L’independentisme pot canviar de bàndol

Jaume Moya, Ricard Gomà, Sara Vilà o Jaume Bosch, entre altres membres d'ICV partidaris de la independència / S. V.

Jaume Moya, Ricard Gomà, Sara Vilà o Jaume Bosch, entre altres membres d’ICV partidaris de la independència / S. V.

El 12 de novembre el corrent independentista d’ICV va celebrar la III Assemblea des de la seva constitució, ara farà ben bé un any i mig. Han estat moltes les eleccions i els estira i arronsa polítics del procés que hem viscut en els darrers temps, també han estat moltes, massa, les agressions per part del Tribunal Constitucional i el Govern del PP a Catalunya.

Aquest corrent a qui en principi tothom ubicava erròniament com a “corrent crític” que podia trencar ICV d’una banda o com a “dissolvent de l’independentisme” de l’altra, ha suportat tot tipus de tensions, menyspreus però també temptacions d’uns i altres per deixar de pertànyer a ICV o més tard al que va ser la coalició de Catalunya Sí Que Es Pot i En Comú Podem. Massa sovint no hem agradat ni dins ni fora d’ICV però el temps ens va donant la raó i fins i tot segurament un paper important en futur subjecte polític i per tant en la governabilitat de Catalunya.

Sigui com sigui, durant aquest any i mig hem pencat dins i fora de l’organització, territori amunt i avall per polir tota mena d’aspreses en la qüestió nacional, buscant sempre l’encaix entre les esquerres. A ningú se li escapa que no es tracta d’un tema fàcil en el nostre espai polític tan divers, tan ric com complicat de gestionar i creiem que ara és el moment d’arribar més enllà de les fronteres de la nostra organització política.

Això no és res de nou perquè amb els companys i companyes independentistes d’EUiA ja ho fèiem, parlo del treball colze a colze amb David Companyon entre altres, però ara és moment d’explorar més enllà de la coalició tradicional i posar en valor les 465 signatures que van donar suport al manifest d’independentistes que van recolzar En Comú Podem a les eleccions del 26J. Hi ha persones que poden jugar un paper destacat en un corrent independentista confluent per part dels Comuns com Sònia Farré o Jaume Asens però també Arcadi Oliveres o Marta Sibina de Procés Constituent, fins i tot algun pont fronterer amb la CUP com Manuel Delgado així com persones de sectors més d’esquerres d’ERC que no acaben de veure amb bons ulls la deriva del ‘juntisme’ i el maltracte constant convergent. És hora doncs d’impulsar un corrent d’esquerres i independentista confluent amb totes les cultures polítiques que conviuran dins aquest nou subjecte polític en construcció.

“És hora d’impulsar un corrent d’esquerres i independentista confluent dins el nou subjecte polític en construcció”

Segons les promeses “divuitmesines” dels plebiscitaris del 27S d’aquí a quatre mesos ja hauríem de ser independents però el més calent és a l’aigüera i en comptes de declarar la independència el president ens anuncia l’etern i inevitable retorn de Nietzsche al referèndum (recordo els que feien mofa i comparaven el referèndum amb el dia de la marmota). Referèndum pactat o unilateral no és el mateix però la qüestió és que les plebiscitàries que havien de ser “el vot de la nostra vida”, un vot decisiu pel sí a la independència, ja no compten com a referèndum. Em sembla que era en una entrevista a CRÍTIC on Ernest Urtasun vaticinava que tard o d’hora tothom hauria de tornar a defensar el referèndum però “this is not USA” ni Urtasun és Michael Moore.

Tenim tanta feina a fer de pont i de paraigua que en aquesta assemblea hem hagut d’assentar les bases perquè ens desborda la il·lusió per seguir treballant en la coherència de les contradiccions, ser independentista i d’esquerres en un espai que es debat entre el confederalisme, el federalisme i en menor mesura en l’independentisme. Tenim molt debat per fer i per viure en els propers mesos i molt més davant les temptacions identitàries nacionalistes que planen arreu com un espectre que en cap cas deixarem que contaminin el nostre dret a decidir.

Continuarem treballant per defensar el català com a llengua vehicular sense exclusions “Koinéanes” i per generar un context de mobilització ciutadana que vagi més enllà de l’11 de setembre, per una mobilització proactiva, no només reactiva, a les agressions de la judicialització de la política que sempre rebutjarem. Ser proactiu vol dir recuperar el Pacte pel Dret a Decidir que incorpora el moviment sindical, veïnal i social per duplicar el nombre de manifestants tot recuperant el catalanisme popular. No serà fàcil.

És evident que igual que el full de ruta de JxSí és cada cop més difícil d’entendre, sobretot pel que fa als cops de volant sobtats o a la construcció d’un referèndum unilateral amb una desconnexió judicial prèvia, tampoc ho tenim més fàcil a l’Estat per aconseguir el referèndum pactat. No som ximples. Davant d’aquest bloqueig no ens quedarem aturats esperant veure quin sector del sobiranisme cau primer per arrossegar l’altre per després endinsar-se en un pou de retrets per qui va fer defallir més el procés, coneixem les tàctiques de la dreta i no les farem nostres.

Des del nou subjecte polític i des d’un corrent independentista confluent tenim el deure de seguir buscant nous suports més enllà de les organitzacions polítiques i fidelitzar les aliances de partits que ja donen suport obertament al dret a decidir de la ciutadania catalana arreu de l’Estat i a Europa com les confluències valencianes, de les Balears i de Galícia, com Unidos Podemos i el Partit Verd Europeu però també hem d’aconseguir el suport de les organitzacions que no necessàriament pertanyen a l’àmbit de l’esquerra i per això és necessari el treball actiu en aquest sentit tant d’ERC com de PDC.

De la mateixa manera que era inevitable el retorn al referèndum, ara també pot ser que l’independentisme acabi canviant de bàndol i pugui escorar-se cap a un nou escenari de canvi polític cansat per les falses promeses, cansat de corredisses i de garrotades entre socis que porten forçosament a l’estavellament. Passar del “tenim pressa” al “anem lents perquè anem lluny” vetllant pel mentrestant tenint cura dels drets socials sense supeditar-los als nacionals.

Sara Vilà és senadora d’En Comú Podem i militant d’ICV.
6 comentaris
  • trucafort 18 de novembre de 2016 - 11:13

    Més breu que l’article d’en Bosch, però políticament igual de fluix.

  • Bayfor 18 de novembre de 2016 - 11:55

    Trobo a faltar més concreció en el full de ruta del corrent independentista d’ICV, més enllà de la gran importància que adjudiquen a defensar el català com a llengua vehicular, perquè tot això ja està en el full de ruta de JxS. Hauriem de suposar que si ICV són d’esquerres haurien de tenir alguna cosa a aportar des d’una visió d’esquerres, perquè sino tinc la sensació que tornem a discuitr sobre l’etern debat territorial però ens oblidem de les lluites solidàries entre els que pertanyem a les classes oposades als capitalistes neoliberals. Això ja està passant a tot Europa i així ens va, que ens estan colpejant per tot arreu als sectors populars i sembla que la única solució sigui apuntar-se a les propostes insolidàries de Marie le Pen, Lega Norte, l’extrema dreta austriaca, danesa, alemanya, holandesa o el Brèxit britànic. En canvi el que sembla més proper a un programa d’esquerres només té unes minses expressions de govern a Grècia (i les van matxacar) o a Portugal (i també els pressionen a tope). Però nosaltres seguim donant-li voltes a la roda territorial.

  • Pere 18 de novembre de 2016 - 14:36

    N’hi ha que truquen fort sense argumentar

  • Manel Bou Beltran 20 de novembre de 2016 - 23:41

    Hi ha alguns que comencen a possar-se nerviosos.

  • Davesas 22 de novembre de 2016 - 18:24

    L’ independentisme és un mitjà. I l’esquerra en un estat de governants corruptes i neofranquistes hauria de veure’l com l'”estratègia”. La confederació un final desitjable, però la República Catalana el revulsiu necessari per una revolució democràtica que permeti recuperar tants drets perduts i tant benestar privatitzat. La dreta catalana ha estat intel•ligent i, per no perdre el poder, ha intentat controlar mitjançant l’arturxantatge l’ independentisme. Un cop la dreta dins el procés, és l’hora que l’esquerra actuï també amb intel•ligència i se sumi al valent sacrifici de les CUP-CC per poder tenir més força en el procés constituent d’una nova república social i progressista. Cal el suport de CSQP, en Comú, Podem, ICV, etc. al primer pas per una confederació de repúbliques ibèriques que podria ser la nova República Catalana.

    • Desde el cinturon con amor 22 de novembre de 2016 - 20:48

      Jo, pues si que estáis desesperados: ¿a 10 personas le llamáis “corriente”?
      Si esto no es sobrerrepresentación ya me dirás tú que es.
      Me queda la duda si Davesas es un robot con respuesta automática o sencillamente recurre al copy pasti por falta de argumentos.

Deixa el teu comentari

Sobre aquest blog

Canal d'opinió dels col·laboradors de Crític. Un espai col·lectiu de reflexió i anàlisi sobre l'actualitat política, econòmica i social catalana.

Cerca al blog