorismes que dóna la proximitat a l’opció partidista de cadascú. Entenc que uns (ERC) i altres (Comuns) vulguin marcar distància entre ells, però trobo desesperant que ens passem el dia despotricant els uns dels altres enlloc de fer esforços per construir una realitat diferents, plegats.

    Espanya és com és i no canviarà en menys d’un segle, però Catalunya tampoc canviarà si no es construeix comptant amb la base social dels Comuns.

    Mentre l’esquerra discuteix i es baralla per veure qui és més d’esquerres que l’altre, la dreta segueix governant les nostres vides i l’establishment en té prou en donar-nos quatre engrunes perquè ens creguem que estem canviant el món. És el dia de la marmota.

  • Maria L. Sciascia 16 de novembre de 2016 - 16:35

    Una pregunta al regidor Bosch : Qué voldria que es modifiqués als Pressupostos que presenta Bcencomú pels ciutadans de Barcelona. Podria explicar-ho clarament.?
    Em sembla molt bé que discrepi de les idees d’un altra part de l’esquerra catalana. Però concretem : Qué no esta bé en les ordenances i el pressupost ?

    • Jaume2 16 de novembre de 2016 - 19:32

      A la meva ciutat els convergents s’han quedat amb un pam de nas amb les ordenances i segurament ídem amb els pressupostos, és el que té quan no hi ha un objectiu estratègic al darrera que engresqui a més forces polítiques.

      A Barcelona tres quarts del mateix, els comuns no es volen comprometre amb ERC i CUP, que són els qui haurien de ser els seus aliats naturals, perquè segurament es conformarien d’anar governant amb el PSC i qui dia passa, any empeny. Això funciona quan l’aritmètica t’ho permet, però és un problema en el cas actual.

      Qüestió d’objectius estratègics, mínims comuns denominadors que podrien establir-se entre intependentistes i el que alguns anomenen “comuns”, però me sembla que aquests darrers están obsessionats en robar l’hegemonia a l’independentistme, més que en aconseguir els seus propis objectius, algú recorda cap mobilització digne de recordar per part dels “comuns” en pro dels seus objectius?

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog